Desenvolupament enciclopèdic
Conegué un gran desenvolupament en el món anglosaxó des dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, els seus orígens són europeus i s’associen a les reflexions bibliogràfiques i de discussió de l’estat dels coneixements que ja feren alguns científics renaixentistes o il·lustrats, com Joseph Priestley, amb una història de l’electricitat, o Jean E. Montucla, amb una història de les matemàtiques (que llavors incloïen també la mecànica, l’astronomia i la navegació). Després, la historiografia romàntica incorporà la ciència a la història de les identitats nacionals. Al mateix temps, els estudis erudits de l’antiguitat clàssica inclogueren els textos filosòfics i científics. El positivisme d’Auguste Comte considerà la història del coneixement com un reflex de la formació del mateix coneixement i, per tant, la història adquirí un gran significat epistemològic. L’obra d’Alexandre Koyré pot considerar-se una de les concrecions més notables d’aquesta concepció. George Sarton, matemàtic de formació i un dels fundadors de l’escola moderna d’història de la ciència, defensà la història com un nou humanisme, amb el qual se sentiren identificats alguns catalans, com Josep M. Millàs i Vallicrosa. Sarton, belga emigrat als Estats Units arran de la Primera Guerra Mundial, promogué en aquest país la història de la ciència com a activitat universitària.
A la dècada del 1930, es desenvolupà un enfocament d’arrel marxista que buscava les bases socials i econòmiques del desenvolupament científic. Dins d’aquest corrent, una obra molt influent al món i, en particular, als Països Catalans fou la de John D. Bernal, Science in History (1957). Una posició externalista com la dels marxistes contrastà durant uns quants anys amb la internalista, que centrava l’anàlisi històrica de la ciència circumscrita a ella mateixa. L’obra de Thomas S. Khun, The Structure of Scientific Revolutions (1962), se situà en la cruïlla de diverses tendències i obrí nous camps d’estudi, on foren compatibles els estudis socials i els estudis interns del desenvolupament de les teories. John Derek de Solla Price impulsà els estudis bibliomètrics sobre la producció científica. La seva proposta obrí una nova via d’estudis històrics amb base quantitativa. Finalment, els estudis socials de la ciència –que tenen com a referència, d’una banda, l’obra de l’alemany Henry E. Sigerist, refugiat als Estats Units el 1933, el qual desenvolupà els estudis socials de la medicina, i, de l’altra, l’obra del sociòleg americà Robert K. Merton des de la dècada del 1930, però que s’han reorientat recentment amb perspectives molt influïdes pel constructivisme social– han tingut, en les darreres dècades, una gran influència en els treballs tant d’història de la ciència com de la tecnologia.
Quant al desenvolupament de la història de la ciència als Països Catalans, es poden diferenciar diverses etapes.
Període de formació de la disciplina (fins el 1931) Les primeres manifestacions de la història de la ciència als Països Catalans s’han associat a la renovació científica de la Il·lustració i, en particular, a científics jesuïtes que, com el valencià Joan Andrés, estigué exiliat a Itàlia. Pel que fa al Principat, calgué esperar el moviment de la Renaixença, a la segona meitat del s. xix. Entre els elements de la identitat catalana que foren tinguts en compte per a reivindicar-la, no hi podia faltar la ciència, que havia tingut un període d’esplendor a Catalunya durant l’època medieval. Al mateix temps, despuntà una incipient comunitat científica que buscava, igualment, els seus senyals d’identitat.
Un dels fundadors del moviment excursionista, Josep Fiter i Inglès, publicà el 1875 el treball La Ciència astrològica en Catalunya, on oferí una descripció de les activitats dels astrònoms catalans des del s. x. Poc després, el professor de química de la Facultat de Ciències de Barcelona, J.R. de Luanco, publicà un repertori de textos espanyols sobre alquímia, on destaquen autors catalans com Arnau de Vilanova i Ramon Llull. La introducció de les taules de Pere el Cerimoniós fou editada el 1885 per F. Maspons i Labrós, com una mostra més de la grandesa de la Corona d’Aragó durant l’època medieval. Lluís Comenge, metge i arxiver, portà a terme estudis pioners sobre història de la medicina catalana, que abraçaren des de la Corona d’Aragó fins al s. xix. També cal tenir en compte la història de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB), de l’historiador i filòleg J. Balari i Jovany, apareguda el 1895, on oferí per primer cop una síntesi de la trajectòria de l’entitat. Una de les obres més ambicioses d’aquest primer període, Historia de les ciencies naturals a Catalunya del sigle IX al sigle XVIII (1908), fou deguda a Norbert Font i Sagué (1874 – 1910), naturalista i clergue, que pretenia culminar la incorporació de la ciència en el moviment de la Renaixença.
El catedràtic de la Facultat de Farmàcia de Barcelona, A. Murúa Alberdi, provà de promoure els treballs històrics dins la RACAB com a activitat complementària a la recerca científica. Hi fundà el 1918 una comissió, els membres de la qual havien de desenvolupar cada un la història de la seva disciplina. Per la seva banda, en una comunicació a l’Acadèmia del mateix any 1918, Murúa explicà la funció d’un museu científic i tècnic amb perspectiva històrica, a partir del seu coneixement del Deutsches Museum, de Munic. Pel que fa a la marina catalana, Josep Ricart i Giralt dugué a terme els treballs pioners fins el 1920.
Fundació de la historiografia moderna (1931-62) La data inicial del 1931 fou la de la publicació del primer treball rellevant de Josep M. Millàs i Vallicrosa, el primer historiador de la ciència català amb projecció internacional. La data final (1962) fa referència als orígens del segon grup d’investigadors als Països Catalans, aquest cop a la Universitat de València, amb la tasca de José M. López Piñero.
S’acordà que l’edició del 1922 del premi Patxot tractés sobre la història de la física i les matemàtiques a la Catalunya medieval. Fou atorgat finalment el 1929 a J.M. Millàs i Vallicrosa, pel seu Assaig d’història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval (1931), llibre que ha estat reconegut com la primera obra moderna en història de la ciència feta a Catalunya.
Cap al 1930, un jove mestre i estudiant de química, Antoni Quintana i Marí (1907 – 1998), de Tarragona, salvà i estudià els papers, la biblioteca i alguns instruments pertanyents a Antoni de Martí i Franquès (1750 – 1832). Organitzà el centenari de la seva mort i preparà una edició de les principals memòries de Martí, que aparegué el 1935, juntament amb un estudi magistral del context de la seva obra i del seu temps. El contacte internacional de Quintana fou amb Aldo Mieli, secretari perpetu de l’Académie Internationale d’Histoire des Sciences.
Millàs i Quintana formaren part a partir del 1932 del grup espanyol de l’Académie, que fou dissolt pel secretari general el 1934 en enfrontar-se els seus dirigents amb l’Académie. Tanmateix, renovant la seva confiança en el grup català, el mateix 1934 es constituí oficialment la secció catalana d’un nou grup espanyol de l’Académie, que l’esclat de la Guerra Civil Espanyola impedí de reconstituir. De la secció catalana formaren part el metge Jaume Peyrí, el musicòleg Higini Anglès, els filòsofs Joaquim i Tomàs Carreras Artau i els geògrafs Pau Vila i Gonçal de Reparaz.
La guerra civil de 1936-39 comportà que Quintana deixés de banda la història de la ciència per un llarg període, en el qual esdevingué un dels fundadors de la química cerealística a Espanya. Millàs, per la seva banda, reincorporat a la seva càtedra de semítiques, es trobà en condicions de continuar la seva tasca investigadora, amb la col·laboració, a partir de mitjan any 1940, de dos deixebles molt destacats, Joan Vernet i David Romano, amb els quals constituí un vertader grup de recerca, el primer en l’àmbit català. Una de les expressions d’aquest grup fou la celebració el 1959 del IX Congrés Internacional d’Història de les Ciències a Barcelona i Madrid. Per a la seva organització, Millàs promogué, alguns anys abans, l’Asociación para la Historia de la Ciencia Española, entre els membres de la qual volgué comptar amb Quintana, com a símbol de continuïtat amb la secció catalana d’abans de la guerra.
El grup de recerca de Millàs a la UB s’incorporà plenament a la comunitat internacional d’historiadors de la ciència, sobretot pel que fa a la història de l’astronomia medieval, amb l’edició i l’estudi de molts textos científics andalusins i jueus hispànics, que posà de manifest el caràcter d’avantguarda de la producció científica medieval a Al-Andalus i el seu paper en la transmissió i actualització del llegat científic clàssic cap a Europa. Cal destacar l’arribada a Barcelona el 1960 de Thomas F. Glick. El seu mestre a Harvard, I. Bernard Cohen, li recomanà Barcelona per a portar a terme un treball sobre història de la ciència àrab medieval, dins la qual acabà centrant-se en les tècniques d’irrigació. El contacte de Glick amb el grup de Barcelona fou decisiu per a la seva formació com a hispanista.
Durant els anys de la postguerra cal destacar, a Barcelona, l’obra d’Antoni Cardoner, el qual feu recerques sobre història de la medicina a la Corona d’Aragó.
Dels inicis de l’activitat de José M. López Piñero fins a la fundació de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (1962-91) En aquest període es donà una primera fase d’expansió de la història de la ciència en diferents universitats i centres de recerca dels Països Catalans, i s’obtingué un reconeixement més ampli, tot i que l’estatus acadèmic de la disciplina era encara força precari.
A l’Estat espanyol, la història de la ciència tenia una presència molt escassa a les universitats. A la UB, el pla d’introduir assignatures d’història de la ciència, expressat al segon congrés universitari català del 1918, no s’arribà mai a posar en pràctica. Fins i tot, el grup de Millàs no ha constat mai com d’història de la ciència des d’un punt de vista administratiu, sinó com un grup de cultura i literatura àrab.
Després de la guerra, per influència de P. Laín Entralgo, la història de la medicina fou consolidada com a assignatura obligatòria de la llicenciatura de medicina. Això feu que aquesta especialitat sigui encara la més representada a l’Estat espanyol.
Pel que fa a l’àmbit de la cultura catalana, José María López Piñero, catedràtic d’història de la medicina a la UV, impulsà un projecte de recerca sobre la ciència i la tècnica a l’Estat espanyol als s. xvi i xvii. Aquest projecte es materialitzà en un grup pluridisciplinari i en un institut de recerca, actualment dependent de la UV i del CSIC. Entre els membres inicials d’aquest grup, destaquen l’historiador de la química E. Portela Marco i l’historiador de la física V. Navarro Brotons, els quals, juntament amb López Piñero i Glick foren els redactors del Diccionario histórico de la ciencia moderna en España (1983), que conté més de 800 biografies de científics espanyols, molts d’ells de l’àmbit català, des dels Reis Catòlics fins al s. XX.
Una de les aportacions més originals del grup de València fou el seu enfocament metodològic, partint del concepte d’història total i basat a combinar els estudis quantitatius (sociomètrics i bibliomètrics), amb els estudis institucionals i del contingut dels sabers científics i tècnics. Les tasques docents que aquest grup assumí a la UV i l’existència d’un entorn cultural sensible a la ciència al País Valencià poden explicar les síntesis sorgides d’aquest grup de recerca, entre les quals destaquen la Història de la Ciència al País Valencià (1995), redactada per López Piñero i Navarro Brotons. El grup de València ha promogut una sèrie molt àmplia de publicacions els darrers vint-i-cinc anys, entre les quals sobresurt l’aparició el 1999 de la revista Cronos.
Alguns historiadors de la ciència del País Valencià (Navarro Brotons, Portela, J.L. Peset) participaren molt activament el 1976 en la creació de la Sociedad Española de Historia de la Ciencia, entitat que pretenia fer convergir els esforços de tots els historiadors de la ciència a l’Estat espanyol, tal com es posà de manifest en el seu respecte estatutari a la diversitat cultural i lingüística de l’Estat.
La història de la ciència ha interessat un bon nombre de professors i ciutadans que, tot i no trobar un suport institucional definitiu, han portat a terme aportacions rellevants. El grup impulsat pel catedràtic de geografia humana de la UB Horacio Capel ha desenvolupat, des del final de la dècada del 1970, treballs en un conjunt força ampli de matèries, amb la referència principal de la ciutat i el territori: destaquen els estudis d’història de l’enginyeria als s. XVIII-XX (enginyeria militar, cartografia, enginyeria forestal); d’història de les ciències de la Terra, des del s. XVIII fins als nostres dies, i la història de les xarxes tècniques com ara el telègraf, el telèfon o el gas. El mitjà d’expressió del grup a Internet és Geo Crítica.
Arran de la llei de reforma universitària del 1983, es creà una àrea de coneixement d’història de la ciència que, a més dels professors d’història de la medicina, incorporà historiadors de la ciència. Això facilità la consolidació professional d’aquest col·lectiu, principalment a València. El 1987, el professor valencià Ll. Garcia i Ballester (1936 – 2000), antic membre del grup de López Piñero, creà a Barcelona un Departament d’Història de la Ciència dins del CSIC. El seu nucli principal de recerca ha estat la medicina i la sanitat medieval i renaixentista. Un dels projectes impulsats per Garcia i Ballester des del 1975, amb el suport inicial de la UB, ha estat l’edició crítica de l’obra completa d’Arnau de Vilanova.
En aquest període, el grup fundat per Millàs fou dirigit per Joan Vernet i el seu deixeble, Julio Samsó i Moya, la tasca dels quals ha estat, a més de consolidar un grup de recerca internacional en història de l’astronomia àrab, elaborar les primeres síntesis amb base rigorosa de l’aportació científica d’Al-Andalus. El grup de Barcelona ha aconseguit un pes específic molt important entre els especialistes del seu camp, com ho demostren les seves publicacions i, en particular, l’edició d’una nova revista internacional d’història de la ciència àrab, Suhyal.
El 1983, el professor M. García Doncel impulsà a la Universitat Autònoma de Barcelona la creació d’un centre d’història de les ciències, que el 1986 assumí un programa de doctorat en història de les ciències que ha tingut una acollida molt important en el món educatiu; al mateix temps, ha facilitat la recerca en història de les ciències físiques als s. xix i xx. També dins la història de la física, destaca l’obra del professor de la UB, L. Navarro Veguillas, que ha analitzat les aportacions d’Einstein a la física estadística i a la quàntica. Pel que fa a la història de la tècnica, el professor G. Lusa Monforte organitzà, el 1976, el 125è aniversari de la creació de l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona. Aquesta iniciativa s’ha materialitzat en un centre de recerca i, des del 1996, en una revista, Quaderns d’Història de l’Enginyeria.
El 1985, J.M. Camarasa i A. Roca Rosell crearen un grup d’història de la ciència dins de l’IEC. Aquest grup formà part del nucli impulsor de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, creada el 1991, en la fundació de la qual participaren gairebé la totalitat dels grups de recerca i molts investigadors individuals dels Països Catalans. D’aquest període destaca la publicació del recull de biografies Ciència i Tècnica als Països Catalans. Una aproximació biogràfica als darrers 150 anys (1995), dirigit per Camarasa i Roca Rossell. Finalment, s’ha de mencionar que, des del 1997, existeix una xarxa temàtica d’història de la ciència i de la tècnica que coordina els grups de recerca presents a la Societat.
Lectures
- GLICK, T.F.: “Mi colaboración con López Piñero”, Anthropos, 20, 1982, p. 26-27.
- LÓPEZ PIÑERO, J.M.: “Notas para una biografía intelectual”, Anthropos, 20, 1982, p. 16-19.
- — “Los modelos de investigación historicomédica y las nuevas técnicas”, a LAFUENTE, A.A.; SALDAÑA, J.J. (coord.): Historia de las ciencias, CSIC, Madrid 1987, p. 125-150.
- — “Las etapas iniciales de la historiografía de la ciencia”, Arbor, 558-560, 1992, p. 21-67.
- NAVARRO BROTONS, V.: “Notes al voltant del desenvolupament de la història de la ciència a l’Estat espanyol al darrer quart de segle (1969-1984)”, Cinquanta anys de ciència i tècnica a Catalunya. Entorn de l’activitat científica d’E. Terradas (1883-1950), IEC, Barcelona 1987, p. 205-212.
- ROCA ROSELL, A.: “Una perspectiva de la historiografia de la ciència i de la tècnica a Catalunya”, II Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona 1993, p. 13-26.
- — “El repte de la síntesi. Antecedents i situació actual de la historiografia catalana de la ciència i de la tècnica”, El Contemporani, 1, 1993, p. 35-39.