Vida i obra
Fou catedràtic de filosofia del dret a les universitats Complutense de Madrid, Salamanca i Sevilla. La seva producció historiogràfica reflecteix una ideologia tradicionalista i carlina, i respon al projecte de comprendre les arrels de la identitat hispànica a partir de la pluralitat de tradicions que la configuren, «florecida de pueblos separados, aunados afincadamente en el común sentimiento de lo hispánico, mas diversos en lengua, cultura y ordenación política». La diversitat no solament es refereix als territoris peninsulars, sinó a tots aquells que, en algun moment, hi han estat vinculats, com ara els antics dominis hispànics a Itàlia, especialment, Sardenya i Nàpols. Dins aquest plantejament, Catalunya, «cultura entre las más ricas de la historia, joyel de las Españas, cuna de la libertad política», ocupa un lloc molt destacat; sempre s’identifica amb l’«orbe catalán», és a dir, el Principat, els comtats de Rosselló i Cerdanya, València i Balears, que constitueixen una «unidad radical y entrañable en el tempero cuanto en la mentalidad».
El segon concepte bàsic és el tradicionalisme. Des del seu punt de vista, «la grandeza inmortal de la impar Cataluña política» rau en el fet de reflectir millor que cap altra nació «las líneas doctrinales del verdadero tradicionalismo político», recollides de forma magistral en autors com Jaume Balmes o Josep Torras i Bages. Les idees tradicionalistes no tan sols formen part de l’essència de les «Españas» sinó que es contraposen a una Europa que entén com el resultat del pensament orientat a arraconar el cristianisme característic d’autors com Luter, Maquiavel, Bodin, Grotius, Hobbes, Spinoza, Puffendorf o Rousseau. Aquest anticristianisme portà a l’absolutisme negador de les llibertats, que quedà palès amb l’arribada dels Borbó a Espanya i l’aplicació del seu projecte europeïtzador, que esclafà les llibertats i el sistema polític català (que, per a Elías de Tejada, era la quinta essència de la tradició espanyola): «el canallesco equívoco de presentar como castellanas las reformas a lo francés creando en las gentes de Cataluña o de Valencia el yerro de que era Castilla y no un francés instalado en Madrid quien les transformaba de libres en esclavos, punto de arranque de todas las desviadas problemáticas de estos doscientos últimos años». Així arribà a la conclusió que la «intelección de la historia de Cataluña y la tasación de sus fabulosas riquezas en las materias políticas, requiere dejar bien clara su condición de pueblo español y, por tanto, antieuropeo». Per això, des d’Arbor, la revista del CSIC, criticà durament la visió de Vicens i Vives segons la qual el catalanisme nascut al final del s. xix fou «el retrobament de Catalunya amb Europa després de quatre segles d’absència». Per a ell, les nocions de llibertat política i monarquia limitada eren catalanes molt abans que anglosaxones. La seva visió de la història de Catalunya quedà reflectida en el pla dissenyat per als 11 volums de la seva Historia del pensamiento político catalán (des del 1963), escrita amb Gabriella Pèrcopo, dividida en tres parts: la primera, dedicada a estudiar la “Cataluña clásica”, o període de formació de la identitat catalana; la segona, “Cataluña contra Europa”, definida per les amenaces exteriors contra aquesta identitat; i, finalment, “Europa en Cataluña”, una anàlisi de la pèrdua de les llibertats catalanes.
Entre la seva extensa producció historiogràfica destaquen, a més: Las Españas, formación histórica, tradiciones regionales (1948), El realismo renacentista del Cardenal Gerundense (1948), El pensamiento político de Aparisi y Guijarro (1948), El pensamiento político de los juristas catalanes medievales (1948), El pensamiento político mallorquín medieval (1949), Balmes y la tradición política catalana (1949), El pensamiento político de Balmes (1950), Las doctrinas políticas en la Cataluña medieval (1950), Antología de Antonio Aparisi y Guijarro (1951), El pensamiento político del reino hispánico de Cerdeña (1954), Visión de Cataluña (1955), La filosofía jurídica en la Cerdeña hispánica (1960), Cerdeña hispánica (1960), La metodología jurídica lul·liana (1961), Nápoles hispánico (1958-61) i Torras i Bages en el pensamiento político catalán (1962).
Lectures
- AYUSO, M.: La filosofía jurídica y política de Francisco Elías de Tejada, Fundación Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, Madrid 1994.
- BADILLO, P.: Francisco Elías de Tejada y Spínola: figura y pensamiento, Servicio de Publicaciones de la Universidad Complutense, Madrid 1995.