Desenvolupament enciclopèdic
Totalment atípica, fou escrita amb la intenció de fer memòria d’un període de la història de Catalunya (1900-36) que, segons l’autor, acabà amb l’esclat de la guerra civil. També fou atípica per haver estat escrita en solitari, gairebé en solitud, amb una total independència de criteri i de judici, amb la doble intenció de dir què havia passat, i d’escatir per què havia passat. El fet que l’autor prescindís de qualsevol idea sobre com o quan seria publicat el seu treball accentuà aquesta absoluta llibertat d’esperit i de ploma.
La presència de Galí, en molts casos com a actor i sempre com a espectador pròxim, donà a l’obra un marcat caràcter de memòries, en el sentit d’estar esmaltada d’anècdotes. La protagonista de les memòries és, però, Catalunya. I el fet que l’autor actor Galí estigués radicalment implicat en el que explica i que l’obra fos escrita des del pregon sentiment dolorós de la derrota, li proporciona en certs moments un caràcter marcadament èpic. Ara bé, tot això no treu un esforç per presentar correctament les dades objectives, a part del fet de judicar amb absoluta llibertat fets, actituds, institucions i personatges.
L’autor s’hagué de crear un quadre per a encaixar-hi tot el que volia historiar, tasca que no degué ser fàcil, com ho mostren els nombrosos esborranys que se’n conserven a l’ANC. Els tres volums inicials els dedicà a l’extensa introducció: “L’estat de la cultura a Espanya i Catalunya l’any 1900”. El llibre primer tracta de la llengua, com a símptoma i instrument de la Nova Catalunya; el segon es refereix a l’ensenyament primari, i el tercer llibre n’explica el secundari, amb l’exaltació èpica de l’Institut-Escola. L’ensenyament tecnicoindustrial, d’arts i oficis i belles arts, en què aporta dades essencials i úniques sobre la Universitat Industrial de la Mancomunitat, fou tractat en els llibres IV i V. Segueixen els ensenyaments agrícoles (llibre VI), econòmics, socials i administratius (VII), els ensenyaments per a la dona (llibre VIII) i els universitaris (llibre IX). Intercaladament, hi ha un assaig molt personal sobre el moviment artístic, especialment la pintura (llibre V).
El llibre X aborda un tema de gran complexitat però fonamental en la vida de Catalunya: la cultura popular. Galí hi analitza el projecte fallit de l’Institut d’Educació General, que havia de ser el contrapès de l’Institut d’Estudis Catalans, el Centre Excursionista de Catalunya (i l’excursionisme) i els ateneus encara sobrevivents. El llibre XI reuneix elements heterogenis i difícils d’estudiar, però cabdals, com tot el que fa referència a les biblioteques populars, a l’ateneu o al moviment literari, principals centres d’interès del volum. L’assaig sobre la literatura catalana, completament aliè a les classificacions i els conceptes vigents, fou considerat tan heterodox que hi hagué qui el volgué suprimir en el moment de l’edició.
En els llibres XII, XIII i XIV es marquen els eixos de diversos temes. La música i el teatre prenen un relleu important en el volum XII. Els historials de la Biblioteca de Catalunya són la matèria central del llibre XIII, mentre que els de l’Arxiu de la Ciutat omplen el llibre XIV, per als quals Galí pogué comptar amb l’ajut informatiu dels creadors de les respectives institucions.
El llibre XV, dedicat als serveis tecnicoadministratius, és, potser sense voler-ho conscientment l’autor, un llibre clau. Conté els judicis més aguts sobre la tesi fonamental de l’obra: la capacitat de Catalunya per a autogovernar-se i la necessitat d’una administració modesta però eficient. S’hi analitzen institucions públiques o semipúbliques, com el Consell de Pedagogia, els Serveis d’Estadística, d’Estudis Jurídics, de Cartografia, de Meteorologia, de Patrimoni... L’autor hi estudia també el cas Eugeni d’Ors. Així mateix, hi analitzà la història de les grans institucions de cultura, fet que l’obligà a remuntar-se fins al s. xviii. Fou molt probablement aquesta necessitat, especialment per al cas de les acadèmies, el que li feu veure la importància dels antecedents de la vida cultural catalana del s. XX i l’induí a escriure els tres volums d’introducció.
L’assaig sobre la filosofia i els filòsofs catalans (o millor, sobre la manca de filòsofs catalans), i en general totes les consideracions i els comentaris a les figures científiques catalanes del segle, constitueixen un altre dels punts forts de l’obra (llibres XVI i XIX). També ho és la valoració dels mecenatges, especialment els de Cambó i de Patxot (llibre XVIII). Val la pena fer constar que hi hagué partidaris i detractors acèrrims de la publicació del llibre sobre l’IEC (llibre XVII), fins a l’extrem que s’intentà fer desaparèixer l’original.
Un caràcter especial té el llibre XX, dedicat a la contribució de l’Església al moviment cultural. L’autor no investigà mai directament en arxius, ni treballà amb fonts primàries. No exhaurí la bibliografia existent, però sí que examinà molt detingudament certs llibres que rarament es llegeixen íntegrament: Pi i Arimon, Ruiz y Pablo, Graells, el canonge Barraquer..., i, d’una manera especial, Desdevizes du Dézert, per al XVIII.
La Història de les Institucions no és, doncs, ni una obra nostàlgica ni una obra partidista. És una obra èpica sobre Catalunya, crítica i dura. Potser si l’autor l’hagués revisada pensant en una edició més llunyana, quan Catalunya donà mostres de recobrar el pols, hauria llimat alguns cantells o alguns judicis. Se sap que l’any 1968, quan semblà possible publicar el llibre II (sobre l’ensenyament primari), modificà únicament un punt, el seu judici sobre Bardina i la seva obra.
Lectures
- GALÍ, J.: “L’epíleg de la Història de les Institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936”, Relleu, 66, oct.-des. 2000, p. 5-11.