Desenvolupament enciclopèdic
També es coneix com a història ambiental o història del medi ambient. Els seus pressupòsits bàsics són: l’anàlisi del pensament sobre la natura, l’anàlisi de l’acció humana sobre aquesta i l’estudi de les respostes de la natura davant d’aquesta acció. Des d’aquesta perspectiva, la natura i el medi ambient s’estudien en el seu procés de coevolució, en el sentit d’evolució integrada entre cultura i entorn físic (una idea fonamental en el caràcter inseparable dels sistemes socials, institucionals i ecològics, formulada per R.B. Norgaard el 1981). Entre la bibliografia hi ha coincidència a afirmar que l’interès inicial per incorporar les preocupacions ecològiques a la disciplina històrica té les seves arrels en els anomenats “estudis de la frontera”, iniciats el 1893 als Estats Units, amb personalitats com F. Jackson Turner, W. Prescott Webb i J. Malin. També foren decisius els plantejaments fets des de l’escola dels Annales, amb els treballs de M. Bloch, F. Braudel i L. Febvre, i des dels plantejaments de la història total. Precisament, el creador del concepte d’“història total”, P. Vilar, elaborà un dels estudis més complets de Catalunya des del punt de vista del medi físic ( Catalunya dins l’Espanya moderna, vol. 1, 1962).
L’establiment definitiu de la perspectiva historicoambiental es remunta a la dècada del 1970. Aquests corrents foren part constituent del desenvolupament de la revolució de la història social dels anys seixanta i setanta. També foren producte d’una determinada conjuntura social i econòmica referent a l’estat del medi ambient, de l’efecte que exerciren sobre les ciències socials les preocupacions de la comunitat científica davant la creixent degradació ambiental i el consegüent auge dels moviments ambientalistes. Aquesta nova fornada de treballs dels anys setanta feu especial atenció als temes científics i ètics (amb treballs com els d’A.W. Crosby, W.H. Mc Neill, R. Carson, A. Leopold, B. Commoner i G. Hardin). A partir d’aleshores, s’anà propugnant la naturalització de les ciències socials, amb la gradual aprehensió de conceptes científics com ara energia, entropia, ecosistema, flux energètic i transferència o apropiació tecnològica.
L’economia ecològica Dins el marc d’aquesta economia ecològica, en un primer moment es descobriren i s’analitzaren els límits físics i ecològics del creixement, mentre es feia una crítica global del model de desenvolupament industrial. Després, s’inicià l’estudi ecologicoeconòmic (l’exploració dels fluxos d’energia i de materials en el sistema econòmic). A la dècada del 1980, s’afegiren com a elements imprescindibles dins l’anàlisi ecològica nocions com el gènere, la classe i la raça. Es tracta de categories cabdals que permeteren apreciar les subdivisions i subgrups que existeixen dins la història i els conflictes entre els diferents grups. Així, la perspectiva ambiental evitava la fragmentació de la metodologia històrica i, al contrari, integrava en el seu discurs la història política, l’econòmica, la social i la de la ciència i la tècnica; alhora, integrava idees com les derivades de Khun i la necessitat de fer una revisió de les revolucions. En aquests mateixos anys, una de les disciplines més decisives per a la història ambiental fou la història de la ciència. La seva principal aportació foren el seguit de reflexions metodològiques derivades de la superació del debat que enfrontava internalisme amb externalisme. A partir de la superació d’aquest trencament, s’acceptà que el coneixement científic està afectat per factors externs i, per tant, que la natura i la societat tenen relacions indestriables.
Dins l’àmbit català, la revista Recerques dedicà el número de l’any 1992 a aquesta perspectiva, i fou un important revulsiu que originà diversos estudis (el número inclogué articles d’E. Saguer, P. Sala, P. Bevilacqua, J.P. Deléage, J. Martínez Alier, R. Garrabou, J. Pujol, J. Colomé i D. Moreno, entre d’altres). Des d’aleshores s’ha estudiat, fent atenció al medi agrari, per exemple: les contradiccions del desenvolupament agrari durant l’època moderna (E. Tello, F. Valls i Junyent, etc.); la transició de les tècniques de gestió dels recursos tradicionals als sistemes de l’agricultura industrialitzada, i les relacions entre creixement agrari i factors mediambientals (J. Pujol i P.Sala per al Principat i R. Garrabou per al Principat i el País Valencià); els fluxos materials dels sistemes agraris (nutrients, recursos hídrics...) i l’evolució històrica del paisatge rural (E. Saguer per a la zona de l’Empordà i C. Sanchis Ibor per a la de l’Albufera de València), i la influència de substrats ambientals sobre la formació de la propietat i viceversa (G. Jover, M. Barceló, H. Kircher, etc.), una qüestió estudiada de manera especial a les Balears, on destaca el treball pioner de J. Bisson, que configurà les grans etapes històriques de l’ús del medi a les Illes, d’A.Quintana, seguidor de L. Munford i considerat el primer que pensà globalment l’illa com un sistema, i del geògraf V.M. Rosselló, especialista també en els canvis ambientals del País Valencià.
Un altre àmbit d’anàlisi historicoambiental fou l’anomenada “economia ecològica” (treballada, per exemple, per J. Martínez Alier i G. Munda). Aquesta línia ofereix una crítica a l’economia convencional i aporta instruments propis per a explicar i jutjar l’impacte humà sobre l’ambient. La perspectiva parteix de la premissa que el servei que ofereix la natura no pot ser avaluat adequadament amb el sistema d’anàlisi de l’economia neoclàssica. Per a la configuració d’aquesta línia ha tingut una significativa transcendència l’obra de Georgescu-Roegen The Entropy Law and the Economic Process (1971), on l’autor redefiní aspectes de la ciència econòmica a partir de l’estudi del procés econòmic des d’una perspectiva energètica, partint de la base que aquest procés està dominat per les lleis de l’entropia.
La perspectiva historicoambiental en la geografia D’altra banda, la geografia també fou una de les disciplines bàsiques del desenvolupament de la perspectiva ambiental. El possibilisme geogràfic que sorgí al principi del s. xx –com a reacció al determinisme geogràfic del final del xix– entengué que el medi físic no determinava les activitats humanes, sinó que oferia possibilitats als humans. Per a l’evolució de l’ambientalisme dins la geografia, un nom cabdal fou V. de la Blanche (1845 – 1918), fundador de la revista Annales de Géographie i considerat el mestre de la geografia regional francesa. Juntament amb F. Sauer, E. Evans i D. Lowenthal, De la Blanche tractà brillantment temes com ara l’espai i el temps, la natura i la cultura. Malgrat tot, a la dècada del 1980 la geografia patí un cert abandó de la perspectiva ambiental, que es recuperà al principi del 1990. Així ho constaten el seguit d’articles del començament dels anys noranta publicats en la revista Documents d’anàlisi geogràfica, que advoquen per una reintroducció de la perspectiva historicoambiental en geografia. Dins la línia de la geografia radical, destaca la perspectiva de la geografia humanística, nascuda al principi dels setanta, i basada directament en l’existencialisme i la fenomenologia. Basada en l’estudi de les relacions entre el pensament científic de la natura i la seva representació artística o literària, inclou qüestions com l’arquitectura del paisatge (J. Mascaró i Català, etc.), la història dels parcs naturals i de l’estètica dels jardins (X. Campillo, etc.) i les anàlisis de paisatges tradicionals (com l’estudi dedicat a la Garrotxa de J. Nogué i Font, fet a través de la literatura i la fotografia). D’altra banda, dins la geografia humana destaca el treball sobre pensament geogràfic desenvolupat des del 1980 per l’equip d’H. Capel i L. Urteaga, un projecte d’investigació que ha intentat fer una reconstrucció de les idees ecològiques de la cultura de l’Estat espanyol dels s. xviii i xix. Entorn d’aquest tema, aquests autors han publicat nombrosos estudis sobre l’ambientalisme en el pensament mèdic i sobre la recepció de les idees ambientalistes en la geografia espanyola. Per la seva banda, des de la geografia física, en el congrés La Géographie et l’environnement, celebrat a Tolosa l’any 1993, s’advocà per la necessitat de reintroduir el concepte historicoambiental dins dels projectes arquitectònics i infraestructurals. Significativament, la primera taula rodona s’anomenà “Des del punt de vista de la història”, i comptà amb la intervenció del professor emèrit d’història de la Universitat de Toulouse Le Mirail B. Bennassar. Així, des de la geografia física s’ha reivindicat examinar l’impacte ambiental del turisme o de les grans infraestructures, i també el món urbà al llarg de la història per fer plantejaments de futur. Un altre cas significatiu de reivindicació de la perspectiva historicoambiental en geografia física es donà en les jornades Ciutat i riu: l’aigua en l’organització de l’espai urbà, celebrades a Olot el 1996. En la taula rodona, es destacà la necessitat de la intervenció de la història del paisatge –i concretament dels rius– en un equip tècnic i científic interdisciplinari, per aconseguir l’ordenació dels cursos fluvials dins les ciutats; es destacà, així, la necessitat de conèixer la història de les relacions entre la ciutat i el riu. Dins la geografia física cal esmentar també la disciplina de la ciència del paisatge. Autors com G. Bertrand consideren que, gràcies a aquesta ciència, per primera vegada la geografia física se situa entre les ciències socials i les ciències de la natura; una ciència, la del paisatge, que fa relacionar la geografia física amb la història, l’economia, la sociologia i l’estètica. Aquesta aproximació, a Catalunya, ha estat centre de dos congressos i de dues tesis que han emprat les bases de la ciència del paisatge: la de J.M. Panareda (1978), amb un estudi del massís del Montseny, i la de J. Sabí (1982), centrada en l’evolució agrària de la comarca del Bages.
Les anàlisis pol·líniques En la mateixa línia, destaquen les anàlisis pol·líniques. L’any 1981, J.M. Roure Nolla elaborà la tesi centrada en l’anàlisi pol·línica de sòls i torberes, per assolir la reconstrucció dels canvis del paisatge vegetal durant els darrers 2.500 a 3.000 anys. El 1987, R. Pérez Obiol analitzà l’evolució del paisatge vegetal quaternari a Olot i Sils, a través de set sondeigs i tres mostres de sòl d’aquestes zones. L’estudi integra la denominació i localització cronològica dels sondeigs i la descripció de l’evolució del paisatge vegetal en les seves diferents etapes, des de les fases estèpiques glacials fins als períodes de colonització i plena instal·lació dels boscos actuals. L’any 1994, S. Riera Mora analitzà el Pla de Barcelona durant l’Holocè, i en definí la història vegetal biogeogràfica durant els darrers 9000 anys a partir de l’estudi estratigràfic del contingut esporopol·línic de sediments literals. El 1995, Agustín Esteban Amat estudià l’evolució del paisatge al Pirineu oriental i a l’àrea bètica de Sierra Nevada i les serres de Baza i dels Filabres durant els darrers 10.000 anys, amb especial atenció a l’Holocè superior. El treball es feu a partir de la localització de nou registres sedimentaris estudiats palinològicament i datats radiomètricament. Les dades paleobotàniques són relacionades amb fonts d’informació geomorfològiques i històriques.
Des de la dècada del 1980, la millora dels processos tècnics d’anàlisi arqueològica ha optimitzat l’aproximació de l’estudi sobre els fenòmens relacionats amb el clima i el medi natural, i sobre la seva explotació per les comunitats humanes. Això ha permès dur a terme un programa multinacional i interdisciplinari anomenat Archaeomedes, coordinat per J. McGlade i que compta amb la col·laboració de la UPF, la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, la UdG, la Universitat d’Amsterdam i la Universitat de Pau. L’estudi se centra en l’anàlisi de les dinàmiques antròpiques i naturals implicades en la degradació del medi mediterrani. A Catalunya, el projecte es duu a terme a l’Empordà, on s’analitza des de l’època ibèrica fins a l’actualitat.
L’obra de M. de Bolòs Manual de la ciencia del paisaje: teoría, métodos y aplicaciones (1992) reflecteix tot allò que cal saber sobre el paisatge, des dels antecedents històrics en l’estudi d’aquesta ciència –amb l’evolució de les diferents escoles– fins als aspectes metodològics i d’aplicació d’aquest camp a la problemàtica de l’equilibri entre la societat i el medi natural.
Lectures
- BOADA, M.: Història ambiental de Catalunya: memòria sobre l’estat de la recerca, Sant Celoni 1995.
- FONTANA, J.: “Història, espai i recursos naturals: de la geografia humana a l’ecohistòria”, La història després de la fi de la història, Vic 1992.
- GONZÁLEZ DE MOLINA, M.; MARTÍNEZ ALIER, J. (ed.): “Historia y ecología”, Ayer, 11, Madrid 1993.
- MANERA, C.: Història ecològica a les Balears. Estudis sobre energia, economia i medi ambient, Palma 2001.
- MARTÍ ESCAYOL, M.A.: Història de la ciència, medi ambient i tecnologia. Estat de la qüestió i propostes de treball de la perspectiva historicoambiental en la Catalunya d’època moderna, UAB, 2000.