Desenvolupament enciclopèdic
Inclou més d’una especialització: l’anàlisi de la història de periòdics i revistes, és a dir, de la premsa pròpiament dita, i també el de l’anomenada periodística o periodisme, és a dir, dels models concrets de comunicació periòdica escrita.
La història de la premsa catalana té aportacions en tots aquests camps, la majoria de les quals daten dels anys del postfranquisme. Tot i això, el 1994 especialistes de les Illes Balears encara posaren de manifest la manca d’estudis monogràfics sobre bona part dels seus periòdics.
Els antecedents de la història de la premsa Els antecedents pioners d’aquesta disciplina històrica es troben en uns quants treballs erudits del s. xix: els quatre articles que el jurista, polític i publicista catalanista Josep Pella i Forgas publicà en el Suplement de la Renaixença (1879), i els divuit de Josep Mañé i Flaquer en el Diario de Barcelona (1893-94), per a celebrar-ne el centenari de la publicació. Anteriors a tots aquests foren els articles de Joaquim Maria Bover de Roselló, l’historiador, poeta i bibliòfil mallorquí nascut a Sevilla, autor, entre altres obres, del Diccionario bibliográfico de las publicaciones periódicas de las Baleares (1862). A aquests escrits, cal afegir els dels estudiosos locals: Enric Claudi Girbal, per exemple, donà notícia del periodisme gironí ( La Revista de Gerona, 1894); Antoni Elias i de Molins, del català en general ( Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1899, i Cultura española, 1908); Francesc Gras i Elias, del reusenc ( El periodismo en Reus desde 1813 hasta nuestros días, 1904); Luis del Arco Muñoz, del tarragoní ( El periodismo en Tarragona: ensayo histórico-bibliográfico, 1909), i, finalment, el periodista carlí Josep Navarro i Cabanes, del periodisme valencià: Catàleg bibliogràfic de premsa valenciana escrita en nostra llengua i publicada en València, pobles de la província i per les colònies valencianes en Madrid, Barcelona, Zaragoza i repúbliques americanes, 1586-1927 (1929).
Els inicis de la història de la premsa Seguint una lenta i progressiva evolució, a les dècades dels anys 1920 i 1930, s’enregistraren els inicis pròpiament dits de la història de la premsa sota l’impuls dels canvis periodístics generats pel desenvolupament de la societat de masses. A Catalunya, aquest desenvolupament s’inaugurà amb els treballs de Joan Givanel i Mas: Algunes notes referents al periodisme barceloní de 1840 a 1844 (1927), Bibliografia catalana: premsa, 3 vol. (1931-37), Materials per a la bibliografia de la premsa barcelonesa (1881-1890) (1933), i, amb la col·laboració de Lluciana, Publicacions periòdiques barceloneses escrites en llengua catalana des de 1879 a 1919 (1918). També cal esmentar els treballs de Joan Torrent: “Llista de publicacions barcelonines aparegudes de 1641 a 1935”, Butlletí de la Federació Catalano-Balear (1935), i com a director, La Presse Catalane depuis 1641 jusqu’a 1937 (1937). També foren importants les recerques de Lluís Bertran i Pijoan, Premsa de Catalunya (1937), i de Josep Maria Miquel i Vergés, La premsa catalana del Vuit-cents, 2 vol. (1937).
A les Illes Balears s’han de destacar les figures de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb els articles publicats al diari El Dia (1930-31) i Llorenç Lafuente i Vanrell. Uns treballs als quals cal afegir, a més, les diverses notícies compilatòries que es publicaren en els Annals del Periodisme Català, la revista de l’Associació de Periodistes de Catalunya. En conjunt, són treballs que gaudiren d’un clar suport institucional (des de la Institució Patxot, l’Ajuntament de Barcelona, la Federació de Premsa Catalanobalear, l’Agrupació Professional de Periodistes o el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya), i que foren interceptats pel règim franquista al final de la Guerra Civil Espanyola. Consegüentment, els treballs que reemprengueren –gairebé trenta anys després– l’estudi de la història de la premsa catalana palesaren de diferents maneres aquest repressiu capgirament polític: els més destacats s’hagueren de publicar a l’exili, i a l’interior ho feren els que buscaven omplir les bibliografies de les escoles oficials de periodisme. En efecte, mentre que Agustí Calvet, Gaziel, publicà la seva Història de La Vanguardia, 1884-1936 (1971) a les Edicions Catalanes de París, la monografia d’Esteve Molist i Pol sobre el diari degà de la premsa barcelonina es publicà a l’Editora Nacional de Madrid ( El “Diario de Barcelona”, 1792-1963. Su historia, sus hombres y su proyección pública, 1961).
La història de la periodística L’interès per la història de la periodística també tingué uns orígens migrats. De fet, les primeres reflexions sobre el mitjà periodístic tingueren un caràcter moral o, més aviat, clarament confessional, com l’article de Jaume Balmes “La premsa” en La Sociedad (1843). També cal destacar els escrits dels defensors de l’anomenada “bona premsa” –com a organització canvià de nom el 1924 per dir-se “premsa catòlica”–, que seguiren les petjades de Los malos periódicos (1871), de Fèlix Sardà i Salvany, i que, ben entrat ja el s. XX, continuaren arrenglerats amb el catolicisme integrista contra qualsevol modernització social, política o periodística. Fou el cas de F. Nabot y Tomás, l’autor d’El apostolado de la prensa católica (1911), i E. Reig i Casanova, que foren els capdavanters teòrics d’aquesta opció política.
La primera ruptura modernitzadora en la periodística catalana fou El arte del periodista (1906) de Rafael Mainar, una compilació dels coneixements sobre el medi. Mainar rebutjà el periodisme romàntic, en criticà els excessos retòrics i reclamà que la premsa fos reflex fidedigne de «la història que passa», és a dir, de l’actualitat noticiable.
Allò que transformà els models i el discurs de la periodística catalana fou la voluntat d’eficàcia i, alhora, de modernització que acompanyà les tasques dels periòdics i els periodistes noucentistes. La norma del periodisme català fou fixada en Com és fet un diari (1918), una petita monografia de caràcter pràctic de Josep Morató i Grau, advocat i autor dramàtic, que fou redactor en cap de La Veu de Catalunya (1910-18) i que, fins a la seva mort el 1918, dirigí En Patufet.
La CNT catalana fomentà l’interès anarquista per la periodística per tal d’aconseguir la seva aspiració anarcosindicalista de substituir el conjunt de l’ordre social burgès per un corporativisme obrerista gestionat políticament pels obrers manuals. Aquest desig quallà en l’opuscle Cómo se hace un diario, de Felipe Alaiz, un anarquista de tarannà individualista que dirigí Solidaridad Obrera (1931 i 1932). Defensà un model de periodisme revolucionari, «sense control ni organització de l’Estat», apolític per tant, però capaç d’incorporar informació i tecnologia per fer front a la competència de la resta de premsa diària, especialment a la del catalanisme burgès, i mantenir així, el favor de les masses populars i obreres.
La renovació de la història de la premsa La història de la premsa canvià a partir del 1970, en part com a reflex de les transformacions socials i polítiques experimentades per la mateixa societat. De fet, els seus veritables i més recents antecedents foren la recuperació temàtica endegada durant les darreres dècades del franquisme. En primer lloc, cal destacar el llibre de Rafael Tasis i Joan Torrent Història de la premsa catalana, 2 vol., (1966), una obra que encara avui acompleix un important paper de referència ja que es tracta d’una recopilació de dades, sistemàticament organitzades, sobre les publicacions en llengua catalana editades entre el 1640 i el 1965. En segon lloc, la tesi doctoral de Maria del Carme García Nieto La prensa diaria de Barcelona de 1815 a 1910 (1958), dirigida per Vicens i Vives. Aquesta obra connectà amb la preocupació per estudiar la premsa que manifestaren els joves historiadors de l’Estat espanyol aplegats al voltant de Manuel Tuñón de Lara als col·loquis del Centre d’Investigacions Hispàniques de la Universitat de Pau (de fet, només es publicà una petita síntesi d’aquesta tesi a les actes del cinquè col·loqui: Tuñón de Lara, A. Elorza i M. Pérez Ledesma, Prensa y sociedad en España (1820-1936) (1975). I. Moll publicà “El Obrero Balear. Un periódico de provincias”, Estudios de Información (1969).
Malgrat alguna coincidència rellevant, el desenvolupament de la història de la premsa catalana i el de la resta de l’Estat han anat per camins separats.
La nova història de la premsa arrelà enmig de la diversificació entre història social i política que afavorí l’estudi d’un número creixent i cada cop més variat de manifestacions culturals contemporànies. Aquest nou impuls també fou conseqüència de la renovació acadèmica; en concret, de la creació el 1971 de la Facultat de Ciències de la Informació a la UAB i, el 1994, dels Estudis de Periodisme i Comunicació Audiovisual a la UPF, i de la Universitat Ramon Llull; a València, els estudis de periodisme s’imparteixen a la Facultat de Filologia des del 1999 i, des d’abans, al CEU San Pablo, un centre privat. Les institucions democràtiques i autonòmiques també assumiren el fet que la història de la premsa catalana estava a les beceroles i potenciaren institucions dedicades a promoure-la: l’IEC impulsà el 1986 la Societat Catalana de la Comunicació, i la Generalitat creà el Centre d’Investigació de la Comunicació el 1987. Els resultats han estat visibles en el conjunt de l’edició, tant la d’un ampli estol de catàlegs, inventaris i compilacions biliogràfiques, com en les revistes especialitzades (entre aquestes darreres: Anàlisi, del Departament de Periodisme de la UAB; Annals del Periodisme Català, del Col·legi de Periodistes de Catalunya, i Gazeta, Periodística i Treballs de Comunicació, tots tres títols de la Societat Catalana de Comunicació). Cal dir que tot i la seva inqüestionable vàlua, aquestes tasques de catalogació han marcat el desenvolupament posterior de la història de la premsa, amb tendències taxonomitzadores que, si bé han estat indispensables per a la creació d’infraestructures i el desenvolupament de la recerca, no són plenament equiparables al treball i la investigació pròpiament historiogràfics.
La normalització dels estudis sobre la premsa i el periodisme Durant la transició democràtica, els estudis sobre la història de la premsa i el periodisme es normalitzaren a partir d’una diversificació d’objectius temàtics i analítics. La tasca de catalogació i síntesi informativa, iniciada el 1966 pel llibre de Tasis i Torrent, ha estat assumida per nous investigadors. A València, Ricard Blasco escriví La premsa del País Valencià, 1790-1983. Catàleg bibliogràfic... (1983); i, a Catalunya, Ll. Solà i Dachs, Història dels diaris en català. Barcelona 1879-1976 (1978); Maria Campillo i Esther Centelles, La premsa a Barcelona, 1936-1939 (1979); Maria Dolors Capdevila i Roser Masgrau, La Justícia Social. Òrgan de la Federació Catalana del PSOE, 1910-1916 (1979), i Isabel Segura i Marta Selva, Revistes de dones, 1846-1935 (1984).
Cal esmentar, també, les actes del Congrés Internacional de Periodisme de València, editades per Antoni Laguna i altres: Dos-cents anys de premsa valenciana (1992), el catàleg de J.M. Huertas i Claveria per a l’exposició 200 anys de premsa diària a Catalunya, 1792-1992 (1992), i, a Mallorca, el d’Arnau Company: Catàleg de 100 anys de premsa diària a les Balears (1993). També s’han editat o reeditat memòries de periodistes, entre les quals destaquen les de Gaziel: Memòries. Història d’un destí, 1893-1914. Tots els camins duen a Roma (1953), i les de Claudi Ametlla: Memòries polítiques, 2 vol. (1979-1983), i Catalunya. Paradís perdut (La guerra civil i la revolució anarco-comunista) (1984).
La història de la premsa i el periodisme ha estat renovada en diferents direccions i amb resultats també diversos. L’anàlisi de la periodística i dels sistemes de comunicació més recents ha anat a càrrec de J. Casasús: El pensament periodístic a Catalunya (1987) i El Periodisme a Catalunya (1988); i també de Josep Gifreu: Sistema i polítiques de la comunicació a Catalunya. Premsa, ràdio, televisió i cinema, 1970-1980 (1983). L’estudi de l’estructuració i dinàmica periodística de la Catalunya del nou-cents, amb la subsegüent formació d’un mercat de masses, ha estat analitzat pels treballs de J.M. Treserras i Enric Marín (vegeu les seves diverses col·laboracions a M. Tuñón de Lara, dir.: La prensa de los siglos xix y xx . Metodología, ideología e información. Aspectos económicos y tecnológicos, 1986; a J. Timoteo Álvarez et al.: Historia de los medios de comunicación en España 1989), i també al llibre de J.L. Gómez Mompart: La gènesi de la premsa de masses a Catalunya: 1902-1923 (1992).
El teixit format per la premsa comarcal i local catalanes ha estat estudiat per Jaume Guillamet: La premsa de les comarques gironines (1977) i La premsa comarcal. Un model català de periodisme popular (1983). L’ampliació del mercat periodístic de masses, que ha suposat una progressiva fragmentació de les ofertes i l’aparició de revistes i publicacions cada cop més especialitzades (d’humor, infantils o d’esport), ha estat objecte d’estudi a Jaume Sobrequés: La revolució de setembre i la premsa humorística catalana (1965); J. Vidal i C. Santamaria: Els periodistes en el còmic (1989); Enric Larreula: Les revistes infantils catalanes de 1939 ençà (1985), i Xavier Pujades i Carles Santacana: L’esport és notícia. Història de la premsa esportiva a Catalunya, 1880-1992 (1997).
L’aprofundiment en l’estudi de la premsa política i sindicalista ha estat analitzat per J. Guillamet: Periodisme informatiu, polític i cultural a la Barcelona progressista: 1841-1843 (1993) i Abdón Terradas: primer dirigent republicà, periodista i alcalde de Figueres (2000); J.B. Culla i À. Duarte: La premsa republicana (1990); Annalisa Corti: “La Revista Blanca, 1923-1936”, Estudios de Historia Social (1987); S. Tavera: Solidaridad Obrera: el fer-se i desfer-se d’un diari anarco-sindicalista, 1915-1939 (1992); Xavier Navarro: “ El paraíso de la razón” La revista Estudios (1928-1937) y el mundo cultural anarquista (1977), i, finalment Xavier Díez: Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya (2001).
Un apartat especial el constitueixen els estudis monogràfics sobre diaris i revistes de Catalunya, les Illes Balears i València. Destaquen els treballs de S. Serra: “ La Veu de Mallorca: una publicació nacionalista entre el 1900 i 1931”, Majurqa (1984); J.M. Figueres: Contribució a l’estudi de “ La Reinaxença: 1881-1905 (1985) i Diari de Barcelona (1792-1992): dos segles de premsa (1992); J. Montaner: El “Ciero” no va arribar al segle (1989); C. Geli i J.M. Huertas: Les tres vides de “Destino” (1990) i, d’aquests mateixos autors, “Mirador”, la Catalunya impossible (2000); J.M. Treserras: D’ací d’allà (1918-1936), aparador de la modernitat (1993); L. Costa: El Autonomista: el diari dels Rahola (2000); A. Laguna: El Pueblo: Historia de un diario republicano, 1894-1939 (1999); J.A. Piqueras i E. Sebastià: Agiotistas, negreros y partisanos. Dialéctica social en vísperas de la revolución Gloriosa (1991).
La quantitat d’estudis sobre la premsa satírica és un reflex de la importància que aquesta tingué històricament en el mercat periodístic català. Destaquen L. Solà i Dachs: El Be Negre: 1931-1936 (1967) i M. Ferran: Humor i sàtira a Reus. La premsa satírica, 1868-1936 (1992). També abunden els treballs biogràfics, com les notes de Casasús: Cinc notes sobre Josep Pla (1997) i Enric Prat de la Riba, periodista (1991); Manuel Llanas: Gaziel: vida, periodisme i literatura (1998) i Alan Yates i Eliseu Trenc: Alexandre de Riquer (1856-1920): The British Connection in Catalan Modernisme (1988).
Lectures
- ANDREU, F.; LAGUNA, A.; VALLÈS, A.: “Evolució dels estudis d’Història de la premsa al País Valencià”, Anàlisi, 18, 1995, p. 109-130.
- BERRIO, J. (dir.): Un segle de recerca sobre comunicació a Catalunya, Barcelona 1997.
- casasús, j.: El pensament periodístic a Catalunya, Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1987.
- — El periodisme a Catalunya, Plaza & Janés, Barcelona 1988.
- GUILLAMET, J.: La premsa comarcal. Un model català de periodisme popular, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1983.
- SERRA, S.; COMPANY, A.: “Evolució i perspectives dels estudis de la premsa a les illes Balears”, Anàlisi, 16, 1994, p. 165-184.