L’existència d’un corrent nacional com la Renaixença ho consolidà definitivament des del s. XIX, i la presència del catalanisme –amb la importància que conferí a la reivindicació cultural i lingüística– donà continuïtat i presència social a l’estudi d’aquest sector social. Més tard, retrats com els de Josep Pla, les semblances d’un Rovira i Virgili o les recents monografies escrites per M. Batllori o les sèries d’A. Manent, entre molts d’altres, han acabat de consolidar aquest subgènere i un prestigi cultural. En el camp de la literatura i, en menor grau, en la filosofia i el dret, també hi ha importants anàlisis de la producció i de la significació d’individualitats, corrents o generacions, que han contribuït a consolidar l’estudi dels intel·lectuals sobretot del camp de la literatura i de la política. El treball de J. Castellanos, Raimon Casellas i el modernisme (1983) i el de M. Jorba, Manuel Milà i Fontanals (1989-91), en són dos exemples rellevants. Del 1983 al 1993, la “Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català” (30 volums) realitzà un estudi sistemàtic del pensament i la difusió d’individualitats en aquest àmbit; el 1979 el diccionari Ictineu de ciències socials als Països Catalans feu un esforç considerable d’anàlisi de la producció intel·lectual, de les seves fonts i les seves repercussions als Països Catalans, i el 1988 aparegué el volum col·lectiu: El pensament polític català del s. XVIII a mitjan segle xx (a cura d’Albert Balcells), on se sistematitzà l’anàlisi del pensament cultural i polític de més d’una vintena d’autors.
L’àmbit de la història sense especificacions s’ha incorporat més tard a la història dels intel·lectuals: el predomini durant dècades de la història estructuralista marxista arribà a “penalitzar” els estudis biogràfics, i relegà a un segon pla els dedicats a l’anàlisi del pensament individualitzat. Per altra banda, fins fa poc no s’ha produït un vertader salt qualitatiu en l’estudi dels sectors socials burgesos, entesos com un sector important de professionals liberals, amb un pes considerable en les societats occidentals contemporànies. La influència de la figura gramsciana de l’“intel·lectual orgànic” fou escassa, i estigué circumscrita a la darreria de la dècada de 1970-80 i els primers anys de la de 1980-90. Per la seva banda, la influència de la historiografia francesa sobre els intel·lectuals no tingué una repercussió real fins al començament de la dècada de 1990-2000 (J.F. Sirinelli, P. Ory, M. Trebitsch, N. Racine, C. Serrano, M. Winohk, etc.). Per altra banda, la influència de la història intel·lectual anglosaxona a Catalunya ha estat més aviat escassa pel que fa a resultats concrets. Entesa com l’estudi d’individualitats o de grups pertanyents a un sector diferenciat de les societats contemporànies, on tenen un paper sobresortint i a vegades definitori, un dels primers treballs fou la tesi doctoral de Jordi Casassas: Jaume Bofill i Matas (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política (1980), i la teorització que feu el mateix autor a l’article: “La configuració del sector «intel·lectual-professional» a la Catalunya de la restauració (a propòsit de J. Bofill i Mates)”, Recerques (1978). Posteriorment, Casassas ha publicat altres treballs monogràfics i generals sobre el mateix tema, com Intel·lectuals, professionals i polítics a la Catalunya contemporània (1850-1920) (1989); ha dirigit des del 1990 el Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals [el treball més significatiu d’aquest col·lectiu és de J. Casassas, coord.: Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975) (1999)]; ha realitzat alguna reflexió metodològica sobre aquest camp d’estudi: “La història cultural i l’intel·lectual-professional. Una visió personal”, Cercles 1998, i ha participat en treballs comparatius a escala internacional, com Histoire comparée des intellectuels (1997).
Sota la influència de la història intel·lectual anglosaxona, cal remarcar l’obra de Vicente Cacho Viu, especialment el pròleg a l’antologia Els modernistes i el nacionalisme cultural (1881-1906) (1984) i Revisión de Eugenio d’Ors, seguido de un epistolario inédito (1997). Finalment, sobresurten investigacions i recerques com la d’Enric Pujol (sobre Ferran Soldevila i el noucentisme), Jaume Aurell, A. Simon, J.M. Muñoz (sobre Jaume Vicens i Vives), etc., que indiquen la relativa vitalitat que té aquest subgènere històric a casa nostra.