Desenvolupament enciclopèdic
Als Països Catalans, els estudis musicals s’iniciaren al principi del vuit-cents, quan el lleidatà Josep Teixidor (1750 – 1811) publicà el Discurso sobre la historia universal de la música (1804), i s’arrodoniren al llarg dels s. XIX i XX amb l’aportació de biografies dels compositors més destacats, la qual cosa despertà un creixent interès, que ha donat com a resultat la inclusió d’aquesta disciplina en el sistema ordinari de l’ensenyament. Es tendeix a dividir en tres etapes l’estudi de la història musical als Països Catalans.
L’etapa inicial Té els seus orígens en les primeres recopilacions del s. XIX marcades pels interessos filològics i literaris, dins el marc ideològic de la Renaixença. La valoració romàntica de la història, dels costums i de l’ús literari de la llengua portà a realitzar treballs centrats en l’estudi de les cançons. Josep de Vega i de Sentmenat (1754 – 1831) i Pau Piferrer (1818 – 1848) poden ser considerats precursors dels estudis folklòrics per l’interès que mostraren envers les cançons tradicionals. M. Milà i Fontanals fou el primer a aplicar el rigor científic a l’estudi de la poesia tradicional en Observaciones sobre la poesía popular. Con muestras de romances catalanes inéditos (1853), i en el llibre Romancerillo Catalán. Canciones tradicionales (1882), transcriví 46 cançons. El mallorquí Marià Aguiló recollí un gran nombre de cançons tradicionals de Mallorca i Catalunya, una part de les quals foren publicades en el Cançoner de les obretes en nostra llengua materna més divulgadas durant los segles xiv , xv i xvi (1890), i en Cançons feudals i cavalleresques (1893), el primer volum de la gran obra que preparava, Romancer popular de la Terra Catalana, mentre que la gran majoria romanen en diverses col·leccions i arxius del país. F.P. Briz recollí, en els cinc volums de Cançons de la Terra (1866-77), un bon nombre de cançons tradicionals amb la seva transcripció musical, però bona part foren arranjades per raons estètiques i ideològiques. Una obra ben singular fou Cansons i folies populars inèdites recollides al peu de Montserrat (1885), de P. Bertran i Bros, que seguí la metodologia del folklore positivista anglès. Al Rosselló, es publicà el notable recull de Pere Vidal: Cançoner català de Rosselló i de Cerdanya (1885-88). A Mallorca, A. Noguera presentà a concurs, el 1893, la Memoria sobre los cantos, bailes y tocatas populares de la isla de Mallorca (1895), el primer recull que oferí un panorama de la música popular a l’illa, mentre F. Camps i Mercadal recopilà un bon nombre de cançons de la seva illa a Folklore menorquín (1908). A l’inici del s. XX, el català Aureli Capmany publicà, entre el 1901 i el 1913, i amb una periodicitat mensual, un plec amb una cançó popular, i que més tard agrupà en tres sèries amb el títol Cançoner popular.
Segona etapa Coincidí amb el noucentisme i es distingí pel protagonisme que començaren a exercir els estudis musicològics en la investigació. El compositor Felip Pedrell s’erigí com a figura clau d’aquest període, i es pot considerar el primer promotor de la musicologia moderna dels Països Catalans. Els seus escrits incidiren en la necessitat d’estudiar les melodies populars pel valor que els atorgava en relació amb la seva proposta de fonamentar la creació musical en un nacionalisme musical. Els seus treballs etnomusicològics s’articularen a través de la tasca recopiladora de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, fundat per Carreras i Artau el 1915. La seva obra fonamental: Cançoner popular de Catalunya (1921-36) fou una ambiciosa empresa d’investigació finançada per la Fundació Concepció Rabell i Cibils i sota la direcció de l’Orfeó Català. Amb l’objectiu de recopilar, estudiar i difondre la música tradicional d’àmbit català, hi participaren els principals especialistes del país, com H. Anglès, F. Pujol, F. Baldelló, B. Samper, J. Barberà i J. Amades. Aquests col·laboradors també tingueren un paper destacat en el III Congrés de la Societat Internacional de Musicologia, celebrat a Barcelona el 1936.
El valencià E. López-Chávarri escriví els volums de la Historia de la música (1914-16), on intentà oferir una història amena, renunciant a reproduir-hi una llista de compositors. Pel que fa a l’àmbit balear, s’han d’esmentar els treballs d’A. Ferrer i Ginard: Folklore Balear II i Cançonetes menorquines (1922); F. de B. Moll: Cançons populars mallorquines (1934), i J. Massot i Planes, el qual recollí la col·lecció de Cantos, bailes y tocatas populares de la provincia de Baleares (1900-10), que no arribà a publicar, però l’amplià, i amb el títol Cancionero de Baleares guanyà el Concurs Nacional de Música del 1932, i fins el 1943 continuà aplegant un recull de més de mil melodies.
Abans del 1939 el País Valencià disposà de poques publicacions centrades en la seva música tradicional, tot i que cal ressenyar l’obra de M. Palau, Elementos folclóricos de la música valenciana (1925) i també les Danzas valencianas (1938) d’E. Torner. Durant la postguerra sorgí una iniciativa institucional dirigida pel mateix M. Palau, els Quadernos de música folclórica valenciana (1950-82), publicats per l’Instituto de Etnología Valenciana, que se centraren en l’estudi descriptiu de les danses. A les Illes Balears, despuntaren els treballs d’A. Galmés: Mallorca, Menorca, Ibiza. Folklore (1950); G. Llompart: Romancer tradicional eivissenc (1954), i l’ampli recull del pare R. Ginard i Bauçà: Cançoner popular de Mallorca (1966-74). També foren destacables els treballs de J.M. Thomàs i A. Mateu sobre els orgues històrics mallorquins, i la labor de Ll. Galmés i Camps a Menorca.
Tercera etapa Marcada per la fundació de l’Institut Espanyol de Musicologia, creat a Barcelona, gràcies als esforços d’Anglès, poc després del final de la Guerra Civil Espanyola. Aquesta etapa de l’etnomusicologia es caracteritzà per la importància que adquiriren els estudis antropològics i culturals dins la investigació musical. El centre, concebut com a òrgan de projecció estatal, fou l’única institució on es feren treballs sobre la música popular en la secció anomenada Folklore Musical, que agrupà nombrosos especialistes. De fet, Anglès demanà ajut als antics col·laboradors del Cançoner Popular de Catalunya, per a participar en una labor que donà continuïtat a la disciplina, encara que tant el marc ideològic com el geogràfic fossin diferents.
H. Anglès contribuí a l’enriquiment del cançoner tradicional i també al coneixement del passat musical, amb els seus estudis sobre Joan Pujol (1926), Joan Cabanilles (1927-56), Antoni Soler (1933) i Las ensaladas de Mateu Fletxa (1955). La música a Catalunya fins al segle xiii (1935) és l’estudi que obrí una nova via en el coneixement de la cultura i l’art a Catalunya. A partir d’aquest moment, l’enfocament de les seves investigacions anaren dirigides envers la música espanyola, a causa de la persecució de la cultura catalana durant el règim franquista. Al seu costat treballaren, entre d’altres, J. Subirà ( Crítica de la música española e hispanoamericana, 1953), M. Querol i J.M. Llorens, l’obra científica del qual es pot dividir en tres apartats: la catalogació d’arxius, l’estudi i l’edició de música medieval i del Renaixement, i la música per a tecla, amb l’edició de les obres completes de José Elias. Tots ells, juntament amb altres investigadors hispans, realitzaren una important tasca enciclopèdica sobre la música espanyola ( Diccionario de la música Labor, 1954).
Entre els diferents especialistes d’aquesta etapa destaquen J. Tomàs i F. Baldelló; la tasca de J. Amades amb el seu Costumari català (1950-56) i El Folklore de Catalunya. Cançoner (1951); i la de J. Romeu com a investigador de la literatura popular. A la dècada del 1960, l’activitat musical fou entesa com un element cultural que prengué especial significat en el marc de les relacions socials. J. Crivillé fou reconegut pels seus treballs de recopilació, investigació i docència. Dugué a terme recerques que incorporaren elements de les noves metodologies etnomusicològiques, com Ethnomusicologie d’un village catalan: Tivissa (1980), i inicià la labor pedagògica com a professor d’etnomusicologia al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona. El compositor M. Valls, a més de col·laborar com a crític musical en diverses revistes, ha escrit La música catalana contemporània (1960) i Història de la música catalana (1968), que amb posterioritat fou signada també per O. Martorell i publicada el 1978.
M. Albet, cofundadora i vicepresidenta de la Societat Catalana de Musicologia, ha dut a terme una tasca important de difusió de la música catalana. Autora del llibre La música contemporània (1974), i coautora juntament amb R. Alier de Bibliografia crítica de la festa del misteri d’Elig (1975), ha publicat treballs d’investigació sobre Schönberg a Barcelona i sobre la formació tecnicomusical de J.A. Clavé. Posteriorment ha publicat Pau Casals, una vida musical (1985), Història de la música catalana (1985) i Mil anys de música catalana (1991). L’Òpera, de R. Alier, inclou una síntesi de la seva tesi doctoral L’Òpera a Barcelona al segle xviii (1990). Altres monografies històriques significatives són L’obra de Richard Wagner a Barcelona, d’A. Janés, i La música a la catedral de Barcelona durant el segle xvii, de J. Pavia; un estimulant estudi sobre La música i el modernisme, de X. Aviñoa (1985), i el primer volum de Quasi un segle de simfonisme a Barcelona, d’O. Martorell. I sense sortir dels estudis històrics cal esmentar els treballs de M.C. Gómez i Muntané : La música en la Casa Real Catalano-aragonesa (1979), La música medieval (1983), El llibre Vermell de Montserrat (1990), Mateu Fletxa (1992), Opera Omnia de Bartomeu Cáceres (1994) i El canto de la Sibila (1997). Un exhaustiu i metòdic estudi és El cant Coral a Catalunya (1891-1979), de P. Artís i Benach (1990).
J.M. Gregori ha centrat les seves investigacions a l’època del Renaixement, especialment en les figures de Pere Alberch, Marturià Prats, Mateu Çafont i Joan Brudieu. El musicòleg i compositor F. Bonastre, professor a la UB i la UAB, s’ocupà principalment de la música medieval, amb especial atenció a les verbetes, el Barroc i l’organologia. Entre les seves publicacions destaca Música y parámetros de especulación (1977), i els treballs sobre Pedrell, Toldrà, Montsalvatge i la Banda Municipal de Barcelona. T. Riera és autor d’una Pedagogía de la història de la música (1986) i Evolució de l’art musical: història, estils i formes (1994). El compositor J. Roda Batlle sintetitzà la història de la música catalana en Música i Músics a casa nostra (1993).
D’altra banda, són remarcables dues sèries de publicacions monogràfiques sobre compositors catalans: la col·lecció “Gent Nostra” de l’editorial Columna, amb estudis sobre Clavé (P. Artís), Pep Ventura (J. Mainar), Vives i Albéniz (À. Segardia), Granados (A. Carreras), Morera (X. Aviñoa), Mompou (M. Valls) i Montsalvatge (J. Codina), i la col·lecció “Compositors Catalans” del Departament de Cultura de la Generalitat, amb treballs sobre Xavier Berenguel (T. Marco i C. Guinovart), Cristòfor Taltabull (J. Casanovas i B. Casablancas), Frederic Mompou (Ll. Millet, R. Barce i N. Bonet), Xavier Montsalvatge (F. Taverna, C. Guinovart i F. Bonastre), Eduard Toldrà (M. Capdevila i C. Calmell), Joaquim Homs (J. Casanovas i A. Llanas), Manuel Blancafort (X. Aviñoa) i Joan Lamote de Grignon (F. Bonastre).
Finalment s’ha de destacar el treball de Brien Jeffrey, Ferran Sors, compositor i guitarrista, l’estudi biogràfic i crític de X. Aviñoa de Jaume Pahissa, i la tesi doctoral de M.Ll. Cortada sobre Anselm Viola (1998).
A València, els anys setanta, s’inicià una segona etapa d’activitat dels Quadernos amb col·laboradors com R. Olmos, S. Seguí, M.T. Oller i F. Pardo, entre d’altres. Amb la mateixa orientació compiladora i amb l’ajuda d’aquests col·laboradors, Seguí publicà els tres grans volums del Cancionero musical (Alacant 1973, València 1980, Castelló 1990). Entre els últims estudis que versen sobre la música valenciana hi ha el de López-Chávarri i J. Domènech Prat: Cien años de música valenciana (1978). J. Climent ha destacat pels seus treballs en l’àmbit de la catalogació de fons musicals i per l’estudi i transcripció d’obres de polifonia religiosa del s. xvii. Rebé el premi València l’any 1964 per l’estudi Juan B Comes y su tiempo (1963) i publicà l’obra vocal completa de Joan de Cabanilles (1971), a més d’editar les obres de V. Rodríguez Monllor (1979). També ha publicat: Historia de la música valenciana (1989), Cançoner de Gandia (1995) i El cançoner musical d’Otinyent (1996).
A partir de la dècada del 1980 han proliferat els estudis de caràcter històric, biogràfic, monumental, organològic i folklòric a l’entorn de les Illes Balears. J. Company ha realitzat estudis sobre música des del període medieval; B. Massot i J. Perets investiguen des del centre de recerca i documentació historicomusical de Mallorca, i Pere i Arnau Reynés i l’organista Antoni Mulet han realitzat estudis sobre els orgues històrics de Mallorca. A Menorca, l’estudi dels orgues de les esglésies de Menorca (1989) l’ha realitzat G. Julià. A. Pasqual, X. Carbonell, F. Crespí i J. Segura, fundadors de l’Institut Pau Villalonga de Musicologia, es dediquen a l’estudi i catalogació dels principals arxius musicals de l’illa. Tampoc no es poden obviar els treballs de recuperació i divulgació de la música popular realitzats pels mallorquins A. Artigues, A. Galmés, J. Morey i el menorquí D. Mercadal.
El fet musical als Països Catalans ha estat estudiat amb l’aportació de nombrosos estudiosos en dues obres de recent aparició. D’una banda, la Història de la música catalana, valenciana i balear (des del 1999), una col·lecció de deu volums dirigits per X. Aviñoa, on s’analitza la música per èpoques històriques, la música popular, les activitats musicals de caràcter divulgatiu, i que inclou un diccionari de noms i fets de la música catalana, valenciana i balear. D’altra banda, la Gran Enciclopèdia de la Música (des del 1999) que Enciclopèdia Catalana publica amb la col·laboració dels més destacats especialistes del país. L’obra, en vuit volums, a més de fixar per primera vegada la terminologia musical en llengua catalana, dona una visió universal de la música i els músics, amb especial referència al fet musical als Països Catalans. Ambdues obres marquen una fita en la bibliografia musical catalana.
Lectures
- ALBET, M.: Història de la música catalana, Caixa de Barcelona, Barcelona 1985.
- AVIÑOA, X. (dir.): Història de la música catalana, valenciana i balear, Edicions 62, Barcelona 2000.
- CLIMENT, J.: Historia de la música valenciana, Rivera Mota, València 1989.
- Mil anys de música catalana, Plaza & Janés, Barcelona 1991.
- Vall, M.; Martorell, O.: Síntesi històrica de la música catalana, Els llibres de la Frontera, Barcelona 1985.