Desenvolupament enciclopèdic
La inexistència d’una única teoria econòmica admesa per tota la comunitat científica és, al mateix temps, un obstacle i un repte estimulant per a aquesta disciplina. A més, el caràcter obert de la major part de les economies reals fa difícil de fer una història econòmica que no sigui, simultàniament, local (comarcal o urbana) i europeoamericana (o mundial).
Els inicis de la disciplina. Antoni de Capmany L’origen de la història econòmica com a disciplina científica –i com a eina política– a l’àrea catalana són les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (4 vol., 1789-92), d’Antoni de Capmany. Aquesta obra, a més, ha estat considerada per Pierre Vilar l’inici, a Europa, de la història econòmica com a disciplina. Les Memorias de Capmany marcaren –durant decennis– la historiografia posterior: tant en l’àmbit temporal (l’Edat Mitjana, l’època de màxima irradiació internacional de la societat catalana) com en l’àmbit espacial (la ciutat de Barcelona). El medievalisme historiogràfic català durà fins ben entrat el s. XX, i el barcelonisme, amb matisos i excepcions, fins la publicació de la Geografia de F. Carreras i Candi, com a mínim.
Mentre, Joan Sempere i Guarinos estudià –des de Madrid, Granada i Bordeus– temes econòmics més sectorials (el luxe, les rendes eclesiàstiques, algunes legislacions), mostra del tipus de treball que han fet els historiadors que investiguen lluny del seu lloc de naixença i formació, o que s’han d’exiliar.
Capmany, al vuit-cents, tingué dos tipus de continuadors. En primer lloc, els historiadors romàntics, com Bofarull, Piferrer, Borrull i Boix, que oblidaren la història econòmica i la teoria econòmica i reconstruïren un passat medieval exaltant. En segon lloc, els historiadors com Andreu A. Pi i Arimon o altres investigadors que no eren historiadors, com Joan Illas i Vidal, Laureà Figuerola, Ildefons Cerdà o Joan Güell i Ferrer, que començaren a estudiar historiogràficament –i econòmicament– el present d’una societat en un procés de transformació ràpida.
L’obra de Cerdà, com la de Capmany seixanta anys abans, també fou innovadora a Europa, ja que bastí una teoria de la història amb una important dimensió econòmica, basada no en els modes de producció que coetàniament establí Karl Marx sinó en els modes de transport. Cerdà aplicà aquesta teoria a l’estudi dels processos d’urbanització en totes les societats. Els historiadors catalans –per bé que Cerdà fou, sobretot, un urbanista i un planificador– començaren, així, a fer història d’altres societats. Al mateix temps, Cerdà –com Capmany, i seguint Figuerola– analizà l’economia de la ciutat de Barcelona. I, gairebé simultàniament, com ningú fins aleshores no havia fet, estudià l’economia de la ciutat de Madrid. Però, incomprensiblement –i per desgràcia–, el seu extraordinari estudi econòmic i urbanístic sobre Madrid ha romàs inèdit durant 130 anys.
Una història científica Al final del s. xix es produí la consolidació de la història econòmica com a disciplina. A partir d’aquesta data, el públic lector de les societats de l’arc mediterrani reclamà alguna cosa més que la literatura històrica romàntica inspirada en Walter Scott. Demanà l’anàlisi històrica i l’anàlisi econòmica (amb suport estadístic), ja que havien experimentat un conjunt de transformacions importants que les havien allunyat definitivament del seu passat. Les respostes a aquesta demanda foren, lògicament, variades, ja que no és possible una lectura única de la modernitat.
El millor exemple d’aquest canvi fou el volum Cataluña (1900; ed. facs. 2000), de Pere Estasen. En aquest llibre, Estasen combinà la història econòmica, la història institucional, la història de les organitzacions, la geografia econòmica i les propostes politicoeconòmiques. La seva atenció se centra en els temps moderns, i la ciutat de Barcelona ja no fou l’únic far que il·luminà un país. Al mateix temps, la indústria fabril ja no fou tampoc l’única activitat econòmica estudiada; al seu costat hi havia la indústria agrària, atès que l’agricultura catalana moderna només pot ser una activitat científica. A més, aviat, Bartomeu Amengual hi afegí una tercera indústria: la “indústria de forasters”.
A partir d’Estasen, les distincions Barcelona/Catalunya o indústria/agricultura deixaren de tenir sentit. A partir d’Amengual, la distinció Catalunya/Mallorca, o indústria/serveis, també hauria hagut de deixar de tenir sentit. Però l’obra d’Estasen, com la de Cerdà, caigué en un cert oblit. Curiosament, de les obres clau de Cerdà, Amengual i Estasen, per aquest ordre cronològic, n’hi ha edicions facsímil a partir del 1968.
Altres respostes inicials a aquesta demanda d’història científica foren determinades obres de Frederic Rahola, Guillem Graell, Àngel Ruiz i Pablo, Manuel Escudé i Bartolí i Pere Coromines, una diversitat d’autors i obres que responen a sol·licitacions també diverses.
Les aportacions historiogràfiques –i d’anàlisi politicoeconòmica– de Rahola tingueren com a eix, d’una banda, les relacions econòmiques passades i presents amb les Amèriques i, de l’altra, els múltiples impactes econòmics del fenomen –nou en el seu moment– de la guerra moderna, entesa com a “guerra industrial”. En el cas de Rahola, hi hagué també un llibre publicat pòstumament el 1931, el Comercio de Cataluña con América en el siglo XVIII (amb pròleg de B. Amengual). Amb aquest llibre de Rahola, juntament amb la Historia de la Real Junta particular de Comercio de Barcelona (1919) d’À. Ruiz i Pablo, la historiografia econòmica catalana s’endinsà, per primer cop, dins l’economia del set-cents.
G. Graell encetà, a partir de La cuestión catalana (1902), una nova línia de recerca dins la historiografia econòmica: la història fiscal, en concret la història de les relacions administrativofiscals entre la societat catalana i l’Estat espanyol. Alguns anys més tard, Ll. Alemany, amb La hacienda provincial (1916), inicià la mateixa línia argumental a les Illes Balears. En moments i circumstàncies diversos, al llarg del s. XX, aquesta història es continuà fent, però de forma discontínua i prenent com a base sèries temporals de curta durada.
Els treballs de M. Escudé foren fonamentalment estadístics i, en bona part, centrats en la demografia de la ciutat de Barcelona. Però també realitzà provatures en altres àmbits espacials i en altres camps, com per exemple el de la producció. En canvi, les fonts que utilitzà P. Coromines per a fer història econòmica foren textos procedents del món de la literatura popular, i l’objecte del seu treball fou “el sentiment de la riquesa a Castella”. Així, des de l’inici del s. XX, les respostes a una demanda social difusa d’història –i d’anàlisi– econòmica combinaren diversos tipus de fonts i diversos enfocaments metodològics.
Període 1900-1939 El salt que feren les societats i les economies de l’arc mediterrani al primer terç del s. XX –interromput, però no tallat, el 1939– afavorí la reclamació de més història econòmica. Així, aleshores aparegueren diferents tipus de treballs. En primer lloc, els estudis sectorials amb base històrica sobre el cotó (C. Pi i Sunyer), la llana (J. Ventalló i Vintró), la seda (M. Graell), el metall (J. Aguilera, F. d’A. Mas), el suro (M. Roger), la pesca (E. Roig), el carbó (R. Perpinyà), l’electricitat (F. Vidal i Burdils), la marina (E. Roig) i els ferrocarrils (F. Cambó). En segon lloc, els estudis comarcals, regionals i urbans amb elements històrics sobre la plana de Vic (G. de Reparaz), el Priorat (R. Perpinyà), Tarragona (F. Rahola), València (R. Janini, M. de Torres) i Catalunya (C. Pi i Sunyer, L. Creus i Vidal). En tercer lloc, els estudis sobre el sistema financer que inclouen moments de la història bancària, com els de F. Rahola, F. Cambó, J. Sardà i Ll. Beltran, i, també, sobre l’evolució dels pressupostos dels tres nivells de les administracions públiques (J. Alzina). En quart lloc, alguns estudis que assajaren d’avaluar l’impacte de la Primera Guerra Mundial sobre l’economia europea (i espanyola i catalanovalenciana) pel mètode comparatiu, realitzats principalment per F. Rahola, G. Graell, F. Cambó, J.M. Tallada, M. Reventós, M. Viada i J. Carrera i Pujal. I, finalment, els primers assaigs d’elaborar models (històrics) de funcionament del conjunt de l’economia catalana, com els que dugueren a terme R. Perpinyà i Grau en De economia hispana (1936) i C. Pi i Sunyer en L’aptitud econòmica de Catalunya (1927-29), i d’integrar història política i història econòmica, com els de J. Miravitlles en Crítica del 6 d’Octubre (1935) o el de J. Maurin en Hacia la segunda revolución (1935), entre d’altres.
Paral·lelament es detectà un cert interès per la història del pensament econòmic, que en aquells moments es coneixia com la “història de les doctrines econòmiques”. Els primers balanços són de P. Estasen ( Economia Política regional), M. Vidal i Guardiola (amb les seves col·laboracions en la revista Cataluña), M. Civera ( La formación de la Economía Política i El marxismo), M. Reventós (que gosà fer un balanç dels avenços de l’“economia pura” durant els primers vint-i-cinc anys del s. XX) i J.M. Tallada (capítol II –i en algunes seccions– de la seva obra Economia Política).
A tots aquests treballs, cal afegir-hi els cursos d’història del pensament econòmic de M. Sánchez Sarto (a la UB i a l’Institut de Ciències Econòmiques de Catalunya), de R. Folch i Capdevila (a l’Ateneu Sindicalista Llibertari i a la Unió Socialista de Catalunya), de M. Reventós (a la Institució d’Estudis Comercials de la Generalitat) i d’E. Ruiz i Ponseti (un curs de 32 lliçons a la Universitat Industrial).
Al mateix temps, els estudis sobre altres economies tingueren, sovint, una dimensió històrica. Fou el cas de la investigació sobre els latifundis a Andalusia, la Manxa i Extremadura de Pasqual Carrión, dels treballs de Reventós sobre l’economia alemanya, de les hipòtesis de J. Crexells sobre l’imperi Britànic i sobre Alemanya, dels dos llibres (de J.M. Tallada i de J. Arquer) sobre l’organització econòmica i l’agricultura de la Rússia soviètica, de les notes sobre política internacional de Carrera i Pujal i de Miravitlles, o dels articles de Joan P. Fàbregas sobre els mercats dels països bàltics i de F. Grau i Ros sobre els mercats de l’Orient Pròxim. Les geografies de les regions americanes i asiàtiques de M. Santaló i de G. de Reparaz foren un exemple paradigmàtic (molt semblant al de Pierre Vilar) de com els geògrafs han de fer d’historiadors per a explicar la realitat d’una regió del món. Per la seva banda, el prehistoriador J. de C. Serra-Ràfols explicà la dimensió econòmica d’una àrea com Oceania.
Abans del 1939 es publicà una història econòmica general contemporània –la Historia política y económica de la post-guerra (1934), de M. Reventós–, i alguns assaigs de donar explicacions o models generals del funcionament històric de les societats, que inclogueren el vessant econòmic. Aquests treballs no foren escrits per historiadors més o menys professionalitzats (la qual cosa s’explica, en part, pel caràcter incipient de la institucionalització de la recerca acadèmica), però sí per estudiosos i analistes. És el cas dels llibres Nocions d’història i filosofia (1930), de l’economista M. Serra i Moret (presentat per R. Campalans); L’evolució social (1938) i Catalunya i l’Europa futura (1934), del farmacèutic A. Deulofeu (presentat per A. Rovira i Virgili); La crisi d’una civilització (1934), de l’enginyer industrial i advocat J.M. Tallada; La lliçó de la història (1927), de l’historiador Josep Llord, i Conceptes 1939 (1938), del llicenciat en medicina A. Oriol i Anguera.
La dispersió de la historiografia econòmica Entre el 1939 i 1954-67, la disciplina experimentà una dispersió. Entre la derrota de la Generalitat i la República i la posada en funcionament de la Facultat d’Economia a les universitats de Barcelona i València (facultats que havien estat projectades el 1933 i el 1937), la historiografia econòmica generada des de l’arc mediterrani seguí camins encara menys convencionals.
D’una banda, hi hagué una gran disseminació geogràfica i un cert alentiment en el ritme de publicació de noves aportacions. Aquest fet, però, no exclogué que, per exemple, els llibres de Serra i Moret, de Tallada, de Perpinyà, de Civera o d’Oriol i Anguera es reeditessin, traduïts quan calia, a Buenos Aires, Barcelona, Madrid, Mèxic i Madrid, respectivament.
Alguns estudiosos moriren molt aviat (Pere Coromines a Buenos Aires, Manuel Reventós a Barcelona i M. Vidal i Guardiola a Estoril). D’altres es tancaren a treballar al seu despatx: a la patronal (Carrera i Pujal), a la banca privada (Tallada), a l’administració pública (Alzina, Carrión, Torres) o eclesiàstica (Perpinyà) o a la seva rebotiga (Deulofeu, o Tasis, després d’exilis de curta durada). Molts s’exiliaren: C. Pi Sunyer i Joan P. Fàbregas, a la Gran Bretanya; M. Serra i Moret i F. Cambó, a Buenos Aires; M. Sánchez Sarto, E. Ruiz i Ponseti, M. Civera, M. Santaló, A. Oriol i Anguera i A. Tona i Nadalmai, a Mèxic; Reparaz, al Perú; Miravitlles, a Nova York; M. Parera, a Xile, i Nicolau M. Rubió i Tudurí, a París. Alguns partiren a la recerca de nous horitzons després del 1939, com J. Sardà, a Veneçuela, o J. Maurin, sortint de la presó, a Nova York. La història, però, continuà: Joaquim Maluquer feu conèixer a Ginebra el seu treball sobre la immigració a Catalunya; Miquel Izard presentà la seva tesi sobre la història del tèxtil català a la Universidad de los Andes, etc.
D’altra banda, hi hagué alguns canvis en l’objecte d’estudi (l’àrea geogràfica o el període). Així, J. Carrera i Pujal, que s’havia dedicat a la política internacional, elaborà històries econòmiques modernes de Barcelona, Catalunya i Espanya. J. Sardà i Lluc Beltran, que havien estudiat conjuntament la banca a la Catalunya del s. XX, ara analitzaren la hisenda espanyola del XIX. G. de Reparaz, especialista en la geografia i l’economia de la plana de Vic i del continent asiàtic, es dedicà a investigar la cultura antiga del Perú. R. Perpinyà, que havia bastit un model sobre l’economia valencianocatalana i sobre l’economia espanyola, estudià l’economia de Guinea, de Nicaragua i de les talassocràcies: Grècia, Venècia i Anglaterra. Jaume Vicens passà de les crisis polítiques del s. XV a l’economia –i les generacions– del vuit-cents.
Però, sobretot, hi hagué la irrupció més o menys tardana, més o menys llunyana del seu país, d’algunes de les joves promeses de la dècada del 1930, com Francesc G. Bruguera a París; J. Vicens i Vives a Barcelona-Roses; Lluc Beltran a Valladolid i Madrid; Joan Sardà a Caracas i Madrid; la gent de Free Catalonia (J. Carner-Ribalta des de Nova York i Califòrnia, J.Fontanals, J.Ventura i Sureda), i Àngel Palerm a Mèxic. I el cas d’Alfred Sauvy, a París.
Bruguera, en Histoire contemporaine d’Espagne (1954), com els anys trenta havien fet Miravitlles i Maurin, integrà història política i història econòmica. Sense deixar de banda el vessant cultural i intel·lectual.
Vicens, des de la UB –i des de l’editorial Teide–, remogué les aigües de la historiografia política catalana (amb arrels en el Romanticisme del vuit-cents), treballà per a contenir la invasió d’historiografia essencialista espanyola i feu entrar en el clos acadèmic la història del s. XIX, la història econòmica i la geopolítica (que aprengué treballant per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat). En “Hacia una historia económica de España” ( Hispania, 17, 1954), cità Capmany (i Madoz, Colemeiro i Canga) com a «padres de los estudios de historia económica entre nosotros», i entre les aportacions de primer ordre, les de G. Graell, M. Reventós, J. Sardà, Ll. Beltran i C. Pi i Sunyer.
Beltran treballà en diverses direccions: la història cotonera espanyola, el sorgiment de l’estat de benestar a Europa i la història del pensament econòmic mercantilista castellà.
Sardà esdevingué el gran historiador de l’economia monetària espanyola contemporània del s. XIX (i de bona part del XX), i del seu nucli dur: el Banco de España. Com molts científics socials, Sardà utilitzà la història com a banc de proves, i continuà tenint –en moments clau com el 1957 i el 1977– el mateix paper central en la definició de la política econòmica pública que havia tingut el 1937 amb els decrets de S’Agaró.
El grup Free Catalonia estudià –i presentà– el 1945 en The case of Catalonia el mateix que J. Maluquer de Motes presentà el 2000: el lloc de l’economia catalana (mesurada amb el PIB) dins les economies europees i, en general, el món dels països industrials.
À. Palerm investigà la formació històrica dels pobles de Mesoamèrica des del punt de vista d’una disciplina com l’antropologia, en la qual ocupa un lloc central la idea dels modes de producció (que el marxisme també considera primordial). I hi ha molts punts de contacte entre l’estudi dels canvis en els sistemes productius i distributius i l’estudi de la història econòmica, especialment en el cas de l’obra –extensa i riquíssima, segons els especialistes– de Palerm.
A. Sauvy donà forma a una disciplina, la demografia –de la mateixa manera com Cerdà havia fet amb l’urbanisme–; bastí una història econòmica de França –com Vicens feu la d’Espanya–, i influí decisivament –igual que Sardà a l’Estat espanyol– en la definició de grans opcions politicoeconòmiques en moments importants de la història de França.
El panorama d’obres i autors posteriors al 1939 esdevé més complex si s’analitzen altres temes. Per exemple, un volum important que és un recull ordenat i sistemàtic dels treballs de Jaume Miravitlles sobre geopolítica, amb un important vessant historicoeconòmic, titulat: Geografia contra geopolítica (Mèxic 1945). Miravitlles és presentat com a antic comissari de Propaganda de la Generalitat, i bona part dels treballs tenen el seu origen, probablement, en algunes de les tasques del Comissariat, com l’encàrrec d’una geopolítica de Catalunya a Jaume Vicens i Alexandre Cirici.
A part de Miravitlles, altres analistes polítics publicaren, també a l’entorn del 1945, a Mèxic, o a Xile, sèries d’articles que combinaven les anàlisis històriques de llarga durada (com feu, més tard, Jaume Vicens) amb propostes o hipòtesis de treball. Per exemple, A. Tona i Nadalmai, en la sèrie Federació, Confederació europea i Ecumènia (1948), inicià el seu recorregut històric amb la romanitat (que fou seguida d’una neoromanitat, o feudalisme). I en articles com “València i Catalunya” (1949) o “Andalusia” (1949), el començà abans de Roma. O Modest Parera en Les etapes de la nació (1945), on configurà una teoria històrica en què els sistemes productius ocupen un lloc central.
Hi ha, a més, alguns estudis històrics sobre l’economia nord-americana. Per exemple, Las dos guerras mundiales y la creación de Deuda Pública en los Estados Unidos de América (1951), de Ramon Trias i Fargas. O El mañana económico de España (1947), d’Antoni Robert, que, a desgrat del títol, és un esquema de la història econòmica contemporània dels Estats Units, utilitzant el model dels tres sectors de Colin Clarck.
La professionalització de la disciplina A partir de 1954-67 es produí la professionalització de la disciplina. L’aparició de facultats i de llicenciats en ciències econòmiques canvià la historiografia econòmica catalana, ja que molts economistes feren d’historiador (si més no, en el moment de fer la tesi doctoral) i molts historiadors feren d’economista. I algun advocat, i algun arquitecte o enginyer, incorporà la història econòmica al seu horitzó de treball. La història econòmica (incloses la història del pensament econòmic i la història de la política econòmica) tingué un cert estatus en la universitat espanyola (i en la universitat francesa).
Un primer balanç, vint anys després, es troba en R. Aracil i M. Garcia Bonafé: Lecturas de historia económica de España (2 vol., 1976-77), que inclou textos d’economistes i historiadors. Per als s. XVIII i XIX: J. Fontana, R. Garrobou, E. Giralt, Ardit-Cucó, I. Castells, E. Lluch, V. Llompart, G. López Casares, J. Brines, R. Grau-M. López, J. Maluquer de Motes, C. Ròdenas, J. Nadal, V. Martínez Santos, M. Izard, F. Estapé, F. Artal i J. Iglésies. Per al s. XX: F. Roca, A. Balcells, J. Palafox, Clavera-Esteban-Monés-Montserrat-Ros, J.M. Bricall, J. Sardà, J. Martínez-Alier, A. Arrufat-E. Lluch i Malé-Petitbó-Tomàs.
Algunes administracions públiques (com la Diputació de València o l’Ajuntament de Barcelona), fundacions (com la Fundació Enciclopèdia Catalana, o la Fundació Bosch i Cardellach) i algunes institucions financeres (com Banca Catalana, Caixa de Pensions, Bancaixa o el BBVA) generaren, també, alguns treballs d’història econòmica.
En aquest període iniciat entre el 1954 i el 1967, el principal objecte d’investigació de la història econòmica ha estat la història de la política econòmica del s. XX: des dels canvis del 1901 fins a la Transició democràtica dels anys setanta. En paral·lel, alguns deixebles de Vicens i de J. Reglà han bastit històries econòmiques sectorials del XIX català i espanyol: les transformacions agràries, el tèxtil, el metall, la hisenda, els moviments socials. També, històries econòmiques generals de l’Estat espanyol (o, en el cas de Sauvy, de l’Estat francès). I, des del 1988, del món.
R. Aracil, el 1993, formà equip amb A. Segura per a confegir una Història econòmica mundial i d’Espanya. M. Izard, per la seva banda, confegí històries economicopolítiques de l’Amèrica Llatina, amb títols suggeridors com Maíz, banano y trigo: el ayer de América Latina, o Violencia, subdesarrollo, dependencia. América Latina en el siglo XIX.
La política econòmica i el salt del primer terç de segle, el camí de la Mancomunitat de Catalunya (1914-23), l’impacte de la Primera Guerra Mundial i els debats dels anys vint han estat estudiats en notes i en llibres per E. Lluch, F. Roca, V. Soler, A. Almendros, F. Sicart, A. Balcells-E. Pujol i C. Manera. Els aspectes bancaris i financers, per F. Cabana, C. Ròdenas i J. Ros Hombravella. Les relacions indústria-ciutat, per C. Massana (Barcelona), J.M. Benaul, E. Deu, J. Calvet, M. Casals, E. Camps (Sabadell) i J. Sorribes (València).
L’economia i la política dels anys subsegüents a la crisi del 1929 i l’assaig de bastir una “nova economia” –i una “nova economia urbana”– entre el 1936 i el 1939 foren objecte de recerques de les dues tesis doctorals de J.M. Bricall; de llibres d’A. Balcells; del grup format per Artal, Gasch, Massana i Roca; dels equips R. Aracil, M. Garcia Bonafé, i J. Palafox, T. Carnero; dels papers d’A. Pérez i Baró, protagonista, testimoni i estudiós del tema, i de les tesis d’A. Castells i d’A. Bosch.
La política (i l’economia) del període franquista (1939-60) fou estudiada per J. Ros i Hombravella en solitari (per exemple en Qué es la economía franquista), i pels equips que formà amb A. Montserrat, amb E. Gasch i amb J.M. Esteban, J. Clavera i M.A. Monés. També, per Ernest Lluch, que, a més de dur a terme molta feina personal, formà, sovint, equips amb Eugeni Giral, R. Garrobou, E. Gasch-R. Termes, J.M. Carreras, J. Gaspar o A. Arrufat. Maluquer i Sostres ha estudiat la política cotonera, i Petit Fontserè i Ribas i Massana, les caixes d’estalvis.
D’altra banda, A. Ribas i Massana, en L’economia catalana sota el franquisme (1939-1953), es basà, en part, en treballs coetanis de F. Cuito. L’equip Pere Ysàs-Carme Molinero ha assajat la integració entre la història politicoinstitucional i la història economicosocial. Un equip encapçalat per Aracil ha elaborat l’obra Empresaris de postguerra. F. Vilanova, en Repressió política i coacció econòmica (1939-1942), presenta casos de la cara més desconeguda de l’ocupació militar del 1939. F. Cabana ha combinat l’anàlisi històrica de la banca a Catalunya i les multinacionals instal·lades al territori (seguida, els anys noranta, dels vuit volums il·lustrats de Caixes i Bancs i de Fàbriques i Empresaris), amb la presentació d’un text important sobre l’economia catalana durant el franquisme adreçat al gran públic: 37 anys de franquisme a Catalunya. Una visió econòmica (2000). David Ginard assajà, també, la confecció de presentacions de l’economia i la política sota/contra el franquisme.
El període 1960-77/80 ha estat objecte de diversos estudis en diferents àmbits espacials. Hi ha una Política económica española (1959-1983), de Ros Hombravella; una Economía española 1960-1980, de J.A. Martínez Serrano i altres; un Creixement i dependència als Països Catalans, d’Enric Llarch; una Industrialització a Catalunya 1960-1977, d’un equip del Centre d’Estudis de Planificació, amb M. Parellada, A. Petitbó, A. Pugés, F. Sicart, R. Solé, A. Soy i R. Tomàs, i La economía valenciana: modelos de interpretación, de J.A. Tomás Carpi. Cal comptar, també, amb E. Farré-Escofet, R. Marimon i J.M. Surís: La via menorquina del creixement; els papers sorgits de la tesi de J. Sorribes: Desenvolupament capitalista i transformacions urbanes al País Valencià (1960-74), i les històries del planejament urbà amb vessants econòmics: a la Barcelona contemporània –i a les ciutats amb eixample–, dels equips originats per M. de Solà-Morales, i al Sabadell del 1940 al 1970, de M. Larrosa.
Un balanç de la història econòmica dels anys 1980-2000 ha d’incloure: els tres capítols econòmics del vol. 12 (coordinat per Joan B. Culla), d’Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans (dirigida per B. de Riquer), dels quals són autors E. Llarch, X. Saez, E. Sanromà i F. Roca; el capítol econòmic de la Història de Barcelona dirigida per J. Sobrequés: “L’economia de Barcelona (1939-94)”, de F. Roca; els dos estudis d’E. Reig i la Fundació BBVA sobre la capitalització i el creixement de l’economia valenciana i de l’economia catalana entre el 1955 i el 1995; Les multinacionals industrials catalanes, de J. Fontrodona i J.M. Hernández, i Les inversions catalanes a l’exterior (1975-1991), d’E. Giráldez.
D’ençà de 1954-67, la recerca s’ha dirigit, també, vers altres direccions: la història del pensament econòmic i la història econòmica d’altres àmbits espacials.
Pel que fa al pensament econòmic, cal anotar llibres, capítols de llibres i articles de Ll. Beltran, E. Schop, F. Estapé, E. Lluch, Artal-Gasch-Massana-Roca, F. Ribas, C. Rodríguez i Solà, S. Almenar, V. Llompart, S. Bru, M.À. Fabra, X. Paniagua, Ll. Argemí, Ll. Barbé, A. Almendros, J. Pascual i G. Mora. Pel que fa a la recerca d’alguns aspectes globals, o d’algunes visions de conjunt de la història econòmica (i, sovint, de l’antropologia econòmica o de la demografia històrica), en altres àmbits, hi ha un ventall d’opcions prou ampli, que inclou: el Tercer Món (A. Sauvy, L. Beneria); l’Amèrica Llatina (V. Alba, M. Izard, J.M.Vidal); Mèxic (À. Palerm, V. Alba, L. Beneria); els Estats Units d’Amèrica (J.A. Gibernau, V. Alba); Califòrnia (J. Carner-Ribalta); Veneçuela (M.A. Vila, M. Izard); l’Argentina (D.A. Santillán, J. Alemany); el Perú (G. de Reparaz); Cuba (J. Martínez-Alier, V. Stolcke, Ll. Alòs, O. Junqueras); les Antilles (J. Maluquer de Motes); Portugal (A. Martínez-Castells); Itàlia (A. Carreras); Irlanda i Escòcia (Ll. Barbé); el Mercat Comú Europeu (J. de Nadal i Caparà); l’Europa de l’Est (M. Botella-J.M. Cullell-J. Morist); l’URSS (B. Bastida-T. Virgili); l’Índia i Kerala (J.M. Muntaner Pascual, G. Cairó), i la Xina (T. Moltó). El “forat negre” de la historiografia econòmica catalana (i espanyola) és, però, la història econòmica de la regió de Madrid, encara per escriure.
Lectures
- ROCA, F.: “Los trabajos del ‘grupo paralelo’ en historia del pensamiento económico”, Revista de historia económica, VII, 2 (1989).
- — “100 anys d’estudis sobre el dèficit fiscal català”, Revista econòmica de Catalunya, 29, 2000.