Lleial servidor del comte duc d’Olivares, de qui fou advocat i bibliotecari. A ell degué els càrrecs que ocupà –inquisidor de Sevilla, cronista reial i bibliotecari del rei– i l’acompanyà fins al desterrament. A mitjan 1641 publicà, anònimament –tot i que un aviso de J. Pellicer en revela l’autoria–, una apologia de l’actuació del valido de Felip IV en la crisi catalana titulada Aristarco, o censura de la Proclamación Católica que escribieron los catalanes el año pasado, que formà part de la campanya propagandística que inclogué J. Adam de la Parra i J. Pellicer. Plantejada com una rèplica puntual de la Proclamación católica de G. Sala, conté diverses disquisicions històriques, centrades particularment en la qüestió del lliurament condicionat de Catalunya als carolingis en el moment de la reconquesta de Barcelona el 801. Afirma que els preceptes carolingis en què es basava la tesi populista de la Proclamación eren una falsificació i que a Catalunya la plena sobirania reial sempre havia estat reconeguda. El to de l’escrit és de menyspreu envers els catalans revoltats contra Felip IV i traspua un orgull castellanista. L’autor desenvolupà una crítica històrica que connecta amb les polèmiques dels “falsos cronicons”.