Les filosofies que realment han existit constitueixen la història de la filosofia; els intents d’historiar aquells corrents, de fer-ne història, són la historiografia filosòfica. Ara bé, la distinció no pot ser mai tan taxativa: com que la historiografia filosòfica sempre acaba aplegant les diverses lectures, interpretacions i reflexions que s’han fet de la història de la filosofia, la mateixa historiografia esdevé també filosofia i passa a engruixir les pàgines de la història de la filosofia. Per això, habitualment s’està d’acord a considerar que qualsevol reflexió filosòfica forma part de la història de la filosofia, també la que es fa sobre la història de la filosofia.
Les diferents històries de la filosofia que s’han elaborat han tingut orientacions i accents diversos, tant pel que fa al contingut com pel que fa a la metodologia. A l’hora de triar-ne el contingut, s’ha basculat entre els estudis centrats en els filòsofs –en les seves biografies, en les influències rebudes i exercides– i els estudis més concentrats en la història sistemàtica de les idees o dels problemes que han anat sorgint al llarg dels segles. Quant a la metodologia, els historiadors de la filosofia han de decidir si opten per plantejaments més aviat narratius o més aviat explicatius: adopten plantejaments narratius aquells que posen l’èmfasi en l’objectivitat i en la neutralitat de la seva exposició; són, en canvi, més explicatius aquells que es decanten expressament per anàlisis interpretatives i sistemàtiques; aquests darrers també són els que acostumen a tenir una consciència més forta del caràcter pròpiament filosòfic de qualsevol intent d’historiografia filosòfica. L’obra de Hegel (1770-1831) representà el cimal d’una interpretació de la història de la filosofia entesa com a procés de desenvolupament històric de l’esperit humà que culmina en el seu autoconeixement i en la seva plena manifestació al final de la història. En les Lliçons sobre la història de la filosofia (1835-38), Hegel porta al límit la idea d’una història de la filosofia que és, alhora, plenament històrica i plenament sistemàtica.
Als Països Catalans, convé tenir en compte dues qüestions íntimament relacionades: d’una banda, què s’entén per filosofia catalana; de l’altra, la importància de la seva institucionalització.
Sobre el primer punt, ha estat força complexa i llarga la discussió sobre si existeix o no una filosofia catalana digna de ser historiografiada. En l’apreciació del passat filosòfic de Catalunya, Tomàs Carreras i Artau (1879 – 1954), en Introducció a la història del pensament filosòfic a Catalunya. I cinc assaigs sobre l’actitud filosòfica (1931), assenyala «quatre actituds ben definides» que poden servir de guia: 1) Negar l’existència d’una filosofia tradicional catalana; Carreras hi esmenta Laverde Ruiz i Menéndez y Pelayo, en la polèmica sobre la “Ciencia española” (1876). 2) Vincular la filosofia nacional de Catalunya a l’obra de Ramon Llull, com feu S. Bové (1869 – 1915) en la seva obra La filosofia nacional de Catalunya (1902). 3) Eliminar sistemàticament la filosofia catalana del s. XIX, tal com feu el noucentisme, en particular E. d’Ors (1881 – 1954), que afirmà que el s. XIX no tingué cap valor intel·lectual; en aquesta mateixa línia es mogué la pintoresca obra de F. Pujols (1882 – 1962), Concepte general de la ciència catalana (1918), que explicà «filosop per filosop, les tendències científiques que els catalans hem seguit sempre des d’en Ramon Llull fins a nosaltres”, amb d’Ors com a segon far i cimal. 4) La reacció al noucentisme. F. Mirabent (1888 – 1952) assenyalà que la tradició filosòfica a Catalunya s’inicià al s. XIX, i J. Xirau (1895 – 1946) defensà que no hi ha hagut tradició ni escoles pròpiament dites, sinó només alguns noms importants; en la línia de Xirau es mogué, quaranta anys després, Joan Fuster (1922 – 1992) (“Un cert dèficit de filosofia”, tres articles a Serra d’Or, 1969).
Tomàs Carreras criticà aquestes quatre posicions assenyalades per ell, perquè pensava que empobrien la història del pensament a Catalunya. Un cop superat tot el s. XX, encara es pot estar més d’acord amb Carreras, perquè el curs filosòfic s’ha intensificat els darrers anys.
A l’hora de prendre partit sobre l’existència, o no, d’una autèntica història de la filosofia a Catalunya, convé distingir entre el tarannà o els principis comuns que haurien pogut compartir els filòsofs catalans i les doctrines filosòfiques –fins i tot oposades– que haurien desenvolupat. En la recuperació del pensament filosòfic a Catalunya –que representà també una recuperació dels estudis etnològics, folklòrics i de costums–, s’insistí molt en l’existència de connotacions comunes, d’un tarannà comú o fins i tot d’un ‘esperit nacional’dels pensadors catalans. En aquest sentit, es parlà d’una ‘escola catalana’ que, alguns anys més tard, E. Nicol (1907 – 1990) convertí en “La escuela de Barcelona”, en El problema de la filosofía hispánica (1961). En tot cas, els trets comuns en el tarannà dels autors no s’han de confondre amb les orientacions filosòfiques preses, perquè el tarannà anà lligat a la recuperació de la identitat cultural i política del país, particularment visible des de mitjan s. XIX. No és estrany que en ple apogeu de l’esperit nacional arreu d’Europa, aquesta preocupació afectés també els filòsofs catalans que visqueren la Renaixença, el modernisme i el noucentisme. Després, la qüestió d’un esperit més o menys compartit deixà progressivament de tractar-se, en gran part com a conseqüència de les dues dictadures (1923-30, 1939-75) i dels corresponents exilis, que al s. xx afectaren el desenvolupament normal de Catalunya en tots els àmbits.
Pel que fa a la segona qüestió, la de la institucionalització de la filosofia a Catalunya, s’ha de destacar que, després del període singular de la Universitat de Cervera (1717-1842), la filosofia no s’institucionalitzà acadèmicament fins a la creació de la Universitat Literària de Barcelona (1837) i, molt particularment, fins a la creació, el 1912, de la seva Secció de Filosofia. De fet, arreu del món, el conreu de la història de la filosofia ha acostumat a coincidir amb la institucionalització acadèmica d’aquesta matèria.
Així doncs, si per filosofia catalana s’entén –a semblança de quan es parla de filosofia alemanya o de filosofia francesa, per exemple– una tradició filosòfica amb certes característiques que la defineixen i que és feta en la llengua del país, llavors és molt difícil parlar amb contundència de l’existència d’una filosofia catalana. Malgrat alguns noms tan importants com els de Ramon Llull (1232/35 – 1316), Ramon Sibiuda (? – 1436), Joan Lluís Vives (1492 – 1540) i Jaume Balmes (1810 – 1848), no es pot dir que hi hagi una tradició de filosofia catalana prou continuada, amb prou gruix i amb prou fesomia pròpia; a més, la part d’aquesta filosofia feta en català és molt petita. Seria, doncs, més prudent no parlar de filosofia catalana sinó de filosofia a Catalunya.
En qualsevol cas, l’impuls per a una història de la filosofia pròpia no començà a tenir condicions mínimes adequades fins a mitjan s. XIX, tant si es fa referència a la història del pensament català com a la història del pensament universal.
Pel que fa a la història del pensament català, s’han de destacar, a més de les obres ja citades anteriorment, i per ordre de publicació: el treball pioner Manual d’història de la filosofia (1842), de R. Martí i d’Eixalà (1807 – 1857), gran introductor a Catalunya, juntament amb Francesc X. Llorens i Barba (1820 – 1872), de la filosofia escocesa; F. Clascar (1873 – 1919), Estudi sobre la filosofia a Catalunya en el segle XVIII (1895), que fou el primer treball de conjunt sobre la filosofia moderna als Països Catalans; F. Mirabent, amb L’escola escocesa i la seva influència en els filòsofs catalans del segle XIX (1922) i Els estudis filosòfics a Catalunya (1927); J. Avinyó i Andreu, que escriví la primera Història del lul·lisme (1925); Joan Montseny, Federico Urales (1864-1942) i La evolución de la filosofía en España (2 vol., 1934); J. Serra i Húnter (1878 – 1943), amb la seva obra Figures i perspectives de la història del pensament (1935); T. Carreras i Artau, que, a més del treball esmentat anteriorment, també té uns Estudios sobre médicos-filósofos españoles del siglo XIX (1952); el seu germà J. Carreras i Artau, autor de La filosofía universitaria en Cataluña durante el segundo tercio del siglo XIX (1964); els dos germans Carreras, amb l’obra conjunta Historia de la filosofía española. Filosofía cristiana de los siglos XII al XV (2 vol., 1939 i 1947, reeditats el 2001); M. Batllori, amb Vuit segles de cultura catalana a Europa (1959); J. Ruiz i Calonja, que publicà l’antologia Panorama del pensament català contemporani (1963); E. Moreu-Rey (1917 – 1992), amb El pensament il·lustrat a Catalunya (1966), i Jordi Maragall (1911 – 1999), El pensament filosòfic. Segles XVIII i XIX (1978).
Pel que fa als estudis d’història general de la filosofia i de les idees fets per autors catalans, destaquen: R. Xirau amb Introducción a la historia de la filosofía (1964); J.M. Valverde (1926 – 1996), Vida y muerte de las ideas (1980); S. Giner, Historia del pensamiento social (1967); J. Mosterín, Historia de la filosofía, iniciada el 1983, i l’obra col·lectiva, coordinada per J.M. Terricabras, Història del pensament filosòfic i científic (2 vol., 2001).
Finalment, hi ha dues figures contemporànies particularment destacades entre els historiadors de la filosofia catalans: Josep Ferrater i Móra (1912 – 1991), autor entre altres obres de Diccionario de filosofía (1941), Les formes de la vida catalana (1944), Cuatro visiones de la historia universal (1945) i La filosofía actual (1969), i Eusebi Colomer i Pous (1923 – 1997), autor de De la Edad Media al Renacimiento: Ramón Llull, Nicolás de Cusa, Juan Pico della Mirandola (1975), El pensamiento alemán de Kant a Heidegger (3 vol., 1986-90) i El pensament als Països Catalans durant l’Edat Mitjana i el Renaixement (1997). Ells exemplifiquen la capacitat de fer un treball extens i rigorós superant les dificultats de la dictadura franquista, el primer, a l’exili nord-americà, i el segon, a Catalunya.