Vida i obra
Estudià al Seminari Conciliar de Barcelona del 1831 al 1837. Aquest darrer any entrà en la universitat per estudiar dret i el 1847 anà a viure a Madrid, on es doctorà. Ingressà en el Partit Democràtic el mateix any de la seva fundació (1849). Després de participar en la revolució del 1854, entre el 1866 i el 1868 estigué exiliat a París. Quan fou elegit diputat a corts per Barcelona el 1869 retornà a Espanya, i a l’any següent assumí la direcció del Partit Republicà Democràtic Federal. En la Primera República Espanyola ocupà els càrrecs de ministre de la Governació (del febrer al juny del 1873) i de president de la República (al juny i juliol del mateix any). Reorganitzà el Partit Republicà Federal el 1880, després de la crisi suscitada per la separació d’Estanislao Figueras. Durant la Restauració fou diputat a corts els anys 1886, 1891, 1893, 1899 i 1901 i fundà a Madrid el setmanari El Nuevo Régimen,des del qual realitzà una important campanya en contra de la guerra de Cuba.
La importància de Pi i Margall com a pensador polític és indubtable. En l’Espanya del primer terç del s. XX les seves idees influïren no solament en el republicanisme federal, sinó també en altres sectors del republicanisme espanyol, el catalanisme d’esquerres i l’anarquisme. Les bases del pensament pimargallià es troben fonamentalment en Hegel i, sobretot, en Proudhon, encara que en la seva obra Las Nacionalidades (1877) s’hi pot veure el pes del positivisme que li havien transmès els deixebles de Comte durant els anys del seu exili a la capital francesa.
Pi i Margall és també un personatge de força rellevància per a la historiografia espanyola del s. XIX. Ho és per les seves obres històriques pròpiament dites, però també per la continuada presència de l’argumentació històrica en aquelles en què exposa el seu pensament polític i filosòfic, com és el cas de La Reacción y la Revolución (1854) i la ja mencionada Las Nacionalidades (1876). La formació històrica de Pi s’inicià amb l’aprenentatge del grec i el llatí al seminari i amb els contactes que mantingué de jove a la Societat Filomàtica amb alguns dels prohoms del Romanticisme, com Milà i Fontanals i Piferrer. Les seves primeres obres de caràcter històric foren el volum corresponent a Catalunya de La España Pintoresca (1842) i, especialment, la seva aportació en Recuerdos y bellezas de España (1848-52), en què completà el volum de Catalunya que havia començat Piferrer (el qual morí durant la redacció de l’obra) i escriví el corresponent a Granada. El 1851 publicà Historia de la Pintura i Estudios sobre la Edad Media, llibres que foren prohibits a causa de la forta crítica del cristianisme que contenien. La crítica de Pi se centrava en el paper dissolvent de la societat antiga que havia suposat la introducció, pel cristianisme, del dualisme entre el cel i la terra com a visió del món, cosa que hauria tingut com a conseqüència l’aparició d’un poder espiritual en la societat representat per l’Església. Hi afirmava també que les societats cristianes de l’Edat Mitjana havien rebut una forta influència del món clàssic, en el dret, en la literatura, en la ciència, en l’administració... Una altra obra històrica de Pi i Margall és Historia General de América, que començà a escriure el 1878, de la qual només es publicà el primer volum dels quatre previstos, sota el títol Historia de América Antecolombiana. Finalment podem assenyalar la publicació, un any després de la seva mort, del primer volum d’una Historia de España en el siglo XIX (1902), per a la qual havia recollit materials durant molt de temps.
La concepció de la història de Pi i Margall és deutora de la seva fe absoluta en el progrés de la humanitat, en una llei del progrés humà que el fa caure en una mena de determinisme. A més, considera que tota la història de la humanitat està presidida per la dialèctica llibertat-poder –l’única lluita al llarg de la història seria aquella que es planteja per la llibertat i contra el poder–. Pel que fa a la seva metodologia, Pi sempre feu un treball molt acurat i minuciós, amb gran preocupació per les dades. Ja l’any 1847, en un article publicat en El Renacimiento sota el títol “Una ojeada a la Historia del arte Universal”, feia una crítica a la història de “prínceps”, que no permetia comprendre que la civilització moderna era fruit de les tensions ideològiques i sociològiques de l’Edat Mitjana.
Ja s’ha dit abans que Pi feia servir la història per a trobar arguments que justifiquessin les seves idees polítiques i filosòfiques. En la seva primera gran obra, La Reacción y la Revolución, feu un repàs a tots els esdeveniments de la revolució del 1854, des de l’aixecament de Vicálvaro fins a l’actuació del partit progressista i del demòcrata, després del seu triomf. En aquest llibre feu una anàlisi del poder que el dugué a definir la Reacción com la defensa d’un ordre de les coses determinat per la monarquia, la propietat i l’Església. Després d’una dura crítica a aquestes dues institucions, Pi defensa la seva posició religiosa panteista i exalta el valor de la llibertat individual, a més d’exposar quines són les bases fonamentals del seu pensament democràtic i de la revolució democràtica. En Las Nacionalidades, l’argumentació pimargalliana en favor d’una Espanya estructurada com una federació té una justificació fonamentalment històrica, des de la divisió medieval en regnes independents fins a la tradició juntista de la primera meitat del s. XIX; tot contribueix a demostrar, segons l’autor, que la federació és la forma d’organització que millor s’adaptava a la realitat dels pobles d’Espanya.
Lectures
- COLOMER, L.: Catalunya i el federalisme, Eumo Editorial, Vic 1991 (“L’entorn”, 19).
- JUTGLAR BERNAUS, A.: Pi y Margall y el federalismo español, 2 vol., Taurus, Madrid 1975-76.
- — “Estudio Preliminar”, a PI I MARGALL, F.: La Reacción y la Revolución, Anthropos, Barcelona 1982.
- MOLAS, I.: “Francesc Pi i Margall: democràcia i federalisme”, a BALCELLS, A. (coord.): El pensament polític català. Del segle XVIII a mitjan segle XX, Edicions 62, Barcelona 1988, p. 75-85 (“Estudis i Documents”, 42).