Desenvolupament enciclopèdic
El text primitiu de la crònica basteix la genealogia dels prínceps de la nissaga de Guifré I, que senyorejaren els comtats de Barcelona, Urgell, Cerdanya i Besalú, des del fundador de la dinastia fins al comte rei Jaume I. Aquesta redacció primitiva només es conserva al ms. lat. 5 941 de la BNP i fou transcrita per Pèire de Marca en Marca Hispanica (1688). Cal distingir en aquest text un nucli inicial, obra d’un autor, que comprèn el període 1162-84; un primer afegiment que historia el regnat d’Alfons I el Cast i que fou escrit entre el 1200 i el 1208; una segona prolongació que abraça el regnat de Pere I el Catòlic i la minoria d’edat de Jaume I, i, com a conclusió, la descripció del regnat d’aquest rei, que Lluís Barrau Dihigo data vers el 1276 i Miquel Coll i Alentorn, entre el 1270 i el 1275. Les deus d’aquesta primera redacció dels Gesta són la Brevis historia monasterii Rivipullensis, l’epitafi del comte Ramon Berenguer IV descobert al seu sepulcre el 1803 i els cronicons de la família Rivipullense, sense descartar, però, les tradicions i llegendes vives a l’entorn ripollès, com és, entre altres, el mite de Guifré el Pelós. Segons Lluís Barrau Dihigo, entre el 1303 i el 1314, és a dir, entre les dates dels òbits del papa Bonifaci VIII (11 d’octubre de 1303) i el comte Ermengol X d’Urgell (1314), s’escauria la redacció d’un nou text refós dels Gesta que en constituí la versió definitiva. Aquest nou text inclogué el pròleg de la Historia Gothica de l’arquebisbe toledà Rodrigo Jiménez de Rada i convertí els 11 capítols de la primitiva redacció en 27. Són introduïts per tres extensos capítols dedicats als regnats de Pere II el Gran, Alfons II el Franc i els nou primers anys de Jaume II. Així, si la primera redacció arriba fins a la mort de Jaume I (c. XXVII), «apud Valentiam, VIII kalendas augusti, die sancti Iacobi, anno Domini MCCLXXVI», el nou text finalitza el 2 d’octubre de 1299, quan Jaume II tornà a Barcelona procedent de Sicília, on encapçalà la coalició contra el seu germà Frederic. Dels tres nou capítols addicionats (XXVIII, “De nobili ac strenuissimo domino Petro, rege Aragonum, Siciliae et Valentiae ac comite Barchinonae”; XXIX, “De domino Ildefonso, rege Aragonum, Maioricarum et Valentiae ac comite Barchinonae”; XXX, “De domino Iacobo, rege Aragonum, Siciliae, Maioricarum et Valentiae, ac comite Barchinonae”) destaca l’amplitud i l’apassionament del dedicat a Pere II el Gran, el millor de tota l’obra, que potser feu servir la Crònica de Bernat Desclot, encara que la supera clarament en l’exaltació del monarca catalanoaragonès. Sobre la refosa del text primitiu, la redacció perd claredat i ultracorregeix innecessàriament. A més, varia la disposició del text. Així, l’ordre continuat de cada dinastia comtal és substituït per la simultaneïtat, que comporta la creació de nous capítols i una diferència substancial entre els textos modern i antic. Sobre les fonts d’aquesta nova redacció, a més dels ja esmentats, cal afegir la utilització d’obituaris, dels cronicons Rotense-II i Dertusense-II i dels Disticha epitaphi comitum Rivipullo quiescentium d’Oliba. L’autor de la nova redacció dels Gesta plagia el pròleg de la Historia Gothica gairebé totalment, substituint Hispaniae per Barchinonensium nobilium Principum. Altrament, el nou text afegeix dates que no contenia la redacció primitiva i hi sovintegen les descripcions de caràcter personal, cosa que l’enriqueix literàriament respecte de l’anterior i el relaciona amb la historiografia nascuda de la Cancelleria Reial en aquesta època ( Llibre dels feits, Crònica de Bernat Desclot, pseudònim de Bernat Escrivà, tresorer reial). Una altra característica que cal anotar de la nova redacció és la inclusió, al capítol dedicat a Jaume II, de dues composicions en hexàmetres: un elogi a l’infant Pere, germà del rei (XXX. 15) i la sàtira que il·lustra el paràgraf dedicat a la primera intervenció de Jaume II a Sicília com a defensor dels interessos papals (XXX. 18).
L’edició crítica dels dos textos llatins dels Gesta la realitzà Lluís Barrau Dihigo (1925). Aquesta edició fou acompanyada, en el mateix volum, per l’edició crítica del text català a cura de Jaume Massó i Torrents. La versió catalana, com la primera redacció llatina, arriba fins a Jaume I, però no narra la mort del rei. Altrament, segueix les pautes del text de la segona redacció llatina, coincidint fins i tot al pròleg, encara que no recull el fragment de l’arquebisbe de Toledo. Així doncs, constitueix una mena de pont entre la redacció primitiva llatina i la refosa posterior, que per a Massó deriva d’un text català anterior a la segona redacció, mentre que per a Barrau Dihigo seria traducció d’una redacció intermèdia, corregida i ampliada, de tots dos textos llatins.
Lectures
- BARRAU DIHIGO, L.: “Fragments inédits des Gesta comitum Barcinonensium et regum Aragoniae”, Revue Hispanique, IX, 1902, p. 472-484.
- COLL I ALENTORN, M.: “La historiografia de Catalunya en el període primitiu”, Historiografia, Barcelona 1991, p. 11-62.
- Gesta Comitum Barcinonensium, Fund. Concepció Rabell i Cibils, Viuda Romaguera, Barcelona 1925 [textos llatí i català, editats i anotats per L. Barrau Dihigo i J. Massó Torrents].
- HAUF, A.: “Chrònica dels comtes de Barcelona e dels reys d’Aragó”, Grundiss der romanischen Literaturen des Mittelalters, vol. XI/2, La litterature historiographique des origines à 1500, Heidelberg 1993, p. 176-177.
- MASSÓ I TORRENTS, J.: “Historiografia de Catalunya en català durant l’època nacional”, Revue Hispanique, XV, 1906, p. 486-613.
- ORCÁSTEGUI, C.; SARASA, E.: La Historia en la Edad Media, Madrid 1991, p. 207-208.
- SÁNCHEZ ALONSO, B.: Historia de la historiografía española, Madrid 1947, p. 239-242.
- VALLS I TABERNER, F.: “Les diverses redaccions de la Crònica dels Comtes de Barcelona”, Matisos d’Història i de Llegenda, Barcelona 1932 [reed., Saragossa 1991], p. 129-140.