Vida i obra
Era fill de l’advocat Salvador de Brocà i de Bofarull, batlle de Reus (1838-43) i president de l’Audiència Territorial de Mallorca (1856-64), el qual era nebot de Pròsper de Bofarull i Mascaró (1777 – 1859), primer director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1814-49). Continuà la tradició jurídica familiar i comptà alhora amb la influència històrica i literària dels Bofarull. Estudià el segon ensenyament a les Illes Balears. Des de la jubilació del seu pare, s’establí a Barcelona, on estudià (1864-68) dret a la Universitat de Barcelona. Es llicencià el 17 de setembre de 1869 i s’hi doctorà el 25 del mateix mes, grau pel qual fou investit al començament del febrer del 1870, apadrinat per Manuel Duran i Bas. El 1870 ingressà en l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona (AJLB), al mes de gener, i en el Col·legi d’Advocats de Barcelona al maig. Fou (1878-79) auxiliar de dret romà a la Facultat de Dret de la UB. Fou escollit (1880) representant dels tribunals de justícia al Congrés Català de Jurisconsults i membre (1886) de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on llegí el discurs d’ingrés el 9 de febrer de 1890. Formà part de la comissió de l’AJLB que feu la memòria sobre Instituciones jurídicas de Cataluña que conviene conservar en el Apéndice al Código Civil (1899). Fou secretari (1876-78) i president (1899-1900; 1900-01) de l’AJLB i un dels vuit membres escollits per Enric Prat de la Riba per a formar l’equip fundador de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), juntament amb Jaume Massó i Torrents, Antoni Rubió i Lluch, Miquel dels Sants Oliver i Tolrà, Joaquim Miret i Sans, Josep Puig i Cadafalch, Pere Coromines i Montanya i Josep Pijoan i Soteras. Fou secretari del I Congrés Català de Jurisconsults (1881), degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1911-15) i membre de la Junta de la Casa de la Caritat.
La seva obra, sempre centrada en l’estudi del dret i la seva aplicació, palesà una constant preocupació per la problemàtica del dret a Catalunya (vg. història del dret). Com destaca E. Roca, Brocà contribuí decisivament a identificar els elements de la tradició jurídica catalana i a interpretar-los, i defensà el dret propi davant les tendències uniformistes d’un codi únic, amb el consegüent ús reivindicatiu de la història en temes polèmics. Se l’ha considerat el darrer i millor representant de la tendència clàssica i històrica del segle XIX, que, a diferència dels partidaris de l’escola històrica alemanya, recorria a la tradició pròpia de cada país; tant l’aspecte d’historiador del dret com el de jurista positiu són presents en les seves obres i, en tots dos vessants, les seves aportacions han tingut un paper rellevant.
Com a jurista de dret positiu fou una de les figures que influí més decisivament en la delimitació de l’estructura i de l’àmbit actual del dret civil català i de les seves fonts de coneixement; tot i això, la seva faceta de civilista ha quedat en un segon pla, en contrast amb els qui, com Duran, empraven metodologies més modernes. La revaloració de la seva obra es produí al darrer terç del segle XX, quan el dret civil era estudiat desvinculat de la seva problemàtica legitimadora, i es tornà al seu sistema d’explicar les institucions per mitjà de la tradició jurídica catalana, tal com es reflectia, implícitament, en la Compilació del 1960, i, ja explícitament, en la Compilació del Dret Civil de Catalunya (1984).
Tot i que els historiadors i els historiadors del dret coneixen la seva obra, són els professionals del dret, per la part dedicada a les institucions, els qui s’han beneficiat més dels seus coneixements expressats en el cèlebre Manual de formularios ajustados a la ley de enjuiciamiento civil (1875), obra que s’ha anat reeditant i actualitzant amb la intervenció d’altres juristes, al compàs de les modificacions i de les novetats legislatives. Com a advocat amb una llarga experiència d’exercici professional, també comentà textos legals, emeté dictàmens i participà activament en la vida col·legial i corporativa.
Com a historiador del dret català, la seva obra difícilment pot considerar-se superada. La Historia del derecho de Cataluña, especialmente del civil y exposición de las instituciones del derecho civil del mismo territorio en relación con el Código Civil de España y la jurisprudencia (1918) és, des del mateix títol, molt reveladora dels seus objectius. Es tracta d’una visió de conjunt de consulta indispensable que ha esdevingut un clàssic per a qualsevol recerca historicojurídica i institucional. Dintre de la línia de les visions de conjunt historicojurídiques europees, és una obra primerenca en el panorama peninsular. Marcà un abans i un després en la manera de tractar el dret català, gràcies, en bona mesura, a l’estudi de les fonts del dret, i, també, a la utilització conjunta que feu de la història i del dret privat. A més, la seva aportació com a historiador del dret privat ha estat indispensable per a evitar que es perdés la tradició jurídica catalana i per a determinar-ne el veritable sentit, així com el de les institucions recollides en la Compilació.
La seva obra s’insereix en una tradició jurídica genuïnament catalana, lligada als diversos períodes pels quals transcorregué la història del dret català, i constitueix el vincle entre els autors clàssics i els del final del segle XIX. Davant el moviment codificador, Brocà, a diferència d’altres juristes com Duran, escollí un camí que no menava a interpretar i a aplicar directament, purament, el dret romà –que no desconeixia–, sinó que portava a aplicar-lo per mitjà de les opinions recollides en les obres dels juristes catalans, atès que havia triat el sistema antic d’argumentar la bondat del dret civil català sobre la base de la tradició. Amb tot, era receptiu i s’obria a les tendències modernes, en aquells casos concrets en què les recerques dels seguidors de Friedrich Karl von Savigny havien demostrat la manca de fonamentació històrica dels autors clàssics catalans.
La solidesa i la maduresa de la Historia... arrenca de la publicació, amb la col·laboració de Joan Amell i Llopis, de les Instituciones de derecho civil catalán vigente, comentadas con la doctrina del tribunal supremo y precedidas de una introducción histórica (1880), completades amb les doctrines del Tribunal Suprem i precedides d’una introducció històrica. Aquesta obra nasqué de la voluntat de cobrir un buit i donar a conèixer les línies essencials dels elements integrants de l’ordenament jurídic català degudament ordenats, i, això, davant dels projectes unificadors de les lleis civils espanyoles. La lloable iniciativa hagué de suplir la manca de monografies amb investigacions pròpies, les quals anaren creixent al compàs de la recerca de l’autor. Sis anys més tard publicaren una segona edició, en dos volums, ampliada, corregida i amb un repertori alfabètic, que Amell (mort el 1885) no arribà a veure impresa. Aquesta nova edició accentuava el vessant pràctic amb un índex de conceptes. A partir d’aquí, la història del dret català fou objecte d’un estudi total des del punt de vista cronològic, una visió que prengué forma i magnitud en la Historia...
Fou en aquesta darrera obra que els canvis interns, fruit de la progressió en la seva recerca i en el seu treball, es feren plenament visibles. L’obra presenta una clara continuació respecte a Instituciones..., de la qual, en realitat, seria la tercera edició; l’aspecte en què és més evident aquesta vinculació és l’estudi de la doctrina i de les fonts. Brocà morí, poc després que n’aparegués el primer volum, mentre en preparava el segon, inacabat. Alguns plecs impresos de la continuació de l’obra foren localitzats per un jove historiador del dret en mans del llibreter Sr. Burguet, i foren impresos el 1987.
Pel que fa a la doctrina jurídica i als juristes, el 1901 s’ocupà dels autors penalistes anteriors al segle xviii; el 1908, dels autors dels segles XI-XIII; en 1909-10 estudià l’ensenyament del dret anterior al segle XVIII i s’ocupà dels juristes dels segles XIV-XVII; i, encara, el 1916 edità la biografia de Ramon Llàtzer de Dou encarregada per l’Ajuntament de Barcelona. Quant a la seva preocupació per les fonts, destaquen quatre aspectes. El primer aspecte, general, trobà reflex en un altre treball, la Taula de les estampacions de les Constitucions de Catalunya (Revista Jurídica de Cataluña, 13-15, 1907-09), una altra de les seves obres de consulta indispensable. El segon fa referència als seus treballs sobre els Usatges (Els Usatges de Barcelona, del 1907 i del 1914), dels quals feu la primera descripció sistemàtica dels manuscrits, edicions i comentaris, i un estudi sobre la procedència dels seus preceptes. El tercer aspecte comprèn les seves contribucions sobre el Llibre del Consolat de Mar, referides tant al coneixement directe de les fonts com a les edicions coetànies que se’n feren. I, finalment, el quart aspecte, de caràcter variat, inclou contribucions com el seu article de 1909-10 sobre “Lo Codi”, o les seves breus pàgines del 1910 sobre la reimpressió de la compilació del 1704. Tots aquests aspectes, d’altra banda, quedaren recollits en la seva Historia...
La seva obra es caracteritza per la vocació de treball científic i d’estudi i l’interès per la conservació i el perfeccionament del dret privat català, sense oblidar els aspectes històrics i el vessant pràctic. La seva erudició, projectada en l’activitat professional, li permeté dur a terme obres tan rellevants com l’esmentada Taula..., que es beneficià no tan sols dels seus coneixements, sinó també de la seva afició pels llibres, la seva passió bibliogràfica i bibliòfila, manifestada, a més, en la tasca com a president de la Comissió de la Biblioteca del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Fou ell qui creà, a la biblioteca de la corporació, una secció dedicada a la literatura jurídica catalana, els fons de la qual es veieren enriquits amb el llegat d’obres de la seva col·lecció particular, sobretot doctrinals. Tingué altres aficions pròpies d’una persona erudita, com l’excursionisme i la música (assistia al Liceu) i, també, l’arqueologia, a la qual dedicà algun article, juntament amb treballs més generals vinculats a diversos aspectes històrics de la seva terra natal.
Entre la seva bibliografia destaquen, a més: Novísima Ley de Enjuiciamiento civil reformada con arreglo a la de 21 de Julio de 1880 (1881); Memoria formulada por la Comisión nombrada en sesión de 3 de mayo de 1899, compuesta por los señores Magín Pla y Soler, D. Felipe Bertrán de Amat, D. Guillermo Ma. De Brocá, D. José Pella y Forgas, D. José Estanyol y Colom, D. Guillermo Tell y Lafont y D. Antonio Ma. Borrell y Soler acerca de las instituciones jurídicas de Cataluña que conviene conservar en el Apéndice al Código civil y aprobado por la Academia en sesión de 28 de agosto de 1899 (1899); Posesión de estado (1900), i Autores que antes del siglo XVIII se ocuparon del Derecho penal y procedimiento criminal (1901).
Bibliografia
- BROCÀ i TELLA, S. de: “Presentació”, Guillem M. de Brocà. Historia del Derecho de Cataluña, vol. I, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1985, p. IX-XIV.
- FONT I RIUS, J.M.: Guillem M. de Brocà. Semblança biogràfica, IEC, Barcelona 2000.
- ROCA I TRIAS, E.: “Introducció”, Guillem M. de Brocà. Historia del Derecho de Cataluña, vol. I, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1985, p. XV-XXV.
- SOLÉ I COT, S.: “Rec. a la reedició de la Historia del Derecho de Cataluña (Barcelona 1985)”, L’Avenç, 107, 1987, p. 68-69.
- VALLS I TABERNER, F.: “En Guillem Mª. de Brocà y de Montagut (21 abril 1850-23 octubre 1918)”, BRABLB, 10, 1921, p. 15-22.