Vida i obra
Fou, ensems amb Martí d’Eixalà, el seu mestre, el representant més destacat de l’anomenada Escola de Barcelona. Estudià filosofia i dret a la Universitat de Barcelona, on fou catedràtic d’història de la filosofia des del 1847. Amb la reforma Corvera (1858) la seva càtedra passà a denominar-se metafísica, i se li encarregà la de geografia (1858-65), de nova creació. En 1867-69 donà classes de filosofia (psicologia, lògica, metafísica i ètica) a l’institut, i després retornà a la càtedra universitària fins a la seva mort. Fill d’una família de professors universitaris de dret, s’envoltà d’intel·lectuals com el filòsof Fèlix Janer i Bertran i els germans Manuel i Pau Milà i Fontanals, tots ells vilafranquins. Rebé una formació multidisciplinària, compaginà els estudis de dret amb altres matèries en diferents institucions com la Junta de Comerç, l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, l’Acadèmia de Lletres i Filosofia, el Col·legi Carreres i el Col·legi Barcelonès. El 1844 obtingué la llicenciatura en jurisprudència i el 1846, la de lletres i el títol de regent de filosofia de primera classe, que l’habilitava per a l’ensenyament. El grau de doctor li fou concedit (1871) poc abans de morir.
El seu pensament deriva, primer, de la influència del seu mestre, Eixalà, el qual l’inicià en els estudis de la consciència humana, de la capacitat cognoscitiva i de la ciència de les idees a través del racionalisme. Aquests eren els principals objectes de la filosofia il·lustrada del s. XVIII, i representaven la renovació del pensament contemporani que pretenia encaixar la tradició tomista amb els nous corrents cientifistes. Consolidà la introducció de la filosofia escocesa del sentit comú (Thomas Reid, Dugald Stewart i William Hamilton), derivada de l’empirisme anglès (John Locke, George Berkeley, David Hume), situà les creences religioses en l’àmbit de l’inconscient psicològic irracional i obrí el camp a l’estudi racional de la consciència, fent un gir conceptual que centrà l’atenció en la capacitat de coneixement individual sense hipòtesis preestablertes. Promogué, així, una reflexió filosoficocientífica molt propera al positivisme. La filosofia del sentit comú pretengué ser un punt de partida enfront la desorientació espiritual durant el procés d’instauració del nou model liberal. Influït inicialment per l’idealisme de Georg W.F. Hegel, rebé un impuls més decisiu de mans d’Immanuel Kant per a aprofundir sobre la subjectivitat humana. Josep Torras i Bages partí de la perspectiva psicològica dels seus estudis, l’autoconeixement com a premissa per a conèixer el món extern (base de la filosofia del sentit comú), per a formalitzar una psicologia nacional, propera al volksgeist de Johann G. von Herder i a l’historicisme cultural de Johann G. Fichte; Tomàs Carreras i Artau desenvolupà el concepte de psicoetnografia en fundar l’Archivo de Ética y Psicología Hispánicas. La formulació teòrica de la filosofia nacional o antropològica, que serví per a configurar la base intel·lectual dels diferents corrents nacionalistes peninsulars, quedà recollida en el seu discurs inaugural del curs universitari 1854-55 (vg. història de la filosofia).
Se’l considera un precursor intel·lectual de la Renaixença i del nacionalisme cultural, que es prefigurà als treballs historiogràfics de Joan Illas i Vidal i Joan Cortada, i que, amb Víctor Balaguer i Cirera, prengué un caràcter romàntic. A més, difereix dels escrits històrics d’Antoni de Bofarull, de Manuel Duran i Bas i de les recopilacions vuitcentistes d’Antoni Aulèstia, Francesc Pi i Margall i Jaume Carrera i Pujal, que eren més positivistes. També influí en l’hispanisme cultural potenciat per Marcelino Menéndez y Pelayo, deixeble seu. Del mestratge socràtic que impartí a les aules i als cercles socials destaca la importància que donà a l’observació, la reflexió individual, la valoració de noves perspectives conceptuals i el distanciament de sistemes de pensament absoluts que poguessin ofegar el sentiment pur de la ciència. En ell es troben actituds i tendències pròximes a l’existencialisme de Søren Kierkegaard i a l’humanisme dels primers escrits de Karl Marx. Incorporà al racionalisme il·lustrat els aspectes més destacats del romanticisme vuitcentista, com la reivindicació de la diferència i dels costums dels pobles enfront de l’estatalisme abstracte. El respecte professat a la seva autoritat moral i intel·lectual despertà l’interès del seu entorn cultural als nous mètodes i sistemes filosòfics europeus, i consolidà la promoció de l’Escola de Barcelona, més reconeguda en l’àmbit hispànic per l’obra de Jaume Balmes. La importància del seu pensament superà el seu temps a través dels alumnes directes, i d’aquells que se’n reconegueren deutors, molts dels quals foren figures senyeres del catalanisme conservador i del liberalisme espanyol. Fou el filòsof català contemporani més influent entre la segona meitat del s. XIX i el primer terç del s. xx. Fou seguit i valorat per altres professors, continuadors de l’Escola de Barcelona, com Josep Coll i Vehí, Celestí Barallat i Falguera, Jaume Codina i Vilà, Pere Garriga i Marill, Francesc Masferrer i Arquimbau, Cosme Parpal, Jaume Serra i Húnter, Francesc Mirabent, Joaquim Xirau, Joan Crexells i els germans Tomàs i Joaquim Carreras i Artau. Estengué la seva activitat a l’Ateneu Barcelonès, la RABLB, l’Institut Agrícola i els Jocs Florals.
El 1854 es publicà l’Oració inaugural del curs 1854-55 titulada Sobre el desarrollo del pensamiento filosófico. Menéndez y Pelayo especulà que Llorens havia enllestit una traducció al castellà, no conservada, de De anima et vita de Joan Lluís Vives. Eugeni d’Ors promogué la publicació del Resum d’un curs universitari segons notes d’un deixeble als Arxius de l’Institut de Ciències (1916), basada en els apunts que guardava la biblioteca de la Facultat de Filosofia i sobre els quals, considerava Xènius, pesava encara alguna mena de censura. La seva obra principal, Lecciones de filosofía (1920), la transcripció de les notes taquigràfiques preses per J. Balari i Jovany, fou precedida d’una llarga polèmica entre aquells que reivindicaven l’escolasticisme de Llorens i els qui el consideraven influït pel kantisme, proper a posicions agnòstiques. Les revistes Anuari de la Societat Catalana de Filosofia i Revista de Catalunya recolliren fragments de la seva obra i l’epistolari.
Lectures
- BARALLAT, C.: Recuerdo biográfico de Don Francisco Javier Llorens i Barba, Imprenta Barcelonesa, Barcelona 1880.
- CARRERAS I ARTAU, J.: “Un maestro barcelonés de Menéndez y Pelayo”, Revista de Filosofía, 1956.
- CARRERAS I ARTAU, T.: Introducció a la filosofia, Alma Mater, Barcelona 1933.
- CUSCÓ I CLARASÓ, J.: Francesc Xavier Llorens i Barba i el pensament filosòfic a Catalunya, PAM, Barcelona 1999.
- GALLO ARTEAGA, F.: Llorens i Barba y las Lecciones de filosofía, UB, 1997.
- ORS, E. d’: La metafísica de Xavier Llorens i Barba, Col·lecció Minerva, vol. 13, Barcelona 1917.
- PUIG, J. de: “Un fragment inèdit de Xavier Llorens i Barba sobre la filosofia de Plató a cura de Jaume Serra Húnter”, Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, 1991.
- ROVIRA I VIRGILI, A.: “Siluetes de catalans: Francesc X. Llorens i Barba”, Revista de Catalunya, 1929.
- SERRA I HÚNTER, J.: “Llorens i Barba. Estudis i carrera professional. La seva actuació docent”, Arxius de l’Institut de Ciències, 1937.
- TORRAS I BAGES, J.: “En Xavier Llorens i Barba. Records íntims d’una filosofia”, Estudis Universitaris Catalans, 1907.