Guillem Díaz-Plaja i Contestí

(Manresa, Bages, 1909 — Barcelona, 1984)

Poeta, assagista i historiador de la literatura.

Fou catedràtic de literatura (1934), Premio Nacional de literatura (1935), Premi d’Assaig Ciutat de Barcelona (1962), membre de la Real Academia Española (1967), Premi Nacional de cultura hispànica (1980) i premi Eugeni d’Ors (1981). Com altres intel·lectuals del seu temps –Gregorio Marañón o Eugeni d’Ors– seguí una trajectòria compromesa amb un cert liberalisme cultural fins a la Guerra Civil Espanyola, i fou col·laborador en les pàgines culturals de diaris i revistes com El Sol i Mirador. Durant el conflicte bèl·lic, les seves simpaties es decantaren vers els vencedors. Fou membre destacat del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i col·laborador del diari Solidaridad Nacional. Dins de la seva àmplia trajectòria d’historiador i assagista de la literatura catalana, la cultura catalana dins el context cultural espanyol fou un punt de referència bàsic. En aquest sentit, les seves obres més destacades són: L’Avantguardisme a Catalunya (1932), Pre-romanticisme i pre-renaixença (1934), Una polèmica sobre el català a les darreries del segle XVIII (1934), Introducción al estudio del romanticismo español (1936), El espíritu del Barroco (1940), Modernismo frente a noventa y ocho (1951), Rubén Darío y el Modernismo catalán (1967), Al filo del novecientos (1971) i Estructura y sentido del novecentismo español (1975). Fou també el director de la Historia general de las literaturas hispánicas (1949-58).