Desenvolupament enciclopèdic
Fou escrita el 1593 en català i traduïda pel mateix autor al castellà el 1601. Es tracta del primer relat cronístic de la història de Mallorca, que fou encarregat pels jurats illencs, tot i que després el text no fou publicat. La crònica pretenia oferir una evolució lineal i seqüenciada de la història illenca des dels orígens remots fins a l’època en què fou escrita (acaba amb el regnat de Felip II). Binimelis completà l’obra amb altres aspectes d’interès narratiu: organització eclesiàstica, estructures de poder, descripció geogràfica, principals personatges de la història insular i, finalment, la revolta contra Joan II i la Germania. Per al seu propòsit, dividí l’obra en set parts: la primera constitueix una descripció general de l’illa, dels primers pobladors «y de las varias naciones que en varios tiempos la habitaron contando desde el Diluvio Universal»; la segona comprèn les èpoques romana, visigòtica i musulmana, fins a la conquesta del 1229; la tercera abraça tot el període comprès entre Jaume I i Felip II; la quarta és una descripció eclesiàstica de l’illa, juntament amb un episcopologi; la cinquena tracta sobre la forma de govern, la precedència d’Espanya sobre França, i conté la descripció dels pobles i la costa illenca; a la sisena figuren les biografies de persones il·lustres de Mallorca; i la setena fa referència a la participació de Menorca en la guerra contra Joan II i la Germania.
Entre aquestes parts destaca el capítol corresponent a la descripció econòmica general de l’illa, que ofereix l’estat de l’agricultura, ramaderia, caça, fauna, etc. Més inhabitual fou la inclusió de dos capítols sobre la influència dels vents i del clima en la constitució física o temperamental dels mallorquins. L’autor, que era metge, seguí els postulats hipocràtics vigents aleshores sobre la relació entre geografia i ciència mèdica, tant del gust de la medicina impulsada pels humanistes, que lligava l’entorn geogràfic i l’epidemiologia. També, seguint les mateixes pautes humanístiques, Binimelis conferí una gran importància a l’època antiga, a la qual dedicà atenció especial. L’objectiu, en aquest cas, fou demostrar l’origen remot de la població illenca, que entroncà amb l’estada del mític personatge Túbal a Mallorca, abans d’arribar a Tarragona o a Amposta. Aquest aspecte és ben propi de la historiografia del Renaixement, que cerca unes arrels arcaiques per al poble en qüestió, Mallorca en aquest cas, que el legitimin davant les aspiracions dels altres països i dels historiadors castellans o francesos. Per tal de demostrar-ho, recorré a la mitologia bíblica i per tant se separà dels postulats de l’humanisme, per dos motius. En primer lloc, perquè donà per bones i verídiques tota una sèrie de faules sobre les quals des del s. xv una part de la historiografia, la més influïda pels nous corrents de pensament, rebutjà. I, en segon lloc, perquè la mitologia que acceptà fou la bíblica, no la clàssica, que considerava com un reguitzell de mentides pròpies dels autors pagans, visió aquesta que intel·lectualment no estava en sincronia amb la cultura humanística.
Però la influència historiogràfica humanística es troba present en altres parts de la seva obra, com la relació de fills il·lustres que hi incorpora, a partir d’una tradició clàssica que remunta a Plutarc i que fou seguida pels humanistes italians (B. Facio, V. da Bisticci, E.S. Piccolomini) i per Pere Miquel Carbonell. Aquesta nòmina és dividida en dos grups: els que destacaren en santedat, virtut que s’inicià amb Ramon Llull i seguí amb Cabrit i Bassa, Bartomeu Catany, sor Isabel Cifre i Gregori Genovard, i els que foren lloables pel seu saber: J. Valero, T. Mateu i P. Malferit, J. d’Olesa, A. Albertí, B. de Verí, etc. Aquesta galeria de personatges mostra la ideologia reialista i contrareformista de Binimelis, i la seva predilecció per la literatura neollatina (no hi figura cap referència a escriptors en català).
L’autor acaba la seva Història amb una extensa relació de la Germania a Mallorca, per a la qual es basà en textos i cròniques anteriors avui perduts. En conjunt, el seu treball conté un seguit d’aspectes de notori interès: una observació metòdica de la naturalesa, un interès per l’estratègia militar, en el seu cas contra les incursions dels corsaris i pirates, per l’etimologia dels topònims, per les festes populars, pels adagis i pels vestigis romans. També és remarcable la seva fidelitat a ultrança a la monarquia en l’explicació dels fets històrics més controvertits com el compromís de Casp, la guerra contra Joan II i la guerra de les Germanies.
Un cop enllestida, l’obra no gaudí d’una bona acollida. En primer lloc, no fou publicada, tot i que fou encarregada pels jurats. A més, aquests tampoc no s’interessaren gaire a disposar del manuscrit original que es trobava en possessió de Binimelis en el moment de la seva mort, ni tampoc posaren gens d’esment en la seva conservació, després que l’autor disposés testamentàriament que romangués encadenada a l’arxiu de la juraria, prop dels privilegis del regne; poc temps després ja n’havien desaparegut volums i al final acabaren per desaparèixer tots, i el 1640 no en figurava cap en l’inventari de béns de la juraria. Al s. XVIII els originals de l’obra ja eren en molt mal estat; la versió catalana és coneguda només parcialment (manquen la part històrica des de Jaume I a les institucions de govern) per cinc còpies fragmentàries dels s. XVII i XVIII. L’única versió completa de l’obra, en castellà, fou editada amb un criteri poc rigorós el 1927.
L’obra i el mateix autor tingueren mostres de rebuig de manera indirecta (els jurats que encomanaren la següent història de Mallorca a Dameto no fan cap referència a la de Binimelis, i els mateixos Dameto i Mut no l’esmenten) o directa (un segle després el viatger Vargas Ponce n’emeté un judici feréstec). Així mateix, la primera còpia catalana coneguda, feta a mitjan s. XVII per Jordi Fortuny de Roescas, en canvià el títol, no n’esmentà l’autor i eliminà tota referència que en permetés la identificació.
Es poden conjecturar algunes causes d’aquesta animadversió envers l’obra de Binimelis: la primera de tot perquè el relat, farcit d’episodis llegendaris que l’autor dona per bons i verídics, pogué semblar excessivament fabulós i fantasiós als seus coetanis. En segon lloc a causa del comportament personal de l’autor que, en la darrera etapa de la seva vida, fou acusat davant un tribunal de la Inquisició per sol·licitacions deshonestes. I, finalment, a causa de la desaparició de l’escena mallorquina dels qui foren els seus principals protectors, els germans Vic i Manrique, virrei i bisbe respectivament de Mallorca.
Lectures
- AGUILÓ, T.: ¿Quién fue el primer Cronista del Reino de Mallorca?, Museo Balear, tom V (1877), p. 1-9, 41-47.
- CONTRERAS, A.: “Geografía y Medicina en el Renacimiento mallorquín: el historiador Joan Bautista Binimelis”, BSAL, 49, 1993, p. 451-484.
- [Dossier sobre J. Binimelis], BSAL, XVI (1916), p. 177-223.
- DURAN, E.: “Joan Binimelis i la guerra de les Germanies a Mallorca”, Randa, 12, 1981, p. 88-123.
- — “Joan Binimelis i la seva Història de Mallorca”, BSAL, 49, 1993, p. 485-496.
- ENSENYAT, G.: “Quina acceptació tengué la Història del Regne de Mallorca de Joan Binimelis?”, BSAL, 49, 1993, p. 497-510.
- Joan Binimelis, historiador de Mallorca (1539-1616). Catàleg de l’exposició sobre el IV centenari de la redacció de la Història del present regne de Mallorca (1593-1993), Societat Arqueològica Lul·liana – Museu de Mallorca, Palma 1994.