Vida i obra
El 1955 es llicencià en dret a la Universitat de València, on també es doctorà amb el premi extraordinari. Fou alumne del doctor Josep M. Font i Rius. Tanmateix, la seva etapa predoctoral es desenvolupà sota el mestratge de Víctor Fairén-Guillén, catedràtic de dret processal, que l’influí en l’elecció del tema de la tesi doctoral, el judici monitori. Després d’aquesta etapa inicial processalista, s’inclinà decisivament per la història del dret, primer, a València, com a deixeble de Juan García González i, més tard, a la Universitat Complutense de Madrid, com a professor adjunt de la càtedra del professor Alfonso García Gallo (1963). El 1963 guanyà les oposicions a la càtedra d’història del dret de la Universitat de La Laguna (Canàries) i, poc després, es traslladà a la mateixa càtedra de la Universitat de Salamanca (1964-80). El 1979 fou nomenat magistrat del Tribunal Constitucional i en fou president del 1986 al 1992. Des del 1981 fou professor de la Universitat Autònoma de Madrid, on fou assassinat (14 de febrer de 1996) al seu despatx, en ple exercici de l’ofici universitari com a catedràtic d’història del dret (des del 1992) i com a director de l’Anuario de Historia del Derecho Español. Obtingué els doctorats honoris causa per les universitats de Messina (1993) i Salamanca (1995).
Els seus primers treballs seguiren les pautes institucionalistes del seu mestre Alfonso García Gallo, que consistiren a cercar les respostes jurídiques donades per les diverses societats, en cada època històrica, a problemes pretesament o pressuposadament permanents. En aquesta primera etapa, destaquen: La prisión por deudas en los derechos castellano y aragonés (1960), El perdón de la parte ofendida en el derecho penal castellano (1962) i La sucesión de quien muere sin parientes y sin disponer de sus bienes (1966). Tanmateix, la seva forta personalitat i una ràpida maduració dels plantejaments metodològics el portaren per nous camins on la història del dret era concebuda com una especialitat de la història i no com una disciplina jurídica de caràcter diacrònic, en què les institucions s’estudiaven “en vertical”. En aquesta nova orientació, publicà Los validos en la monarquía española del siglo XVII (1963), la qualmarcà una primera línia d’investigació dirigida a explicar una paradoxa: els esforços per racionalitzar les estructures i els mecanismes polítics i administratius de la monarquia hispànica amb l’ajuda del dret. Estudià la funció del dret com a instrument per a rebutjar o limitar l’arbitrarietat o per a fomentar l’argumentació de les decisions de la monarquia hispànica. Aquesta monarquia, fruit de la unió de les corones d’Aragó i de Castella, a causa del pes de la tradició estatal castellana, tendia a decantar-se vers l’absolutisme i l’eliminació d’entrebancs jurídics al principi polític que atorgava força de llei a la voluntat del rei. En aquesta mateixa línia escriví el pròleg al volum sobre La España de Felipe IV, el gobierno de la monarquía, la crisis de 1640 y el fracaso de la hegemonía europea (1982) de la història d’Espanya de Ramón Menéndez Pidal, dirigida per J.M. Jover, on també publicà el capítol “El Estado del siglo XVII: el gobierno de la Monarquía y la administración de los reinos”.
Una altra obra rellevant és El derecho penal de la monarquía absoluta (1969), una aportació bàsica i fonamental per conèixer la problemàtica penal en relació amb el Regne de Castella des de la Baixa Edat Mitjana fins al s. XVIII, on estudià els efectes penals que la instal·lació de l’estat provocà sobre els individus que formaven la comunitat política i els seus drets individuals. L’ús de la jurisprudència doctrinal i judicial de Castella el portaren a estudiar posteriorment, en una sèrie d’articles, aspectes referits a la història del procés penal i del pensament juridicopenal com ara: “Teoría y práctica de la tortura judicial en las obras de Lorenzo Matheu y Sanz (1618-1680)”, Anuario de Historia del Derecho Español, 41, i “La tortura en España. Estudios históricos” (1973), Ariel Quincenal; aquest últim fou reeditat i augmentat el 1994.
Fruit d’aquesta preocupació doctrinal és també la seva esplèndida síntesi sobre el pensament jurídic espanyol editada dins Enciclopedia de Historia de España, que sintonitzà amb un dels corrents de la historiografia jurídica més actius, l’impulsat pel professor Paulo Grossi des del Centre d’Estudis d’Història del Pensament Jurídic Modern de la Universitat de Florència. Al maig del 1989 aquest Centre organitzà a Florència una trobada d’estudis sota el títol “Hispania. Entre derechos propios y derechos nacionales”, un dels principals protagonistes de l’Estat espanyol fou Tomàs i Valiente, que hi presentà la ponència “Escuelas e historiografía en la historia del derecho español (1960-1985)” Atti dell’encontro di Studio Firenza-Lucca, 25, 26, 27, maggio 1989 (1990). Aquest treball parteix d’un concepte d’escola acadèmica basat, no en fidelitats personals, ni en una agrupació d’interessos dirigits a l’obtenció de quotes de poder universitari, sinó en la vinculació científica entre un mestre i uns deixebles que comparteixen una manera de conceptuar la seva ciència, un coneixement i una utilització comuns dels mètodes d’investigació propis de la disciplina, i l’existència de línies, temes o camps d’investigació únics o diversos que tots els membres consideren prioritaris, dignes d’atenció preferent. Dona una visió crítica de les diferents tendències i tradicions existents en la historiografia jurídica espanyola, prenent com a observatori i fil conductor els manuals de l’assignatura editats durant aquest període i les monografies publicades més significatives i valuoses. Aquest estat de la qüestió publicat el 1990 per-met conèixer i valorar la producció i les orientacions de diverses tendències historiogràfiques com les encapçalades pels professors García Gallo, Font i Rius, Gibert, Jesús Lalinde Abadía, Torres López i José M. Pérez-Prendes; les de José Martínez Gijón i els seus deixebles (Clavero, José M. García Marín, Juan A. Alejandre i Enrique Gacto), la de José Antonio Escudero i la compostel·lana d’Álvaro d’Ors, Otero i Iglesia. A la fi d’aquest repàs historiogràfic, i amb una certa modèstia, Tomàs i Valiente parla de la seva tasca com a mestre a la Universitat de Salamanca; fa menció del “grup, no sé si escola, de Salamanca”, integrat pels professors Benjamín González, Alicia Fiestas, Salustiano de Dios, María Paz Alonso i Javier Infante, tots ells, després, catedràtics o professors titulars d’història del dret en diverses universitats espanyoles.
Una altra de les línies d’investigació fou l’estudi de la història del constitucionalisme i de la codificació, tal com mostra el Manual de historia del derecho español (1979). S’interessà per explicar la formació del dret actual i això el dugué a construir-lo de forma asimètrica, és a dir, dedicà més atenció i extensió a l’època contemporània, a l’època de l’estat constitucional i del moviment codificador. En aquesta línia també destaquen altres treballs: El marco político de la desamortización en España (1989) i Códigos y constituciones (1808-1978).
Uns mesos abans de la seva mort pronuncià una conferència a Barcelona sobre la cultura política del primer liberalisme espanyol a les Corts de Cadis de 1810-13, des de la perspectiva de la formació històrica del dret públic amb què es generà i consolidà el nou estat liberal. La seva visió d’aquell moment històric com un punt de convergència de diverses tradicions culturals el portà a examinar l’origen i la naturalesa dels conceptes clau que perfilaren les línies mestres de la Constitució del 1812: llei fonamental, nació, sobirania, religió i llibertat religiosa. Afirmà que calia aprofundir en l’estudi del pensament jurídic d’Antoni de Capmany i els altres catalans presents a les Corts de Cadis per entendre com i per què s’imposà finalment un model unitarista en el naixent estat constitucional. Aquesta anàlisi posà de manifest el seu caràcter científic i la seva inquietud investigadora, sempre preocupat per formular hipòtesis interpretatives dels fenòmens historicojurídics crucials i per cercar en l’experiència jurídica del passat l’explicació històrica del dret i especialment del dret públic.
Lectures
- GONZÁLEZ ALONSO, B.: “Francisco Tomás y Valiente (1932-1996)”, Anuario de Historia del Derecho Español, LXVII-I, 1997, p. 27-34.