Entre aquests treballs cal destacar el d’Albert Balcells, Enric Pujol i Josep Sabater sobre la Mancomunitat de Catalunya, el primer intent d’autonomia catalana entre el 1914 i el 1923: La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia (1996), que superà de llarg les correctes, però breus, monografies de Joaquim de Camps i Arboix: La Mancomunitat de Catalunya (1968), i de Jordi Llorens: La Mancomunitat de Catalunya, 1914-1925 (1994); els d’Ismael E. Pitarch: La Generalitat de Catalunya. I: Els Governs (1976) i L’estructura del Parlament de Catalunya i les seves funcions polítiques (1932-1939) (1977); l’obra col·lectiva dirigida per Borja de Riquer: Història de la Diputació de Barcelona, (1987-88, 3 vol.); el d’Alfred Pérez-Bastardas: L’Ajuntament de Barcelona a primers de segle (1904-1909): Albert Bastardas i Sampere, primer alcalde popular (1980); el de Manel Risques: El Govern Civil de Barcelona al segle xix (1995), o el de Magda Sellés Quintana sobre la principal institució patronal catalana: El Foment del Treball Nacional, 1914-1923 (2000). Des d’una perspectiva de les institucions populars, Pere Solà avançà una anàlisi de l’associacionisme obrer urbà [ Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (1900-1939). L’Ateneu Enciclopèdic Popular, 1978], mentre que Josep Casanovas ( La Mancomunitat de Catalunya i el foment del sindicalisme agrari, 1919-23, 1998) i Andreu Mayayo ( De pagesos a ciutadans. Cent anys de sindicalisme i cooperativisme agraris a Catalunya, 1893-1994, 1995) estudiaren aquest tema amb relació al camp. Finalment, Agustí Colomines s’endinsà en la reivindicació d’autonomia i, per tant, d’institucionalització política que el catalanisme menà a les Corts espanyoles ( El catalanisme i l’Estat. La lluita parlamentària per l’autonomia, 1898-1917, 1993).
La relació existent entre la recuperació de la cultura i el desenvolupament del catalanisme ha estat, possiblement, un dels camps de major dinamisme acadèmic dels anys noranta, fins i tot a costa de generar discussions molt agres. Ha estat una controvèrsia ideològica i historiogràfica que es pot resseguir a través dels llibres de Josep M. Fradera ( Cultura nacional en una societat dividida, 1992), Joan-Lluís Marfany ( La cultura del catalanisme. El nacionalisme català en els seus inicis, 1995), Norbert Bilbeny ( La ideologia nacionalista a Catalunya, 1988, i Política noucentista. De Maragall a d’Ors, 1999), Jordi Casassas ( Entre Escil·la i Caribdis. El catalanisme i la Catalunya conservadora de la segona meitat del segle XIX, 1990), Jordi Castellanos ( Intel·lectuals, cultura i poder, 1998), Pere Anguera ( Literatura, pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació, 1999) i el llibre col·lectiu Els intel·lectuals i el poder. Materials per a un assaig del món català contemporani (1808-1975) (2001), coordinat per Casassas, que és una atapeïda panoràmica sobre les transformacions de la vida cultural catalana i el paper exercit pels intel·lectuals en aquests canvis. La institucionalització de la cultura i l’impacte que tingueren els historiadors pot observar-se en les excel·lents biografies de Ferran Soldevila ( Ferran Soldevila. Els fonaments de la historiografia catalana contemporània, 1995), d’Enric Pujol; Jaume Vicens i Vives [ Jaume Vicens i Vives (1910-1960). Una biografia intel·lectual, 1997], de Josep M. Muñoz i Lloret; Ramon d’Abadal ( Ramon d’Abadal: entre la història i la política, 1888-1970, 1996), de Francesc Vilanova; Miquel Batllori ( Miquel Batllori: història, 2000), d’Agustí Alcoberro, a la qual cal afegir la seva autobiografia, a cura de Cristina Gatell i Glòria Soler ( Records de quasi un segle, 2000), i la de Pierre Vilar ( Pensar històricament: reflexions i records, 1995), preparada per Rosa Congost. I, en un sentit global, destaca l’aportació d’Agustí Colomines sobre l’impacte de la historiografia en la construcció d’un ideari nacionalista (“El nacionalisme i la història de Catalunya”, Nacionalismes. Debats i dilemes per a un nou mil·lenni, 2000 i “Tradición y modernidad en la cultura del catalanismo”, Historia Social).
A aquesta història cultural de la catalanitat s’afegeix, a més, el gairebé desconegut assaig d’Àngel Carmona sobre les dues tradicions culturals de la Renaixença ( Dues Catalunyes: jocfloralescos i xarons, 1967) i una densa monografia de Rafael Tasis sobre l’evolució del pensament a Catalunya que, malgrat haver estat escrita al final dels cinquanta, fou reeditada fa poc i continua essent molt vàlida [ Els Jocs Florals de Barcelona en l’evolució del pensament a Catalunya (1859-1958), 1997]. Amb relació a l’Institut d’Estudis Catalans, destaca el llibre d’Albert Balcells i Enric Pujol ( Història de l’Institut d’Estudis Catalans, 1907-1942, 2002) i els articles de Balcells (“L’Institut d’Estudis Catalans durant la Guerra Civil”, Revista de Catalunya, i “L’Institut d’Estudis Catalans i la Diputació de Barcelona sota el règim franquista”, Afers. Fulls de recerca i pensament), que amplien el primer resum de Miquel Coll i Alentorn (“Els primers setanta-cinc anys de l’Institut d’Estudis Catalans”, Història, 2. Obres III, 1992). Sobre altres institucions de cultura, hi ha el primerenc treball de Martí Sans i Orenga sobre l’Ateneu Barcelonès ( Breu història de l’Ateneu Barcelonès, 1983), a banda del més aprofundit de Casassas ( L’Ateneu Barcelonès: dels seus orígens als nostres dies, 1986) i de dues breus monografies, una de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona sobre la mateixa institució ( Historia y labor de la Real Acadèmia de Buenas Letras de Barcelona: desde su fundación en el siglo XVIII, 1955) i una altra de Josep M. Solé i Sabaté sobre una històrica institució de barri ( Història del Foment Martinenc, 1877-1977, 1978).