Vida i obra
Fou un expert en protocol i en temes de cerimonial cavallaresc, però es coneixen pocs aspectes de la seva biografia. Probablement formà part de la burgesia barcelonina de la seva època i gaudí de la confiança de ciutadans honrats i mercaders adinerats, atès que entre el 1480 i el 1489 el seu nom apareix en actes notarials relacionades amb afers civils d’aquests personatges. La seva família formà part de l’oligarquia barcelonina dels s. XIV i XV. Un avantpassat seu, Bernat Turell, fou conseller els anys 1366, 1369 i 1375. Al segle següent, Marc Turell exercí la mateixa responsabilitat el 1404, 1407, 1412 i 1415. Segons alguns estudiosos, tot i que amb certes reserves, els progenitors de Gabriel i del seu germà Bernat, devien ser Bernat Turell, conseller i mostassaf de Barcelona l’any 1433, i la seva esposa Antònia Dezvall, filla de Pere Dezvall i Margarida. Bernat Turell, pare, amb llaços de parentiu amb les famílies més aristocràtiques barcelonines, fou un personatge destacat de l’època, atesa la seva intensa participació en les festes socials i els esdeveniments més notables de la ciutat. Els dos fills, Gabriel i Bernat, continuaren el camí del pare com ho confirma el paper destacat que exerciren amb motiu de les solemnes exèquies que per al difunt Joan II organitzà la ciutat el 1479. Gabriel fou autor de dues obres, escrites en català. La primera, titulada Arbre d’honor, fou escrita a Barcelona l’any 1471. Es tracta d’un manual pràctic sobre els principis i les normes referents a l’exercici de la cavalleria, tant als aspectes pertanyents a l’heràldica com a les armes, adreçat fonamentalment als ciutadans honrats barcelonins, equiparats amb els cavallers i privilegiats amb el dret d’ostentar senyal d’armes. Consta de tres parts: la primera dedicada a definir la noblesa, els seus orígens i les seves classes. La segona, encapçalada pel títol Principi de la armeria,representa un tractat d’heràldica on s’exposen els inicis llegendaris dels escuts i es recull la normativa sobre qui pot portar senyals d’armes i com es poden obtenir, a més de la descripció de les diverses figures heràldiques, així com les normes del seu ús i els diversos elements que les integren. Dedica també un apartat als oficials d’armes –reis, heralds i portaservants–. La tercera part, Obra de les set honós del món, exposa les regles que han d’observar els cavallers en cada un dels set perills o fets d’armes i els honors de què són mereixedors. Al perill que dedica més extensió i comentaris és el de la batalla a ultrança, generalment promoguda per discòrdies, i que comporta la mort. En aquest perill inclou també la batalla d’empresa, que es duu a terme per a lluïment i prestigi dels cavallers.
Completen aquesta obra vuit opuscles que aclareixen alguns aspectes de l’Arbre d’honor i que devien ser redactats amb posterioritat al text principal. Porten els títols següents: Capítol dels dos staments posats en honor,on l’autor equipara els qui s’ocupen del regiment de la cosa pública amb els qui pertanyen a l’orde de cavalleria; En qual manera los cavallers se deuen scriure de batalla a ultrança hi en deseximents; La orde del faliment de batalas; Manera de blazonar,on l’autor analitza els senyals dels reis d’Aragó, de Castella i el seu personal; Actes dels cartels de gera; De la orda de cavelleria, on s’analitzen les condicions que ha de tenir el cavaller i quines persones poden atorgar el privilegi de cavalleria; De la dignitat real e serimònias,on es descriuen els diversos graus de dignitats senyorials, amb els privilegis que els pertanyen, i De las sepulturas reals, on s’exposen els diversos detalls del protocol que s’ha de seguirper a les cerimònies amb motiu de la mort i l’enterrament de les persones reials a la ciutat de Barcelona. Aquesta informació fou extreta de l’arxiu de la ciutat i de la seva experiència personal en el cas de Joan II. Finalment, el text de l’Arbre d’honor així com els opuscles són acompanyats de notes marginals, algunes extenses, que generalment aporten aclariments sobre el redactat principal.
Per a la confecció d’aquesta obra, a banda dels coneixements personals sobre la pràctica de la cavalleria i d’altres aspectes fruit de la seva pròpia experiència, Turell disposà de diversos tractats catalans, castellans i francesos sobre el tema, alguns escrits al s. XIII i d’altres als s. XIV i XV.
La seva segona obra coneguda es titula Record, i fou acabada el 1476. Es tracta d’una refundició resumida de les Històries e conquestes dels reys d’Aragó e dels comtes de Barcelona, de Pere Tomic (1438), de la qual és gairebé còpia literal en molts passatges, per bé que Turell hi feu també diverses aportacions personals, motivades per l’interès a fer destacar els títols de glòria de Barcelona i remarcar les excel·lències de la nació catalana, que tenen el caràcter d’afegitons o simples interpolacions. A la part original de Turell, s’hi distingeixen dos tipus de passatges, uns de més llargs mitjançant els quals l’autor desenvolupa les seves pròpies idees o bé exposa episodis històrics que no consten en l’obra de Tomic, i d’altres, molt breus, que afegeix en el curs de la narració. Entre els primers destaquen els comentaris sobre la pèrdua d’Espanya, l’inici carolingi dels llinatges catalans, la llegenda d’Otger Cataló i els nou barons relacionant-la amb les llibertats dels catalans, l’elogi de Carlemany, l’exalçament dels ciutadans honrats de Barcelona, les raons de la primacia del comtat de Barcelona sobre el Regne d’Aragó, la lloança de les virtuts de Dalmau de Creixell, l’elecció de Ferran d’Antequera i l’elogi d’Alfons el Magnànim. Mentre que entre els episodis històrics afegits per Turell destaquen el de la tradició de la reina de Navarra acusada pels seus fills i defensada pel bastard Ramir, la llegenda sobre els orígens del mahometisme, el repartiment del botí de la batalla d’Úbeda, la narració del desafiament de Bordeus i l’expedició dels catalans a Orient.
On es nota més pregonament l’aportació de Turell, és en aquells afegitons relatius a les seves opinions sobre l’origen il·lustre i l’excel·lència de l’organisme polític català, la seva preponderància sobre Aragó i els altres regnes, els títols d’honor i preeminència de Barcelona, com a cap d’aquella entitat política, l’origen de la qual vincula en la figura de Carlemany, com a conqueridor i organitzador, i de qui destaca l’herència de llibertat deixada al país. El seu afecte per Barcelona també es reflecteix en diversos passatges d’aquesta obra, des de la seva fundació mítica per Hèrcules, passant pel seu protagonisme com a aglutinadora del territori a través de la plasmació del propi comtat i propulsora de les grans empreses conqueridores dels seus comtes reis, fins al paper que desenvoluparen els ciutadans honrats, l’origen dels quals fa remuntar a la seva participació en la conquesta de Tortosa. Sorprèn que, tot i haver viscut l’autor el període, no inclogui cap referència al regnat de Joan II ni a la guerra civil catalana.
A banda de Tomic, per a la part original de la seva aportació, Turell utilitzà com a fonts principals, l’obra de l’arquebisbe de Toledo Rodrigo Jiménez de Rada: De rebus Hispaniae o Crónica del Toledano; els Gesta Karoli Magni ad Carcassonam et Narbonam, atribuïts a Filomena, suposat secretari de Carlemany; i probablement la Crònica del reys d’Aragó e comtes de Barcelona, anomenada també Crònica de Sant Joan de la Penya, i potser una versió catalana dels Gesta comitum barcinonensium.
De l’Arbre d’honor i dels opuscles que l’acompanyen n’existeixen dos manuscrits, un conservat a la Biblioteca Lambert Mata, de Ripoll, del final del s. XV, de 76 folis (ms. 5), pertanyent probablement a l’autor, i l’altre a la BNC (ms. 302), que reuneix, a més, el text del Record, la versió italiana incompleta de les esmentades obres, i una de castellana del Sumari de batalla a ultrança de Pere Joan Ferrer. El text català, del s. XVI, és una còpia directa del ms. de Ripoll, mentre que la versió castellana és de la darreria del s. XVI i la italiana del s. XVII.
Del Record se’n conserven, a banda de l’esmentat còdex, el ms. 2 de la BNC, de 92 f., del s. XVI, i el ms. espanyol 123 de la BNP, copiat per Miquel Vila, al regne de Nàpols, el 1518, a instàncies de Xarles de Cler, comissari general de l’esmentat regne. Aquest darrer manuscrit es copià d’un altre perdut fet per Francesc Castelló, probablement el 1517. Finalment Torres Amat, en la seva obra Memorias para ayudar a la formación de un diccionario crítico de los escritores catalanes,esmenta un altre ms. copiat el 1740, avui perdut.
Les edicions de la crònica de Gabriel Turell són les següents: J. Casas-Carbó i J. Massó i Torrents, Record,“Les Cròniques Catalanes”, L’Avenç (1894), Enric Baguè: Recort (1950) i Cecília Burgaya: Arbre d’honor (1992).
Lectures
- RIQUER, M. de: “Un llibre fantasma de Valera i un tractat d’Aragó”, Estudis de llengua i literatura catalanes,IV,PAM, 1982, p. 140.
- — Lletres de batalla,Barcelona 1963, p. 15, 98 i 99 (“Els Nostres Clàssics”, 90).
- — L’arnès del cavaller. Armes i armadures medievals, Esplugues de Llobregat-Barcelona 1968, p. 158.
- — Història de la literatura catalana, II, Barcelona 1980, p. 592.
- — Heràldica catalana des de l’any 1150 fins al 1558,I, Barcelona 1983, p. 392.
- RUBIÓ I BALAGUER, J.: Història de la literatura catalana,PAM, I, 1984, p. 410; II,1985, p. 73.