Augustinià. Després de la revolta del 1640 romangué a Catalunya fins ben entrat el 1643. Posteriorment, es traslladà primer a Tarragona i, segurament, a Saragossa. Allà compongué Cristal de la verdad, espejo de Cataluña (1646), on rebat la Noticia universal de Cataluña, de F. Martí i Viladamor, i els arguments d’autors francesos com C. Sorel i P. Caseneuve. Els seixanta-cinc capítols, llevat de quatre d’introductoris i els dotze últims dedicats a la situació de Catalunya sota sobirania francesa, estan dedicats a examinar els arguments històrics objecte de polèmica amb motiu de la separació de 1640-41. L’obra, desenvolupada cronològicament, constitueix una revisió de la història de Catalunya des de la Reconquesta fins al regnat de Pere el Gran, on es rebutja la tesi de la llibertat originària de Catalunya i del lliurament a Carlemany mitjançant pactes, i, encara més, la tesi del principat electiu conjuminada per Martí i Viladamor. Manté que la sobirania carolíngia serví per a perllongar l’ordre estatal de l’època visigòtica, sense que el poder dels reis en sortís disminuït, i lloa la figura de Guifré el Pelós, del qual presenta una imatge heroica i de titular legítim del poder als comtats catalans gràcies a la cessió del feu pels carolingis. Quant al règim polític català, en localitza l’origen a les Corts del 1283, segons una tesi tradicional. L’obra destaca com un meritori assaig d’història constitucional que, si bé no està mancat de defectes –el to retòric, el formulisme jurídic i les limitacions heurístiques–, representa un esforç sostingut de reflexió que s’insereix en la tendència cap a una visió de la història de Catalunya més coherent i dinàmica.