La seva redacció, en una primera versió catalana, s’inicià immediatament després del retorn de Soldevila del seu exili (1943), i es perllongà fins el 1948. Fou possible gràcies al finançament de l’agrupació benèfica Minerva (que reuní un conjunt de mecenes encapçalats per Fèlix Millet). Les dificultats que existien per a ser publicada en la llengua original (era vigent una prohibició d’editar en català obres científiques, així com les destinades a la mainada) feren que només pogués aparèixer una versió en castellà durant el període 1952-59, a càrrec de l’editorial Ariel.
Amb aquesta obra, Soldevila volgué contestar la versió uniformitzadora i de matriu castellanista que havia assumit com a pròpia la historiografia espanyola dominant ja des del final del segle XIX (gràcies a l’anomenada Generació del 98), i que amb el franquisme esdevingué versió oficial i gairebé única. Els intents realitzats durant força anys per tal de treure’n una edició catalana, una de francesa i una altra d’anglesa no reeixiren. Per tal d’evitar que la censura franquista prohibís d’entrada la seva publicació, es decidí fer-ne una edició de luxe en vuit volums que li foren presentats a mesura que s’enllestien. Això feu que l’original català hagués de ser traduït i ampliat (cosa de la qual s’encarregà el mateix autor), però també motivà que s’hi incorporessin un gran nombre d’il·lustracions amb uns sucosos peus escrits que completaven o reforçaven el text (feina que anà a càrrec de Joan Sales). Val a dir que l’ampliació feta no arribà a un terç del text final i que bàsicament es tractà de la incorporació, en diferents capítols, d’apartats dedicats a la vida quotidiana del període medieval i dels segles XVI, XVII i XVIII, en què es prenien com a base fonts de caràcter bàsicament literari. L’original català, de 1 348 pàgines numerades i mecanografiades, és encara inèdit i es conserva en el fons personal de Fèlix Millet. En aquest mateix fons hi ha també un prefaci de l’obra, datat el 1944, escrit en català i molt crític envers la situació del moment, i que fou publicat en la revista Afers (1999).
L’obra s’inicia amb un apunt geogràfic que serveix per a delimitar el que l’autor considera els quatre nuclis essencials: País Basc, Portugal, Castella i Catalunya, que compten cadascun amb un idioma propi. A partir d’aquí, determinà una dicotomia (erigida com una constant al llarg de l’obra) entre una marcada tendència particularista i una tendència a la unitat, que afectà tots quatre nuclis i de la qual no quedà pas exclosa Castella, malgrat els seus intents d’erigir-se en element pretesament cohesionador i unificador. Soldevila renuncià explícitament a les consideracions de tipus caracterològic i ètnic, per centrar-se en explicacions diferencials estrictament històriques. D’aquí que, en el primer volum, no aprofundeixi la prehistòria i dediqui la seva atenció a la romanització, el període visigòtic i els primers temps medievals. El segon volum continua fins a la descoberta d’Amèrica. El regnat dels Àustria ocupa part del tercer (dedicat al segle XVI), el quart i la meitat del cinquè volums, per donar pas als Borbó. El sisè va de la segona meitat del segle XVIII al principi del XIX, segle al qual consagra els dos darrers volums. Aquesta divisió privilegia clarament el període modern i contemporani, i és un reflex de l’interès creixent per aquestes etapes que manifestà l’autor d’ençà de la publicació de la seva Història de Catalunya (1934-35).
L’aparició d’aquesta nova síntesi hispànica, que fou un èxit editorial (el 1960 se n’havien venut unes 3.000 col·leccions), provocà l’entusiasme de la intel·lectualitat catalana (entre d’altres, R. d’Abadal, C. Riba, S. Sobrequés, J. Vicens, M. Riu, J. Mercader i M. Batllori manifestaren la seva opinió favorable), mentre que despertà reticències en el si de la historiografia espanyola dominant (fins i tot entre els sectors antifranquistes), on l’actitud entusiasta de Gregorio Marañón constituí tota una excepció. Joan Fuster ja apuntà que tota visió global del passat hispànic que provingués del que es considera, des de la capital política de l’Estat espanyol, com a “perifèria” estava condemnada al fracàs, precisament a causa de la seva mateixa condició de “perifèrica”. Malgrat aquest obstacle, la síntesi soldeviliana marcà una fita molt important, perquè arribà a concretar la idea plurinacional del conjunt hispànic (i del mateix concepte d’Espanya) defensada, des de temps ja reculats, per la historiografia catalana. Bona prova del seu encert i vigència és la seva reedició, en tres volums i sense il·lustracions, feta per l’editorial Crítica el 1995.