Estudià medicina a Madrid, on fou metge personal d’Alfons XIII, catedràtic d’endocrinologia (1931) i reputat especialista i investigador. Prestigiós liberal, fou impulsor i dirigent de l’Agrupación al Servicio de la República (1931), per la qual fou diputat a les corts constituents de la Segona República. Fou col·laborador habitual del diari El Sol. Durant el període republicà inicialment adoptà una posició favorable a l’Estatut de Catalunya, i el 1933 fou designat pel govern per a integrar el patronat que havia de regir el projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona. Amb una ideologia cada cop més conservadora, de nacionalisme espanyol liberal, s’exilià a París el 1936, davant l’esclat de la guerra civil. A partir d’aleshores evolucionà cap als “nacionals”, als quals donà suport públicament el 1937, si bé cap a la meitat dels anys quaranta es definí com a “opositor” monàrquic a Franco.
Les referències a Catalunya són molt notables en els seus assaigs sobre Espanya. En els anys d’exili a París, en el marc de les bones relacions que mantingué amb la plana major de la Lliga Catalana, acceptà de fer el pròleg per al llibre Tradició i revolució, de Raimon d’Abadal –autèntica revisió del discurs històric del catalanisme conservador–, que no s’arribà a publicar. Més tard feu el pròleg a la Vida de Cambó de Maximiano García Venero (1952), i morí abans de poder realitzar l’estudi introductori a les obres completes de Joan Maragall que havia acceptat de fer. En matèria historiogràfica en destaquen les obres biogràfiques i assagístiques següents: Ensayo biológico sobre Enrique IV de Castilla y su tiempo (1930), Amiel (1932), Raiz y decoro de España (1933), Liberalismo y comunismo (1935), Vocación y éti-ca (1935), El conde-duque de Olivares (1935) i Antonio Pérez (1947).