Desenvolupament enciclopèdic
L’índex general aparegué el 1864. El títol complet és Historia de Cataluña y de la corona de Aragón escrita para darla a conocer al pueblo, recordándole los grandes hechos de sus ascendientes en Virtud, Patriotismo y Armas, y para difundir entre todas las clases el amor al país y la memoria de sus glorias pasadas.
És la primera història general de Catalunya escrita al s. XIX i, probablement, també és el millor exemple d’història romàntica. Balaguer volgué escriure una història de Catalunya que, a més a més, tingués en compte la història de la Corona d’Aragó, però, a la pràctica, no ho feu. L’autor justificà la necessitat d’una obra d’aquesta magnitud: «De seguro que nunca había existido en Cataluña un anhelo tan vivo por conocer su historia, ni en la juventud un deseo más ardiente por saber el pasado de este histórico país. Pero, á satisfacer este deseo no bastan ni las crónicas y anales antiguos que poseemos... ni otras obras de escritores antiguos y modernos... Faltaba, pues, un cuerpo de historia, mejor ó peor, que enlazase todos estos trabajos parciales, de gran mérito algunos, por medio de una ilación sostenida. Faltaba una historia completa, que aunque no tan grande y universal como debiera ser, estuviese à lo menos purgada de fábulas y ridiculeces.» Precisament, això és el que no feu Balaguer. Segons l’opinió generalitzada dels historiadors posteriors com J. Benet, J. Sobrequés i R. Grau, Balaguer no fou un historiador, ni tan sols un investigador erudit, sinó un divulgador romàntic de la història del seu país. Segons l’autor, la seva obra havia de ser una guia per als estudiosos (per això cità fonts), i, al mateix temps, una «historia verdadera» per al públic en general, amb la intenció de «difundir y popularizar» la història de Catalunya i fomentar l’amor a la pàtria des d’una òptica nacionalista i liberal. La seva darrera intenció fou fer «una vindicación completa de Cataluña y del carácter de sus naturales».
El volum primer, que arriba fins l’any 1162, tracta de l’època antiga a Catalunya, els cartaginesos, els romans i els visigots, amb la intenció de passar ràpidament a la invasió musulmana i la resistència consegüent feta per Otger Cataló. El segon volum arriba fins el 1291, i el tercer, fins a la mort de Ferran el Catòlic, el 1516. Balaguer dedicà més espai a l’època daurada de la història de Catalunya, l’Edat Mitjana. Segons l’autor, en l’època moderna es produí la unió de les corones de Castella i Aragó i «...el poco provecho que de esta unión reportó Cataluña... con la unión acaba la época de las grandezas de Cataluña y empieza la de sus amarguras...». Lògicament, l’episodi que tracta amb més extensió i poca profunditat és la revolució catalana del 1640. Després, passa ràpidament per la segona meitat del s. XVII –acaba així el volum quart–, per a dedicar-se a l’altre moment clau de l’època moderna: la guerra de Successió. Després d’explicar el conflicte, la prosa de Balaguer és contundent: «Barcelona dejó de ser libre... El día que tal sucedió, el día en que... hubieron desaparecido los libros de nuestras libertades, fue el último de la Historia de Cataluña . Para el país que no es libre, no hay recuerdos. Su historia no tiene bellezas, sus anales no tienen glorias.» La resta del s. XVIII s’explica en menys de 60 pàgines, fins arribar a la guerra del Francès, a la qual dedica més atenció. La resta del volum està presidit pel regnat de Ferran VII, la primera guerra Carlina i el regnat d’Isabel II fins el 1860, amb una gran presència dels voluntaris catalans a la guerra d’Àfrica. L’obra s’arrodoneix amb un capítol d’història cultural, dedicat sobretot a la Renaixença literària. El llibre es clou amb una mena de diccionari biogràfic d’escriptors catalans moderns en català i castellà.
La historiografia romàntica gairebé acabà amb el mateix Balaguer. Al pròleg de la Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña, Antoni de Bofarull manifestà, amb una dura crítica a l’obra de Víctor Balaguer, la seva voluntat de defensar la necessitat d’una obra que s’ajustés a la veritat històrica, que fos crítica i es basés en documents d’arxiu, i no pas en llegendes i fàbules com feu Balaguer. Bofarull criticà l’excessiva confiança de Balaguer en els treballs poc acurats d’alguns autors, i el fet que no consultés l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Autors posteriors, com Rovira i Virgili, defensaren Balaguer per la seva influència en la revifalla de la història de Catalunya a la seva època.
Lectures
- SOBREQUÉS I CALLICÓ, J.: “Les històries generals de Catalunya en el període històric de la Renaixença i el Romanticisme (segle xix)”, a NADAL, J.; SIMON, A. et al.: La historiografia catalana. Balanç i perspectives, Girona 1990, p. 19-35 (“Quaderns del Cercle”, 6).