Vida i obra
El seu pare, Gaspar, a més d’ocupar càrrecs en el consell municipal, fou un dels comissaris delegats pel virrei per a desarmar els moriscos revoltats a la vall de Gallinera (1563), i un dels seus oncles, Pere, fou jurista. Estudià teologia i fou nomenat rector de la parròquia de Sant Esteve (1597), destí que conservà fins a la seva mort i que li proporcionà una certa projecció social en la vida ciutadana. El 1602 ocupà el càrrec de predicador de la ciutat, primer interinament, substituint el malalt Pere Joan Monçó, i, després, com a titular (1606), un càrrec que l’obligava a fer mitja dotzena de sermons l’any i li suposava un salari de 25 lliures. La seva provada capacitat oratòria, sens dubte superior al seu talent poètic, li obrí les portes de l’Acadèmia dels Nocturns, una amable tertúlia literària fundada (1591) per Bernat Català de Valleriola, on fou admès pocs mesos després, amb el sobrenom de Luz, i en les actes de la qual no consta que llegís cap vers, però sí almenys cinc discursos prou representatius de les seves inquietuds: “Sobre la mentira”, “Del poder de la hermosura”, “Probando que la mano izquierda es más honrada que la diestra”, “En alabanza de la edad juvenil” i “Se averigua la historia del papa Juan VIII, o si ha habido jamás mujer que fuese papa”. Publicà alguns versos, recollits en obres col·lectives de caràcter festiu o encomiàstic o inclosos en el frontispici del llibre d’algun amic, com ara el sonet que encapçala la biografia que Miquel Salon feu de sant Tomàs de Villanueva (1588), els versos reunits en la Relación de las fiestas que el Arzobispo y Cabildo de Valencia hicieron en la traslación de la reliquia del glorioso san Vicente Ferrer a este santo templo (1600), a cura de Francesc Tàrrega, i el sonet amb què participà en un certamen literari organitzat per Català de Valleriola al monestir de la Saïdia, publicat en unes Justas poéticas dedicades al duc de Lerma (1602). Així mateix és autor de dos sermons, reunits en un sol volum i dedicats al patriarca Ribera, arquebisbe i virrei de València: Libelli duo, quorum unus inscribitur sermo panegiricus sive de laudibus D. Pauli; alter vero disputatio de Incarnationis mysterio (1588), i també del recull Omnium decretorum que in valentinis synodis statuta sunt a tempore D.D. Thome a Villanova, archiepiscopi Valentini, usque ad obitum D. Ioannis a Ribera, etiam archiepiscopi... (1616).
Sens dubte, la seva obra major, la gran empresa intel·lectual de la seva vida i allò que el rescata de la mediocritat literària dels seus papers anteriors són les Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y Reino de Valencia, una història de València començada el 1600, a quaranta anys, i que no acabà. El projecte histo- riogràfic, en la línia de les històries i cròniques publicades poc abans per Pere Antoni Beuter i Rafael Martí de Viciana, fou assumit per les corts valencianes (1604), que demanaren al rei que el nomenés cronista del Regne, amb un sou de 150 lliures anuals, sufragat per la Generalitat, «per lo ordinari studi, gasto y treball que ha de sustentar en exercir dit ofici», a més de costejar la impressió de l’obra, a càrrec també de la Generalitat. La creixent consideració del rector de Sant Esteve i predicador de la ciutat, i ara cronista del Regne, entre els cercles del poder polític i eclesiàstic local, li valgué ser nomenat secretari de la junta de teòlegs que aconsellà (1608) Felip II sobre l’expulsió dels moriscos, una decisió que ell compartia i a la qual donà ple suport.
Les Décadas... foren concebudes com un ambiciós projecte historiogràfic en tres grans blocs de 10 llibres cadascun, d’ací el nom de l’obra. Tanmateix, només n’arribà a publicar un, dividit en dues parts, de cinc llibres cadascuna. Com ell mateix reconegué en el pròleg (20 de desembre de 1610), dedicà vuit anys a reunir materials i altres dos a la redacció de la primera part, i única publicada, de l’obra. Les altres dues Décadas ja no veieren la llum, i ni tan sols les acabà de redactar, en sobrevenir-li la mort el 20 de febrer de 1619.
L’obra és dividida en dues parts de cinc llibres. La primera, més cronològica, se centra en la història i la geografia generals del Regne de València, mentre que la segona repassa més detalladament la història local i els personatges més destacats de les principals poblacions valencianes. L’autor es remunta a la més remota antiguitat per tal de demostrar que Espanya estava poblada des d’abans del diluvi universal. A més, el llibre primer repassa els diversos noms que havia tingut Espanya des d’aleshores, els reis antics, les llengües parlades a la Península, i en particular la «lengua lemosina y valenciana», els diversos pobles que havien ocupat el territori valencià, la seva divisió administrativa i la conquesta romana. El segon llibre està consagrat a la penetració del cristianisme, la creació dels bisbats, els màrtirs locals, les invasions germàniques, els reis gots, la conquesta musulmana, la creació dels comtats catalans i del Regne d’Aragó, l’arribada dels almoràvits i la conquesta de València pel Cid. El tercer prossegueix amb la història musulmana de València i la paral·lela de Catalunya i Aragó, la conquesta cristiana, la concessió dels Furs de València i la crònica detallada dels regnats de Jaume I i Pere el Gran. Segueix, en el llibre quart, una descripció de les riqueses del Regne de València, de la topografia urbana i dels monuments de la ciutat, les inscripcions romanes, els seus escuts, les bondats del seu emplaçament i les seves aigües, i també les qualitats i l’enginy dels valencians. El llibre cinquè tanca la primera part amb la història eclesiàstica de la ciutat i el Regne, les seves parròquies, convents, monestirs, ordes militars, confraries, hospitals i cases de misericòrdia, escoles, universitat i organització municipal.
La segona part fa un recorregut, en quatre llibres més, per la geografia de les principals localitats valencianes. L’obra es tanca, en el llibre desè, amb dos fets cabdals de la història valenciana recent: la revolta de les Germanies –que Escolano ataca durament– i l’expulsió dels moriscos –que troba encertada i justificada–. De la Década segona, només se sap que havia de tractar del període comprès entre els regnats d’Alfons el Liberal i Ferran el Catòlic.
Sembla que la impossibilitat de dur a terme el propòsit inicial de publicar conjuntament les tres Décadas l’obligà a modificar l’estructura de l’obra i a alternar els capítols cronològics, interromputs amb la mort de Pere el Gran, amb els descriptius sobre les principals característiques del regne, la capital i les viles i comarques del país, completats de sobte amb el relat de dos fets pròxims en el temps i en la memòria dels lectors, com són les Germanies i l’expulsió dels moriscos. Els volums restants devien reprendre el fil cronològic i restablir l’ordre seqüencial, centrats ja en els regnats dels successius monarques i escrits de manera més reposada, cosa que explicaria que no hagués donat cap nou volum a la impremta en els vuit anys transcorreguts entre la publicació de la primera Década el 1611 i la seva mort el 1619.
Així i tot, el considerable volum de la Década publicada (327 capítols, amb més d’un miler de pàgines) fa de la crònica d’Escolano una de les obres més importants de la historiografia valenciana, al costat de les de Beuter i Viciana i, també, de la del seu contemporani Francesc Diago, igualment inacabada (1613). En molts aspectes, com la visió providencialista de la història, Escolano encara és un autor medieval. Però en molts d’altres, és un autor modern, que desconfia dels mites i les llegendes; que desemmascara i impugna, tot i que no sempre, les fabulacions historiogràfiques; que reclama la consulta de documents originals i d’inscripcions, donant-los el mateix valor, si no més, que als autors antics, considerats tradicionalment com la principal font d’autoritat. I, sobretot, no es limita als fets militars, a la història dels diferents regnats, situant el monarca en el centre de l’acció històrica, sinó que cultiva una veritable història civil, en la qual el principal protagonista són «las cosas de nuestra nación», entre les quals, al costat dels esdeveniments militars i polítics, introdueix els ingredients socials, culturals, i en particular els econòmics. D’altra banda, Escolano se situa dins una perspectiva clarament hispànica, des d’abans fins i tot del diluvi universal, en la qual s’insereix la història local. Des de Ferran el Catòlic, i més encara amb els Àustria, el marc de referència dels valencians era la monarquia hispànica, acceptada naturalment i projectada de manera no menys natural cap al passat més remot.
D’acord amb aquest nou marc de referència i de fidelitat política, la llengua d’Escolano ja no és el català, sinó el castellà. Al principi del s. XVII, la producció historiogràfica local i la creació literària seriosa, amb ambicions estètiques, ja es feia en castellà, malgrat la defensa de la llengua “llemosina”, compartida amb Catalunya, que entonaven els escriptors valencians, i entre ells el mateix Escolano. Més que no pas en la llengua, el patriotisme local s’exercia en l’oposició a l’hegemonia castellana en el conjunt de la monarquia hispànica, exaltant el règim constitucional valencià, que establia l’equilibri entre el monarca i els tres estaments representats en les corts. La seva obra també és un clar testimoni de la progressiva aristocratització de la societat valenciana, en contrast amb el protagonisme que havien tingut les classes urbanes en la Baixa Edat Mitjana. El prestigi del regne es mesurava pel de la seva noblesa, i el d’aquesta, per l’antiguitat dels seus orígens, que l’autor no s’està de fer remuntar en algun cas fins a l’època romana. L’altre gran element dominant en tota l’obra és el fort component religiós, testimoniat no sols pel providencialisme amb què interpreta els principals esdeveniments històrics, sinó també per la gran extensió que hi ocupa la lluita entre l’islam i el cristianisme, primer amb la conquesta musulmana del s. viii, després amb la cristiana del s. xiii i, finalment, amb l’expulsió dels moriscos.
L’obra d’Escolano meresqué judicis molt contradictoris des del mateix moment en què fou publicada. Celebrada per molts, fou també durament atacada per Francesc Diago, el qual li censurà la seva credulitat i l’escassa base documental de moltes de les seves asseveracions. El judici negatiu convisqué, però, amb un cert respecte i admiració per les dimensions formidables de l’obra, la més extensa i també la més consultada de la historiografia clàssica valenciana. Joan Baptista Perales en publicà una nova edició entre el 1878 i el 1880, amb l’ortografia modernitzada, ampliada amb extenses notes i continuada fins el 1868. A part d’aquesta, no hi ha cap edició moderna de las Décadas d’Escolano.
Lectures
- CASTAÑEDA, V.: Los cronistas valencianos. Discursos leídos ante la Real Academia de la Historia, Tipografía de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid 1920, p. 32-38.
- MARTÍ GRAJALES, F.: “El Doctor Gaspar Juan Escolano”, El Archivo, 6, setembre 1892, p. 261-277.
- VICIANO, P.: “Mirar el passat amb ulls barrocs: l’Edat Mitjana en la Crònica d’Escolano”, Cabanilles i el Barroc valencià, Saó, València 1999, p. 119-127.