També s’hi han d’incloure llibres sobre institucions de dret públic i privat. Malgrat que a Catalunya hi ha una llarga tradició medieval de comentar els Usatges (Jaume de Montjuïc, Narcís de Santdionís, Jaume Marquilles, etc.), la historiografia jurídica catalana té els seus inicis al llarg dels s. XVI i XVII.
Els primers historiadors del dret català Davant del perill inqüestionable que representà l’involucionisme de la monarquia castellana contra les institucions catalanes, diferents autors estudiaren algunes de les principals institucions públiques que han configurat l’essència jurídica del país. Lluís de Peguera analitzà l’organització de les corts, i Andreu Bosc detallà els càrrecs i els oficis públics més destacables dins del Principat. Després de la derrota del 1714, no es feu cap estudi rellevant sobre la història jurídica a Catalunya, i calgué esperar l’arribada d’Antoni de Capmany de Montpalau per a trobar una obra de consideració. Capmany fixà la seva residència a Madrid el 1775, on ocupà diversos càrrecs públics. Organitzà i dirigí l’Arxiu del Reial Patrimoni de Catalunya (1802), i fou diputat de l’Ajuntament de Barcelona a Madrid, des d’on mantingué una relació constant amb la Junta de Comerç barcelonina. El 1777, la Junta li encarregà l’estudi de l’antic comerç i marina de Catalunya. En produir-se la invasió napoleònica, col·laborà en la tasca de convocar les Corts Generals que es reuniren a Cadis el 1810. Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1781), mostrà una gran preocupació pel passat gloriós i medieval de la ciutat de Barcelona, i això es plasmà en les seves obres: Antiguos tratados de paces y alianzas entre algunos reyes de Aragón y diferentes príncipes infieles del África y de Asia desde el siglo XIII al XV (1786), Ordenanzas de las armadas navales de la Corona de Aragón (1787) i Código de las costumbres marítimas de Barcelona (1791). Però la seva obra fonamental, considerada el màxim exponent de la historiografia juridicohistòrica catalana d’aquest període fou, sens dubte, Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-92). A partir de la consulta de gran nombre de documents medievals, estudià la història dels principals fets històrics mercantils catalans i redactà una obra crítica i documentada. Pòstumament es publicà el seu treball Práctica y estilo de celebrar Cortes en el reino de Aragón, Principado de Cataluña y reino de Valencia (1821).
El segon nom propi de la historiografia jurídica fou Ramon Llàtzer de Dou, eminent jurista vinculat a la Universitat de Cervera, encara que també se significà pel seu vessant d’economista. Deixeble de Josep Finestres, el 1770 fou professor ajudant de dret canònic i, posteriorment, es convertí en catedràtic de decrets i de dret civil. El 1805 fou nomenat canceller de la Universitat de Cervera. La seva obra més coneguda i principal és Instituciones del derecho público general de España, con noticia del particular de Cataluña y de las principales reglas de gobierno en cualquier estado (en nou volums, 1800-03), considerada la millor síntesi del dret públic de l’Antic Règim. En aquesta recerca, l’autor intentà solucionar la manca de metodologia i la dificultat per esbrinar la norma efectivament aplicable. Fou l’exponent més clar del primer tractat sistemàtic específicament referit al dret públic general d’Espanya, i també al de Catalunya. Destaca l’estudi que feu dels furs no suprimits per Felip V. També cal esmentar-ne Proyecto sobre laudemios (1831).
El moviment codificador Abans de l’arribada de l’escola històrica alemanya –que comportà una renovació en la conceptualització dels estudis històrics–, el període que comprèn des de la decadència de la Universitat de Cervera fins a la recepció del dret històric significà una època de tradició i renovació dins dels estudis de la jurisprudència catalana. Majoritàriament, s’emprà la tècnica de l’exegesi dels textos recopilats. Fou una època en la qual els juristes hagueren de fer front al fenomen codificador. Per tant, s’intentà reviure el dret català tradicional davant de l’aplicació indiscriminada del dret castellà.
Pere Nolasc Vives i Cebrià representà, sens dubte, la tradició. Estudià lleis a la Universitat de Cervera, on coincidí amb Joaquim Rey Esteve. L’any 1835 li fou concedida la càtedra de pràctica forense, moment en què R. Roig i Rey s’encarregà de la de dret romà i R. Martí i d’Eixalà, de la de dret espanyol. Vives fou admès a l’Audiència com a advocat, i l’any 1820 fou nomenat relator d’aquesta institució, càrrec que exercí fins el 1832. Davant del moviment codificador, que visqué de prop, Vives manifestà la seva preocupació perquè no signifiqués un sacrifici per a la legislació catalana. Amb tot, donà un cert suport a aquesta nova forma de presentar el dret i lluità per la conservació d’algunes institucions jurídiques catalanes, com l’emfiteusi. La seva gran obra, Traducción al castellano de los Usages y demás derechos de Cataluña que no están derogados o no son notoriamente inútiles, con indicación del contenido de éstos y de las disposiciones por las que han vendio a serlo, es publicà a Barcelona entre els anys 1832 i 1838 (quatre volums més un índex, nova edició 1861-67 i 1989). Aquest treball remarcà la importància del dret civil català, molt malmès després dels decrets de Nova Planta. La traducció respectà la sistemàtica seguida per la recopilació del 1704, que continua molt de prop l’ordre adoptat pel codi de Justinià. Es tracta d’un text fidel a l’original, amb reproduccions del text llatí o català, encara que en feu un comentari exegètic, un mètode antiquat per la seva manca de planificació en l’exposició. Malgrat això, l’obra fou molt més que una traducció dispositiva: esdevingué un recull exhaustiu de la doctrina dels autors clàssics catalans sobre aquestes institucions.
Amb la mateixa tradició, fra Magí Ferrer escriví Las leyes fundamentales de la monarquía española, según fueron antiguamente y según conviene que sean en la época actual (1843), i a València, Josep Vilarroya presentà el treball Apuntamiento para escribir la historia del derecho valenciano y verificar una perfecta traducción de los fueros recogidos (1804), amb el propòsit de fer una traducció al castellà dels furs.
La renovació dels estudis sobre dret català s’emmarcà dins de les possibilitats que oferí la sistematització aportada pel codi civil francès o codi de Napoléo. Així, el treball de Josep Antoni Elias i Esteve de Ferrater Manual del Derecho civil vigente en Cataluña o sea resumen ordenado de las disposiciones del Derecho real posteriores al Decreto llamado de Nueva Planta y de los anteriores así del Derecho municipal, como el canónico y romano aplicables a nuestras costumbres (1842), estructurat en llibres, presentà la seva formulació en articles que segueixen la norma del codi per facilitar la localització de les disposicions. També s’afegí a aquesta metodologia Ramon Martí i d’Eixalà, amb el Tratado elemental del Derecho civil Romano y Español (1832), que adoptà per a l’exposició el pla del codi. Catedràtic de dret civil i mercantil a la Universitat de Barcelona, Martí i d’Eixalà fou conegut també per les seves obres jurídiques didàctiques, com Instituciones del derecho mercantil de España (1848).
L’escola històrica Pels voltants de l’any 1860, aparegueren un grup de juristes catalans que, seguint un corrent originari d’Alemanya, propugnaren estudiar el dret tradicional rebutjant el racionalisme i la formulació abstracta de la legislació. Entre aquests juristes destacaren F. Permanyer, E. Reynals i Rabassa, M. Duran i Bas i G.M. de Brocà, entre d’altres. Els principis més seguits per l’escola catalana foren que l’esperit popular havia de ser la font de les institucions jurídiques, que els costums i no pas les lleis són les que creen i formen més íntimament el dret dels pobles i, sobretot, el rebuig a la uniformitat de la legislació, que no sempre és convenient ni oportuna. El principal impulsor fou, sens dubte, M. Duran i Bas, jurista i polític que arribà a ser catedràtic de la Facultat de Dret de la UB. Per tal de defensar el dret català, utilitzà el dret romà de manera científica i demostrà la seva vinculació amb el dret del Principat com a supletori. De tota la seva bibliografia destaca Memoria acerca de las instituciones del derecho civil de Cataluña (1883, reed. 1995). Aquesta obra suposà un rebuig al moviment codificador que propugnà redactar una codificació civil d’àmbit estatal. A causa de la continuada oposició foralista que fins llavors tingueren els projectes civils, es demanà als territoris on encara continuava vigent el seu dret històric la redacció d’un estudi de les principals institucions que conservaven. Duran i Bas defensà que hi hagués codificacions independents, en lloc de redactar un sol codi amb apèndix, i vetllà per la preservació dels costums catalans coneguts i aplicats durant molts segles.
G.M. de Brocà i de Montagut, historiador i jurista, estudià les fonts del dret català, però la seva aportació fonamental fou combinar conjuntament història i dret privat. La seva obra no estigué tan influïda per Savigny com per Duran i Bas. Brocà pertanyé a una tradició pròpia del s. xix en què la codificació marcà la doctrina catalana. Reclamà la bondat del dret civil del Principat partint del gran nombre de tractadistes, les sentències de l’Audiència i la realitat de les fonts. Justificà les institucions a través de la tradició i remarcà el paper dels costums. Entre els seus treballs destaquen Instituciones del derecho civil catalán vigente, comentadas con la doctrina del tribunal supremo y precedidas de una introducción histórica, publicat conjuntament amb Joan Amell i Llopis (1880), Els Usatges de Barcelona (1914) i Historia del derecho de Cataluña (1918). Brocà presentà la història del dret català estructurada en èpoques.
Altres autors són: A.M. Borrell i Soler, amb Dret civil vigent a Catalunya, molt influït per l’obra de Savigny, i també l’advocat i escriptor Reynals i Rabassa. E. de Hinojosa Naveros creà una escola acadèmica amb caràcter nacional espanyol, seguint les directrius de l’escola històrica. Jurista, polític i historiador, aprofità la seva estada a Barcelona com a governador civil (1900) per a aplegar material per a les seves obres: El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la edad media (1906) i La réception du droit romain en Catalogne (1908). A Mallorca cal destacar el jurista Pere Ripoll, que estudià les institucions civils mallorquines: Memoria sobre las instituciones de derecho civil de las Baleares (1880), que s’emmarca en els treballs preparatoris de la codificació civil espanyola. Altres autors foren Emili Bravo, amb Derecho civil vigente en Mallorca (1904), i Maties Mascaró, amb Derecho foral de Mallorca (1904).
Tot i que hi hagué una preocupació per recuperar l’antic dret civil català, els juristes també defensaren que calia aplegar el dret públic històric, i editaren tant els antics furs, privilegis i costums municipals com tota la legislació de cort. J. Coroleu i Inglada es dedicà a estudiar les institucions catalanes medievals i treballà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó amb el propòsit de reivindicar les antigues llibertats catalanes. Fou conegut per dues obres: Las cortes catalanas (1876, amb Pella i Forgas) i Los fueros de Cataluña (1877). En l’àmbit del dret privat defensà la conservació integral del dret català.
Com a estudiós del dret local destacà la figura de Benvingut Oliver i Estellés. La seva primera obra d’importància fou una edició crítica del Llibre de costums de Tortosa (1871). A més, publicà estudis de dret foral: Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia (1876-81). Fou membre de l’Academia de la Historia, i juntament amb Víctor Balaguer, treballà en l’edició de Las cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y Principado de Cataluña. El primer volum aparegué l’any 1896. També publicà un estudi de dret civil català: Estudios históricos sobre el derecho civil de Cataluña (1867).
J. Pella i Forgas, jurisconsult, historiador i polític, interessat pel dret públic català, publicà Llibertats i antic govern de Catalunya (1905). També cal esmentar la important edició sobre el Código Civil de Cataluña (1916-19).
A Mallorca diversos autors s’interessaren per donar a conèixer la història del dret públic. En destaquen les obres següents: J.M. Quadrado: Privilegios y franquicias de Mallorca. Cédulas, capítulos, estatutos, órdenes y pragmáticas otorgadas por los reyes de Mallorca, de Aragón y de España desde el siglo XIII hasta el fin del siglo XVII (1894); E. Aguiló: Antigues franqueses i privilegis del regne, publicat des del 1893 fins al 1898, i A. Pons: Constitucions del Regne de Mallorca (1931-34), en què s’inclou una selecta documentació amb les disposicions legals que regulen l’aparell administratiu del regne.
La recerca sobre les fonts antigues del dret català Durant el s. xx, l’estudi de la història del dret català anà assolint un gran desenvolupament gràcies a l’aplicació sistemàtica de nous mètodes historiogràfics en la recerca de les fonts antigues. Sorgí una preocupació per cercar les obres jurídiques primerenques, és a dir, les que configuraren el dret històric català, com els Usatges, les cartes de poblament i les franquícies, els costums o els diplomes carolingis. Ferran Valls i Taberner, jurista, historiador i arxiver, es mantingué fidel a l’escola d’Eduardo de Hinojosa i al nou projecte de la Mancomunitat de Catalunya encaminat a fixar, publicar i reordenar el dret català amb la creació de l’Oficina d’Estudis Jurídics. Un dels seus primers treballs fou l’edició dels Usatges de Barcelona, que publicà amb la col·laboració de Ramon d’Abadal (1913). En la seva tesi doctoral, estudià les fonts, Consuetudines Ilerdenses (1913). Publicà també: Privilegis i ordinacions de les valls pirinenques: I. Vall d’Aran; II. Vall d’Àneu, Vallferrera i Vall de Querol; III. Vall d’Andorra, (1917-20); Els antics privilegis de Girona i altres fonts documentals de la compilació consuetudinària gironina de Tomas Mieres (1928) i Privilegis de la Vall de Ribes (1992); resseguí les antigues fonts mercantils amb el Llibre del Consolat de Mar (1930-33) i reuní un conjunt dels seus escrits a Estudis d’història jurídica catalana (1929).
Per la seva banda, Ramon d’Abadal i de Vinyals, historiador i jurista, centrà les seves investigacions en el període comtal català. Els seus primers treballs versaren sobre fonts jurídiques, com la tesi doctoral Les Partides a Catalunya (1914). L’obra cabdal n’és, sens dubte, la Catalunya carolíngia, de la qual publicà Els diplomes carolingis a Catalunya (1926-52) i Els comtats de Pallars i Ribagorça (1955). Pel que fa als nous estudis i edicions dels Usatges, es publicaren treballs com els de J. Rovira i Armengol: Els Usatges de Barcelona i commemoracions de Pere Albert (1933), J. Ficker: Sobre los Usatges de Barcelona y sus afinidades con las Excepciones legum romanorum (1926), E. Besta: Usatici ed usi curiali di Barcellona (1925) i J. Flach: Los Usatges de Barcelona (1930).
Entre els estudiosos sobre dret local i territorial, sobresortí la figura de Jaume Cots i Gorchs, que publicà textos sobre dret romà i medieval català, com ara Consuetudines Dioccesis Gerundensis (1929), Les “Consuetuds” d’Horta (1931), Textos de dret rossellonès (1932), a més de la versió catalana del Corpus Iuris Civilis (1933). També cal esmentar R. Foguet, amb el Código de las costumbres de Tortosa a doble texto, traducción al castellano del más auténtico ejemplar catalán (1919), o bé J.O. Anguera de Sojo, jurista i polític que estudià el dret català a l’illa de Sardenya: Memòria sobre les investigacions fetes a la illa de Sardenya relatives al dret català en ella (1913) i El dret català en la illa de Sardenya (1914).
El dret privat català també meresqué una atenció especial de diferents autors. Una vegada plasmats els fonaments i la recuperació del dret històric a través de les obres de Vives, Duran i altres, es començaren a articular estudis concrets i especialitzats de diverses branques del dret civil. F. Carreras i Candi, a més de dedicar-se a l’anàlisi del dret públic cercant Les ordinacions urbanes de bon govern a Catalunya, l’any 1909 publicà un estudi sobre els orígens d’una de les institucions jurídiques privades amb més tradició a Catalunya, l’emfiteusi: Orígenes de la enfiteusis en Barcelona durante los siglos XI y XII.
J. Martí i Miralles s’inicià en la recerca del dret local a les terres de l’Ebre estudiant el Llibre dels costums de Tortosa, però sobretot fou reconegut per les seves aportacions dins del camp del dret successori, amb Principis del dret successori aplicat a la fórmula d’usdefruit vidual i d’herència vitalícia (1925). A més, participà de manera destacada en la redacció de l’Apèndix de dret català al codi civil del 1930, a fi de millorar, modificar i posar al dia el projecte d’Apèndix de Duran i Bas.
També destacà F. Maspons i Anglasell, catedràtic de dret civil, que publicà estudis sobre institucions jurídiques catalanes, com Textos de dret català antic i Institucions de dret català (1921). Les seves recerques històriques s’encaminaren a recuperar els juristes clàssics catalans dels s. XIV, XV, CVI i XVII, que havien configurat el dret civil a través dels seus estudis i les seves decisions a la Reial Audiència. Les obres més representatives de Maspons són: Nostre dret familiar segons els autors clàssics Fontanella, Càncer, Comes, Mieres, Ferrer, etc. (1899), edició que renovà i completà el 1907, i Qüestions civils estudiades segons nostre dret per Lluís de Peguera (1913). Els seus estudis culminaren amb la publicació del llibre Fons de dret català (1963). A més, edità diverses obres divulgatives amb l’ànim de popularitzar el dret català, com El testament parroquial (1927), La llei de la família catalana (1935) i El règim successori català (1938).
Els estudis del dret català després del 1939 Després de la Guerra Civil Espanyola, es continuaren fent estudis sobre la història jurídica catalana, sobretot a la UB, on es gestaren gran part d’aquests treballs. Des de la càtedra d’història del dret, J.M. Font i Rius formà una veritable escola per a l’estudi del dret històric. Els seus treballs versaren sobre els problemes jurídics de la conquesta cristiana i els orígens dels municipis catalans. Tot això donà lloc a la publicació de la seva obra bàsica: Cartas de población y franquicia de Cataluña (1969-83). També es dedicà a l’estudi de textos de dret local i comarcal ( El procés de formació de “Les Costumes” de Tortosa), règim municipal ( Génesis y manifestaciones iniciales del régimen municipal en Cataluña), i recerca del dret senyorial ( Els orígens del cosenyoriu andorrà). A més, fou el continuador de l’obra inacabada de Ramon d’Abadal Catalunya carolíngia.
Altres estudiosos del dret local han estat P. Loscertales, amb La costumbre de Lérida (1946), i J. Massip, amb Els costums de Tortosa (1998). Dins de l’àmbit universitari cal esmentar la figura de J. Lalinde Abadía, estudiós de la història i l’organització de les principals institucions de la monarquia a Catalunya: La Gobernación general en la Corona de Aragón (1963), La institución virreinal en Cataluña: 1471-1716 (1964) i La jurisdicción real inferior en Cataluña: “corts, veguers, batlles” (1966). Posteriorment publicà El Ordenamiento interno de la Corona de Aragón en la época de Jaime I (1976), Las instituciones de gobierno de la Corona de Aragón en el Mediterraneo del “Vespro” (1984) i Del decret de Nova Planta al constitucionalisme (1983).
Al País Valencià destacà A. Garcia i Sanz, que analitzà algunes de les institucions històriques valencianes, començant pels Furs de València (1970), La Sistemática de las compilaciones del derecho valenciano (1968) i La Generalitat valenciana en la història (1994). També ha centrat la seva recerca en el dret marítim en la Historia del derecho marítimo catalán (1989) i el Llibre del Consolat de Mar (publicat amb Germà Colón, 1981-87).
S. Sobrequés i Vidal és l’autor de la monografia Història de la producció del dret català fins al Decret de Nova Planta (1972), obra de conjunt de gran densitat informativa molt emprada en la docència universitària.
Fora de l’ambient universitari, J.D. de Camps i Arboix, advocat i historiador, publicà: Biografía del derecho catalán moderno (1958), El decret de Nova Planta (1963) i El Memorial de Greuges (1968). J.M. Pons i Guri, jurista, arxiver i historiador, estudià tant el dret públic com el dret privat. Cal esmentar-ne les Constituciones de Cataluña (1953), l’edició del text original de les Constitucions i altres drets de Catalunya (1952), Consuetudines Dioecesis Gerundensis (1953), Constitucions sinodals de Girona de la primera compilació (1967), Constitucions conciliars tarraconenses de 1229 a 1330 (1975-76), El llibre de la universitat de la vila de Blanes (1969) i Actas de las Cortes Generales de la Corona de Aragón de 1362-63 (1982). Dins de l’àmbit del dret privat, escriví obres tan significatives com: El testamento parroquial gerundense en el siglo xiv (1963), Entre l’emfiteusi i el feudalisme (1984), Diplomatari del monestir de Sant Pol de Mar (1966) i El cartoral de Santa Maria de Roca Rossa (1985). També en el dret privat, destaquen els estudis de J. Lalinde Abadía sobre l’evolució del dret de família: La dote y sus privilegios en el derecho catalán (1962) i Capitulaciones y donaciones matrimoniales en el derecho catalán (1965), i els treballs d’A. García Sanz sobre l’evolució del dret mercantil català amb obres de referència com: Comandas comerciales barcelonesas de la baja edad media (publicada amb J.M. Madurell, 1973), Assegurances i canvis marítims medievals a Barcelona (amb M.T. Ferrer i Mallol, 1983) i Societats mercantils a Barcelona (amb Madurell, 1986).
Les noves línies de recerca A la darreria del s. XX, han aparegut noves línies de recerca sobre la història del dret català. Deixebles i alumnes del professor Font i Rius, com T. de Montagut, Piña, Tatjer, Solé, Gay, Serrano i altres han iniciat des de diferents universitats catalanes les seves pròpies investigacions. Dins del camp del dret públic a la UPF, T. de Montagut i V. Ferro s’han especialitzat en la recerca de les institucions reials catalanes medievals i modernes. El primer, amb estudis sobre l’evolució de la fiscalitat i de les institucions financeres de la monarquia catalana: El Mestre Racional a la Corona d’Aragó (1283-1419) (1987), i sobre l’organització parlamentària al Principat, amb l’estudi introductori al llibre de Ll. de Peguera Pràctica, forma i estil, de celebrar Corts Generals en Catalunya i matèries incidents en aquelles (1998). A més, ha fet importants aportacions sobre la història dels juristes medievals i moderns de Catalunya. V. Ferro destaca per la monografia El dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta (1987).
Des de la Universitat de Palma de Mallorca, el professor R. Piña i Homs ha analitzat el dret públic mallorquí amb diversos treballs, com El Gran i General Consell de Mallorca (1977), Els reis de la casa de Mallorca (1982) i La creación del derecho en el reino de Mallorca (1987).
A la Universitat Internacional de Catalunya, J. Serrano ha continuat les recerques del professor Font investigant l’evolució del dret local a les terres de l’Ebre: Senyoriu i municipi a la Catalunya nova: Batllia de Miravet; comandes d’Horta, d’Ascó i de Vilalba: i baronies de Flix i d’Entença (1996).
A la UB, el professor A. Iglesia, des de l’escola compostel·lana, ha estudiat la història del dret comú i la seva incidència en el dret català i en la formació d’un dret espanyol. En l’àmbit del dret privat, Egea, Roca, Coderch, Marsal i Mirambell han continuat la recerca de la història del dret civil. Les línies d’investigació han anat adreçades a recuperar compilacions del s. XIX. J. Egea i Fernández ha elaborat l’estudi introductori a la reimpressió de l’obra de Vives i Cebrià Traducción al castellano de los Usages y demás derecho de Cataluña (1989). A. Mirambell i P.S. Coderch han analitzat el llibre de M. Duran i Bas Projecte d’apèndix i materials recompilatoris del dret civil de Catalunya (1995). La tesi doctoral d’A. Mirambell aprofundeix l’emfiteusi catalana: L’emfiteusi en el dret civil de Catalunya (1982).