Desenvolupament enciclopèdic
Aquesta fou la primera obra confegida amb la voluntat de construir un panorama coherent dels textos d’ambició artística escrits en català, des del naixement de la llengua, ja que l’interès per la història de la literatura, fonamentada en la tríada llengua, literatura i esperit, aparegué associat al nou fervor que desvetllaren les llengües nacionals en el context cultural de l’historicisme romàntic.
Abans de la Renaixença Els testimonis crítics més antics, que aparegueren al s. XV, foren valoracions de la poesia, de la traducció i de la prosa artística en català. I. López de Mendoza, el marquès de Santillana, en el seu Prohemio e carta adreçat al conestable Pere de Portugal ( ca. 1446), valorà els hereus catalans dels trobadors, sobretot Ausiàs Marc. En el pròleg que encapçala la seva traducció de les Paradoxa de Ciceró (1450), el mallorquí Ferran Valentí reivindicà els autors que havien escrit en llengua vulgar i posà de costat Ramon Llull, Bernat Metge i un seguit de traductors, amb la qual cosa legitimà la creació literària a partir de la incorporació, a la pròpia tradició, d’obres de clara funció ètica escrites en llengua llatina. Pere Miquel Carbonell, l’arxiver, bibliòfil i historiador barceloní, autor de les Chròniques de Espanya (1513), confegí un De viris illustribus catalanis (1476), on feu l’apologia de les que ell considerà figures cabdals de les lletres entre els catalans del seu temps, que escriviren fonamentalment en llatí, i també en català en algun cas (Jeroni Pau, Felip de Malla).
Ja al s. XVII, l’interès d’erudits i homes de lletres es manifestà en l’elaboració de catàlegs d’obres o d’autors amb informacions més o menys àmplies. Així, l’historiador i poeta valencià Gaspar Escolano donà notícia dels escriptors valencians en l’obra Década primera y Década segunda de la historia de la insigne y coronada ciudad y Reino de Valencia (1610-11). Nicolás Antonio, bibliògraf castellà nascut a Sevilla, recollí dades sobre els escriptors hispànics que escriviren en castellà, llatí i català en les seves Bibliotheca Hispana Nova (1672) i Bibliotheca Hispana Vetus (1696). L’obra de N. Antonio influí notablement en la dels bibliògrafs valencians dels s. XVII i XVIII: en la Biblioteca Valentina (1703) de l’historiador i orador valencià Josep Rodríguez, repertori biobibliogràfic que fou publicat pòstumament amb complements d’Ignasi Savalls (1747); en els dos volums d’Escritores del Reyno de Valencia, chronológicamente ordenados desde el año 1238 hasta el de 1747 (1747-49), redactats per Vicent Ximeno, i en la Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días (1827-30), de Just Pastor Fuster, que completà l’obra de Ximeno.
A Catalunya destacà la figura d’Antoni de Bastero, autor de La Crusca provenzale: tavola dei Poeti provenzali della età d’Oro (1724), que conté els trobadors provençals, entre els quals s’inclouen els trobadors i poetes catalans de l’Edat Mitjana. En el prefaci de l’obra, Bastero identificà el català amb el provençal (confusió difosa durant tot el s. xviii, i que més tard rebaté M. Milà i Fontanals), i feu un enaltiment de la llengua catalana, actitud reivindicativa que es manifestà també des d’institucions com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1752). L’activitat d’aquests erudits i bibliòfils (als quals podríem afegir Francesc Xavier Llampillas i Joan Andrés) que, educats en el neoclassicisme, incorporaren uns criteris de rigor en les seves investigacions, proporcionà un punt de partida sòlid als estudis posteriors del s. XIX.
La Renaixença Si d’una banda continuà la tradició d’elaborar catàlegs d’autors i d’obres, de l’altra es posaren les bases de la sistematització moderna i rigorosa de l’estudi historicista de la literatura catalana. En aquest terreny destacà la figura de M. Milà i Fontanals. Els erudits de la Renaixença ordenaren el material literari amb els criteris propis del seu temps i manifestaren una clara intenció de restaurar la llengua i la poesia, enteses com un nexe de continuïtat entre els s. XV i XIX. Aquest interès es posà de manifest en els títols assignats a les dues antologies poètiques que dibuixaren el panorama representatiu de la poesia romàntica catalana: Los trobadors nous (1858), d’Antoni de Bofarull, i Los trobadors moderns (1859), de Víctor Balaguer.
Pel que fa a l’elaboració de diccionaris d’autors, Fèlix Torres i Amat, que havia entrat el 1816 a la RABLB amb un discurs titulat Biblioteca de autores catalanes, publicà a partir d’esbossos anteriors les Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña (1836), que inclouen autors nascuts a Catalunya, que haguessin escrit indistintament en català o en castellà, complementades pel Suplemento de Joan Corminas (1849). Aprofitant també materials anteriors, Josep Salat redactà un Catálogo de las obras que se han escrito en lengua catalana desde el reinado de Don Jaime el Conquistador, que fou publicat com a apèndix a la segona edició de la Gramática y apologia de la llengua cathalana (1821-34), de Josep Pau Ballot. Alguns anys més tard, Antoni Elias i de Molins confegí un Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX, en dos volums (1889-95).
Al País Valencià, el poeta Rafael Ferrer i Bigné publicà un Estudio histórico-crítico sobre los poetas valencianos de los siglos XIII, XIV y XV (1873), que fou traduït al català per la revista Lo Gay Saber. L’historiador Francesc Martí i Grajales és autor de l’Ensayo de un diccionario biográfico y bibliográfico de los poetas que florecieron en el reino de Valencia hasta 1700 (1927) i de l’Ensayo de una bibliografía valenciana del siglo XVIII, una descripció de les obres impreses a València en l’esmentada centúria, que no es publicà fins el 1987.
A les Illes Balears, l’historiador i erudit Joaquim M. Bover escriví la Biblioteca de escritores baleares (1868), obra que tingué una repercussió posterior i que fou adaptada a Menorca per Bernat Fàbregues amb la Biblioteca de escritores menorquines (1878). Marià Aguiló i Fuster és autor d’una Bibliografia catalana (1860), que es publicà pòstumament amb el títol de Catálogo de las obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860 (1927).
D’altra banda, la recerca històrica de la literatura tingué els seus prolegòmens en l’obra del rossellonès Francesc Jaume Jaubert de Paçà, que publicà unes Recherches historiques sur la langue catalane el 1824, en què, amb un concepte unitari de la llengua, i amb coneixement de la seva importància cultural en els segles passats, relacionà la història social i política de la llengua, i feu un inventari d’autors i textos catalans, no estrictament literaris, des dels trobadors fins a l’època contemporània. Magí Pers i Ramona publicà el que està considerat el primer intent de sistematització i d’individualització de la literatura catalana, el Bosquejo histórico de la lengua y literatura catalana (1850), que amplià en la Historia de la lengua y de la literatura catalana desde su origen hasta nuestros días (1857), en un context en què les històries de la literatura, com la de George Ticknor ( Historia de la literatura española, publicada en anglès el 1849 i en castellà el 1851), presentaven la literatura catalana com un apèndix de la provençal. Un altre intent de síntesi fou el de Francesc Camboliu, que escriví un Essai sur l’histoire de la littérature catalane (1857, publicat en català com a Historia de la literatura catalana antiga: aplech d’estudis per la seva formació, 1910), on també diferencià el català de l’occità, i classificà en tres èpoques la literatura catalana dels s. XIII al XVIII. Cal recordar a més el llibret d’Adolf Helfferich Raymund Lull und die Anfänge der catalanischen Literatur (1858), el treball de síntesi del napolità Enrico Cardona Dell’antica letteratura catalana (1878), i, sobretot, els extensos capítols que Amador de los Ríos dedicà a la literatura catalana en els toms IV (1863), VI i VII (1865) de la seva Historia de la literatura española.
L’aportació més important, però, fou la de l’hispanista francès Alfred Morel-Fatio, que en el seu Katalanische Literatur, publicat en el Grundiss der romanischen Philologie de Gröber (1893), donà per primera vegada un inventari global de la literatura catalana des dels seus orígens fins a les acaballes del s. XIX.
Milà i Fontanals. La fonamentació filològica L’estudi filològic pròpiament dit de la literatura catalana començà amb M. Milà i Fontanals. Convençut que calia anar més enllà de l’acumulació de materials, de la informació bibliogràfica sense interpretacions, Milà assumí la tradició erudita de la Il·lustració i introduí els nous mètodes d’investigació de la filologia romànica i de la historiografia literària germànica. Així, basà les seves recerques en un rigor documental inspirat en el mètode filològic practicat per les grans escoles alemanya i francesa del comparativisme, que es nodria de temes i disciplines descoberts o potenciats pel romanticisme. En els Principios de literatura general y española (1873-74), oferí una sistematització de la literatura “espanyola”, tot apuntant la idea que aquesta ha d’incloure també l’escrita en qualsevol altra llengua utilitzada a la Península. Milà dividí la seva sistematització, que anava des dels orígens fins a la dècada del 1840, en cinc períodes que feu coincidir amb els regnats més il·lustres. Dins de cada període classificà els materials per gèneres, i, dins dels gèneres, diferencià les obres cultes de les populars. Milà realitzà la seva veritable sistematització de la literatura catalana a través de la poesia, de la qual destacà tant les arrels romàniques com les populars.
En obres com Observaciones sobre la poesia popular (1853), De los trovadores en España (1861), Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865) i el Romancerillo catalán (1882), dividí la lírica culta catalana en tres grans èpoques o escoles: l’anomenada escola catalana (mitjan s. XIV fins al final del XV), amb el pròleg de l’època dels trobadors; una escola no catalana, valorada com una època barroca d’influència castellana (s. XVII al començament del XIX, amb el s. XVI com una època pont), i una nova escola catalana, que arrenca al segon terç del XIX i que és vista com la continuació de l’època medieval.
El s. XX. Des dels inicis fins a la dècada del 1930. Amb el desplegament institucional del catalanisme polític que es produí sobretot durant el noucentisme, i en especial a partir de la Mancomunitat (1914), el nacionalisme cultural i historicista, engegat en molts aspectes pel modernisme, tendí a estendre entre les capes socials més àmplies una consciència basada en l’autoestima i en l’assumpció de la pròpia identitat. Així, de la mateixa manera que els intel·lectuals i polítics codificaren i normativitzaren la llengua (Pompeu Fabra), també es proposaren construir una història literària nacional. Es valorà l’herència de l’Edat Mitjana no ja des d’una perspectiva nostàlgica, sinó amb una projecció de futur que volia construir literatura de qualitat. Es formularen teories sobre l’existència d’una èpica en català, sobre un humanisme català visible al final del s. xiv, i es construí la idea de decadència (entesa com el període comprès entre els s. xvi i xviii, quan s’experimentà una davallada de la producció d’obres escrites en llengua catalana, en les quals la influència dels models castellans fou considerable), tot i que ja havia aparegut en els il·lustrats i Pers i Ramona havia utilitzat el terme per a referir-se a un període literari concret.
Una figura clau en les primeres dècades del segle fou Antoni Rubió i Lluch, deixeble de Milà i Fontanals, que aplicà un mètode històric i comparatiu a la investigació literària, ja que considerava l’obra literària com un fet històric en tant que aspecte de la cultura. En el seu Sumario de historia de la literatura española (1901), dividí la història de la literatura catalana en períodes i els caracteritzà a partir de criteris interns, estretament relacionats amb la línia d’expansió de la llengua. El desenvolupament de la literatura catalana, des dels orígens fins al principi del s. XIX ocupà tres períodes: els orígens, que constitueixen l’època nacional i que inclouen els s. XIII i XIV; l’edat d’or, que aniria des del final del XIV fins al final del XVI, i la decadència, que inclou els s. XVII i XVIII i el primer terç del XIX. En els cursos de literatura catalana que impartí des del 1904 en els Estudis Universitaris Catalans, Rubió i Lluch matisà aquesta periodització i fixà la divisió en tres grans èpoques, que ha estat repetida posteriorment: l’època nacional, la decadència i la Renaixença.
Deixeble de Rubió i Lluch fou Lluís Nicolau i d’Olwer, que trencà amb la idea que el mestre (i Milà, i Menéndez y Pelayo) tenia de la literatura catalana com a integradora de la literatura espanyola. En la Introducción al estudio de la literatura catalana (1914-15) analitzà l’aparició històrica de la nació catalana, que nasqué juntament amb la llengua, i formulà un nacionalisme que significà una separació de la cultura castellana. En les reelaboracions posteriors ( Literatura catalana: perspectiva general, 1917, i Resum de literatura catalana, 1927) proposà una periodització de la literatura catalana que reproduí, en definitiva, la de Rubió i Lluch.
En una altra orientació ideològica s’ha de considerar el Manual d’història crítica de la literatura catalana moderna (1922), que Manuel de Montoliu confegí a partir de la línia idealista de Karl Vossler. També es publicaren en aquests anys la Història de la literatura catalana (1923), de Josep Comerma, i la Història sumària de la literatura catalana (1932), de Manuel Garcia Silvestre.
La segona meitat del s. XX Durant les dècades del 1940 i el 1950, l’idealisme lingüístic de Vossler continuà vigent sota la influència i el mestratge de Carles Riba, que manifestà una posició intel·lectualista tant en la crítica literària com en la poesia, propera al postsimbolisme. Així, continuà essent vàlida la convicció noucentista de la necessitat d’entroncar amb els autors antics per a regenerar la cultura i dignificar la llengua. En general, les històries de la literatura catalana escrites en aquest període rebutjaren la idea d’una literatura espanyola formada pel conjunt de les escrites a la Península Ibèrica i seguiren el sistema d’oposicions: Edat Mitjana – Decadència – Renaixença.
En els primers anys de la postguerra, l’única història de la literatura que es publicà fou el Resumen de literatura catalana (1947), de Martí de Riquer, que dedica especial atenció a l’Edat Mitjana (vuit capítols) i presenta, en canvi, una visió general i merament orientadora de la literatura moderna (capítol “Decadencia”) i contemporània (capítol “Resurgimiento”).
Més tard, Joan Ruiz i Calonja publicà la Història de la literatura catalana (1954), la primera gran obra de síntesi sobre la història de la literatura que aparegué després del 1939. Seguint un criteri cronològic i temàtic, i amb capítols dedicats a grans personalitats, l’autor estructurà en cinc parts el panorama general de les lletres catalanes, des dels orígens (els trobadors) fins a dates recents: la primera i la segona (“Literatura medieval” i “Època renaixentista”) arriben fins al s. XV; la tercera, amb el títol de “La decadència”, inclou un darrer capítol dedicat als s. XVIII i XIX, que foren qualificats d’època de transició; la quarta part analitza “La Renaixença”, i la cinquena, “L’època moderna”, amb un breu apèndix sobre la literatura actual.
Una obra fonamental, però, fou la Literatura catalana de J. Rubió i Balaguer, que formà part de la Historia general de las literaturas hispánicas dirigida per Guillem Díaz-Plaja, en els volums publicats el 1953 i el 1956. Rubió barrejà en la seva síntesi propostes fetes per la historiografia vuitcentista (en concret, de Milà i Fontanals i del seu pare, Rubió i Lluch) amb altres de més recents, sovint d’inspiració germànica. Des d’aquests pressupòsits, considerà que les forces socials i els moviments espirituals foren els que bastiren la història cultural, sempre lligada a la història general, i que cal estudiar les grans individualitats com a nuclis que sintetitzen els estímuls de la col·lectivitat. Rubió organitzà els materials literaris a través d’una classificació historicopolítica, i dividí la història de la literatura, com la de la llengua, en les tres grans etapes clàssiques. Ordenà la primera etapa segons unes pautes que barrejaren la cronologia amb els gèneres i, aquests, amb conceptes culturals i l’estudi de les personalitats. La seva aportació més nova fou l’èmfasi posat en l’estudi dels segles de decadència (XVI, XVII i XVIII), que dividí en dos grans apartats: el s. XVI, d’una banda, i el XVII i el XVIII, de l’altra. Després d’una anàlisi del concepte de decadència i de consideracions sobre l’ús de la llengua, hi estudià la literatura per gèneres. L’obra fou traduïda més tard al català (1984-85).
El tractament global que les grans literatures modernes assoliren al s. XIX no es materializà per a la literatura catalana fins a la publicació dels onze volums de la Història de la literatura catalana de Martí de Riquer, Antoni Comas i Joaquim Molas, apareguts en 1964-88. Els tres volums (avui en són quatre) de la Història de la literatura catalana (part antiga), de Martí de Riquer (1964), foren concebuts segons uns criteris estrictament literaris i amb la voluntat de fer una història de la literatura catalana (eminentment descriptiva) entesa com l’escrita exclusivament en català des del s. XII fins al XVII, considerada per gèneres i a través de les seves grans personalitats. L’autor atorgà un paper menor a les traduccions, els autors secundaris i les obres no estrictament literàries. El volum següent d’Antoni Comas, publicat el 1972, i dedicat a l’estudi científic del s. XVIII en exclusiva, seguí paràmetres diferents als de Riquer en donar importància als fets historicopolítics i culturals que poguessin explicar la pervivència de la llengua i en atorgar un valor ampli a la noció de literatura, que el portà a recollir autors i textos de registres molt diversos. Comas obeí a la voluntat de demostrar la continuïtat en l’ús i el conreu de la llengua catalana, per tal de relativitzar la ruptura que havia suposat l’anomenada decadència dels s. XVI i XVII i d’enllaçar així el segle amb el període regenerador de la Renaixença, per la qual cosa dedicà especial atenció a la literatura popular conreada en les diverses terres de parla catalana.
Els quatre volums de la sèrie contemporània, dirigits per Joaquim Molas i publicats en 1986-88, foren concebuts com una juxtaposició de monografies encadenades cronològicament, que resumien els grans moviments politicoculturals i artisticoliteraris, la trajectòria dels grans gèneres i la dels autors més rellevants. Se’n desprèn un sentit ampli de la literatura, que inclou els gèneres tradicionals (poesia, narrativa, teatre), les reflexions metaliteràries, el llibre infantil i la literatura popular. J. Molas fou una figura cabdal en la dècada del 1960, en què introduí els nous mètodes d’investigació literària i les fonts d’inspiració del pensament contemporani, en un primer moment sota la influència de l’escola francesa dels Annales, que introduí Vicens i Vives, i més endavant sota paràmetres sociològics, marxistes, formalistes i estructuralistes que renovaren l’anàlisi del fenomen literari. Fruit del seu estudi filològic i historicista de la literatura medieval fou la seva Literatura catalana antiga, que publicà amb Josep Romeu en quatre volums (1961-64), ordenats per segles: el primer correspon al XIII, el segon, al XIV i el tercer i el quart, al XV.
L’aparició de l’antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de J. Molas i J.M. Castellet, significà un punt d’inflexió en la introducció de les noves idees sobre la història literària contemporània, que renovaren l’anàlisi del fenomen literari. L’obra fou un assaig d’interpretació històrica organitzada per temes d’interès col·lectiu i per èpoques, deixant de banda la classificació per autors i obres, amb la voluntat de seguir les línies d’evolució de la poesia catalana entre els anys 1906 i 1962. Amb la formulació teòrica del realisme històric, es defensà un trencament amb les actituds literàries i culturals anteriors a la Guerra Civil Espanyola, impulsant el compromís del treball intel·lectual en la lluita contra el franquisme, des d’una concepció política i social clarament d’esquerres.
Molas ha sabut crear una escola que ha seguit les seves propostes de reordenar i sistematitzar el cànon literari, en especial el dels s. XIX i XX, que s’han posat de manifest a través de diverses iniciatives, com la fundació de la revista Els Marges (1974), la creació de col·leccions i, sobretot, en els volums d’Història de la literatura catalana. Des de la docència universitària, ha contribuït a orientar i replantejar bona part dels estudis de filologia catalana, que des de la dècada del 1970 han experimentat una renovació radical.
Amb la creació de càtedres de llengua i literatura catalanes a la universitat (UB, 1965: Antoni Comas; UAB, 1971: Joaquim Molas) i la posterior introducció de l’estudi de la llengua i la literatura en l’ensenyament obligatori (càtedres de secundària el 1979), sorgí la necessitat d’elaborar manuals d’història de la literatura amb funció divulgativa, com la Literatura catalana contemporània (1971), de Joan Fuster, que barreja l’estudi dels autors i dels gèneres amb el dels corrents culturals, des de Maragall fins a la dècada del 1960, sense deixar de banda el context social, polític i lingüístic. Arthur Terry és autor del volum Catalan Literature de la Literary History of Spain, dirigida per R.O. Jones (1972, traduïda al castellà el 1977), que segueix la periodització clàssica d’èpoques i autors. En aquest mateix sentit cal considerar la breu Història de la literatura catalana, de Josep Vallverdú (1978), la Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies, d’A. Carbonell, A.M. Espadaler, J. Llovet i A. Tayadella (1979), i la Iniciació a la història de la literatura catalana, de M.À. Bosch i P. Puimedon (1985).
L’allau de manuals i de llibres de text consumits pel segon ensenyament perpetua els esquemes tradicionals presos de Ruiz i Calonja, Riquer i Rubió i Balaguer, de manera que una història escolar de la literatura amb plantejaments innovadors és encara inexistent. Hi ha, però, un augment extraordinari de la investigació sobre la literatura catalana de totes les èpoques, que ha donat obres de qualitat i rigor que han significat una profunda revisió dels esquemes establerts. Quant a l’Edat Mitjana, L. Badia i A. Hauf s’han encarregat d’examinar els plantejaments de Rubió i Riquer amb una nova orientació, allunyada de la ideologia romanticonoucentista i fonamentada en la història de la cultura i de les idees literàries (escolàstica i predicació, textos científics, plurilingüisme de la vida cultural, contacte amb altres literatures).
Les anàlisis sobre l’Edat Moderna (E. Duran, A. Rossich) tendeixen a focalitzar-se en el Renaixement, el Barroc i la Il·lustració, rebutjant l’etiqueta de ‘decadència’ i fonamentant-se també en l’estudi de la cultura. La historiografia i la poesia barroca són dos dels nuclis d’investigació.
Els estudis sobre la literatura contemporània (J. Castellanos, M. Jorba, J.Ll. Marfany) es basen en la revisió, l’aprofundiment i la reordenació de la història literària del període, a partir de la revisió de les idees estètiques i literàries, l’anàlisi de les obres concretes, dels corrents culturals, de models creatius i de l’estructura de funcionament del mercat literari. S’han publicat treballs que han de permetre un recull exhaustiu de la bibliografia, com ara el Boletín bibliográfico de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, que inclou una secció catalana des del 1987, The Year’s Work in Modern Language Studies, la Guia bibliogràfica de la literatura catalana medieval, de R. Alemany (Universitat d’Alacant, 1995), el repertori biennal Qüern: repertori bibliogràfic de literatura i llengua catalanes de l’edat mitjana i l’edat moderna (UdG, 1995), les Orientacions bibliogràfiques sobre literatura catalana moderna (1474-1833), d’E. Duran i P. Solervicens (UB, 1993), i els butlletins bibliogràfics de l’Arxiu de Textos Catalans Antics, iniciativa de J. Perarnau que ha estat acollida per l’IEC des del 1982, dels Studia Lulliana i de Llengua & Literatura.
Hi ha cada cop més pàgines web de gran utilitat per a l’estudi de la història de la literatura catalana: bibliografia de la literatura catalana contemporània, recull informatitzat de manuscrits catalans medievals (BITECA), repertori de poesia antiga (RIALC), etc. Es disposa de revistes especialitzades ( Randa, Els Marges, Caplletra, LL&L, A Sol Post, BRABLB), de congressos i col·loquis (AILLC, NACS, Anglo-Catalan Society) i d’editorials (per exemple, les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Curial, Edicions 62, Tres i Quatre) que difonen els nous treballs d’investigació. S’han celebrat congressos que han significat un canvi rotund en l’anàlisi d’un període concret, com el Col·loqui sobre la Renaixença (1984), els Col·loquis Verdaguer (1986, 1988, 1993, 1995, 2002) i el simposi sobre el Tirant lo Blanc (1990). S’han organitzat grups de recerca en totes les universitats de l’àmbit català que treballen en les línies d’investigació obertes a la dècada del 1980 i el 1990, que han començat a donar els seus fruits. Els Reports de la recerca a Catalunya. Literatura catalana (2001), publicats per l’IEC, posen de manifest els treballs que s’han dut a terme en tots aquests camps, de manera que tot fa preveure un canvi en la història de la literatura catalana del s. XXI.
Lectures
- AULET, J.: “Estudis recents de literatura catalana contemporània”, Serra d’Or, desembre 1986, p. 79-84; maig 1987, p. 45-48; novembre 1987, p. 51-53; juliol-agost 1988, p. 62-66; febrer 1989, p. 50-59; setembre 1990, p. 55-57; octubre 1990, p. 61-63; novembre 1990, p. 61-64; desembre 1991, p. 73-79; maig 1995, p. 64-66; juliol-agost 1995, p. 87-91; juliol-agost 1996, p. 92-95; octubre 1996, p. 69-72; gener 1998, p. 71-75; febrer 1998, p. 68-72; setembre 1998, p. 70-73; desembre 1998, p. 96-99; gener 2000, p. 70-75; desembre 2000, p. 99-102; juliol-agost 2002, p. 92-98.
- BADIA I MARGARIT, A.: Vint-i-cinc anys d’estudis sobre la llengua i la literatura catalanes: 1950-1975, PAM, Barcelona 1976.
- BOVER, A.: Manual de catalanística, Diputació de Tarragona – Abadia de Montserrat, Tarragona – Barcelona 1993.
- JORBA, M.: “Crítica i erudició: Milà i la seva escola”, a RIQUER, M. DE; COMAS, A.; MOLAS, J.: Història de la literatura catalana, vol. 7, Ariel, Barcelona 1986, p. 437-458.
- MASSOT I MUNTANER, J.: “Història literària”, a MOLAS, J.; MASSOT I MUNTANER, J. (dirs.), Diccionari de la literatura catalana, Edicions 62, Barcelona 1970, p. 313-317.
- — Trenta anys d’estudis sobre la llengua i la literatura catalanes: 1950-1980, PAM, Barcelona 1980.
- — Escriptors i erudits contemporanis, PAM, Barcelona 1996.
- — Escriptors i erudits contemporanis. Segona Sèrie, PAM, Barcelona 2001.
- MEDINA, J.: “La crítica literària i la història de la literatura”, a RIQUER, M. DE; COMAS, A.; MOLAS, J.: Història de la literatura catalana, vol. 10, Ariel, Barcelona 1987, p. 191-212.
- — “La crítica literària i la història de la literatura”, a RIQUER, M. DE; COMAS, A.; MOLAS, J.: Història de la literatura catalana, vol. 11, Ariel, Barcelona 1988, p. 285-300.
- MOLAS, J.: “Sobre la periodització en les històries generals de la literatura catalana”, Symposium in honorem prof. M. de Riquer, UB – Quaderns Crema, Barcelona 1984, p. 257-276.
- Reports de la recerca a Catalunya. Literatura catalana, coordinat per Joaquim Molas, IEC, Barcelona 2001.
- RUBIÓ I BALAGUER, J.: “Naixement i evolució del concepte de la història de la literatura catalana”, Història de la literatura catalana, vol. 1, PAM, Barcelona 1984, p. 19-31.
- VILLALONGA, M.: La literatura llatina a Catalunya al segle xv, Curial Edicions Catalanes – PAM, Barcelona 1993.