A onze anys ingressà al Seminari Diocesà de Tarragona, on cursà els estudis propis de la carrera eclesiàstica i s’inicià en la música. Fou ordenat de sacerdot el 1912 i fixà la seva residència a Barcelona per poder ampliar els estudis musicals; tingué per mestres J.M. Cogul (harmonia), V.M. Gibert (contrapunt, fuga i orgue), J. Barberà (cançó popular i composició), F. Pedrell (història de la música i musicologia) i G.M. Sunyol (paleografia i cant gregorià). Fou un profund coneixedor del cant tradicional i durant la seva joventut realitzà treballs d’investigació folklòrica per les comarques de Tarragona, Solsona, el Berguedà i el Pirineu lleidatà, i recopilà 3.342 documents. Interessat per la recerca i la recuperació del cant eclesiàstic, el 1916 fundà la Schola Cantorum a la parròquia de Santa Madrona de Barcelona. Els notables coneixements sobre la cançó popular i el cant gregorià li serviren de base per al seu treball de conservador i cap del Departament de Música de la Biblioteca de Catalunya, tasca que desenvolupà des del 1917 fins al 1957, ampliant el fons de música antiga, adquirint manuscrits i còdexs musicals i publicant obres sobre la música i els músics de Catalunya i Espanya. Becat per la Diputació Provincial de Barcelona, amplià els estudis de musicologia a la Universitat de Friburg de Brisgòvia (1923-24), on fou deixeble de W. Gurlitt, i a la Universitat de Göttingen (1928), amb F. Ludwig. Des del 1927 ocupà la càtedra d’història de la música al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona i entre el 1933 i el 1936, impartí aquesta disciplina a la Universitat de Barcelona. Exiliat durant la Guerra Civil Espanyola, prosseguí la seva tasca musicològica a Alemanya amb R. von Ficker i O. Ursprung. De nou a Barcelona, l’any 1943 fou director de l’Institut Espanyol de Musicologia del Consell Superior d’Investigacions Científiques; des d’aquest càrrec propicià el desenvolupament de la historiografia de la música espanyola, posà al descobert molts dels aspectes obscurs, donant a conèixer autors i obres oblidats o desconeguts, i obrí camins d’investigació als seus continuadors (vg. història de la música). El 1946 fundà la revista Anuario Musical, portaveu de l’Institut, per tal d’atraure l’atenció sobre el ric patrimoni peninsular, i inicià la sèrie “Catálogos musicales” amb l’edició del catàleg de la Biblioteca Nacional de Madrid (en col·laboració amb Josep Subirà, 1946-51). Des del 1947, per nomenament pontifici, dirigí el Pontificio Istituto di Musica Sacra a Roma, on dugué a terme una fecunda labor amb la creació de la disciplina de musicologia, l’organització de la plantilla de professors, l’increment dels instruments musicals, l’enriquiment de la biblioteca, la classificació de la discografia i l’augment de l’arxiu musical. Promogué els congressos internacionals de música sagrada i la Federació d’Associacions Cecilianes en la Consociatio Internationales Musicae Sacrae, aprovada per Pau VI. La seva obra com a musicòleg és molt extensa i gairebé abraça tota la història de la música espanyola. A banda de dedicar-se a la transcripció de música per a orgue i a l’estudi i catalogació de la polifonia hispànica dels s. XVI i XVII, publicà, en col·laboració amb F. Pedrell, Els madrigals i la missa de difunts d’en Brudieu (1921). Seguiren els dos volums de l’Opera Omnia dedicats al polifonista Joan Pujol (I, 1926; II, 1932) i els quatre de l’organista Joan Cabanilles (1927, 1933, 1936, 1956). Com a historiador, publicà dues obres mestres: La música a Catalunya fins al segle XIII (1931) i El còdex musical de Las Huelgas (1932), facsímil, transcripció i estudi de la polifonia del s. XIII, continguda en el manuscrit del convent de Burgos. En col·laboració amb Robert Gerhard, donà a conèixer l’obra del pare Antoni Soler, amb l’edició dels Sis quintets per a instruments d’Arc i orgue i clave obligat (1933). Més tard, publicà en tres volums la música de Las Cantigas de Santa Maria, de Alfonso X el Sabio (1943, 1958, 1964), la seva obra més ambiciosa, on desxifrà l’enigmàtica notació, confegida durant el sojorn al monestir de Mary Ward. A l’Institut de Musicologia fou l’autor més representat i elaborà 19 dels 50 volums de la sèrie Monumentos de la música Española, entre els quals destaquen La música en la corte de los Reyes Católicos (1941-51), on edità el Cancionero Musical de Palacio, La música en la corte de Carlos V (1944) amb la transcripció del Libro de cifra nueva para tecla, harpa y vihuela de Luys de Venegas de Henestrosa, La recopilación de Sonetos y Villancicos de Juan Vásquez (1946), Las Ensaladas de Mateo Flecha (1955), i les Opera Omnia deCristóbal de Morales (1952-71), Tomás Luis de Victoria (1965-68) i Antonio de Cabezón (1966). Després de jubilar-se com a cap del Departament de Música de la Biblioteca de Catalunya, seguí publicant la sèrie “Antología de Organistas Españoles del siglo XVII” (1965-68). La seva obra pòstuma aparegué amb el títol Historia de la música medieval en Navarra (1970); es tracta d’un ampli estudi històric sobre la pràctica musical a Navarra. Obtingué un gran reconeixement internacional com a figura indiscutible de la música medieval i fou invitat a participar en els fòrums internacionals més prestigiosos de la seva disciplina. Rebé nombrosos títols acadèmics: vicepresident de la Societat Internacional de Musicologia (1933-58), acadèmic de la RABLB (1940), membre numerari de l’IEC (1941) i de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1943), membre de la Royal Music Association de Londres (1945), de l’Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les (1949), de l’Acadèmia Petrarca d’Arezzo (1951), de la Hispanic Society d’Amèrica (1957) i de l’Acadèmia de Música de Viena (1960). També obtingué nombrosos premis i condecoracions, entre els quals destaquen la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1957) i la Gran Creu d’Isabel la Catòlica (1958). Pius XII el nomenà protonotari apostòlic ad Instar el 1958. A setanta anys rebé en homenatge l’ofrena d’una miscel·lània de 68 estudis realitzats pels seus col·legues nacionals i estrangers publicats pel CSIC amb el títol Miscelánea en homenaje a monseñor Higinio Anglés (1958-61). Com a homenatge pòstum es publicà el recull Hygini Anglés: Scripta Musicologica, on apareixen diversos estudis seus publicats en nombroses revistes. El centenari del seu naixement fou recordat en el núm. 43 de l’Anuario Musical. Finalment, el 1988, la UAB i el CSIC organitzaren el Congrés Internacional Higini Anglès i la Musicologia Hispànica.
Lectures
- DOLÇ, J.: Higini Anglès (1888-1969), prevere de Maspujols (Baix Camp), Mèdol, Tarragona, 1988.
- LÓPEZ-CALO, J.: Higini Anglès, Scripta Musicologica, Edizioni di Storia e Letteratura, Roma 1975.
- AUTORS DIVERSOS:“Actes del Congrés Internacional Higini Anglès i la musicologia hispànica”, Recerca Musicològica, IX-X, Barcelona 1989-90.