Desenvolupament enciclopèdic
De fet, hereus de cases de pagès, capellans i germans d’aquests hereus s’han interessat per la història de les seves famílies i han deixat un volum enorme de genealogies, que són la primera aportació a aquesta temàtica. En destaca, per exemple, la Biografía o explicació del arbre geneològich de la descendencia de Casa Heras de Adri (1350-1850) (2000).
El pairalisme al Principat L’interès per la família catalana es despertà arran dels canvis legislatius que pretengué introduir el nou estat liberal a fi d’homogeneïtzar les lleis mitjançant l’elaboració d’un Codi Civil comú. A Catalunya, la pràctica de l’heretament i el sistema d’hereu únic estava molt estesa i topà amb les idees igualitaristes sorgides de la Revolució Francesa, que pretenien legislar sobre la base de principis igualitaris. Juristes i propietaris hagueren de defensar l’especificitat de la família catalana molt més enllà d’on calia anar jurídicament, i acabaren gestant un corpus ideològic que es coneix amb la denominació de pairalisme. Aquests treballs i manifestos són autèntiques reflexions sobre la família a Catalunya.
Els successius codis civils s’aturaren, i calgué esperar el 1889 perquè es legislés de forma general, però acceptant l’existència de drets locals i específics que havien de regir allà on s’havien desenvolupat. Així doncs, calia iniciar un procés de compilació del dret específic –fonamentalment el de família–, cosa que una bona colla de juristes feu, creant uns excel·lents treballs de dret familiar. Destaquen, en aquesta línia, institucions com l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació; la Revista Jurídica de Cataluña; juristes com M. Duran i Bas (1823-1907), amb la Memoria acerca de las instituciones del Derecho civil de Cataluña (1883); Pella i Forgas amb el Código Civil de Cataluña (1916); Guillem M. de Brocà (1850-1918), amb Historia del Derecho de Cataluña, especialmente del civil y exposición de las instituciones del derecho civil del mismo territorio (1918), i F. Maspons i Anglasell (1872 – 1966), amb Nostre dret familiar (1907) i La llei de la família catalana (1905), entre d’altres.
Alguns d’aquests juristes anaren més enllà de la compilació del dret, i acabaren fent etnologia o estudi de la lògica del sistema hereditari. Destaca, en aquest sentit, el notari de Guissona Josep Faus i Condomines amb l’excel·lent monografia Els capítols matrimonials a la comarca de Guissona (1907), i Victorià Santamaria i Tous (1850 – 1917), un dels millors estudiosos del dret consuetudinari, amb el treball Derecho consuetudinario de las provincias de Tarragona y Barcelona, con algunas indicaciones de las de Gerona y Lérida (1901). La recerca de l’especificitat catalana i la consciència d’un món que s’anava fonent a poc a poc despertà l’interès dels etnòlegs, que acabaren recollint també formes de vida, pràctiques familiars i rituals diversos que tenien molt a veure amb la família convenientment mitificada pel pairalisme i, de retruc, pel catalanisme.
Una altra línia d’aportacions al tema de la família vingué de les recerques etnogràfiques i folklòriques. De fet, l’esperit folklorista impregnà el món excursionista, que es dedicà a recollir –amb una idea preconcebuda de família pairal– notícies i informacions que no feien altra cosa que contribuir a mitificar aquella família ideal. Es poden esmentar F. Maspons i Labrós, amb La pagesia catalana, CEC (1893), i la gran quantitat d’articles de Cels Gomis. Després sorgiren els folkloristes més científics, que, sense deixar la visió patriòtica, aplegaren documents d’una manera més sistemàtica i més útil, encara lluny, però, de l’etnografia. Entre aquests destaquen Valeri Serra i Boldú, amb el Calendari folklòric d’Urgell (1981), i els treballs de Joan Amades, plens de notícies disperses i desordenades sobre temes relacionats amb la família. Els materials més científics sobre la família sorgiren de l’experiència de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, creat el 1915 a l’entorn de T. Carreras i Artau i J.M. Batista i Roca, a la càtedra d’ètica de la Universitat de Barcelona i, al voltant d’aquests, sorgiren els treballs de Salvador Vilarrassa La vida a pagès (1925-28) i La vida dels pastors (1935), i de Ramon Violant i Simorra Obra Oberta, 4 vol. (1979-81). En aquestes recerques es troba una visió de la família menys pairalista i més situada en el seu entorn socioeconòmic.
La història de la família a Catalunya quedà ancorada en el pairalisme i, la seva pretesa especificitat, es convertí en l’explicació, fins i tot, de la industrialització. Jaume Vicens i Vives contribuí a engrandir aquesta visió en Notícia de Catalunya (1954) i Industrials i polítics (segle XIX) (1958). Les noves generacions universitàries i l’arribada de nous corrents historiogràfics internacionals començaren a renovar els estudis sobre la família.
Les aportacions de l’antropologia Una de les grans línies de renovació vingué dels mètodes de recerca i de reflexió tèorica de l’antropologia, des dels quals es començaren a qüestionar els pressupòsits pairalistes i a situar l’estudi de la família fora de la ideologia que l’encotillava. Entre els autors que col·laboraren en aquesta renovació destacaren: Joan Prats, amb l’article “Estructura y conflicto en la familia pairal”, Ethnica (1973), i la seva tesi doctoral, Organización social y mitología en el Gironès: una aproximación antropológica al pairalisme catalán (1976); Ignasi Terrades: Antropología del campesinado catalán (1973), i “Els orígens de la institució de l’hereu a Catalunya: vers una interpretació contextual”, Quaderns de l’Ica (1980), i altres treballs posteriors com El món històric de les masies (1984), El Cavaller de Vidrà (1987), i el llibret de F. Breton i L. Barruti Família i parentiu (1978), que, des d’un punt de vista divulgatiu, mostrà aquesta renovació.
En el camp de l’antropologia, també s’han fet estudis monogràfics de la família que han incorporat la cronologia en la seva anàlisi. Dolors Comas i d’Argemir analitzà el Camp de Tarragona i els Pirineus en La família als Pirineus. Aspectes jurídics, socials i culturals de la vida familiar (1993); X. Roigé, sobre el Priorat (Família i grup domèstic. Estratègies residencials al Priorat (segles XIX i XX) (1989); Ferran Estrada, sobre el Pla d’Urgell: Viure junts però no barrejats. Casa i residència al Pla d’Urgell (s. XIX i XX) (1997), i Oriol Beltran i altres, sobre la Vall d’Aran: Entre l’amor i l’interès. El procés matrimonial a la Val d’Aran (1993).
Altres autors de fora de Catalunya també han fet estudis importants des del punt de vista antropològic. És el cas del treball de M.I. Jociles: La casa en la Catalunya Nova (1979); també cal destacar un dels treballs més rellevants sobre el tema escrit per A. Barrera: Casa, herencia y familia en la Cataluña rural (1990).
Les aportacions de la demografia històrica L’interès per la família sorgí també des del camp de la demografia històrica. Al treball pioner de J. Nadal i E. Giralt sobre les migracions franceses a Catalunya al s. XVI, La population catalane de 1553 à 1717: l’immigration française et les autres facteurs de son developement (1960), seguiren altres sobre fecunditat, nupcialitat, i es feren les primeres reconstruccions de famílies. Destaquen Valentí Gual: Vida i mort a la Conca de Barberà a l’Edat Moderna (Rocafort de Queralt s. XVI-XVIII) (1988); Miguel Ángel Martínez: La població de Vilanova i la Geltrú en el segle XVII (estudi demogràfic) (1987), i Josep M. Planes i Closa: Demografia i societat de Tàrrega i de l’Urgell durant l’Antic Règim (1995), entre d’altres. Francesc Muñoz utilitzà el mètode d’agregació de sèries demogràfiques amb la comarca del Penedès a Creixement demogràfic. Mortalitat i nupcialitat al Penedès (segles XVII-XIX) [tesi doctoral] (1990).
Durant la dècada del 1980, i amb l’esclat de la història de les mentalitats i, fonamentalment des del Departament d’Història Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona, s’impulsà una certa renovació temàtica i s’estudiaren temes com la infantesa, els nens abandonats, el fracàs matrimonial, etc. Una bona mostra fou el dossier de L’Avenç publicat el 1983, i dirigit per Ricardo García Cárcel, i les aportacions al II Congrés d’Història Moderna de Catalunya celebrat el 1987, i publicat per Pedralbes (1988).
Les aportacions de la història L’altra línia de renovació dels estudis sobre la família es produí des dels diferents camps de la història. Els historiadors descobriren que per entendre el funcionament de la societat havien de considerar la família, ja que en el seu si tenia lloc la reproducció biològica, s’organitzaven els processos de producció, es fornia la força de treball, era una unitat de consum i una institució que reproduïa rols socials i polítics. Sovint, doncs, no es tracta de treballs sobre la història de la família de manera específica, sinó sobre altres temes que tenen la família com a fil conductor o com a element molt actiu en la recerca. En aquest sentit, la literatura és extraordinàriament àmplia i variada. Per exemple, J.M. Torras i Ribé: Evolució social i econòmica d’una família catalana de l’Antic Règim: els Padró d’Igualada (1642-1862) (1976); A. Fargas i Peñarrocha: “Poder i xarxes matrimonials (1599-1621): aproximació envers una distribució de les àrees de domini familiars a Barcelona”, Pedralbes (1992); J.S. Amelang: La formación de una clase dirigente: Barcelona 1490-1714 (1986); J. Fernández i Trabal: Una família catalana medieval. Els Bell Lloc de Girona (1267-1533) (1995); Gary W. Mcdonogh: Las buenas familias de Barcelona. Historia social de poder en la era industrial (1989), entre molts altres. En aquest punt, la història de la família es fongué amb la història social, la història política i la història econòmica i donà millors resultats.
El pas següent, i des d’aquesta perspectiva, fou estudiar la família en si, i els mecanismes que es desenvolupen per a reproduir-se socialment. Han estat els casos de Ll. Ferrer Alòs: “Familia, Iglesia y matrimonio en el campesinado acomodado catalán (s. XVIII-XIX)”, Boletín de la ADEH (1991), i “Fratelli al celibato, sorelle al matrimonio. La parte dei cadetti nella riproduzzione sociale dei gruppi agiati in Catalogna (secoli XVIII-XIX)”, Quaderni Storici XXVIII (1993), i Santiago de Lobet: “Les famílies pairals del Bisbat de Girona. Un segle d’evolució (1830-1930)”, a S. Ponce i Ll. Ferrer: Família i canvi social a la Catalunya Contemporània (1994).
Els darrers anys s’han anat desenvolupant altres camps que tenen a veure amb la història de la família, per exemple els treballs sobre història de la dona: M. Nash (ed.): Mes enllà del silenci. Les dones a la història de Catalunya (1988); Isabel Pérez Molina: Las mujeres ante la ley en la Cataluña Moderna (1987); sobre sexualitat: X. Roigé: Sexualitat, història i antropologia (1996); sobre pobresa i els mecanismes d’assistència social: Montserrat Carbonell: Sobreviure a Barcelona. Dones, pobresa i assistència al segle xviii (1997), i d. a.: La pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña medieval (1980). També s’han tractat temes relacionats amb el mercat de treball: E. Camps Cura: La formación del mercado de trabajo industrial en la Catalunya del siglo XIX (1995), o l’antropologia biològica: M. Hernández i J. Bertran Petit: “Endogamia comarcal en Catalunya”, Actas del VI Congreso de Antropología Biológica, Bilbao (1991). Una bona síntesi d’aquestes tendències es pot trobar en el número monogràfic de la Revista d’Etnologia de Catalunya (1996).
Destaca també la gran vitalitat de les monografies familiars que, a més de reconstruir la genealogia, aporten informació sobre les diferents generacions. J.M. Puig i Salellas: De remences a rendistes: els Salellas (1322-1935) (1996); Martí de Riquer: Quinze generacions d’una família catalana (1979), i F. del Campo i Jordà: Set segles d’una família empordanesa. Els Jordà de Molins (2000).
Els estudis sobre les noves formes de família La família actual té molt poc a veure amb la família que estudiaren els pairalistes, i la que troben els historiadors i antropòlegs en el passat. Des de diversos camps s’analitzen els canvis que s’estan produint tant en les famílies tradicionals com en les noves formes de família que estan sorgint. Des de la sociologia, destaquen especialment els estudis de Ll. Flaquer i J. Soler: Permanencia y cambio en la familia española (1990); a més, la revista Papers. Revista de Sociologia és un excel·lent referent sobre aquests temes. Els canvis familiars en l’actualitat també són tractats en les recerques del Centre d’Estudis Demogràfics (UAB), i en les recents recerques des de l’antropologia, com el llibre col·lectiu de X. Roigé, A. Garcia, M. Mascarell (ed.) Antropologia del parentiu (1998), on apareixen treballs sobre parelles d’homosexuals i lesbianes, i magribins; o temes com el paper de la dona, la infància o la vellesa.
Els estudis de la família al País Valencià El debat sobre la família des de la perspectiva del dret no tingué tanta importància al País Valencià i, per tant, l’interès per la família fou més tardà. Alguns exemples dels treballs que analitzen el dret familiar valencià són: V. Castañeda i Alcover: Estudios sobre la historia del derecho valenciano y en particular sobre la organización familiar (1908), i M. Ángeles Belda Soler: El régimen matrimonial de bienes en els Furs de Valencia. Contribución al estudio de las instituciones del derecho histórico valenciano (1966). Tanmateix, aquest tipus de treball no ha tingut la transcendència que prengué a Catalunya des del moment que la família esdevingué un element d’identitat. Calgué esperar l’aportació d’antropòlegs com Joan F. Mira: Un estudi antropològic del País Valencià (1974) i Temes d’etnologia valenciana (1983-90); i molt més tard, dels historiadors. De fet, l’estat de la qüestió de Primitivo Pla: “Familia y matrimonio en la Valencia moderna. Apuntes para su estudio”, a La familia en la España mediterránea (siglos XV-XIX) (1987), mostra les dificultats per a abordar el tema per la manca de treballs específics.
Durant la dècada del 1980 i el 1990, sorgiren més recerques sobre el vessant històric de la família: des del treball pioner de José M. Pérez García “La familia campesina en la huerta de Valencia durante el siglo XVIII”, Boletín de la ADEH (1988), a l’aportació de James Casey, “Parentela i comunitat en la València foral (s. XVI-XVII), Afers (1991), fins als treballs d’E. Garrido Arce: “La imposible igualdad. Familia y estrategias hereditarias en la Huerta de Valencia a mediados del siglo XVIII”, Boletín de la ADEH X (1993), i “El ciclo familiar y el tiempo de vida en la Huerta de Valencia (1747-1800)”, Boletín de la ADEH XIII (1995). També s’han de destacar les aportacions d’historiadors valencians al seminari sobre la família que se celebra cada any a Múrcia. Per exemple, R. Benítez Sánchez Blanco: “Familia y transmisión de la propiedad en el País Valenciano (siglos XVI-XVII. Ponderación global y marco jurídico” (1992); R. Matali Vidal: “Herencia y matrimonio en la Valencia del seiscientos: familia y aproximación a la situación de la mujer” (1991), i David Bernabé: “La insaculación como instrumento de reproducción social y familiar de una élite de poder urbana. La clase dirigente oriolana entre 1445 y 1705” (1991).
Els últims anys han aparegut treballs que aborden la problemàtica familiar d’una manera més global, posant-la en relació amb les estructures econòmiques, socials i polítiques. En aquesta línia destaquen els treballs de S. Vercher: Casa, família i comunitat veïnal a l’Horta de València: Catarroja durant el regnat de Ferran el Catòlic (1479-1516) (1992), i M. Jesús Jimeno : Patrimonio, parentesco y poder, Castelló segles XVI-XIX (1998).
Els estudis de la família a les Illes Balears A Mallorca es produí una situació similar a la del País Valencià. La família no tingué interès historiogràfic més enllà d’elogiar la noblesa local i, tímidament, s’escriviren treballs sobre dret consuetudinari, com els de J. Costa Ramon: “Derecho foral ibicenco”, Ibiza (1958), o Vicente Navarro: Costumbres de las Pitiusas. Memoria sobre derecho consuetudinario y economía popular (1901). Calgué esperar els estudis dels antropòlegs per a tenir més informació sobre la família mallorquina. El 1981, J. Bertranpetit presentà la seva tesi d’antropologia biològica: Estructura demogràfica i genètica de la població a Formentera, i el 1986 s’edità el llibre de Joan Bestard Casa y familia. Parentesco y reproducción doméstica en Formentera.
Al final de la dècada del 1980, Isabel Moll començà a interessar-se pels estudis de família a partir dels contactes i les aportacions de l’Escola de Cambridge. Destaquen: “La estructura familiar del campesinado de Mallorca 1824-1827”, dins La família en la España mediterránea (1987), i, juntament amb F. Mikelarena, “Elementos para el estudio de las sociedades agrarias: de los procesos de trabajo al ciclo de vida”, Noticiario de Historia Agraria III (1993). Altres historiadors també han incorporat aquest tema a les seves recerques específiques: Antònia Morey inicià l’estudi de la desvinculació dels patrimonis nobiliaris mallorquins, i ha acabat investigant el fideïcomís, la institució més important del dret illenc, a Noblesa i desvinculació a Mallorca als segles XVIII i XIX. Les repercussions de la legislació desvinculadora sobre els patrimonis nobiliaris (1999). En la mateixa línia, però amb una visió més àmplia, hi ha els treballs d’Antònia Gomila. Els estudis sobre la noblesa i els seus patrimonis han abundat els darrers anys i no es poden deslligar dels estudis de família (A. Morey : De la noblesa mallorquina: el patrimoni Vivot (XVI-XIX), 1989, i “L’heretat de Can Thomàs: un exemple de transmissió fideïcomissària a Mallorca”, Estudis Baleàrics, 1989; P. de Montaner: El brazo noble mallorquín durante los siglos XVI y XVII; su estructura y sus bases económicas, 1978).
Els estudis de la família a la Catalunya del Nord Destaquen les aportacions d’antropòlegs com L. Assier Andrieu, que han renovat la visió de les comunitats rurals dels Pirineus amb els seus treballs: Coutume et rapports sociaux: étude anthropologique des communautés rurales du Capcir (1982) i Le peuple et la loi; anthropologie historique des droits paysans en Catalogne française (1987). Més tard, sorgiren monografies sobre famílies concretes: Jean Lafont: Les Carrère: une famille de medecins roussillonais au XVIII siècle (1994); Sylvia Solecki: Une famille de négociants du Haut Vallespir au XVIII siècle: les Silvestre Pares (1995), i Marc Justafre: Permanence et mutation d’une famille au sein d’une communauté des Pyrenées catalanes: les Justafré de las Illas au XVI au XIX siècle (2001); i recerques més concretes sobre aquest territori com el treball de Jean Peytan: La família nord-catalana: matrimonis i patrimonis (segles XVI-XVIII) (1994).
Lectures
- d. a.: La familia en la España mediterránea, Crítica, Barcelona 1987.
- MASPONS ANGLASELL, F.: Derecho familiar catalán, Bosc, Barcelona 1956.
- SIMON TARRÉS, A.: “La demografía histórica en Catalunya. Un balance bibliográfico”, Boletín de la Asociación de Demografía Histórica, VII-2, 1989, p. 37-60.