història del llibre

Historiografia catalana

En sentit formal, el llibre ha experimentat un procés de transformació al llarg dels segles, de manera que el concepte actual (i tradicional) de llibre com a reunió de fulls de pergamí o paper cosits, encolats i enquadernats formant un volum nasqué quan el còdex desplaçà el liber o rotllo de papir, vers el s. IV.

Desenvolupament enciclopèdic

Aquest format de llibre ha perdurat fins els nostres dies sense canvis revolucionaris, per bé que, des de fa alguns anys, la progressiva implantació del llibre electrònic fa preveure una mutació d’enorme transcendència en un termini de temps no gaire llunyà. D’aquests setze segles d’història, la present relació de perspectives i estudis sobre el llibre se centrarà en el període que es desenvolupà des de la Baixa Edat Mitjana fins a l’expiració –vers el 1830– de l’anomenat “antic règim tipogràfic”, en què la fabricació del paper i el sistema d’estampació es beneficiaren dels avenços industrials.

Són molt diverses les qüestions que conflueixen en aquest tema, però la història del llibre s’ha desenvolupat no com la crònica de la suma de totes les arts, sinó com l’anàlisi dels elements que giren al voltant de l’objecte material o de la mercaderia. Considerat, doncs, a partir del seu continent, el llibre ha estat estudiat en tres circumstàncies principals: en primer lloc, amb relació al procés de producció, és a dir, atenent l’autor del llibre, el treball del copista o de l’impressor, l’estructura del llibre i la vàlua del llibre com a objecte; en segon lloc, amb relació al procés de distribució, és a dir, l’anàlisi de les llibreries i dels llibreters, de la censura, dels llegats llibrescos, de les compres en encants i dels préstecs, i, en tercer lloc, amb relació al procés de possessió, particularment qüestions com ara la sociologia dels lectors i les dimensions, el preu, l’emplaçament i el contingut de les biblioteques particulars.

La història del llibre havia estat tradicionalment un territori dominat per l’erudició descriptiva dels arxivers, bibliotecaris, llibreters, bibliòfils, bibliògrafs, filòlegs i antiquaris, però a partir de l’obra de Lucien Febvre i Henri-Jean Martin L’apparition du libre (1958) s’inicià una via d’investigació basada en l’anàlisi en long durée de la problemàtica econòmica, social i cultural relacionada amb el llibre. La influència de la sociologia i l’aplicació del mètode quantitatiu foren les principals característiques de tot un seguit d’estudis que, sobre aquest tema, es dugueren a terme a França durant la dècada del 1960 i el 1970. Autors com F. Furet, D. Roche, J. Queniart, R. Estivals o F. Barbier foren els més destacats representants d’aquesta història del llibre “a la francesa”, dedicada especialment a investigar la història de la producció impresa i la desigual distribució del llibre en la societat. Aquesta nova metodologia començà a ser experimentada als Països Catalans durant la dècada del 1980, en part gràcies a l’impuls dels hispanistes francesos i, també, com a conseqüència de l’establiment en diversos departaments universitaris (sobretot a Barcelona i a València) de línies de recerca relacionades amb l’àmbit de la cultura escrita.

Els repertoris biobibliogràfics. La història del llibre L’aproximació més clàssica n’ha estat la dels repertoris biobibliogràfics, que, si gairebé es pot dir que aparegueren amb el llibre, a l’Estat espanyol conegueren un important desenvolupament a partir de la Bibliotheca Hispana Nova i la Bibliotheca Hispana Vetus (1672 i 1696, respectivament) de Nicolás Antonio. En aquesta magna obra, el bibliòleg sevillà recopilà la producció literària i científica dels pobles ibèrics, des del temps d’August fins al final del s. XVII. A partir d’aquest treball, i al marge de l’impressionant Manual del librero hispano-americano (1948-77, 28 vol.) d’A. Palau i Dulcet, la majoria dels repertoris sobre el conjunt de l’Estat espanyol s’han cenyit a una matèria o a una cronologia determinades. Tant en un cas com en l’altre, la producció és nombrosíssima; se n’han publicat, fins i tot, diverses guies orientatives, com ara les de P. Sáinz Rodríguez: Biblioteca bibliográfica hispánica (1980), i J. Delgado i J. Martín: Repertorios bibliográficos de impresos del siglo xvi (españoles, portugueses e iberoamericanos) (1993).

A partir del s. xix, les biobibliografies tendiren a limitar-se a una regió, una comarca, una població o un fons bibliogràfic. Així, a Catalunya, destaquen els repertoris de F. Torres i Amat (1836), A. Elias de Molins (1889) i M. Aguiló (1923); a València, els de J. Pastor Fuster (1827-30), J. Ribelles (1905) i F. Martí i Grajales (1927); a les Illes Balears, el de J.M. Bover (1865), i al Rosselló, el de P. Vidal i J. Calmette (1906). Al costat de les obres d’aquests autors, hi ha multitud de topobibliografies ciutadanes, en general lligades a la història de la seva impremta o a les biografies i la producció d’un impressor: per exemple, sobre Girona, es disposa del treball d’E. Mirambell (1988); sobre Lleida, dels de M. Jiménez Catalán (1912) i J. Tarragó Pleyán (1944 i 1945); sobre Tarragona, dels d’Á. del Arco (1916) i J. Salvat i Bové (1977); sobre Reus, del d’E. Aguadé (1996); sobre la impremta mallorquina de Gabriel Guasp, del de G. Llompart (1989), i sobre l’impressor valencià Benito Monfort, dels de G. Gallent (1943) i I. Ruiz (1974). La llista seria molt extensa, però sobta que els dos grans centres tipogràfics –Barcelona i València– no disposin d’una topobibliografia completa. Només n’existeixen repertoris parcials: per a València, l’estudi centrat al s. xvi, de M. Bosch (1989), i per a Barcelona, els catàlegs d’A. Millares Carlo (1981 i 1982), referents al s. xvi, i el de J. Burgos (1993), sobre el XVIII. Moltes biblioteques han editat el catàleg (total o parcial) del seu fons antic, en alguns casos amb unes excel·lents descripcions bibliogràfiques, com ara els elaborats per A. Estrader i N. Fullà sobre les biblioteques de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (1986), Ripoll (1989) i Olot (1991).

Aquests estudis sobre la massa llibresca han anat acompanyats de treballs sobre l’estructura del llibre o sobre les particularitats de certs llibres. Les joies medievals i les rareses del període incunable –llibres impresos des de la instauració de la impremta fins al 1500– han generat una gran quantitat d’estudis monogràfics. Com a mostra, destaquen els treballs de P. Bohigas sobre la il·lustració i la decoració del llibre manuscrit a Catalunya durant els períodes romànic, gòtic i renaixentista (1960, 1965 i 1967), el d’A. Soberanas sobre l’edició barcelonina del 1511 de les Introductiones latinae de Nebrija (1983), el de J. Simón Díaz sobre l’estructura del llibre espanyol antic (1983) i el de P. Vélez sobre el llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1989).

L’anàlisi de la difusió del llibre medieval i modern –sobretot fins el cinc-cents– té una excel·lent i fecunda tradició. Des del final del s. XIX, importants polígrafs dels Països Catalans han dedicat bona part de les seves investigacions a tractar els més variats aspectes de la història del llibre. La producció d’estudis ha estat molt gran, però a la vegada molt dispersa; s’ha fonamentat en treballs puntuals i en la publicació de documents aïllats, particularment d’inventaris de biblioteques d’una certa rellevància que pertanyien sovint a personatges d’una elevada posició social, a corporacions religioses o a llibreters. Igualment, la fabricació, les vendes, les compres, les deixes i els préstecs de llibres han estat descrits amb molta minuciositat, però sense una pretensió sistemàtica.

A Catalunya, Josep Mas, en les seves “Notes documentals de llibres antichs a Catalunya” (1915-16), aplegà notícies de l’arxiu catedralici de Barcelona referents a compres i a préstecs de llibres a diverses esglésies i persones entre els s. xi i xv; Rius i Serra publicà, el 1930 i el 1932, les biblioteques de l’arquebisbe de Tarragona Arnau Sescomes (1346) i de diferents bisbes dels s. XIV i XV; Rubió i Lluch, en la seva gran obra Documents per a la història de la cultura catalana medieval (1908 i 1921, 2 vol.), recopilà moltes dades tretes dels registres i de les cartes reials conservades a l’Arxiu de la Corona d’Aragó sobre llibreters, copistes i il·luminadors, des del s. XIII fins al principi del XV; Carreres i Valls, en El llibre a Catalunya, 1338-1590 (1936), fou el primer investigador que explotà les possibilitats dels arxius de protocols per a la història del llibre i de les biblioteques; Batlle i Prats, al llarg d’una sèrie d’articles publicats entre el 1928 i el 1978, part dels quals foren recollits en La cultura a Girona de l’Edat Mitjana al Renaixement (1979), estudià els llibres i les biblioteques de la catedral de Girona i d’eclesiàstics gironins durant el període medieval i de la primitiva impremta de Girona; Rubió i Balaguer, fill i deixeble de Rubió i Lluch, continuà la línia erudita del seu pare amb treballs com “Inventaris inèdits de l’Orde del Temple a Catalunya” (1907), “La biblioteca capitular de Tortosa” (1918-19) i “Els autors clàssics a la biblioteca de Pere Miquel Carbonell, fins a l’any 1484” (1929). També col·laborà amb J.M. Madurell en l’elaboració, el 1955, de la fonamental obra Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona (1474-1533). Madurell, per la seva banda, examinant de manera especial l’Arxiu de Protocols de Barcelona, publicà més de 500 textos entre llibres i articles. Al marge de Documentos, on es recullen centenars de referències sobre llibres a partir dels testaments, els inventaris i els encants de la documentació notarial, destaquen els treballs següents: “Manuscritos trescentistas y cuatrocentistas” (1951), Manuscrits en català anteriors a la imprenta (1321-1474). Contribució al seu estudi (1974), “Encuadernadores y libreros barceloneses judíos y conversos (1322-1458)” (1961) i “Micer Jaume Callís y su biblioteca jurídica” (1963).

En aquesta mateixa línia s’enquadren els treballs sobre València de J.E. Serrano i Morales: Diccionario de impresores valencianos (1898); M. Beti: “Notícies de llibres tretes d’arxius del Maestrat” (1920-22), i J. Sanchis i Sivera: “Copistes, llibreters i impressors a València” (1917) i Bibliología valenciana (siglos XV, XVI y XVII) (1931-32). Per a les Balears, cal destacar les recerques, a la darreria del s. XIX i primeres dècades del XX, de Bover, Aguiló i Llabrés sobre la impremta, la bibliografia i els llibreters de les Illes.

Les noves vies sociològiques i quantitatives. La història dels lectors Amb la normalització política a l’Estat espanyol després de la dictadura franquista, els nous corrents historiogràfics –sobretot francesos– estimularen l’estacionària història del llibre. L’any 1980, la celebració a la Casa de Velázquez de Madrid del col·loqui “Livre et lecture en Espagne et en France sous l’Ancien Régime” marcà un important punt d’inflexió. A partir d’aleshores proliferaren els congressos, les reunions científiques, els articles i els dossiers que les revistes universitàries –moltes de les quals acabades de crear– dedicaren a la temàtica del llibre. Així, per exemple, la Revista de Historia Moderna. Anales de la Universidad de Alicante consagrà un número monogràfic, el 1984, a “Libros, libreros y lectores”. En tots aquests, la participació d’hispanistes francesos fou molt destacada i, al marge dels primers impulsos per a analitzar la documentació notarial a partir de la quantificació, també es potenciaren els estudis sobre la impremta, la llibreria, la circulació dels llibres, la legislació i la censura. François López s’ocupà de la impremta i la llibreria valenciana al s. XVIII (1986); Jaime Moll, de la implantació de la legislació castellana del llibre a la Corona d’Aragó (1980); María Fernanda Mancebo, de Mayans y la edición de libros en el siglo xviii (1982); Antoni Mestre i Sanchis, d’un mercader de llibres del set-cents anomenat Francisco Manuel de Mena (1984), de la Companyia de Llibreters i Impressors de València al s. XVIII –juntament amb Ricardo Franch– (1984) i de la influència dels llibreters ginebrins en la Il·lustració espanyola i, particularment, en la valenciana (1989); Francisco Aleixandre, de la censura del llibre a València sota el regnat de Carles II (1988); Ricard Blasco, del comerç valencià de llibres (1990); Manuel Peña, de la llibreria i edició a la Barcelona del s. xvi (1991), i Josep Hernando, seguint la tradició erudita de Rubió i de Madurell, dels llibres i lectors a la Barcelona del s. XIV (1995). La llista podria ser molt més voluminosa però es continua evidenciant l’enorme dispersió dels estudis, tant pel que fa a la temàtica com als aspectes cronològics i geogràfics. Encara hi ha dificultats per a marcar un perfil clar de la situació de la impremta i la llibreria als territoris de parla catalana.

Pel que fa al tractament quantitatiu dels lectors i les seves lectures, entre el 1978 i el 1982 Enric Moreu-Rey publicà una sèrie de treballs que es poden considerar de transició entre les anteriors aproximacions erudites i les noves vies sociològiques i quantitatives que tenien gran implantació a França durant aquells anys. El seu mètode mixt, sense filiació amb cap dels renovadors estudis francesos, mostrà les principals limitacions en l’escassa representativitat dels inventaris de llibres que feu servir –reclutats sense gaires criteris estadístics de l’Arxiu de Protocols de Barcelona– i en la desconnexió de les dades que presenta. La novetat més remarcable dels seus treballs fou l’atenció que mostrà pel segle de la Il·lustració, davant el massiu interès que els investigadors anteriors havien mostrat vers els s. xiii-xvi.

Cap a la meitat dels anys vuitanta començaren a aparèixer els primers estudis, seguint la metodologia francesa, dedicats a l’anàlisi de la difusió i l’ús social del llibre. Aquests treballs acostumen a tenir la ciutat com a marc i es construeixen a partir dels protocols notarials, particularment dels inventaris post mortem, els testaments i els encants. Mesurar el consum del llibre entre els diferents sectors socials a partir dels inventaris de béns, amb referències llibresques o sense; analitzar el contingut de les biblioteques a través de la identificació dels llibres que s’enumeren en els inventaris; determinar el lloc dins de la casa on es conservaven els llibres, i rastrejar les compres dels ciutadans a partir de les subhastes públiques i els préstecs o deixes mitjançant els testaments han estat els objectius principals d’aquesta línia d’investigació que s’ha concretat en diverses tesis de doctorat o estudis monogràfics. Aquesta forma de sociologia cultural retrospectiva marginà una mica el clàssic estudi material del llibre, i confià plenament en la xifra i en la sèrie de l’enquesta històrica. Aquest mètode fonamenta els seus càlculs i induccions en un curt nombre de fets i els aplica després a la totalitat de l’objecte considerat. Així mateix, la utilització d’instruments informàtics col·laborà en l’operativitat (i simplicitat reflexiva) de la nova metodologia. Malgrat les moltes crítiques que han acompanyat els estudis empírics realitzats –i que han servit per a millorar-los–, els estudis serials aconseguiren democratitzar el llibre, i posar de manifest la distància entre la difusió de les avantguardes literàries (Humanisme i Il·lustració, per exemple) i la temàtica dels volums conservats a les biblioteques particulars.

El millor exemple d’aquest procediment serial és l’obra de l’hispanista francès Philippe Berger Libro y lectura en la Valencia del Renacimiento (1987, 2 vol.). En aquest estudi global, que abraça des de l’aparició de la impremta a València el 1474 fins al 1572, s’examinen, a més de la possessió del llibre i del contingut de les biblioteques, la fabricació del llibre, el treball dels impressors, la tasca dels editors i llibreters, la circulació dels llibres i el retrocés del valencià com a llengua literària, entre altres temes. La ciutat de València, a més d’aquest modèlic treball, ha estat escenari de tres destacades investigacions, seguint aquesta mateixa metodologia, per a altres períodes: per al s. XIV, la tesi doctoral de M. Luz Mandingorra Leer en la Valencia del Trescientos. El libro y la lectura en Valencia a través de la documentación notarial (1300-1410) (1990); per al s. xv, la tesi doctoral de M. Rosario Ferrer La lectura en Valencia (1416-1474) (1993), i, per al s. xviii, l’estudi de G. Lamarca Cultura del libro en la época de la Ilustración. Valencia, 1740-1808 (1994).

Gràcies a aquests estudis, la capital valenciana disposa d’una excel·lent panoràmica sobre el consum llibreter des de la Baixa Edat Mitjana fins al segle de les llums, exceptuant, però, el XVII, un segle generalment desatès.

El mateix passa a Catalunya. Les monografies més destacades, fonamentades en el tractament massiu i serial de documentació notarial, deixen de banda l’època del Barroc i cobreixen força bé els segles anteriors i posterior. Barcelona ha estat el marc afavorit per les recerques dels investigadors de la UAB: la tesi doctoral de J. Burgos Rincón, Imprenta y cultura del libro en la Barcelona del siglo XVIII (1993), a més d’analitzar les biografies i les activitats dels impressors i dels llibreters, dona xifres sobre l’extensió social del llibre, i conté una primera aproximació a les possibles lectures dels barcelonins a partir dels continguts de les biblioteques particulars escripturades pels notaris de la ciutat; M. Peña Díaz ha recollit les seves indagacions sobre el llibre en el Renaixement en dos treballs: Cataluña en el Renacimiento: libros y lenguas (1996) i El laberinto de los libros. Historia cultural de la Barcelona del Quinientos (1997). En el primer tracta del món professional del llibre, la possessió i la circulació del llibre i la decadència literària del català; en el segon treball detalla el consum literari mitjançant una minuciosa anàlisi de les biblioteques privades i el fons dels llibreters. Finalment, J.A. Iglesias i Fonseca, en la seva tesi doctoral Llibre i lectors a la Barcelona del segle xv (1996), seguint la mateixa línia, examina, de manera particular, els testaments i els inventaris de l’Arxiu de Protocols de Barcelona.

Fora de Barcelona, l’únic estudi exhaustiu que ha aplicat les noves perspectives sobre la història del llibre ha estat el de Javier Antón Pelayo: La herencia cultural. Alfabetización y lectura en la ciudad de Girona (1747-1807) (1998), també de la UAB. La tercera part d’aquesta monografia analitza tots els inventaris post mortem de la ciutat del Ter entre el 1747 i el 1807, examina la formació de biblioteques particulars, la compra de llibres en encants i les lectures, tant usuals com singulars, de les classes populars i de les elits.

Pel que fa a les Illes Balears, destaca l’obra de Jocelyn N. Hillgarth Readers and books in Majorca, 1229-1550 (1991, 2 vol.), basada en el recull dels testaments i inventaris mallorquins d’aquells tres segles. La identificació dels llibres registrats en els inventaris ha permès a Hillgarth elaborar una evolució de les tendències literàries de l’illa, particularment sobre la difusió del lul·lisme.

Al marge d’aquests estudis serials plantejats sobre el conjunt d’una societat, durant les dècades del 1980 i el 1990 es generaren abundants investigacions que, defugint la puresa quantitativa que avala la representativitat del percentatge, dugueren a terme aproximacions als llibres de les classes elevades utilitzant mostres aleatòries. Seguint aquest criteri, C. Batlle analitzà “Las bibliotecas de los ciudadanos de Barcelona en el siglo XV” (1981); Àngels Serrano, la cultura de la noblesa a la Lleida del s. XVIII (1985); J.A. Català Sanz i J.J. Boigues Palomares, les biblioteques de la noblesa valenciana del s. XVIII (1989), i V. Gil Vicent i V.L. Salavert Fabiani, els “Lectores y libros de medicina en la sociedad rural valenciana de los siglos XVI y XVII: Castelló de la Plana” (1984-85).

La història de la lectura Finalment, la consideració reverencial vers les grans col·leccions de llibres del passat ha continuat seduint el vessant més erudit dels investigadors fins a l’actualitat. Els inventaris de llibres de personatges d’elevada posició o amb unes biblioteques molt riques han originat un bon nombre d’articles. Alguns, però, es limiten a transcriure exclusivament la relació de llibres, sense majors comentaris sobre la biografia del posseïdor i la valoració mateixa dels llibres; d’altres aprofundeixen les temàtiques, els formats, els llocs i anys d’edició o l’idioma dels llibres. Alguns exemples d’aquesta opció han estat els treballs de M. Rosario Ferrer Gimeno, que ha estudiat una biblioteca del final del s. XV pertanyent al canonge Maties Mercader (1987-88); de M. Dolores García Gómez, que ha analitzat les publicacions europees a la biblioteca del canonge valencià del s. XVIII Josep de Cardona (1996), i de Marc Mayer, que ha examinat la biblioteca d’un estudiant barceloní del s. XV (1988).

A partir d’aquests treballs, la història del llibre s’ha convertit en història dels lectors i, d’aquí, en història de la lectura. Les anàlisis han donat respostes plausibles a les clàssiques preguntes de qui eren els lectors i què llegien. Les qüestions que encara esperen resposta són com, on, quan i per què es llegia. L’espai català, amb les fortes influències d’altres llengües (llatí, italià, castellà), pot ser un laboratori suggeridor per a portar a terme aquestes investigacions pendents. Tanmateix, la història de les pràctiques de la lectura implica tornar al llibre, a la seva estructura i al seu format, la qual cosa fa que difícilment es puguin emprendre iniciatives que es limitin a una frontera nacional. Com afirma Roger Chartier, la circulació del llibre ha estat un dels elements que més han col·laborat a uniformar i transformar la civilització europea des de l’Edat Mitjana fins a l’època contemporània.

Lectures
  1. BURGOS, J.: “La historiografía sobre imprenta y cultura del libro en España (con especial atención al siglo xviii)”, Imprenta y cultura del libro en la Barcelona del siglo xviii, vol. 1, tesi doctoral, UAB, Bellaterra 1993, p. 59-158.
  2. CHARTIER, R.: “De la historia del libro a la historia de la lectura”, Libros, lecturas y lectores en la Edad Moderna, Alianza, Madrid 1993, p. 13-40.
  3. FAULHABER, Ch.B.: Libros y bibliotecas en la España medieval. Una bibliografía de fuentes impresas, València 1987.
  4. GARCÍA CÁRCEL, R.: “La posesión del libro en la Cataluña del Antiguo Régimen”, Bulletin Hispanique, 99/1, 1997, p. 135-159.
  5. GIMENO, F.M.; TRENCHS, J.: “Libro y bibliotecas en la corona de Aragón”, El libro antiguo español. Actas del segundo Coloquio Internacional, Madrid 1992, p. 207-239.
  6. IGLESIAS, J.A.: “El llibre i la Catalunya baix-medieval. Notes per a un estat de la qüestió”, Faventia, 15/2, 1993, p. 39-73.
  7. LÓPEZ, F.: “Estado actual de la historia del libro en España”, Revista de Historia Moderna. Anales de la Universidad de Alicante, 4, 1984, p. 11-22.