Ambdós fenòmens confluïren en la transformació de la història de les dones en «objecte de coneixement i de batalla cultural i política», en paraules de la historiadora feminista Maria del Carme García Nieto.
Primeres contribucions a la història de les dones És exagerat, però habitual, insistir en la pràctica inexistència de la història de les dones abans de l’època esmentada. Hi ha antecedents clars en les reflexions i crítiques de les feministes, difoses en forma d’assaig o d’escrit divulgatiu en periòdics i revistes, principalment des de les primeres dècades del s. XX. Això significa que, a Catalunya, els antecedents de la història de les dones es troben en les anàlisis ideològicament i políticament contraposades, d’una banda, del reformisme feminista catalanista i, de l’altra, de l’obrerista, lliurepensador, republicà i maçònic. A les dècades del 1920 i el 1930, aquestes contribucions es diversificaren i s’intensificaren: primer, amb les transformacions de gènere implícites a la creixent incorporació de les dones a l’educació i al mercat de treball remunerat a les àrees urbanes; a continuació, amb el reconeixement del vot femení pel sistema electoral republicà i, des del juliol del 1936, amb la revolució de les relacions de gènere que la guerra civil propicià a la rereguarda catalana i valenciana. El 1939, tot fou radicalment desmantellat per la contrarevolució, també de gènere, desfermada pel franquisme l’endemà mateix de caure Catalunya i el País Valencià davant l’exèrcit invasor.
Tot i el continuisme respecte a aquests antecedents, a partir del 1974 la història de les dones arrelà en els canvis modernitzadors de la societat catalana i, molt especialment, en la renovació intel·lectual i política dels darrers anys del franquisme; es pot parlar, doncs, d’una transició acadèmica i historiogràfica. En aquest darrer terreny, i en les seves relacions amb els moviments de dones, l’heterogeneïtat dels impulsos es feu visible en les Jornades Catalanes de la Dona del maig del 1976. Però, tot i que les joves historiadores feministes volgueren recuperar la història de les dones derrotades a la guerra, i compartiren, per tant, preocupacions de fons amb la historiografia progressista i antifranquista, el desenvolupament de la història de les dones tingué, des del principi, característiques i ritmes diferenciats. De fet, mai no acabà d’identificar-se amb l’aiguabarreig, fet d’influències catalanistes d’esquerres i revolucionàries pròpies de 1936-39, que ha estat definit com a “historiografia frontpopulista”. Apostà per un canvi polític i social, però ho feu en clau feminista, i aquesta posició no fou compartida pel conjunt, la qual cosa no deixà d’exterioritzar el fet que les relacions de gènere prevalents a les formacions de l’esquerra política i al món acadèmic dels anys setanta també eren desiguals.
Cal assenyalar que les resistències de gènere, però també estrictament corporatives del món universitari, comportaren que la funció sociològica assolida per la història de les dones fos més rellevant en el marc dels estudis feministes que no pas en el conjunt de les pràctiques històriques. Els Llibres blancs, publicats a Madrid i a Granada els anys 1995 i 1999, han assenyalat que la història ha estat «la principal línia de sensibilització vers els estudis de les dones» i, així mateix, que els treballs de les historiadores han estat pioners en el conjunt de les universitats catalanes però, també, en les espanyoles. De les tres primeres tesines que es presentaren sobre aquests temes, dues foren de la UB: la de Mary Nash, dedicada a l’estudi de “La dona als mitjans anarcosindicalistes” (1974), i la de Teresa Vinyoles, “Les barcelonines a les darreries de l’Edat Mitjana” (1974).
No tot l’impuls vingué, però, de l’àmbit universitari. En 1965-66 l’escriptora i militant antifranquista Maria Aurèlia Capmany rebé l’encàrrec editorial de fer la “versió nostrada” de La mística de la feminitat (1963), de la psicòloga feminista nord-americana Betty Friedan, la traducció castellana de la qual fou un èxit editorial des del 1965. El resultat fou La dona a Catalunya. Consciència i situació (1966), el primer d’un seguit de títols que mostraren el grau en què la polifacètica Capmany se sentia hereva de les feministes catalanes dels anys 1920-30, i era capaç de diversificar-se professionalment i fer història de les dones.
Igualment important fou la tasca que desenvolupà l’editorial feminista La Sal des del 1977. Impulsada des del moviment feminista, cercà un format i un model de difusió molt semblants a les col·leccions de novel·letes populars i acomplí, sobretot amb la col·lecció “Clàssiques Catalanes”, una important tasca de recuperació, difusió i anàlisi històrica d’autores gairebé oblidades: les “Trobairitz” (poetes occitanes del s. XII), Estefania de Requesens (s. XVI), Duoda (s. IX), Isabel de Villena (s. XV) i Dolors Monserdà de Macià (1845 – 1919) i altres de més properes en el temps com: Caterina Albert (1869 – 1966), Clementina Arderiu (1889 – 1976), Carme Monturiol (1893 – 1966), Aurora Bertrana (1899 – 1974), Maria Teresa Vernet (1907 – 1974), Rosa Leveroni (1910 – 1985), Mercè Rodoreda (1908 – 1983) i Anna Murià (1904 – 2002).
Les bases metodològiques Les bases metodològiques de la història de les dones s’especialitzaren de manera progressiva. A l’inici s’adoptà una definició “contributiva” a la història general, que es concretà de formes variades per tal de superar la tradicional invisibilitat femenina en la història i recuperar, alhora, la memòria dels moviments de dones anteriors al 1939. L’atenció se centrà en la visió/recuperació d’aquesta experiència històrica i de les contribucions que les dones havien fet individualment o col·lectivament a la causa del seu alliberament. També fou “contributiva” la voluntat de crear eines estructurals i elaborar repertoris bibliogràfics i antologies de textos. Part d’aquest eclecticisme “contributiu” s’ha mantingut fins avui, però el panorama metodològic es renovà substancialment a partir de la dècada del 1980 amb la incorporació progressiva de categories analítiques com “gènere”, “patriarcat”, “contracte sexual” o “diferència sexual”, que provenen dels Women’s Studies internacionals. Aquesta renovació metodològica estimulà les reflexions autònomes sobre les possibilitats de canvi epistemològic en els estudis de les dones i, de fet, es generà un decantament distintiu: mentre que les referències al “patriarcat” han estat compatibles amb gairebé tots els temes i amb un tractament “contributiu”, les del “gènere” més aviat han potenciat la història cultural de les identitats i les representacions femenines; finalment, les de la “diferència sexual” han enfortit les posicions del feminisme historiogràfic més radical. L’inici de la renovació metodològica de la història de les dones coincidí pràcticament amb l’impacte que el revisionisme marxista britànic i l’anomenada People’s History assoliren sobre la història del moviment obrer, en crisi des de 1981-82. Les noves investigadores sobre la història de les dones i del gènere contribuïren a superar aquesta crisi, en el marc d’una història social pretesament renovada.
A la dècada dels anys vuitanta es consolidaren presències acadèmiques. A més, la voluntat de renovació metodològica impulsà l’establiment de contactes amb la historiografia internacional. El Centre d’Investigació Històrica de la Dona (CIHD), fundat el 1982 per Mary Nash com a secció autònoma del CEHI, de la UB, esdevingué un fòrum pel qual desfilaren historiadores de reconeguda solvència internacional.
Temàtiques Així mateix, s’amplià el ventall de temes estudiats i s’incrementà el nombre de títols publicats. L’expansió no impedí que la història de les dones mostrés una oberta predilecció per l’etapa contemporània seguida, encara que a distància, i en aquest ordre, per la medieval, la moderna i, en darrer lloc, l’antiga. Segons Milagros Rivera, aquesta fou també la tendència característica d’entorns historiogràfics no catalans ( La Historiografía sobre las mujeres en la Edad Media. Homenatge a la memòria del Prof. Dr. Emilio Sáez. Aplec d’estudis dels seus deixebles i col·laboradors, 1989). Aquesta preferència pel món contemporani continuà centrada en l’estudi de la incorporació de les dones als àmbits públics i, en especial, als moviments socials i les organitzacions obreres i d’esquerres, i també en els intents de crear un ordre feminitzat del catalanisme conservador i catòlic. Igualment significativa fou l’atenció que es dedicà a l’educació femenina. Augmentà l’interès per la sexualitat, la maternitat i les relacions de parentiu, els grans temes de l’àmbit privat. En aquest sentit, sobresurten els treballs de Mary Nash: Mujer y movimiento obrero en España, 1931-1939 (1981) i “Mujeres Libres” España 1936-1939 (1976); Montserrat Duch: “La Lliga Patriòtica de Dames: un projecte del feminisme nacional conservador”, Quaderns d’Alliberament (1981), i “El paper de la dona en el nacionalisme burgès”, Estudios de Historia Social (1984) (I-II), i Esther Cortada: Escuela mixta y coeducación en Cataluña durante la Segunda República (1988).
Sorgiren noves àrees temàtiques com, per exemple, l’estudi de la dona i el periodisme o, amb voluntat més globalitzadora i sociològica, la societat de masses, els mitjans de comunicació i el gènere. Els estudis dedicats a les dones i la premsa foren, en part, una recopilació i un catàleg de fitxes periodístiques, però també la primerenca formulació analítica que enllaçà amb la voluntat de definir la professionalització de les dones com a periodistes. Destaquen les obres d’I. Segura i M. Selva: Revistes de dones (1846-1935) (1984) i de J. Gallego i O. del Rio: El sostre de vidre: situacio sòcio-professional de les dones periodistes (1993).
Sobre història medieval, cal esmentar els treballs de Teresa Cabré: “Formes de cultura femenina a la Catalunya Medieval”; Milagros Rivera: “Dret i conflictivitat social entorn de les dones a la Catalunya pre-feudal i feudal”; Teresa Vinyoles: “L’esdevenir quotidià: treball i lleure de les dones medievals”, a Mary Nash (ed.): Més enllà del silenci. Les dones a la Història de Catalunya (1988), obres que consolidaren l’impuls inicial i se centraren en l’estudi de la vida quotidiana, la cultura femenina i el dret. També destaca el treball de T. Vinyoles: “La condició social de les dones a la Catalunya de la Baixa Edat Mitjana”, Perspectiva Social (1998).
Pel que fa a la història moderna, s’obriren vies noves, consolidades posteriorment, amb estudis sobre el treball femení i la família, la religiositat, les experiències transgressores i el paper de les dones en el benestar i la beneficència col·lectiva. En aquest sentit, sobresurten estudis com els de Montserrat Carbonell: “La beneficència a finals del s. XVIII. La Casa de Misericòrdia de Barcelona”, Actes del I Congrés d’Història Moderna de Catalunya (1984); Vicente Graullera: “Un grupo social marginado: las mujeres públicas (el burdel de Valencia en los siglos XVI y XVII) Actes du I Colloque sur le Pays Valencien a l’Époque Moderne (1980), i, finalment, Roser Solé i Concepció Gil: “Família i condició social de la dona a la Catalunya Moderna”.
La dècada del 1980 també mostrà una primerenca voluntat de superar l’estricta i clàssica parcel·lació de la història de les dones, amb el llibre col·lectiu Més enllà del silenci, publicat per la Comissió Interdepartamental de Promoció de la Dona (el precedent de l’Institut Català de la Dona, creat el 1989), i abordà la reflexió de conjunt sobre dones i religiositat, beneficència, família, treball, educació o lleure i associacionisme des dels temps medievals fins als contemporanis.
La situació de la història de les dones a partir del 1990 L’evolució de la història de les dones a la dècada dels anys noranta ha estat continuista respecte als anys precendents: s’han consolidat i expandit les vies iniciades i, d’aquesta manera, s’hi ha introduït un seguit de canvis. Tot i que s’avançà en la regularització docent en plans d’estudi, cursos de doctorat, màsters i postgraus, el cert és que el primer i únic centre de recerca dedicat a la història de les dones a tot l’Estat espanyol, el ja esmentat CIHD, es transformà el 1992 en Duoda, un Centre de Recerca en Estudis de la Dona. Des del 1987, a la Universitat de Lleida funciona un grup de recerca historiogràfica, que el 1991 passà a ser el Seminari Interdisciplinari d’Estudis de la Dona. Aquest model, basat en la interdisciplinaritat, ha estat el que ha predominat en els seminaris i instituts universitaris feministes de tot el món universitari dels Països Catalans.
Pel que fa a l’evolució temàtica i metodològica, s’han superat els dualismes públic/privat, oposicions pròpies de les perspectives “contributives”, i de les quals es derivaven, amb idèntica simplicitat mecanitzant, les de naturalesa/societat, casa/treball o família/política. El conjunt de treballs publicats mostra, a més, que aquesta superació ha estat molt més que una aspiració críticament exigida: Mary Nash: “Experiencia y aprendizaje: la formación histórica de los feminismos en España”, Historia Social (1994); Ana Aguado: “Fer Història del gènere, escriure història de les dones”, Afers, XIV (1999), i Susanna Tavera: “Historia de las mujeres y de las relaciones de género ¿una historia social alternativa?”, a S. Castillo i R. Fernández (coord.), Historia social y ciencias sociales (2001).
En l’apartat d’història antiga, destaquen els treballs d’Encarna Sanahuja, amb una clara preocupació teòrica i metodològica: “Marxismo y feminismo”, Boletín de Antropología americana (1995-97) i “Sexuar el pasado. Una propuesta arqueológica”, La Historia de las Mujeres en el nuevo paradigma de la Historia (1997), i el dedicat per Dolors Molas a l’estudi de les dones a l’antiga Roma: “La funció social del treball de les dones a Roma”, a M. Vilanova (comp.): Pensar les diferencias (1994), i l’edició, a càrrec de la mateixa autora, de Vivir en femenino. Estudios de las mujeres en la Antigüedad (2002).
Sobre història moderna, s’han d’esmentar els treballs d’E. Garrido: “La imposible igualdad. Familia y estrategias hereditarias en la huerta de Valencia a mediados del siglo xviii”, Boletín de demografía Histórica (1992); Isa-bel de Azcárate: El monasterio de la Enseñanza de Barcelona, 1645-1876 (1993); Montse Cabré: “La dedicación de las mujeres a la vida religiosa y el desarrollo del sistema de géneros feudal en los condados catalanes, siglos ix-xi”, Arenal (1994); I. Pérez Molina, M. Vicente i A. Gil: La mujeres en el Antiguo Régimen. Imagen y realidad (1994); I. Morant, D. Sánchez i M. Bolufer: Mujeres e historia. Repertorio bibliográfico de libros, folletos y publicaciones periódicas en bibliotecas valencianas (ss. XVI-XIX) (1995), i M. Carbonell: Sobreviure a Barcelona. Dones, pobresa i assistència al segle XVIII (1997).
Entre els treballs dedicats a l’època contemporània, destaquen els estudis d’Amèlia García Checa: Catolicisme social i trajectòria femenina (Mataró, 1910-1923) (1991); Ana M. Aguado: “Ideología, trabajo e instrucción femenina: el nuevo orden liberal en los inicios de la sociedad valenciana contemporánea”, La Mujer (1992), i Sílvia Puertas: Artesanes i obreres: treballadores de l’agulla a la Barcelona Contemporània (1994). Finalment, l’estudi de V. Cirlot i B. Garí de Aguilera: La mirada interior: escritoras místicas y visionarias en la Edad Media (1999) constitueix un reeixit repte interdisciplinari entre la història i la literatura medievals.
La història de les dones s’ha diversificat amb nivells analítics innovadors, i ha intensificat el diàleg amb altres ciències socials, en especial amb l’economia, la sociologia, l’antropologia i la psicologia social. Igualment innovadors han estat els estudis sobre dones i producció intel·lectual, que han establert la complementarietat analítica entre el contingut de les teories socials i polítiques i el context individual, és a dir, el món dels sentiments o de les experiències femenines. L’evolució dels estudis sobre dona i política han introduït la complexa diversitat de les identitats de gènere, que històricament han sistematitzat elements dispars i aparentment inconnexos en l’àmbit de l’experiència individual i la consciència col·lectiva, fins articular-los a les seves corresponents imatges culturals (en especial, Mary Nash: Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil [1995], 1999).
També fructífers han estat els estudis que han abordat l’anàlisi dels treballs femenins i del seu paper en la història [Cristina Borderías: “La feminització dels estudis sobre el treball de les dones (1969-1999)”, Afers 33/34, 1999]. De fet, aquests estudis han estat els que han trencat més decididament el model analític basat en l’oposició entre públic i privat i, dins l’àmbit domèstic, en les decisions i estratègies globals de l’economia de família i les de l’estricta supervivència quotidiana, tradicionalment atribuïdes les primeres al pare i les segones a la mare. La revisió de conceptes i teories, i també la recerca sistemàtica, han establert les dinàmiques històriques del treball remunerat femení, i la manera en què les decisions relatives al treball de les dones s’entrelligaven a les tensions socials i reptaven els tradicionals models de gènere. S’ha mostrat, en conjuntures concretes de la història de Catalunya, la correlació entre la intensificació del treball femení remunerat, la pertinença a les classes socials populars i les decisions familiars. En efecte, a partir de les primeres dècades del s. XX, el nombre de dones obreres que treballaven fora de la llar, solteres i casades, no parà d’augmentar i, a més, romangueren als llocs de treball fins edats més avançades, fins i tot després de contreure matrimoni o de tenir el primer fill, per arrodonir un salari familiar totalment insuficient i independentment, per tant, de les exigències maternals que generalment havien estat més influents al s. XIX. En aquest sentit cal esmentar els treballs d’Enriqueta Camps: “El mercado de trabajo durante la transición de la primera a la segunda revolución tecnológica: migraciones y carreras profesionales. El estudio de un caso (1850-1925)”; Llorenç Ferrer: “Notas sobre la familia y el trabajo de la mujer en la Cataluña central (siglos XVIII-XX)”, Boletín de la Asociaciación de Demografía Histórica (1994), i M. Lloch Casanovas: “La feminización del trabajo textil en Cataluña (Vilassar de Dalt, 1910-1945)”, III Seminario sobre economía y estrategias familiares. Mercado de trabajo, migraciones, movilidad social, trabajo femenino y asistencia a la tercera edad (1997).
L’avenç dels estudis sobre el treball de les dones ha mostrat, igualment, que tot al llarg del s. XX i, molt especialment, des de la instauració definitiva de la societat de masses, els models femenins i, per tant, les propostes educatives, hagueren d’assumir que la definitiva, o gairebé definitiva, caracterització de determinades feines urbanes remunerades –telefonistes, empleades de grans magatzems, entre d’altres– com a femenines exigia l’accés ple i igualitari de les dones al sistema educatiu, fet que la societat interceptà com a mínim fins a la segona meitat del s. XX (Cristina Borderias: Entre líneas. Trabajo e identidad femenina en la España Contemporánea. La Compañía Telefónica, 1924-1980. 1994 i Cristina Carrasco, ed.: Tiempos, trabajos y género, 2001).