En aquesta important obra, Bofarull volgué sintetitzar el cabal d’investigacions sobre la història civil o laica, i la religiosa del Principat, des d’èpoques primitives fins als últims sobirans espanyols. Arriba fins a la invasió napoleònica i dedica un gran espai a l’estudi de les institucions, els costums i la cultura. En el pròleg, l’autor reflexiona sobre la situació de la historiografia a Espanya, i situa al s. XVI, amb el renaixement de les ciències i les arts, una nova etapa. Aquesta etapa tingué com a elements representatius obres com la Historia de España (1780), del religiós i historiador Juan de Mariana, la Crónica universal de Cataluña, de Pujades (1609), i Bellezas de la Historia de Cataluña, de Víctor Balaguer, o la tasca desenvolupada per plataformes culturals com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual Bofarull fou acadèmic des del 1852.
Historiogràficament, aquesta obra trencà amb la tradició de la història de Catalunya més laica que escriví Víctor Balaguer (1860). Bofarull inclou la perspectiva religiosa com a complement de la laica, i independent d’aquesta última, i anuncia els principis interpretatius que portaren a un posterior divorci historiogràfic. Continuació d’aquests volums és la Història crítica de la Independencia en Catalunya (1886-87), en dos volums. L’estudiós R. Corts Blay, en el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (2000), destaca la renovació historiogràfica que comportà el nou plantejament de Bofarull.