Amb aquesta obra, el català assolí per al gran públic el rang d’idioma científic en el camp historiogràfic. A partir d’aleshores, llengua i història pròpies anaren unides de manera creixent fins a l’adveniment del franquisme. El fet meresqué les lloances d’historiadors com A. Rovira i Virgili i F. Soldevila, els quals, però, no deixaren de fer-li dures crítiques metodològiques. El primer assenyalà que pertanyia a Aulèstia «l’honor d’haver restituït a l’idioma patri la dignitat de la llengua pròpia de la història general catalana». I el segon considerà que aquesta obra d’Aulèstia fou «l’expressió, dins el camp de la historiografia, d’un estat de semiconsciència nacional». També F. Valls i Taberner li valorà aquest mèrit, però n’hi afegí un altre que li confereix una extraordinària importància: el fet que el llibre «va facilitar potser encara més que l’obra d’en Balaguer, per tal com era menys dilatat, la divulgació del coneixement de la nostra història». D’aquesta manera es possibilità l’accés a l’obra d’un ampli sector de públic que havia restat al marge de les cares i voluminoses edicions de les grans síntesis anteriors de V. Balaguer i A. de Bofarull, pràcticament reservades a l’ús dels erudits. I així se satisfeu també un dels objectius principals que el mateix Aulèstia s’havia fixat amb la redacció d’aquesta síntesi: «Lo principal mòbil que ha guiat nostra ploma ha sigut contribuir a augmentar l’entusiasme per les glòries de la terra, que cada dia ‘s va estenent per tots sos àmbits».
A més del fet de ser una obra pionera, s’hi ha d’afegir també el seu valor com a nova aportació de rigor metodològic. En aquest sentit, Ramon Grau ha trencat la imatge d’Aulèstia com a un mer divulgador de la recerca documental d’A. de Bofarull i de certes idees polítiques de V. Balaguer. Pel que fa al primer, ha assenyalat que «del munt de dades aplegades sense criteri per Bofarull, sap destriar aquelles que són veritablement significatives i combinar-les amb dades d’altres procedències en un fil interpretatiu ferm». I pel que fa a Balaguer, el mateix Grau ha remarcat que Aulèstia no compartia ni el seu liberalisme progressista ni la seva visió romàntica del món, ja que era conscient de «la necessitat de combinar l’impuls romàntic vers la restauració de l’antiga plenitud de Catalunya amb el rigor metodològic modern».
Un altre element d’avenç que posseeix la síntesi aulestiana és el fet de no haver-se centrat únicament en els esdeveniments polítics i militars, com el mateix autor assenyalà en el pròleg de l’obra: «Sens dexar de donar la merescuda importància als successos polítichs y militars, nos hem fixat també principalment en lo desenrotllo del art, de les ciències, de la producció industrial y del comers, de les costums e institucions, consignantho en general enllassat ab los primers.» El major rigor metodològic, l’adopció de la llengua autòctona i l’explícita voluntat de desvetllar la consciència nacional, per si sols no expliquen l’èxit que assolí l’obra d’Aulèstia i, per això, cal reconèixer que es tracta d’un «llibre clar, ben escrit, ben pensat», com el qualificà, en el moment de la seva aparició, el prestigiós crític Joan Sardà. El mateix Aulèstia explicità la seva metodologia: «Apreciar les grans línies dels sigles, veure’l contrast dels períodes de claror y de fosca, de progrés y de decadència, seguint ab l’encadenament dels fets lo desenrotllo de les causes, y gravar fondament en la imaginació los rasgos fisionòmichs de cada època.»
No tot, però, foren lloances i, d’ençà de la seva aparició, l’obra patí sobretot la severa crítica de Salvador Sanpere i Miquel. Potser més equànimes han estat els historiadors més moderns, com el ja esmentat R. Grau, J. Sobrequés i Eva Serra, la qual li ha valorat certs plantejaments (com el de remarcar que és un error veure en el regnat dels Reis Catòlics el fonament de la unitat espanyola, o d’analitzar la qüestió remença com un problema juridicosocial), per bé que li ha retret que el marc referencial sigui reduït al Principat i que el conjunt català quedi fora de l’horitzó mental d’Aulèstia.
El 1922, Ernest Moliné i Brasés en publicà una nova edició anotada i ampliada.