Galceran de Pinós

(Principat de Catalunya, segle XI? — Principat de Catalunya, d. 1143)

Noble, senyor de Pinós (Galceran II de Pinós), Vallmanya, l’Espà, Gósol, Saldes i Querforadat, pels quals prestà jurament de fidelitat al comte Ramon Berenguer III de Barcelona i Cerdanya (1117-31), dominis als quals afegí, per concessió de Ramon Berenguer IV (1134) els castells de Sant Martí de Tous, Queralt i Miralles, que, però, no romangueren dins el patrimoni familiar.

Vida i obra

Figurà sovint en el seguici d’ambdós comtes i fou un dels marmessors de Ramon Berenguer III (1130). El 1141 fou un dels designats del pacte de Carrión entre Ramon Berenguer IV i Alfons VII de Castella. Ell, o potser el seu fill, representà el comte en un plet que aquest tenia amb Pere de Puigverd pels castells de Piera i Prenafeta el 1157. Sembla que ha d’ésser ell el protagonista de la llegenda del Rescat de les Cent Donzelles, segons la qual Galceran de Pinós, com a almirall de la flota catalana, prengué part en la conquesta d’Almeria (1147) i hi caigué presoner. Els sarraïns demanaren pel seu rescat cent mil dobles d’or, cent peces de brocat, cent cavalls blancs, cent vaques bragades i cent donzelles. El rescat fou reunit, però abans que fos tramès, sant Esteve i sant Genís salvaren Galceran de Pinós i el seu company de la presó i els deixaren miraculosament en terres catalanes. No consta, però, històricament, la participació de Galceran de Pinós en la conquesta d’Almeria, bé que és possible, ni consta tampoc que fos almirall. A més, no era fill de Berenguera de Montcada, com vol la llegenda, sinó d’Adelaida. Els seus nets Bernat, Ramon Galceran (I), Pere i Berenguer Galceran de Pinós, que sí que foren fills d’una Berenguera, no pogueren pas participar en la conquesta d’Almeria per raons de cronologia. La llegenda fou recollida de la tradició oral en acta notarial a Bagà el 1431, a petició dels freners de Barcelona, el patró dels quals era sant Esteve. Fou inclosa pel cavaller i historiador Pere Tomic en les Històries e conquestes dels reis d’Aragó, obra acabada el 1438, que fou dedicada a Dalmau de Mur, arquebisbe de Saragossa. El pintor Francesc Tremulles i Roig (1717 – 1773) inclogué la llegenda en les pintures de la capella de Sant Esteve de la catedral de Barcelona.

Bibliografia

  • Fort i Cogul, E.: “Galceran de Pinós, protagonista de la llegenda del rescat”, Revista del Centre d’Estudis Berguedans (XXIII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos celebrada al juny del 1979 a Berga), 1, 1982, p. 59-69.
  • Riquer, M. de: Llegendes històriques catalanes: Les quatre barres. L’engendrament del rei Jaume. La mort de la infanta Sança. L’espasa de Vilardell i el drac de Sant Celoni. Galceran de Pinós i el rescat de les Cent Donzelles, Quaderns Crema, Barcelona 2000, p. 243.