Consta de vuit volums, redactats per diferents especialistes i tots amb pròleg de Vilar, que comprenen des de les primeres ocupacions del Principat fins als anys vuitanta del s. XX.
En l’elaboració de l’obra hi participaren membres de la generació formada sota el mestratge de Vicens i Vives, F. Soldevila, Jordi Rubió, Martí de Riquer i R. d’Abadal, com J. Maluquer de Motes, J. Fontana i J. Termes, i també de la generació posterior, com C. Batlle, J.M. Salrach, B. de Riquer, J.B. Culla i N. Sales.
Una de les parts fonamentals de l’obra són les introduccions de cada volum fetes per Pierre Vilar, on l’historiador identifica i valora les grans llacunes existents en la història de Catalunya. A partir de les seves premisses, els autors de cada volum presenten un estat de la qüestió de la historiografia catalana, tractant d’omplir, tant com és possible, diversos buits assenyalats pel director, i exposen les línies d’investigació i acaben responent les preguntes plantejades per Vilar. D’aquesta manera, en el volum primer, Prehistòria i Edat Antiga, escrit per Joan Maluquer de Motes, amb la col·laboració d’Anna M. Rauret, s’aporten els darrers descobriments arqueològics i interpretacions del procés d’humanització i romanització. En el volum segon, El procés de feudalització: segles III-XII, elaborat per Josep M. Salrach, s’analitza gairebé un mil·lenni d’història, actualitzant les grans aportacions de R. d’Abadal, S. Sobrequés i P. Bonnassie, i se sintetitza el període que va des de la crisi de l’imperi Romà al s. iii (anarquia militar, inflació, crisi fiscal, ruralització) fins a l’anomenada revolució feudal del s. XI, passant per les grans invasions i la conquesta de la terra per pagesos més o menys lliures.
En el volum tercer, L’expansió baixmedieval, de Carme Batlle, s’analitza aquest període, caracteritzat per una expansió i una crisi –militar, política, econòmica i demogràfica– que Catalunya experimentà amb més intensitat que molts dels seus veïns. Un període, a més, en el qual la catalanitat cultural i la política no es corresponien amb precisió, i en què, malgrat que les terres catalanes estaven sovint dividides políticament, la conjunció del trinomi estat-nació-institucions assolí nivells difícilment comparables amb els de qualsevol altra formació històrica europea.
En el quart volum, Els segles de la decadència: segles XVI-XVII, Núria Sales situa la història de Catalunya en el marc d’un imperi hispànic que transità des de l’apogeu fins a la decadència. Una Catalunya caracteritzada pels seus propis ritmes específics pel que fa a la demografia, l’economia i l’àmbit polític, jurídic i institucional. Una Catalunya derrotada en tres ocasions en poc més de dos segles (1472, 1659 i 1714), però que sabé redreçar-se sempre sobre el fonament de la seva vitalitat humana i productiva.
En el volum cinquè, La fi de l’Antic Règim i la industrialització: 1787-1868, Josep Fontana aprofundí les divergències i les convergències entre l’evolució de les estructures polítiques, de la industrialització i de les identitats col·lectives. Segons Fontana, potser el millor testimoni de l’evolució del sistema polític i dels seus mateixos límits es trobà en les partides carlines i en les insurreccions democràtiques i republicanes. I la millor prova de l’expansió industrial burgesa consistí en la incomprensió permanent dels polítics madrilenys i la creixent mobilització obrera. I, finalment, és possible que la identitat nacional contemporània dels catalans nasqués tant de la seva pròpia tradició històrica com dels atacs constants d’una identitat col·lectiva espanyola que sovint trobà la seva raó de ser en la contraposició a una catalanitat percebuda com a treballadora i egoista, tradicionalista i revolucionària.
En el volum sisè, De la revolució de setembre a la fi de la Guerra Civil: 1868-1939, Josep Termes assenyalà l’existència de tres grans paradoxes: la primera, la contradicció que existí entre un Estat espanyol que volia ser un imperi contemporani en política internacional, però que fou incapaç de modernitzar definitivament el seu règim demogràfic, la producció agrària, el desenvolupament industrial, l’alfabetització de la majoria de la població...; la segona, les contradiccions socials i polítiques entre, d’una banda, formes de poder autoritàries basades en la vella i la nova aristocràcia de la terra i dels diners i, de l’altra, les velles i les noves forces populars del proletariat agrari i industrial, juntament amb unes classes mitjanes que fluctuaren constantment entre la llibertat i l’ordre; la tercera, les contradiccions entre un nou model d’estat que volia ser liberal, però alhora autoritari i centralista, i una realitat nacional catalana en constant redefinició entre la tradició catòlica, l’economia burgesa, les aspiracions democràtiques, les reivindicacions obreres i la vitalitat de la pagesia. Finalment, en el volum setè, El franquisme i la transició democràtica: 1939-1988, Borja de Riquer i Joan B. Culla responen algunes de les preguntes formulades per Vilar en la introducció. Així, assenyalen algunes de les llacunes que calia cobrir: les conseqüències de la misèria i de la por sobre la població; l’existència o no de terrenys comuns entre els diferents grups socials en la seva oposició al règim: la gran burgesia, les classes mitjanes, la classe obrera; el ritme i la intensitat de l’evolució de l’Església i de la gran burgesia des de l’agraïment inicial a Franco; la incidència del creixement econòmic internacional de les dècades del 1950 i el 1960 sobre l’economia i la política espanyola; fins a quin punt la transició democràtica fou el resultat de la pressió de l’oposició, de la voluntat dels hereus del franquisme o de l’evolució política internacional; la pervivència i l’evolució de la identitat col·lectiva catalana i, finalment, la continuïtat en el catalanisme de les seves dues grans “arrels” tradicionals: la burgesa moderada i la popular progressista.
El darrer volum de l’obra, elaborat pel mateix Pierre Vilar, té el títol Antologia d’estudis històrics; precedits de Catalunya, avui, i conté referències bibliogràfiques i l’índex onomàstic de l’obra completa.