Desenvolupament enciclopèdic
L’interès per l’aspecte mental o per l’estudi de l’anomenat “tercer nivell” de les societats pretèrites fou, en part, una reacció a trenta anys de domini de la història socioeconòmica. El canvi fou definit metafòricament per un dels seus promotors com el trasllat “del celler al graner”, i comportà l’assumpció de tota una sèrie de temes als quals fins aleshores s’havia atribuït un paper marginal en l’explicació històrica. Els pioners de la història de les mentalitats foren, entre d’altres, Philippe Ariès, que treballà sobre la infantesa i la mort, Jean-Louis Flandrin, que afrontà qüestions com la paternitat, la sexualitat i la vida emotiva dels camperols, Jean Delumeau, que investigà la història de la por i de la culpa a Occident, Jacques Le Goff, que analitzà l’aparició de la idea de purgatori, Michel Vovelle, que s’interessà per la problemàtica de la descristianització, i Emmanuel Le Roy Ladurie, que descriví la cultura material, les accions quotidianes i els pensaments immanents dels habitants d’una vila occitana durant els s. xiii i xiv. L’enorme varietat temàtica i la nebulosa que envolta una bona part de les qüestions tractades han dificultat una definició clara i unànime de la història de les mentalitats. Així, per exemple, Ariès la qualifica com l’espai de «l’inconscient col·lectiu»; Vovelle, com el «conjunt de visions del món», i Ricardo García Cárcel, un dels animadors d’aquest moviment a Catalunya, com «el patrimoni col·lectiu, conscient i inconscient, produït, heretat i supervivent en una comunitat al llarg del temps». El tractament d’aquests nous camps significà la valoració de certs àmbits històrics (religió, literatura, idees), l’aliança amb altres ciències socials (antropologia, sociologia, etnografia, psicohistòria) i la recuperació de temes que havien prosperat, o estaven prosperant, sota altres denominacions (folklore, cultura popular). Aquesta innovació metodològica i temàtica feu de la història de les mentalitats un producte molt ben acollit pel gran públic francès i constituí el període de més gran influència de l’escola dels Annales a escala internacional.
A causa de la diferència de ritmes entre la historiografia francesa i la catalana, al principi de la dècada del 1980 la novetat de la història de les mentalitats arribà a Catalunya i a València de la mà de les primeres reprovacions contra aquesta disciplina. A més, la intensa influència marxista de l’avantguarda historiogràfica catalana d’aquells moments feu que la recepció es fes amb moltes cauteles i, fins i tot, es rebutgés de ple. Ja Josep Fontana, en un article premonitori publicat en la revista Recerques (1974), alertà sobre la nova –errada i perillosa, segons ell– orientació dels Annales. És molt probable que l’ascendent de Fontana i la importació de les primeres veus crítiques evitessin moltes vocacions. El cert és que la pràctica d’aquesta tendència no aconseguí una gran implantació.
A la història de les mentalitats se li ha retret la seva autonomia respecte de la història social i econòmica –els fenòmens mentals s’erigeixen en el motor de la història–; se n’ha qüestionat la tendència a aplicar els components mentals a tota una col·lectivitat homogeneïtzada i estable, evitant la conflictivitat social i el canvi revolucionari; ha estat acusada també de recórrer moltes vegades al tractament de temes frívols i a la construcció de models simplistes; i, finalment, se li ha criticat la utilització del mètode quantitatiu o serial (sobretot a partir dels testaments), la qual cosa ha acabat convertint els temes mentals en nombres i percentatges, accentuant-se d’aquesta manera la seva fragmentació i la seva renúncia a la història total.
Per tot això, a Catalunya la història de les mentalitats fou rebuda pràcticament amb un debat. L’any 1985 la revista Manuscrits organitzà una taula rodona amb l’eloqüent títol de “La història de les mentalitats: una polèmica oberta”. Els participants foren Fontana, García Cárcel, C. Martínez Shaw i J.M. Salrach. L’opinió de Fontana fou frontalment contrària al que anomenava “petita secta francesa”, mentre que la posició dels altres constituí una defensa matisada de la història de les mentalitats, basant-se en la licitud dels estudis realitzats des d’una òptica marxista (Thompson o Vovelle, per exemple). En aquells moments, a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Barcelona es començaren a impulsar les primeres investigacions sobre temes relacionats amb les mentalitats. Tot i així, a la UAB, la novetat fou efímera i no passà de petites recerques, i de l’erecció d’alguna assignatura dins la titulació d’història. A la UB, la influència fou una mica més intensa i donà lloc a diversos treballs.
Dues característiques principals marquen les línies d’investigació sobre la història de les mentalitats en l’àmbit català: en primer lloc, la seva dependència de la cultura religiosa i, particularment, de la cultura funerària; i, en segon lloc, l’excessiva atenció prestada al s. xviii. Indubtablement, el tema estrella ha estat el de les actituds davant la mort. En el Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya (1984) (vg. Congressos d’Història Moderna de Catalunya), on s’inclogué una secció dedicada a la cultura i a les mentalitats presentada per García Cárcel, entre les escasses comunicacions dedicades a les mentalitats destacà la de D. Granado referent a les actituds de la població de Martorelles davant la mort. Un any abans, A. Domingo presentà una tesina a la UAB sobre el discurs eclesiàstic sobre la mort a través dels sermons funeraris, i el 1982, el mateix García Cárcel presentà una aproximació metodològica sobre la mort a Barcelona durant l’Antic Règim. L’any 1985 la revista L’Avenç publicà un dossier sobre la mort, amb un article de M. Vovelle i aportacions de García Cárcel, O. López, M. Moya i M. Armengol, D. Granado i A. Domingo. A partir d’aleshores, el tema ha constituït una autèntica moda i ha mantingut una important tirada fins els primers anys de la dècada dels noranta: Anna Mitjans ha historiat la mort a Vilafranca del Penedès; Genaro Lamarca ha estudiat la mort dels camperols a València; Modest Barrera, la mort en l’època barroca a Castelló i Borriana; Anna Maria Álvarez, la mort a l’Elx medieval; Olga López, la mort a Mataró, i Raymond Sala, la mort a l’Alt Vallespir.
Sobre altres temes relacionats amb les mentalitats s’ha escrit quantitativament poc. Destaquen els treballs de Martí Gelabertó sobre els aspectes magicoreligiosos a la Catalunya de l’Alta Edat Moderna i els dos primers números de la valenciana Revista d’Història Medieval, el primer dedicat a la violència i la marginació, i el segon, a l’espiritualitat femenina medieval.
Durant la dècada del 1990, la història de les mentalitats s’ha investigat menys com a objecte en si mateix, però s’ha incorporat a l’explicació històrica, sobretot dins l’heterogènia temàtica de la història social.
Lectures
- BARREIRO, B.: “Realidad y perspectivas de la historia de las mentalidades”, Chronica Nova, 19, 1990, p. 51-76.
- BARROS, C. (ed.): Historia a debate. Tomo II. Retorno del sujeto, Historia a Debate, Santiago 1995.
- d. a.: “La història de les mentalitats: una polèmica oberta”, Manuscrits. Revista d’Història Moderna, 2, 1985, p. 31-55.
- FONTANA, J.: “Viejos campos en proceso de renovación: historia de la cultura, historia de las mentalidades”, La historia después del fin de la historia, Crítica, Barcelona 1992, p. 101-112.
- GARCÍA CÁRCEL, R.: “Cultura y mentalidades en la Cataluña del Antiguo Régimen”, Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya, Universitat de Barcelona, 1984, p. 523-529.
- GONZÁLEZ MÍNGUEZ, C. (ed.): La otra historia. Sociedad, cultura y mentalidades, Euskal Herriko Unibertsitatea, Bilbao 1993.