Desenvolupament enciclopèdic
Fou al començament del s. xiv, que Ramon Muntaner, exponent del protonacionalisme, identificà el ‘nosaltres’ col·lectiu amb la llengua. Al final del s. XV, s’escriviren unes Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols que mostraren una clara consciència de norma i de correcció a propòsit de diferents manifestacions diatòpiques, diacròniques i diastràtiques. A mitjan s. XVI, els Col·loquis (1557) de Cristòfor Despuig foren, d’una banda, la resposta catalana a la questione della lingua, plantejada a partir del 1525 per Bembo, Valdés, Barros i Du Bellay, amb l’objectiu de vindicar les respectives llengües vulgars enfront del llatí; d’altra banda, l’obra de Despuig reté testimoniatge dels canvis adversos sobrevinguts a la nació catalana. En aquest sentit, encetà una tradició apologètica referida a la llengua que comptà després, entre molts d’altres, amb representants com Onofre Almudèver: Epístola proemial (1561), Baldiri Reixac: Instruccions per l’ensenyança de minyons (1749), Constantí Llombart: Los fills de la morta viva (1883), i Àngel Guimerà: La llengua catalana (1895). Un discurs, aquest, fet sovint de pròlegs, anotacions, manifestos, proclames, que desembocà o bé en el pamflet provocatiu (Joan Fuster: Ara o mai, 1981), o bé en l’assaig de factura netament sociolingüística (Ninyoles: Idioma i prejudici, 1971; Aracil: Dir la realitat, 1983; Lamuela: Estandardització i establiment de les llengües, 1994).
La presa en consideració dels aspectes pròpiament formals de la llengua (els referents a les diferents parts de la gramàtica i les disciplines afins) s’inicià al tombant dels s. XV-XVI, en l’àmbit lexicogràfic i amb una finalitat inequívocament instrumental. Es tractà de repertoris per a facilitar l’aprenentatge del llatí ( Liber elegantiarum de Joan Esteve, 1472; adaptació catalana del Lexicon llatí-espanyol de Nebrija a cura de Gabriel Busa, 1507); o de vocabularis de dues o més llengües (el prematur alemany-català / català-alemany, 1502; el castellà, francès, català de Pere Lacavalleria, 1642); o de glossaris de mots per a fer front a unes diferències diacròniques dins la mateixa llengua tingudes ja per insalvables.
Les primeres gramàtiques, en el marc de la nova realitat escolar del s. XVIII, tant la d’Ullastre (1743) com la de Petit i Aguilar (1796), s’originaren encara partint de la llatina, però la primera que s’imprimí, que fou la de Ballot (1813), fou deutora ja de la mediació del castellà. Esdevinguda referent de la Renaixença, la seva influència es deixà sentir en l’important Diccionari de Labèrnia (1839-40), i en la gramàtica d’Estorch (1857), a la qual seguí, amb una intenció més global, la de Bofarull i Blanch (1867).
És en oberta discrepància amb aquesta última que es dreçà la tasca codificadora de Pompeu Fabra. Aquest esdevingué, en la conjuntura transformadora del modernisme, primer, i en la institucionalitzadora del noucentisme, després, el seny ordenador de la llengua. Format en el pensament dels neogramàtics, coneixedor de Saussure i desplegador d’una teoria sobre cultura de la llengua anàloga amb la desenvolupada pels lingüistes coetanis del Cercle Lingüístic de Praga, Fabra, que comptà només dins la tradició autòctona amb l’exemple de Marià Aguiló, dotà la llengua d’una gramàtica descriptiva (1912) i d’una de normativa (1918). També es convertí en el principal responsable de les Normes ortogràfiques (1913) i en l’autor del diccionari de la llengua estàndard (1932). Al costat d’aquest, el Diccionari Català-Valencià-Balear, començat a publicar el 1926 per mossèn Alcover i enllestit el 1962 pel seu deixeble Francesc de B. Moll –adaptador de la normativa fabriana a la realitat illenca, com Manuel Sanchis i Guarner ho feu per a la valenciana–, esdevingué un ampli complement inventarial per a ús sobretot de professionals. Joan Corominas culminà aquesta tradició lexicogràfica amb el seu ambiciós Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (1980-91).
La romanística iniciada al començament del s. xx per Griera i per Barnils ha comptat, en la seva segona meitat, amb figures com Antoni M. Badia i Margarit (gramàtica històrica i descriptiva), Joan Veny (dialectologia) i Germà Colón (lexicologia). Els deixebles d’aquests, juntament amb altres que han prosseguit la traça apuntada per Gabriel Ferrater en l’àmbit de la gramàtica generativa transformacional, són els qui asseguren la vària representació de mètodes i corrents en l’estudi i dignificació culta d’una llengua que, ara com sempre, malda per sobreviure en igualtat d’atribucions amb les grans llengües de cultura europees.
Lectures
- COLÓN, G.; SOBERANAS, A.J.: Panorama de la lexicografia catalana, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1985.
- MARCET, P.; SOLÀ, J.: Història de la lingüística catalana 1775-1900, UdG, Girona 1998.
- Segarra, M.: Història de la normativa catalana, Enciclopèdia Catalana, 1985.