Vida i obra
Fill de Jaume Tarafa, mercader de Granollers, i Francesca Savall, filla d’un notari de Caldes de Montbui, fou el sisè de set germans. El 1523 fou beneficiat de l’església de Sant Esteve de Granollers. L’any següent fou ordenat de diaca, i el 1526 esdevingué beneficiat de la catedral de Barcelona. El 1532 ja era arxiver de la catedral, d’on el 1543 esdevingué canonge. Fou prior comandatari de Santa Maria de Manlleu (1544-56). El 1540 anà a Roma, i els anys 1545 i 1551 hi tornà com a representant del capítol barceloní. Durant la darrera estada a Roma (1555-56), motivada molt probablement per un conflicte amb altres membres del capítol, es produí la destitució de tot el personal de l’arxiu de la seu. Poc abans de morir renuncià la canongia, tal vegada per afavorir el seu nebot Marc Antoni Tarafa, que havia presentat unes butlles de provisió d’una canongia. Com a arxiver de la seu, emprengué diverses iniciatives singulars, com la sèrie Exemplaria, o Llibre de memòries que a perpètua memòria deuen ésser conservades, iniciada el 1536 i que constitueix una mena de dietari de la institució, a la manera dels que redactaren el Consell de Cent i la Diputació del General. També elaborà l’Speculum Pie Elemosine, un manual de rendes de la Pia Almoina, començat aquell mateix any. La vinculació a l’arxiu catedralici fou present així mateix en altres obres personals. Així, el 1536 elaborà un armorial dels canonges de la seu, que conté els escuts dels canonges d’aquella data i que encapçala l’Speculum. Ha estat reproduït per Martí de Riquer en Heràldica catalana des de l’any 1150 al 1550. També elaborà un episcopologi de Barcelona: Historia de vitis pontificum ecclesiae barcinonensis (1547), obra dedicada a l’aleshores bisbe Jaume Caçador. Tingué una notable difusió manuscrita, i fou utilitzada pels autors posteriors d’episcopologis.
La seva tasca com a historiador general s’inicia amb una genealogia reial intitulada Linea regum Hispaniarum, redactada entre el 1538 i el 1541 (vg. historiografia humanística). En aquest text, Tarafa introduí la mítica dinastia reial fundadora d’Hispània, fabulada pel dominicà italià Giovanni Nanni (conegut com a Annio de Viterbo), en una obra impresa a Roma: De primis temporibus et quatuor et viginti regibus primus Hispaniae et eius antiquitate, inclòs en l’obra Commentaria super opera auctorum divesorum de antiquitatibus loquentium (1498). La dinastia s’hauria iniciat amb Túbal, net de Noè, el tercer mil·lenni abans de Crist, i s’hauria perllongat, amb 24 sobirans, fins al s. xii abans de Crist. La mitologia ideada per Annio de Viterbo s’introduí a la Corona d’Aragó amb l’obra de Pere Antoni Beuter Primera part de la Història de València (1538). Si bé Tarafa clogué la genealogia amb Carles V, el monarca aleshores regnant, el text fou continuat per un autor anònim fins a la mort de Carles II (1700).
El 1552 redactà el Dictionarium geographiae universalis Hispaniae, també conegut per De Hispaniae situ, provinciis, populis, urbibus, oppidis, fluminibus, tibus et promontoriis dictionarium. Es tracta d’un diccionari geogràfic de gran interès, que l’autor dedicà a Felip II. En la seva confecció utilitzà diversos passatges del De fluminibus et montibus Hispaniarum libellus de Jeroni Pau, editat a Roma el 1491, i també les descripcions geogràfiques del Paralipomenon Hispaniae de Joan Margarit, les obres geogràfiques d’Antonio de Nebrija i el De rebus Hispaniae memorabilibus de Lucio Marineo Siculo. Aquest diccionari geogràfic mai no fou imprès, i n’ha estat discutida l’existència d’una versió catalana, prèvia o posterior al text llatí.
Vers l’any 1553 escriví una Crònica de Catalunya, de la qual es conserven només les dues primeres parts, dedicades respectivament a la història antiga (fins a la conquesta romana) i al període escolat entre aquest fet i l’ocupació àrab. La tercera part, que probablement mai no arribà a redactar-se, s’havia d’estendre fins al regnat de Carles V. Pel que fa a les fonts, cal assenyalar que, de nou, el període primitiu fou clarament deutor de les falsificacions històriques d’Annio de Viterbo. En canvi, la presència cartaginesa i la dominació romana seguiren el Paralipomenon Hispaniae del cardenal i bisbe de Girona Joan Margarit, que havia estat editat a Granada el 1545 per Sancho de Nebrija, i que constitueix la millor reflexió humanista sobre l’antiguitat peninsular. Les similituds s’inicien ja en l’esquema expositiu i tenen notables concrecions en el desenvolupament del text. Les referències específiques a la història de Barcelona, però, provenen de l’epístola Barcino, de Jeroni Pau, que havia estat editada a la capital del Principat el 1491. La Crònica de Catalunya de Tarafa no ha estat editada fins al final del s. XX. També el 1553 publicà, a Anvers, una història peninsular, intitulada De origine ac rebus gestis regum Hispaniae liber. L’obra fou reeditada a Colònia el 1577 i a Frankfurt el 1602, en sengles miscel·lànies de tractats historiogràfics hispànics. A més, fou objecte d’una versió castellana, no sempre fidel a l’original, a càrrec d’Alonso de Santa Cruz (1562). Tot i que és una obra breu, tingué un èxit considerable.
Elaborà també un tractat d’heràldica, la Crònica de cavallers catalans, que tingué una notable difusió manuscrita. Aquest text fou recollit, al començament del s. XVII, pel prevere i heraldista Jaume Ramon Vila. Ha estat editat modernament, a cura d’A. Armengol (1952-54).
La biblioteca de la família Tarafa fou reunida per Pau Ignasi de Dalmases i Ros, nomenat primer (i únic) cronista de Catalunya per la Cort de 1701-02. A la seva mort, però, es dispersà.
Lectures
- ALCOBERRO, A.: Identitat i territori. Textos geogràfics del Renaixement, UB – Eumo Editorial, Vic 2000.
- CAMPOS, M.: “Primera part de la Chrònica de la Província de Cathelunya en la Citerior Spanya de Francesc Tarafa. Les seves fonts”, Departament de Filologia Catalana de la UB, 1995 [treball d’investigació inèdit].
- MIRALLES, E.; TOLDRÀ, M.: “La tradició manuscrita de l’obra de Francesc Tarafa: biblioteques de Barcelona”, Anuari de Filologia. Llengua i literatura catalanes, XX, 1997, Secció C, núm. 8, p. 43-78.
- SANABRE, J.: El archivo de la catedral de Barcelona, Impr. Pulcra, Barcelona 1948.
- VILALLONGA, M.: “Les pays pyrénéens dans le Dictionarium Geographiae Universalis Hispaniae de Francesc Tarafa (vers 1495-1556)”, Pays Pyrénéens et Pouvoirs Centraux XVIe – XXe s, Foix 1993, p. 267-285.
- — “Francesc Tarafa, una actitud quatrecentista al segle XVI”, Revista de Catalunya, 103, 1996, p. 49-64.