Vida i obra
S’especialitzà en la corona catalanoaragonesa i en la història de l’Església Catòlica de la Baixa Edat Mitjana. Fou professor a Münster i, a partir del 1899, a Friburg. Arran de la seva investigació sobre el concili de Constança (que culminà amb l’edició de les Acta Concilii Constantiensis, I-IV, 1896-1928), descobrí la riquesa de l’ACA, que es convertí en una font de primer ordre no tan sols per a aquella recerca, sinó per a altres treballs posteriors. Així, publicà les Acta Aragonensia (3 vol. i 2 suplements, 1908-36), considerada la millor col·lecció diplomàtica sobre el regnat de Jaume II (1267-1327) i la seva època, que serví per a donar a conèixer al món erudit europeu la importància del principal arxiu català. També es valgué d’aquest fons per a la rehabilitació del paper dels templers, desenvolupada en Papstum und Untergang des Templerordens (2 vol., 1907).
La seva llarga recerca documental li possibilità establir un estret contacte amb els principals historiadors catalans del moment, ja d’ençà de la seva primera estada a Barcelona, el 1892. Fou especialment viu el vincle amb A. Rubió i Lluch, del qual lloà els Documents per a la història de la cultura catalana medieval, que considerà una obra única al món perquè es basava en un arxiu també sense parió. Per la seva banda, Rubió afirmà que les Acta Aragonensia eren «una de les contribucions més importants aportades a la història pàtria des de la publicació de Los Condes de Barcelona vindicados i la Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, fins als nostres dies». A més, es relacionà amb intel·lectuals més joves, com F. Valls i Taberner i F. Soldevila (que estava a punt d’anar a Alemanya per rebre el seu mestratge directe). Aquests contactes li permeteren obtenir un gran prestigi a Catalunya i publicar sovint en les revistes erudites com els EUC: “Relació dels reis d’Aragó ab la literatura, la ciència i l’art en els segles XIII i XIV”, vol. IV (1910), l’AST: “Relacions de l’Església i Catalunya en la segona meitat de l’Edat Mitjana” (1925), o la Revista Jurídica de Catalunya: “La política eclesiàstica dels reis d’Aragó” (1929). Com a reconeixement institucional de la seva aportació, el 1924 fou elegit membre corresponent de l’IEC. L’any següent, la participació dels historiadors catalans en el volum d’homenatge dels Vorreformations geschichtliche fou força nodrida, ja que s’hi aplegaren articles d’A. Rubió, J. Puig i Cadafalch, J. Massó i Torrents, F. Valls i Taberner, R. d’Alòs-Moner i Francesc Martorell. En justa reciprocitat, en la revista Spanische Forschungen, publicada per la Görresgesellschaft que Finke presidí d’ençà del 1928, aparegueren nombroses col·laboracions d’erudits catalans escrites en la llengua original.
Reeixí a constituir una escola d’historiadors que continuaren la seva línia d’investigació sobre la corona catalanoaragonesa, entre els quals destacà Ludwing Klüpfel, autor de Die aüssere Politik Alfonsos III von Aragonien (1911-12), Karl Schwarz, autor d’Aragonische Hofordnungen im 13. und 14. Jahrhundert. Studien zur Geschichte der Hofämter und Zentralbehörden des Königreichs Aragon (1914), Ulla Deibel, guanyadora d’un premi Rafael Patxot per un estudi sobre Elionor de Sicília que fou publicat en el volum Sobiranes de Catalunya (1928), i, sobretot, Johannes Vincke, autor de Staat und Kirche in Katalonien und Aragon während des Mittelalters (1931) i que pot considerar-se l’hereu intel·lectual de Finke, el qual rellevà, a partir del 1940, al capdavant de la Spanische Forschungen.
Finke també s’interessà per la història de la dona a l’Edat mitjana, tal com evidencia en el seu estudi Die Frau im Mittelalter (1913), que tingué un notable valor referencial en treballs similars posteriors de J. Massó i Torrents i F. Soldevila. Modernament, R. Grau i M. López han assenyalat que la seva condició d’historiador catòlic el refermà en la idea «que la història de l’Edat Mitjana té una estructura interna tan interdependent que no és possible d’aïllar els diversos països o problemes», i el dugué a mantenir intenses polèmiques amb altres historiadors compatriotes, com Karl Lamprecht (de formació liberal i luterana), durant les quals no dubtà a utilitzar les riques fonts catalanes.
Lectures
- RUBIÓ I LLUCH, A.: “Heinrich Finke, Acta Aragonensia”, Anuari de l’IEC, 1918, p. 588-595.
- SOLDEVILA, F.: “L’homenatge a Heinrich Finke”, Revista de Catalunya, 16, 1925, p. 411-414.