Vida i obra
Fou l’intel·lectual més complet i representatiu de la historiografia menorquina del nou-cents. Per mitjà de l’accés a fons documentals, contribuí a renovar la ciència històrica, tant des d’una perspectiva general com des de les aportacions substancials que feu a l’estudi de l’Edat Mitjana, l’Edat Moderna, especialment el s. XVIII, i també l’època contemporània. La seva concepció àmplia de la història inclogué els vessants polític, social, econòmic i cultural, amb tot el que això darrer significà d’anàlisi artística, literària i fins i tot de la vida quotidiana.
El seu període de formació a Menorca –del 1863 al 1880, en què finalitzà els estudis de batxillerat– es desenvolupà entre la Revolució de Setembre del 1868 i la Restauració. Fill, net i rebesnet d’orfebres i gravadors, l’ascendència del pare, Joan Hernàndez i Pons, comportà un aprenentatge artístic i de compromís civicopolític inesborrables, mentre que a través del seu avi Joan Sans i Roca, traductor de Les aventures de Telèmac, i del seu oncle Joan Roca i Vinent (autor del cronicó Diari de Maó i figura destacada de l’acadèmia setcentista Societat Maonesa), connectà amb la cultura il·lustrada.
Francesc Hernàndez estudià a l’escola del prestigiós mestre valencià, lexicògraf i periodista Josep Hospitaler. Realitzà els estudis secundaris, amb resultats brillants, a l’institut de Maó al costat de professors com l’humanista Magí Verdaguer i Callís i el bibliotecari Miquel Roura i Pujol. Aquells foren anys de gran vitalitat intel·lectual i científica, tot i la castellanització progressiva de Menorca, tant dels sectors republicans com dels conservadors.
Estudià medicina a la Barcelona de la darrera etapa de la Renaixença i l’obertura al Modernisme. Abandonà la carrera, però, al cap de tres anys, per dedicar-se sobretot a les activitats artístiques, no prou investigades encara: escriptor i il·lustrador en revistes satíriques i republicanes com La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, fou també pintor –compartí taller amb Anglada i Camarasa–, i investigà i feu de dibuixant d’arqueologia menorquina per a La Ilustración Española y Americana, tasca que, del 1888 al 1893, compaginà amb el càrrec, per oposició, d’agent de comptabilitat municipal de la Diputació Provincial de Barcelona.
Retornat a l’illa, fou nomenat professor de dibuix de l’institut de Maó (1894-1940). Allí establí una amistat fructífera amb el catedràtic de geografia i història mallorquí Gabriel Llabrés i Quintana, que exercí damunt ell un important mestratge i l’introduí en la Revista de Menorca en la seva segona època (1896-97). Hernàndez fou editor i director de l’esmentada revista en la tercera època (1898-99) i en la quarta (1902), i en mantingué la direcció en la cinquena (1906-34), quan la publicació fou cedida com a òrgan d’expressió de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó.
El seu establiment a l’illa, el 1894, actuà com a catalitzador de totes les forces que pugnaven per dotar Menorca de les plataformes necessàries per a afrontar el nou segle. Participà activament en la creació i el desplegament de l’Extensió Universitària el 1903, per la qual cosa rebé la Medalla d’Or de la Junta Central de Barcelona, i, al voltant de l’Ateneu Científic, Artístic i Literari (del qual fou membre fundador el 1905), s’implicà no solament en la presidència de la secció d’arts plàstiques i en la direcció de la Revista de Menorca, que aportà com a òrgan d’expressió, sinó també en la primera institució de puericultura de les Illes, nascuda a redós de l’Ateneu per difondre les pràctiques higienistes. La seva concepció social de la història el dugué, a més, a encapçalar iniciatives com ara la publicació el 1911 d’una Guía de Menorca, amb la finalitat que el coneixement més gran de l’illa atragués el turisme i que contribuís a la seva modernització, i també, com a president de la Comissió de Monuments Històrics (constituïda el 1924), la creació, el 1932, del Foment del Turisme.
A la Menorca del tombant de segle, caracteritzada pel dinamisme cultural dels diferents grups ideològics i per la incorporació de referents explícits de catalanitat, Hernàndez i Sanz eixamplà el seu perfil intel·lectual i construí el seu projecte des de l’assumpció de la necessitat de reformar la societat a través de la cultura i del civisme. Partidari del progrés humà, conjugà l’adscripció republicana amb la col·laboració i el respecte amb tots els que, des d’altres perspectives ideològiques, contribuïren a desplegar un programa de millora social i intel·lectual. El seu perfil polifacètic, i sobretot els seus interessos investigadors, concretats, del 1896 al 1905, en una quinzena llarga de publicacions sobre temes d’arqueologia, història moderna i contemporània, història cultural, traducció, edició de textos i de gravats, li atorgaren un prestigi i una llibertat d’actuació que són a la base de la seva intensa i reconeguda activitat.
Les coordenades del nou-cents significaren la superació de l’etapa de formació vuitcentista, closa amb la seva gran obra de referència: Compendio de geografía e historia de la Isla de Menorca, premiada per l’Ateneu el 1907 i editada el 1908. Aquesta obra, que es pot considerar un clàssic, fou, tanmateix, final i inici de camí per tal com contingué, apuntades, les grans línies de treball que desenvolupà en l’ingent gruix de la seva obra historiogràfica posterior.
L’etapa més remarcable com a historiador fou la plenament noucentista, que coincidí amb el seu càrrec, des del 1910, de cronista arxiver de l’Ajuntament de Maó. Director de l’Arxiu Històric de Maó (1910-43), procedí a la seva ordenació. Del 1906 al 1923, publicà uns 75 articles en la Revista de Menorca, entre ressenyes, notícies, biografies, edicions de documents i monografies, entre els quals destaquen: “Memoria histórico-biográfica (...) de los menorquines ilustres” (1906) i “Apuntes de historiografía menorquina” (1908), desenvolupats en la sèrie dedicada a les grans figures de la Il·lustració (l’historiador i escriptor Joan Ramis i Ramis, d’una banda, i el pintor i tractadista científic Pasqual Calbo, de l’altra), de la Renaixença (el romàntic Josep M. Quadrado i el positivista Josep Miquel Guàrdia) i fins i tot dels seus coetanis, com ara l’arqueòleg i arabista Antoni Vives i Escudero, el bibliotecari Miquel Roura i Pujol i el cronista del Regne de Mallorca Benet Pons i Fàbregues. L’article “Una Sociedad de Cultura establecida en Mahón durante la segunda mitad del siglo xviii” (1921), en què donà a conèixer la Societat Maonesa (1778-85), potser la institució més emblemàtica de la cultura catalana de la Il·lustració, fou una mostra significativa més de les aportacions d’aquests anys.
L’any 1917, publicà El archivo municipal de Alayor, que marcà una fita en la seva producció historiogràfica. En primer lloc, pel que l’obra significà d’assumpció institucional de la importància del coneixement arxivístic per a entendre les peculiaritats de la història menorquina, interpretada en clau de present i deslligada de la tutela provincial, i, en segon lloc, pel reconeixement que rebé, el 1918, en el Concurs d’Arxius de la Secció Historicoarqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans. La publicació, a més, de l’article “Una sentència arbitral de Mossèn Galceran de Requesens, governador de l’illa de Menorca (1441)” en EUC (1917-18) confirmà tant l’obertura al marc històric i cultural català com el seu compromís cívic en valorar aquest document des de la perspectiva del dret municipal català, en un moment de ple debat jurídic. Així mateix, alguns dels articles que publicà en la Revista de Menorca, des del 1917 fins a l’inici de la dictadura de Primo de Rivera, sobrepassaren l’àmbit més erudit per a fer-se ressò dels plantejaments autonomistes, com fou el cas de la ressenya que feu de l’estudi de Benet Pons i Fàbregues sobre La carta de franquesa del rei en Jaume I (1917), o del dictamen sobre “La bandera de Menorca” (1919), emès a instàncies de l’Ajuntament de Maó.
Els anys compresos entre el 1923 i el 1939 configuren una darrera etapa en la seva producció historiogràfica, caracteritzada per una assumpció més explícita de la catalanitat. El 1925 acabà la redacció de l’obra Geografia històrica de l’illa de Menorca, que obtingué, un any després, un accèssit en el premi convocat per la Secció Historicoarqueològica de l’IEC, tot i que resta inèdita. També publicà una quarantena d’articles en la Revista de Menorca sobre un ampli ventall de matèries i d’èpoques històriques, entre els quals sobresortiren les monografies, amb un tiratge especial: La colonia griega establecida en Mahón durante el siglo xviii (1925), pel seu interès demogràfic; El Señor Frederick Chamberlin en Menorca. Descubrimiento de las Taulas de Biniac Vell, Bella-Ventura y Son Angladó (1926), perquè reflectí la continuïtat de la seva recerca i excavacions arqueològiques, i Sobre los diversos cementerios que poseyeron los ingleses en Mahón (1928).
Durant la dècada de 1930-40, la publicació de textos seus en la Revista de Menorca –activa fins el 1936, però editada fins el 1934– minvà, però les seves aportacions foren substancials en la forma, primer, de monografies històriques, com Sobre organización municipal menorquina (1933-34) i Episodios de la guerra de los anglo-españoles contra Francia...; segon, de dictàmens d’interès col·lectiu ( Sobre caminos públicos de Menorca, 1932), i, finalment, d’edició tant de capítols de llibres inèdits (l’esmentada Geografia històrica de Menorca i Entre holandeses y menorquines) com, sobretot, d’obres cabdals per a la història literària i cultural. Així, la tasca d’editor literari, iniciada el 1930 amb Relació y drama sobre la conquista de Menorca por el Rey n’Anfós d’Aragó, la completà amb l’edició del poema narratiu Sapphira de Joan Soler i Sans, l’única traducció coneguda d’aquest membre de la il·lustrada Societat Maonesa, i amb la Història de la invenció de Nostra Senyora del Toro, en forma de comèdia, dedicada a Carles Rahola i precedida per una introducció en què subratllà el paper de Menorca al s. xviii pel que fa a la catalanitat lingüística. La consolidació i la projecció exterior d’aquesta etapa foren la culminació de l’activitat historiogràfica de Francesc Hernàndez, mancat a la darrera dècada de la vida (1939-49) de les plataformes institucionals, editorials i col·lectives en què havia fonamentat la seva trajectòria única d’intel·lectual i d’artista.
El seu mestratge fou reconegut per la jove generació intel·lectual dels anys vint, representada pel seu fill Joan i per Marçal Pascuchi. Fou un dels fundadors, el 1923, de l’Associació Menorquina de Nostra Parla, i n’ocupà el càrrec de vicepresident, al costat del president Joan Mir i Mir i del bibliotecari Ferran Soldevila, establert llavors a Menorca; col·laborà, a més, en el seu butlletí, que, fins a la clausura imposada el 1924, maldà per estendre la consciència i l’ús del català com a llengua de cultura. Compaginà tota aquesta activitat civicoinstitucional amb la docència, exercida a l’institut d’ensenyament mitjà de Maó, del qual fou director delegat en 1933-34, a l’Escola Municipal de Dibuix i a l’Escola d’Arts i Oficis, fundada el 1919 i transformada el 1926 en Escola Elemental del Treball.
Aquest perfil d’intel·lectual cívic, generós i exigent concordava amb la seva concepció historiogràfica, clarament connectada amb els plantejaments noucentistes: crítica, rigor positivista i documental sense excloure’n la interpretació, l’exposició clara i l’obertura a nous àmbits i períodes d’estudi. Aquests foren els eixos de la seva activitat, que, si bé tractà de l’època medieval i els s. XVI i XVII, privilegià el s. XVIII i les primeres dècades del xix, sense renunciar a oferir informació de primera mà de la realitat històrica viscuda. El reconeixement, tanmateix, que els estudis setcentistes d’Hernàndez i Sanz reberen d’historiadors com Pierre Mombeig i Ferran Soldevila palesen l’abast de la seva aportació documental i crítica.
Durant el primer franquisme, fou considerat suspecte, patí la repressió en la persona del seu fill Joan Hernàndez i Móra i fou forçat, amb l’argument real però fal·laç de l’edat, a abandonar tots els càrrecs públics. Però la seva projecció social i el seu prestigi exterior el feren del tot indefugible. D’aquí el ressò, popular però també acadèmic, de la seva mort el 1949, que dugué la Revista de Menorca a tributar-li un homenatge en forma d’un recull dels articles necrològics sobre l’historiador apareguts en la premsa menorquina, mallorquina i barcelonina: la “Noticia biográfica”, sense signatura, “La triste nueva”, de J. Cotrina, i “Hernández Sanz o una generación que s’extingue”, d’A. Casasnovas Marquès, del diari Menorca; “Un gran menorquín”, de J. Pla, del Diario de Barcelona; “Acotaciones. Hernández Sanz”, de Ramis Togores, de La Almudaina de Palma, i, dins la sèrie “Breviario de menorquines distinguidos”, el de P. Hernàndez Sastre en el setmanari El Iris de Ciutadella.
Les dificultats de recuperació de figures com les d’Hernàndez i Sanz durant tot el franquisme es palesaren en l’incompliment de la promesa expressada per la Revista de Menorca el 1949 de dedicar-li un número extraordinari: fins i tot, el 1963, any del centenari del naixement de l’historiador, la publicació que ell dirigí declarà la impossibilitat de realitzar-lo, i es limità a oferir una visió de conjunt de la seva activitat i obra, malgrat que entre els membres del renovat consell de redacció hi figuressin els historiadors i arxivers Joan Gutiérrez i Pons i Maria Lluïsa Serra, i el seu fill Joan Hernàndez i Móra.
Una de les figures que contribuïren a mantenir viva la seva memòria i a difondre’n els grans continguts historiogràfics fou l’escriptor empordanès Josep Pla, que l’havia admirat des de la seva joventut i que en mantingué el contacte fins a la seva mort i, posteriorment, amb el seu fill Joan, a través d’una rica correspondència, encara inèdita.
El reconeixement més acadèmic procedí del camp de la història literària i cultural. Jordi Carbonell l’expressà en els seus estudis sobre la cultura menorquina i, d’una manera especial, en l’article cabdal sobre “L’obra literària de Joan Ramis i Ramis”, conferència impartida a l’Ateneu el 1965, publicada en la Revista de Menorca el 1967, i dedicada a la memòria de Francesc Hernàndez i Sanz, a qui atorgà un espai fonamental dins la història de l’erudició, no solament menorquina, sinó de totes les terres de llengua catalana.
Amb tot, en el terreny de la historiografia menorquina, la seva influència fou indefugible i decisiva. Com ha destacat M.À. Casasnovas, fou la figura indiscutible del cànon historiogràfic mantingut gairebé fins a l’actualitat, tot i la necessitat ja observada per la historiadora i arqueòloga maonesa Maria Lluïsa Serra (1911-67) d’actualitzar el seu famós Compendio... del 1908. La voluntat de Francesc de Borja Moll de publicar, abans de la guerra, una obra de divulgació històrica fracassà fins i tot a la postguerra, malgrat les gestions mantingudes amb el seu fill Joan. No fou fins el 1986 que un altre fill, Bartomeu, es feu càrrec de l’edició facsímil del Compendio..., i, un any després, Josefina Salord, amb el títol Cultura i societat a Menorca, edità i prologà una tria de 33 articles o monografies d’interès historicocultural.
El reconeixement que, a la dècada de 1980-90, rebé de Josep Mascaró i Passarius, el qual encapçalà els cinc toms publicats de Geografía e Historia de Menorca amb la dedicatòria “A la memòria de l’insigne patrici menorquí, Francesc Hernández Sanz, historiador major de Menorca”, coincidí amb l’emergència de noves fornades d’historiadors. Aquests, des de la renovació impulsada per A. Murillo i Tudurí i la nova Secció d’Història i Arqueologia de l’Institut Menorquí d’Estudis, emprengueren la revisió crítica de la historiografia menorquina clàssica. El moment clau d’obertura de la revisió i de la recuperació fou la commemoració, el 1999, del cinquantè aniversari de la mort d’Hernàndez i Sanz. Fruit d’aquesta celebració foren les aportacions recollides en el número monogràfic que li dedicà la Revista de Menorca, d’una banda, i, de l’altra, la decisió de publicar les seves obres completes, d’acord amb la voluntat expressada pel mateix historiador menorquí amb l’elaboració, manuscrita, d’un índex, que consta de 23 toms amb 145 treballs d’extensió desigual.
L’edició facsímil del Compendio... (1999), completada amb un apartat de notes inèdites del mateix autor, la de l’obra inèdita Arxiu de la Universitat de Maó. Inventari dels seus fons (2000), amb un pròleg del director de l’Arxiu Històric de Maó, i El Teatre Principal i l’Òpera a Maó (2001) són els tres volums que, sota la coordinació de Joan Pons i Alzina i M. Àngels Hernández, inicien aquestes obres completes d’un dels referents primers de la historiografia menorquina.
El seu fons, conservat i enriquit pel del seu fill Joan, és dipositat al Museu Hernàndez Sanz-Hernàndez Móra al claustre del Carme de Maó. La valuosa col·lecció patrimonial, cedida per Joan Hernàndez i Móra a l’Ajuntament de Maó el 1983, conté un destacat fons artístic i un altre de bibliogràfic. Així, al Museu poden visitar-se les sales dedicades als s. xviii, xix i xx, amb una bona representació de la millor pintura de l’època i amb mobiliari personal de l’historiador, a més de la galeria de personatges històrics, les 70 làmines cartogràfiques i algunes peces prehistòriques i antigues. Cal particularitzar-ne les sales dedicades a la producció artística familiar dels Hernàndez: els esbossos de l’argenter i gravador Francesc Hernàndez i Carreras, avi de l’historiador; els del mateix Hernàndez i Sanz, al costat dels dibuixos del Compendio...; els del seu nebot Francesc Hernàndez i Monjo, i, sobretot, les xilografies i aquarel·les del seu fill Francesc Hernàndez i Móra.
La biblioteca, amb un punt de partida de més de 4 000 exemplars d’autor i/o de temàtica insular, es nodrí del patrimoni bibliogràfic de l’historiador maonès, actualitzat pel seu fill Joan i, posteriorment, per les noves adquisicions dutes a terme, fins a assolir la xifra actual de més de 6.000 exemplars, informatitzats i posats a l’abast dels investigadors. Les múltiples dedicatòries, autògrafes, a Hernàndez i Sanz permeten avaluar el gruix de les seves relacions i el reconeixement obtingut dins i fora de Menorca. L’arxiu, al seu torn, conté els originals de les seves obres, juntament amb una valuosíssima correspondència, en procés de catalogació, el coneixement complet i l’edició de la qual refermarà l’important paper intel·lectual exercit per l’historiador menorquí. Entre els centenars de corresponsals, només exhumats molt parcialment, s’hi troben figures destacades no solament de la historiografia (G. Llabrés i Quintana, E. de K. Aguiló, E. Fajarnés, G. Vila, B. Pons i Fàbregues, C. Parpal i Marquès, F. Chamberlin, C. Rahola...) sinó també d’altres camps (els pedagogs J. Benejam, M. Fontirroig i A. Galí; els filòlegs i folkloristes A.M. Alcover i F. Camps i Mercadal; els escriptors J.M. Ruiz i Manent i J. Estelrich...). Cal, finalment, tenir present que l’arxiu de l’Ateneu Científic, Artístic i Literari i el de l’Institut Joan Ramis i Ramis, de Maó, contenen documentació única pel que fa a la seva activitat ateneística i de director de la Revista de Menorca, d’una banda, i a la docent, de l’altra.
Lectures
- ANDREU ADAME, C.: “Francesc Hernández Sanz: artista i conservador del nostre patrimoni”, Revista de Menorca, Ateneu / IME, Maó 1999-2000, p. 237-261.
- CANTAVELLA, J.: “La continuïtat d’Hernández Sanz en el seu fill Joan”, Revista de Menorca, Ateneu / IME, Maó 1999-2000, p. 211-221.
- CASASNOVAS CAMPS, M.À.: “L’illa historiada. Notes sobre la historiografia menorquina clàssica (1780-1910)”, Randa, 45, Curial, Barcelona 2000, p. 31-51.
- HERNÁNDEZ, M.À.: “Francesc Hernández Sanz. Art i història, Pro Minorica”, ibidem, p. 225-235.
- — “Semblança de Francesc Hernández Sanz”, ibidem, p. 281-292.
- HERNÁNDEZ ANDREU, J.: “Francisco Hernández Sanz, historiador de Menorca”, ibidem, p. 81-110.
- LIMÓN, M.À.: “Hernández Sanz, alma mater de la Revista de Menorca”, ibidem, p. 125-150.
- SALORD, J.: “Francesc Hernández Sanz i els horitzons de la memòria”, ibidem, p. 81-110.
- — “Francesc Hernández Sanz: la cultura com a educació i civisme”, ibidem, p. 151-176.
- SÁNCHEZ NISTAL, J.F.: “Francesc Hernández Sanz, arxiver”, ibidem, p. 111-123.
- TERRÓN PONCE, J.L.: “Hernández Sanz. El historiador y el contexto ideológico-cultural de su época”, Revista de Menorca, 1989, p. 231-266.