Desenvolupament enciclopèdic
Fins aleshores, cultura s’associava a la cura i al conreu de la terra, però durant la segona meitat del s. XVIII, els pensadors il·lustrats –sobretot a partir de l’obra de J.G. Herder– utilitzaren aquesta paraula en sentit figurat, relacionant-la amb el conreu de l’esperit i amb l’estat d’avenç o progrés intel·lectual, moral o material d’un poble o d’una nació. Cultura actuà gairebé com un sinònim del concepte civilització i, com aquest, esdevingué una paraula de definició inestable, sovint també contraposada amb l’estat de barbàrie. Els il·lustrats s’esmerçaren a trobar les causes i les lleis naturals que podien explicar els diversos graus de cultura i de civilització que hi havia entre els diferents pobles del món. Per això, una de les novetats més interessants del nou concepte de cultura fou donar-li una perspectiva històrica i, per tant, la seva vinculació a les nocions de perfectibilitat i de progrés. Més que una mera educació i formació individual, la cultura, gràcies a aquesta comunió amb la història, fou, des dels inicis, un terme relacionat amb l’evolució d’una comunitat. A més de Masdéu, també Capmany, Llampillas i Andrés, entre d’altres, participaren d’aquesta concepció evolucionista de la cultura –que habitualment anomenaren “les ciències i les arts”, o la “massa de coneixements humans”–, vindicant, aleshores, les aportacions que la “nació” espanyola feu per al desenvolupament de la humanitat.
Els inicis de la història de la cultura als Països Catalans Durant el s. XIX, la cultura catalana experimentà un procés de transformació molt marcat. La revolució liberal, l’industrialisme i les aspiracions econòmiques i polítiques de la nova classe dirigent –la burgesia– incentivaren la construcció d’una identitat col·lectiva fonamentada, en bona mesura, en una particular visió del passat i, lògicament també, en una determinada visió històrica del fet cultural. Aquesta forma cultural, enmig d’un context social i polític de difícil equilibri, adaptà, d’una banda, el patrimoni heretat de tipus tradicional per assimilar els grups subalterns i, d’altra banda, desenvolupà el concepte clàssic de cultura –és a dir, aquell que relaciona el terme amb les lletres, les ciències i les arts– per reafirmar l’orgull burgès. L’absorció de la cultura popular per aquestes disciplines, tan lligades amb el que s’anomena alta cultura, configurà el model d’una cultura general, moderna i nacional. Al marge de la popularitat dels productes romàntics, barreja d’història i literatura inspirada en el passat medieval català, la influència de l’escola històrica francesa –i, particularment, de François Guizot i la seva Histoire de la civilisation en Europe (1828)–, feu que a Catalunya es preferís adoptar el concepte més totalitzador de civilització, el qual, a més d’ocupar-se de les ciències, les lletres i les arts, també inclogué l’estudi dels costums, la raça, la legislació, l’economia, les institucions, la moral i l’esperit d’un poble.
Jaume Balmes i Martí i d’Eixalà foren els primers que veieren la necessitat d’estudiar la totalitat del patrimoni històric a través d’aquesta modalitat de ciència social. Balmes feu aquesta reivindicació a través de la seva obra El protestantismo comparado con el catolicismo en sus relaciones con la civilización europea (1844), destinada a respondre l’obra de Guizot. Tot i això, l’arrelament del concepte comportà que, al final del s. XIX, diverses obres prenguessin com a objecte d’anàlisi històrica l’ampli estudi de la civilització. Les obres de Josep Pella i Forgas, Historia del Ampurdán. Estudio de la civilización en las comarcas del noroeste de Cataluña (1883), i Josep Balari i Jovany, Influencia de la civilización romana en Cataluña comprobada por la orografía: estudio filológico-histórico-comparativo (1888), foren un exemple d’aquest interès. Per la seva banda, la història de la cultura sovint es convertí en un apartat d’un concepte més ampli de civilització. Si la cultura posà un èmfasi especial en les lletres, les belles arts i les ciències de l’esperit, la civilització, a més d’aquests àmbits, comprenia també la vida pràctica i el progrés material (ciències pures i aplicades, societat, economia i arts mecàniques). Aquesta manera “clàssica” d’entendre la història de la cultura, exemplificada en una sèrie de clàssics de la història –com La cultura del Renaixement a Itàlia (1860), de Jakob Burckhardt i La tardor de l’Edat Mitjana (1919), de Johan Huizinga–, tingueren una vigència gairebé absoluta fins els anys setanta del s. xx.
Els principals retrets que es poden fer a aquesta concepció d’història cultural –segons Peter Burke– són cinc: el primer, les seves anàlisis posen escassa atenció a l’estructura política i social i a la infraestructura econòmica; el segon, les seves descripcions transmeten les idees d’unitat, hegemonia i consens cultural durant una època; el tercer, és una història presonera d’una suposada tradició cultural que es llegava de generació en generació; el quart, acostuma a vincular la cultura exclusivament amb la cultura lletrada o erudita, i el cinquè, canonitza uns certs autors i unes certes obres, i els converteix en símbols de la història de la cultura europea, un punt de vista massa restrictiu –i, fins i tot, imperialista–, des de l’òptica d’un present on el referent és més globalitzador i més multicultural.
A Catalunya, aquesta tradició cultural tingué una sèrie de referents, entre els quals destaquen: Conferencias leídas en el Ateneo Barcelonés sobre el estado de la cultura española y particularmente catalana en el siglo xv (1893); Antoni Rubió i Lluch: Documents per a la història de la cultura catalana medieval (1908-21); Lluís Pericot: La civilización megalítica catalana y la cultura pirenaica (1925); Miquel Batllori: Vuit segles de cultura catalana a Europa (1959); Jordi Rubió i Balaguer: La cultura catalana del Renaixement a la decadència (1964), i Lluís Batlle i Prats: La cultura a Girona de l’Edat Mitjana al Renaixement (1979).
Aquests estudis pretengueren escriure sobre la cultura com un tot, la qual cosa, evidentment, no pogueren assolir. Més aviat foren repertoris de recerques puntuals vinculades als diversos àmbits de la cultura, com ara la ciència, l’art, la literatura, l’educació o la filosofia, és a dir, a disciplines més o menys definides i institucionalitzades. En aquest context de compartiments tancats, la posició de l’historiador cultural no sempre fou fàcil i, sovint, esdevingué incòmoda. Si no aconseguia el reconeixement unànime era, simplement, un intrús. Al marge d’això, la història de la cultura també es transmeté en forma de manuals escolars, però aquests productes responien a una lògica més aviat didàctica que no pas historiogràfica.
A partir dels anys setanta del s. XX, la història de la cultura experimentà un desenvolupament radical. Els avenços se succeïren tant en l’ordre teòric i metodològic, com en l’eclosió d’estudis empírics sobre els temes més diversos. La clàssica supeditació del terme cultura als d’il·lustració, instrucció i educació, es desbordà per una definició més extensa. La “nova història cultural” assumí les pràctiques quotidianes, els instruments materials i les representacions del món que elabora el conjunt del cos social i els converteix en agents decisius del canvi o de la resistència a les transformacions. D’aquesta manera, es configurà una aliança molt sòlida entre la història social i la història de la cultura que donà lloc a l’agregat història sociocultural o història cultural del social.
Els moderns estudis sobre la història cultural participen, segons Burke, de quatre consignes principals: en primer lloc, “la història del fet quotidià” com es denomina a Alemanya, l’interès per la vida diària de les societats pretèrites; en segon lloc, “la història des de sota”, el punt de vista dels historiadors marxistes anglesos –com Thompson i Hobsbawm– respecte de les vicissituds de la gent corrent, les classes subalternes, els grups marginats o silenciats del passat; en tercer lloc, la “microhistòria” segons s’ha practicat a Itàlia des del principi dels anys setanta, una tècnica que facilita –gràcies a la densitat de les seves descripcions– la constatació de conductes culturals que ni la història de la cultura tradicional, ni la història serial del “tercer nivell” no permetien, i, finalment, la “història de les mentalitats” com s’ha desenvolupat a França sota els auspicis de l’escola dels Annales, un projecte nascut a la dècada del 1960, que s’interessà pels comportaments i els gestos col·lectius propis de les recerques etnogràfiques, encara que validant, quasi exclusivament, les dades homogènies i serialitzables.
La formalització d’un camp d’estudi tan ampli com imprecís portà a convertir la història de la cultura en una terra de ningú, on cadascuna de les ciències socials investigà aplicant les tècniques renovades d’unes tradicions teòriques ben assentades. Les tendències més avantguardistes han proliferat, sobretot, en centres d’estudis angloamericans i no han estat precisament els historiadors professionals els qui han liderat les noves propostes. Les disciplines més influents en la “nova història cultural” han estat la semiòtica, l’hermenèutica, l’antropologia, la sociologia i la crítica literària. Les tècniques d’anàlisi d’aquestes ciències del saber, reunides pel paradigma d’allò social, han influït tant en el terreny de l’historiador, que molts dels seus productes ja són referències obligades entre aquells que sovintegen l’extens àmbit de la cultura. No es pot negar, però, que la confluència de les diferents disciplines ha provocat un excés de teoria, una insistent exposició programàtica i una voracitat creixent per abordar temes que després resten en el marasme del relativisme més exasperant.
El significat de cultura s’ha amplificat tant que el principal problema dels historiadors culturals d’ara és evitar la fragmentació sense tornar a caure en l’homogeneïtat cultural que proposaren els historiadors clàssics. Tanmateix, aquest punt d’equilibri encara no s’ha assolit. Per això, sota l’aixopluc de la història cultural conviuen àmbits d’estudi molt diferents:
La “nova història de l’educació” Aborda des de l’anàlisi de l’alfabetització fins a l’estudi dels diferents nivells i formes d’ensenyament. Aquesta “història social de l’educació”, una vegada superat l’estudi, gairebé exclusiu, de les teories pedagògiques, les grans figures de la pedagogia i les institucions d’ensenyament, es concentra en el tractament sociològic dels protagonistes anònims, és a dir, dels ensenyants i dels estudiants. L’educació ja no es tracta com un element complementari del progrés de la societat o del procés de modernització, sinó com una pràctica d’aprenentatge que conjuga les aportacions de les institucions escolars amb altres modalitats educatives no reglades. D’aquesta manera, la història de l’educació ha sortit de les aules i s’ha endinsat en la societat. Alguns exemples d’aquests nous plantejaments són els estudis de Josep González-Agàpito: L’Escola Nova Catalana, 1900-1939 (1992); Jordi Monés: L’escola catalana sota el franquisme (1980), i Pere Solà: Cultura popular, educació i societat al nord-est català (1983).
La història de la cultura popular Aquesta temàtica viu des de fa alguns anys un moment d’esplendor. Malgrat les dificultats a l’hora de definir l’associació d’aquests dos termes, un bon nombre d’historiadors han situat els seus treballs dins d’aquest àmbit. En general, la cultura popular està més en relació amb l’actitud de l’historiador per estudiar les classes excloses, dominades o subordinades, que a definir els límits del seu camp d’anàlisi. Generalment es planteja en contraposició a la cultura erudita o a la cultura de les elits, malgrat que la major part dels teòrics considera que la millor estratègia per a evitar l’artificialitat i l’autisme de classe fora convertir la interacció i la circularitat entre les dues tradicions en tema principal. Roger Chartier, a més, sosté que s’hauria d’analitzar la cultura com el resultat d’una apropiació. Alguns treballs que s’han encaminat en la direcció més clàssica del concepte tracten els temes de la religiositat, les festes i les aproximacions del comú a la cultura lletrada. Entre d’altres, destaquen els estudis de Dominique de Courcelles: Les histoires des saints, la prière et la mort en Catalogne (1990); Antoni Ariñó: El calendari festiu a la València contemporània, 1750-1936 (1993); Albert Hauf: La espiritualidad valenciana en los albores de la edad moderna (1994), i Isabel Peñarrubia: Carnaval, codolades i teatre popular: la dissidència a la Mallorca caciquista, 1875-1923 (1999).
La història de la cultura escrita, la lectura i l’edició És una de les línies d’investigació que ha despertat més interès entre els historiadors socials. De manera molt diferent a com tradicionalment s’havia estudiat la història del llibre, l’estudi de la lectura, ha tendit a dessacralitzar l’objecte i a privilegiar els textos, les pràctiques de la lectura i les representacions dels lectors. De l’interès inicial per conèixer la identitat dels lectors i la natura de les lectures, s’ha passat a descriure i analitzar les maneres de llegir, els llocs i les raons de la lectura. A alguns d’aquests objectius responen les investigacions de J.N. Hillgarth: Readers and Books in Majorca: 1229-1550 (1991); Javier Burgos: Imprenta y cultura del libro en la Barcelona del Setecientos (1680-1808) (tesi doctoral, 1993); Genaro Lamarca: La cultura del libro en la Época de la Ilustración: Valencia, 1740-1808 (1994); Manuel Peña: El laberinto de los libros: historia cultural de la Barcelona del Quinientos (1997); Josep A. Iglesias: Llibres i lectors a la Barcelona del s. xv : les biblioteques dels clergues, juristes, metges i altres ciutadans (tesi doctoral, 1996), i J. Antón Pelayo: La herencia cultural. Alfabetización y lectura en la ciudad de Girona (1747-1807) (1998).
La història dels intel·lectuals professionals Aquesta temàtica s’ha erigit en un camp específic de la història cultural, durant la dècada dels noranta del s. XX, més o menys institucionalitzada gràcies al Grup d’Estudis de la Universitat de Barcelona, i a la revista Cercles. La novetat principal d’aquesta òptica d’anàlisi ha estat, com escriu Elena Hernández, «que parteix de l’individu per arribar al medi que el sustenta i li dona significat». Lluny dels estudis clàssics sobre l’alta cultura, l’objectiu ha estat aconseguir una història social de la cultura dels intel·lectuals. Tanmateix, en els períodes anteriors a la contemporaneïtat els protagonistes foren habitualment denominats elits (nobles, religiosos o acadèmics). En aquests temes, els treballs han estat molt abundants. Sobre els intel·lectuals, destaquen J. Casassas i Ymbert: Intel·lectuals, professionals i polítics a la Catalunya contemporània (1850-1920): estudis sobre les bases culturals i estratègiques del catalanisme (1989); S. Serra i Busquets (ed.): Cultura i compromís polític a la Mallorca contemporània: els intel·lectuals a l’àmbit cultural català (1995), i J. Casassas (coord.): Els intel·lectuals i el poder a Catalunya: materials per a un assaig d’història cultural del món català contemporani (1808-1975) (1999). Sobre la cultura de les elits, es podrien esmentar com a paradigma els estudis d’Antonio Mestre sobre Gregori Maians.
Altres temàtiques culturals Els darrers anys, certes disciplines han amplificat el seu camp d’estudi, adoptant el terme cultura i donant lloc a la història de la cultura política, la cultura del catalanisme, la cultura obrera, la cultura científica, la cultura militar, etc. Amb aquesta fusió, els historiadors s’han referit als valors, les actituds i les pràctiques que han estat transmeses com a part del procés de socialització. En aquesta línia, es poden esmentar els llibres d’E. Ucelay Da Cal: La Catalunya populista: imatge, cultura i política en l’etapa republicana, 1931-1939 (1982); Ignasi Riera: Pàries, sindicalistes, demagogs: notes sobre sindicalisme i cultura obrera (1986); Josep M. Fradera: Cultura nacional d’una societat dividida: patriotisme i cultura a Catalunya, 1838-1868 (1992); Joan Lluís Marfany: La cultura del catalanisme: el nacionalisme català en els seus inicis (1995), i Oriol Colomer: La cultura política dels republicans catalans a l’últim quart del segle XIX: el cas de Mataró (tesi doctoral, 2000).
La història de la vida quotidiana, de la cultura material i de la sociabilitat Aquests són camps de molta actualitat. Si en un principi, la història de la quotidianitat fou menyspreada per banal, ara es considera com la història més autèntica i propera, un punt de partida per a qualsevol anàlisi històrica. Tot i així, la descripció i l’anàlisi de les accions i dels instruments rutinaris planteja a l’historiador el repte d’advertir els canvis –encara que siguin subtils– a llarg termini i examinar la incidència que els grans successos –com la Sentència Arbitral de Guadalupe, el Concili de Trento, la guerra de Successió, la Revolució Francesa o la victòria franquista– tingueren en la vida quotidiana. Alguns estudis que han engegat aquestes qüestions són els de Charles E. Dufourcq: La vie quotidienne dans les ports méditerranéens au Moyen Âge: Provence-Languedoc-Catalogne (1975); Maria Teresa Vinyoles: La vida quotidiana a Barcelona vers 1400 (1985); J. Sastre i Moll: Alguns aspectes de la vida quotidiana a la Menorca medieval (1995); J. Bolós i Masclans: La vida quotidiana a Catalunya en l’època medieval (2000); Xavier Fàbregas: Les formes de diversió en la societat catalana romàntica (1975); Unitat d’Investigació d’Estudis Medievals: Alimentació i societat a la Catalunya medieval (1988); Pere Solà: Itineraris per a la sociabilitat meridional catalana: l’associacionisme i la cultura popular a la demarcació de Tarragona, 1868-1964 (1998); I. Saz, A. Gómez (ed.): El franquismo en Valencia. Formas de vida y actitudes sociales en la posguerra (1999), i Josep Enric Gonga: La ciutat i els costums: una aproximació a la vida quotidiana de la Gandia del XIX (2000).
La història de les mentalitats Aquesta temàtica tracta de les actituds comunes de la societat sota el supòsit de les idees inconscients, les creences quotidianes, les metàfores socials, el món simbòlic de l’imaginari i les representacions col·lectives. Aquests supòsits de vegades han estat descrits de forma autònoma, però sovint també acaben col·laborant amb certs camps d’investigació quan aquests troben dificultats per a arribar a una resolució racional als seus problemes. El recurs a la mentalitat –fet servir de manera més o menys explícita– ha creat binomis com el d’“economia moral”, “mentalitat alfabeta”, “mentalitat burgesa”, “imaginari polític”, “comunitat imaginada” i “sensibilitat femenina”. Amb tot, els temes que han donat més idiosincràsia a les mentalitats han estat els estudis sobre el més enllà, les pors, la bruixeria, la màgia i els miracles, tots ells molt poc tractats a les terres catalanes. Una mostra, però, n’és el llibre d’Annette Bossut: Francesc d’Assís i els franciscans en la Catalunya medieval (de l’imaginari i de la vida quotidiana) (1992).
Aquest nou ventall d’activitats culturals que abans gairebé no eren considerades, en primer lloc, ha esborrat la possibilitat de plantejar l’existència de grups socials sense cultura i, en segon lloc, ha ajudat a qüestionar l’estigma de la decadència que tradicionalment afectava certs períodes històrics. En el cas català, la sempiterna desfeta cultural que afectà els s. XVI i XVII, s’està responent amb estudis renovadors: l’esplendor medieval i la Renaixença s’estan desmitificant com a períodes exclusius de magnificència de la cultura catalana. Des d’aquests pressupòsits, s’han començat a valorar també les influències d’altres cultures, particularment de la cultura castellana. És per això que, tot i la càrrega política que aquest tema comporta als Països Catalans, resulta més propi referir-se a “cultures” i plantejar, si s’escau, els mecanismes de domini d’una cultura sobre una altra, defugint emetre judicis de valor sobre la superioritat d’una d’elles, i evitant l’antic paradigma d’una suposada tradició cultural immutable o una idea teleològica de la cultura de la nació.
En comptes de tradició, molts d’aquests estudis treballen amb les idees de “recepció” i d’“apropiació”, és a dir, amb la noció que la transmissió cultural transforma el concepte cultural. Així, per exemple, una creació literària deixa de ser un producte immanent, per a convertir-se en una obra modelada per l’interès que ha mostrat el públic al llarg de la història i per la singular influència que ha tingut el seu contingut en els lectors i els oients.
En definitiva, la història de la cultura s’ha convertit en un element de referència d’ús quotidià que atorga a estudis molt diferents entre si una il·lusió d’unitat. Malgrat la popularitat de l’expressió, la fragmentació continua essent la seva principal característica, a la qual cosa contribueix el fet de ser un camp de recerca encara no estabilitzat en l’àmbit institucional i acadèmic.
L’únic intent de síntesi d’una certa entitat ha estat la Història de la cultura catalana (1994-99), dirigida per Pere Gabriel. Tot i que els plantejaments d’aquesta obra en deu volums són globalitzadors, el resultat està més en relació amb la tradició clàssica de la història de la cultura catalana que amb les propostes més recents de la “nova història cultural”. És una excel·lent posada al dia d’«els grans corrents de pensament social i polític i les concepcions filosòfiques, les ideologies i les teoritzacions estètiques, artístiques i literàries que han promogut els fets culturals», però desconsidera els espais més avantguardistes de la recerca en aquest camp, és a dir, els de la cultura popular, les mentalitats, la cultura material i la història de la vida quotidiana. La respectable renúncia que ha mostrat aquesta obra és un reflex de la marginalitat i desatenció que continua tenint aquesta “altra cultura”, però també de la distància que ens separa d’altres historiografies i del camí que en aquest camp queda per recórrer.
Lectures
- BURKE, P.: “La nueva historia socio-cultural”, Historia Social, 17, 1993, p. 106-107.
- — Formas de historia cultural, Alianza, Madrid 2000 [1997].
- GABRIEL, P. (ed.): Història de la cultura catalana, Edicions 62, Barcelona 1994.
- GUIJARRO, S.: “La historia cultural: tendencias y nuevas propuestas en la historiografía angloamericana”, Signo. Revista de Historia de la Cultura Escrita, 3, 1996, p. 163-191.
- HERNÁNDEZ, E.: “La historia cultural en España: tendencias y contextos de la última década”, Cercles d’Història Cultural, 4, 2001, p. 57-91.
- OLÁBARRI, I.; CASPISTEGUI, J. (dir.): La “nueva” historia cultural: la influencia del postestructuralismo y el auge de la interdisciplinariedad, Universidad Complutense, Madrid 1996.
- SEWELL, W.H., jr.: “The Concept(s) of Culture”, a BONNELL, VICTORIA, E.; HUNT, L. (ed.): Beyond the Cultural Turn: New Directions in the Study of Society and Culture, University of California Press, Berkeley-Los Angeles 1999, p. 35-61.
- VÁZQUEZ, P.: “Despegándose del texto. Los juegos de la ‘Nueva Historia Cultural’: descripción, narración e interpretación”, Memoria y Civilización, 4, 2001, p. 151-186.