Malgrat que s’han documentat monografies produïdes a partir del s. XVI, la florida d’aquesta historiografia s’esdevingué durant la segona meitat del s. XIX, vinculada a l’auge de la Renaixença. En aquest sentit, els estudis locals tingueren una finalitat apologètica que exaltà el passat de cada localitat, en clara sintonia amb la mentalitat romàntica. A més, les històries locals esdevingueren una peça més en la construcció d’una història nacional. La importància de la història en el clima cultural vuitcentista motivà tota mena de personatges que s’interessaren per escriure i divulgar la història local. Les mancances en la consolidació de l’estatus professional de la historiografia i l’esclat de la Renaixença expliquen que els autors de moltes d’aquestes monografies no fossin únicament historiadors. Així, es troben amb facilitat especialistes com els folkloristes o els geògrafs, però també metges i advocats. Un cas especial el constituïren els eclesiàstics.
Les primeres monografies locals En general aquesta historiografia local donà com a resultat múltiples monografies que oscil·laren entre la idealització i el positivisme erudit, que sovint oferien dubtosos resultats quant a l’anàlisi però que, en canvi, foren útils per a preservar i difondre fonts documentals en perill evident de desaparició. Entre aquestes obres caracteritzades per la rigorositat positivista, cal esmentar els Anales históricos de Reus (1845) d’A. de Bofarull i de Brocà; els Documentos para escribir una monografía sobre la villa de Montblanch (1897) de Francesc de Bofarull, al Principat; i també la Historia de Denia (1874-76) de Roc Chabàs; o Sagunto, su historia y sus monumentos (1875), d’Antoni Chabret, al País Valencià. També hi hagué alguna història local amb una clara finalitat pedagògica, com la Historia de Elche (1895) de Pere Ibarra. A les Illes Balears, aquest tipus d’obres eren escrites pels cronistes oficials, dels quals cal destacar Joaquim M. Bover i Antoni Furió i Sastre. Aquest darrer, en les dècades del 1830 i el 1840, escriví diverses cartes historicomilitars, referides a diferents pobles mallorquins. Més endavant, l’interès per aquests temes esdevingué un dels eixos de l’activitat de la Societat Arqueològica Lul·liana i, molt especialment, dels treballs publicats en el seu Bolletí, creat el 1885.
L’empenta de l’excursionisme científic en el darrer terç del s. xix donà un impuls decisiu als estudis locals. Es combinava l’interès pel aspectes físics com la geologia o la biologia i també pels aspectes socials, la història a l’art, i es posava un èmfasi especial en el folklore i l’arqueologia, la qual cosa vinculava les comunitats locals al seu passat més pregon. Un dels impulsors de l’excursionisme científic, Cèsar August Torres, afirmà que la seva funció era subsidiària de la historiografia acadèmica i que es reservaven el paper de descobridors sobre el terreny: «nosaltres som l’explorador, el minaire que furgant la terra descobreix el tresor que altres després poleixen i exploten».
Finalment, la vitalització d’aquesta historiografia fou hereva de la reorganització de la historiografia eclesiàstica, que formava part d’una àmplia política catòlica per a fer front a la progressiva secularització de la vida pública. Paral·lelament, el Vaticà promogué l’interès pels estudis històrics entre el clergat. Tot plegat generà una activitat important, estudiada per Joaquim M. Puigvert, que es concretà en la creació o revitalització d’institucions com el Museu Episcopal de Vic (1891), o en la instrucció que l’any següent feu el bisbe Morgades per tal que els rectors de poble organitzessin els arxius parroquials i elaboressin monografies locals. D’entre els múltiples sacerdots que portaren a la pràctica aquests postulats destaca Fortià Solà i Moreta (1876 – 1948), que anà elaborant monografies allà on era destinat per al ministeri religiós (Navarcles, Sallent, Aiguafreda, Sant Andreu de Llavaneres i Torelló). D’altres autors en la mateixa línia foren Joan Segura i Valls (1844 – 1900), que estudià Santa Coloma de Queralt i Igualada, i Antoni Vila.
La sistematització dels estudis locals L’intent de sistematitzar els estudis locals no arribà fins el 1890, any en què aparegué la Col·lecció de Monografies de Catalunya, obra de J. Reig i Vilardell, vinculada al treball conjunt de geògrafs i historiadors del territori, que tancà una etapa amb l’edició de la Geografia general de Catalunya (1907), de F. Carreras i Candi. Des d’aleshores, la producció de monografies locals fou deguda a l’interès dels geògrafs, que, seguint els postulats de la geografia regional francesa, s’interessaren cada cop més pels aspectes socials, i per tant, també pels històrics. En aquesta línia s’ha de valorar l’obra de Pau Vila, que resseguí els arxius locals per a elaborar treballs toponímics o per a realitzar una monografia model, La Cerdanya (1926), que encetà la publicació de l’Enciclopèdia Catalunya. Una altra monografia important és l’obra de M. Santaló dedicada a Girona, publicada el 1923; aquesta ciutat també centrà l’atenció de l’escriptor i historiador Carles Rahola, que publicà La ciutat de Girona (1929). El 1917 es creà a Barcelona l’AHCB, dirigit per A. Duran i Sanpere. Igual que al final del s. xix, els conreadors d’aquests estudis locals continuaven essent molt diversos: des d’arquitectes com Josep Danés, d’Olot, que feu estudis arqueològics de monestirs com Ripoll o Sant Joan de les Adadesses, a clergues com mossèn Gudiol, a Vic, o l’arqueòleg J. Serra i Vilaró, organitzador del Museu Diocesà de Solsona. Pel que fa als folkloristes destaca V. Serra i Boldú, però sobretot iniciatives col·lectives com l’Arxiu d’Etnografia i Folklore, creat el 1915 per T. Carreras i Artau. A més, la nova onada de centres excursionistes, que cobria tot el país, donà també els seus fruits en aquestes recerques. Cal destacar la Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus, on treballaren arqueòlegs com S. Vilaseca i els historiadors J. Santasusagna i J. Iglésies, persona decisiva des d’aleshores en els estudis locals. Al País Valencià s’esdevingué un procés similar a les dècades del 1920 i el 1930, que es materialitzà en treballs publicats en el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura (1920) i en els Anales de Cultura Valenciana (1928).
Durant la Segona República es produí un cert acostament entre la docència històrica universitària i alguns autodidactes que practicaven la història local. Joves historiadors com J. Vicens i Vives o J. Mercader començaren a fer possible la vinculació entre historiografia acadèmica i història local, però la precarietat del període no permeté concretar-ne grans resultats.
Els estudis de postguerra La implantació del franquisme suposà l’anorreament d’una cultura catalana que havia esdevingut moderna i nacional, i dins la qual els estudis locals havien estat una aportació, més o menys científica, i un contrapunt comarcalista al pes de Barcelona en la configuració cultural de Catalunya. El desig d’acabar amb tota mena de referències a Catalunya com a comunitat cultural i política, comportà un doble procés: d’una banda, una repressió contundent, de l’altra, la desvirtuació dels referents culturals. En aquest sentit, el franquisme promogué l’accentuació dels localismes amb la intenció d’esquarterar la realitat catalana. Es podia fer barcelonisme, lleidatanisme o tortosinisme a fi de crear espais d’identificació sotmesos directament a la nova Espanya franquista que significaven la negació d’una unitat catalana. Tanmateix, aquest propòsit cultural fracassà precisament perquè alguns historiadors saberen utilitzar el mateix mitjà –la història local– per a reivindicar uns estudis de temàtica catalana que el règim no permetia. Els estudis locals esdevingueren un espai que podia ser reivindicat amb finalitats ben diferents, i que amb el temps fou un referent de la cultura catalana resistent. A la dècada del 1940 es constituïren diferents centres d’estudis, com el Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, l’Institut d’Estudis Vallencs o l’Institut de Banyoles. La creació del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, sota l’impuls de l’historiador universitari J. Mercader, tingué una gran transcendència perquè promogué una assemblea d’investigadors de les comarques del Penedès, el Baix Llobregat i l’Anoia, que fou l’origen de les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos. La primera edició se celebrà a Martorell el 1950; hi participaren com a ponents els universitaris J. Mercader i P. Bohigas, a més d’Albert Ferrer i Josep Iglésies. Iglésies esdevingué l’ànima promotora de les assemblees, que en els primers anys tingueren un marcat caràcter metodològic, que pretenien vincular la investigació dels autodidactes amb els cànons universitaris. En aquest sentit, són molt il·lustratius d’aquest interès els temes de la segona assemblea, celebrada a Santes Creus el 1953. La primera ponència es titulà “Qüestionari previ per a elaborar una monografia d’història local adaptada als mètodes científics moderns”, que fou encarregada a J. Vicens i Vives, però que desenvolupà Mercader. La segona, titulada “Projecte per a la possible coordinació dels centres locals d’investigació”, anà a càrrec d’A. Duran i Sanpere, director de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona. Tanmateix, aquest interès metodològic i la vinculació universitària anà minvant a partir de la dècada del 1960, i les assemblees esdevingueren trobades anuals en què s’aplegaven bàsicament els investigadors de la localitat o comarca seu de la reunió, una fórmula que s’ha mantingut fins a l’actualitat, i que ha generat un importantíssim nombre de publicacions en forma d’actes de les convocatòries.
Durant les dècades del 1960 i el 1970, diversos historiadors continuaren la tradició més o menys autodidàctica d’avantguerra, o s’especialitzaren, com A. Pladevall, que estudià diverses poblacions de la comarca d’Osona, Jaume Codina amb les del delta del Llobregat, Josep M. Recasens a Tarragona, o Josep Lladonosa pel que fa a Lleida.
Un cas peculiar fou la publicació, en plena Transició, de Tots els barris de Barcelona, de Jaume Fabre i Josep M. Huertas. Es tracta d’una obra de caràcter reivindicatiu en què se sintetitzaren i es fonamentaren les demandes del moviment veïnal de Barcelona, i que recollí, a tall d’introducció a cadascun dels barris, un breu relat històric que explicava la riquesa humana i associativa de la Barcelona d’avantguerra i la posterior destrucció de la ciutat per l’especulació franquista.
Al País Valencià, la renovació universitària dels anys seixanta i setanta se sentí amb força i potencià l’interès pels estudis d’àmbit local i comarcal com una manera de descobrir el país. Un dels moments culminants d’aquest projecte es materialitzà amb el Primer Congrés d’Història del País Valencià, celebrat el 1971.
La renovació metodològica La fi del franquisme i la Transició democràtica suposen la confirmació d’aquests corrents més renovadors en què la història local havia de complir una funció d’afermament de les identitats locals, i d’eina metodològica de la renovació historiogràfica. A la dècada del 1980, i juntament amb el procés de recuperació democràtica, la historiografia local catalana visqué un important reviscolament afavorit per les noves circumstàncies. Fou un procés complex en què intervingueren múltiples factors, perquè coincidí amb una fase d’enorme creixement dels estudiants d’història. L’allau de joves llicenciats tingué l’oportunitat d’implicar-se en una dimensió de recuperació històrica democràtica; aquest fou el significat que prengué aleshores la nova història local. Aquesta situació es veié afavorida amb l’arribada de la democràcia als ajuntaments, que significà la posada en marxa i la millora dels arxius locals, a més d’una renovada demanda d’explicació científica de la història de cada municipi. Les diputacions democràtiques també es plantejaren què calia fer amb les velles estructures oficials dels instituts d’estudis provincials, i feren canvis reeixits com el del nou Institut d’Estudis Ilerdencs o l’Institut d’Estudis Baleàrics. Per acabar, la posada en marxa de les administracions autònomes de Catalunya, el País Valencià i les Illes significà també un intent de normalitzar la política patrimonial, de manera que es generalitzà i es professionalitzà, bé que lentament, la xarxa d’arxius locals i comarcals. Al mateix temps, també es produí una nova embranzida en la creació de centres d’estudis de base associativa, que anaren creant una estreta xarxa de nuclis locals i comarcals –que, a la meitat de la dècada del 1980 superava la xifra de 60 entitats al Principat–, la qual coexistí amb la continuïtat d’iniciatives més veteranes, com la de l’Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, que ha mantingut la seva continuïtat, i celebrà l’any 2000 el seu cinquantenari.
La nova història local sorgida en aquesta etapa tingué com a element distintiu la voluntat d’esdevenir una peça clau de la renovació científica historiogràfica. Per això s’esforçà per bastir una elaboració metodològica que fixés clarament la vinculació entre la història local i l’anomenada història general. Un element indicatiu d’aquest interès es produí a les I Jornades de Joves Historiadors Catalans (1984) on, a banda de les tres ponències cronològiques, s’inclogué una ponència anomenada “Història local i història total”, a càrrec d’Andreu Mayayo. Aquesta nova generació ja no era d’historiadors estrictament locals, sinó d’historiadors que de vegades optaven per aquest àmbit d’anàlisi, però no de manera exclusiva ni excloent. En aquells anys també tingué un fort impacte la celebració de les Jornades d’Estudis Històrics Locals, patrocinades per l’Institut d’Estudis Baleàrics, i molt especialment la tercera convocatòria, en què l’historiador i antropòleg Ignasi Terrades presentà una ponència titulada “Reflexions sobre la forma de relacionar la història local i la història general” (1983). En el mateix sentit, cal esmentar el llibre col·lectiu de J. Fontana, E. Ucelay i J.M. Fradera, Reflexions metodològiques sobre la història local (1985), que inclou, a més, una enquesta sobre aquesta qüestió entre diversos historiadors.
També fou molt remarcable l’impuls de la nova història local al País Valencià, conduït per una generació de joves universitaris, i que es plasmà en iniciatives com les Assemblees d’Història de la Ribera, o la creació de la revista Afers, fundada per Enric Sebastià. El punt culminant d’aquesta etapa fou la celebració a València, del I Congrés Internacional d’Història Local (1988) (vg. Congressos Internacionals d’Història Local) titulat “L’Espai Viscut”, que suposà el contrast entre la historiografia local de l’àrea catalana i les experiències d’altres països europeus. Aquesta línia de treball continuà amb dues edicions més en la dècada del 1990, sempre amb la col·laboració de la Diputació de València, que creà un Centre d’Estudis d’Història Local i la revista Taller d’història –iniciatives que finiren davant de noves circumstàncies politicoinstitucionals.
El projecte col·lectiu on els joves historiadors veieren l’empenta de l’opció per la història local fou el naixement de la revista Plecs d’història local, publicació bimensual que sorgí el 1986 com a suplement de la revista L’Avenç, capçalera de referència de la renovació historiogràfica catalana iniciada a la dècada del 1970. Per això esdevingué encara més significatiu que fos aquesta revista la que acollís l’edició dels Plecs, que foren impulsats per joves llicenciats que començaren les seves recerques en l’àmbit local i comarcal. Dels membres del primer consell de redacció destaquen: J. Albareda (Osona), A. Gavaldà (Alt Camp), A. Mayayo (Conca de Barberà), X. Pedrals (Berguedà) i M. Renom (Baix Llobregat), vinculats posteriorment a arxius, centres de recerca i a la docència universitària. La implicació de L’Avenç amb aquesta nova història local anà més enllà de la continuïtat dels Plecs, que han estat dirigits per Jesús Mestre, Pere Anguera i Carles Santacana, i que compta ja amb un centenar de números editats. També fou des de L’Avenç que es promogué una reflexió periòdica de tipus metodològic i temàtic, amb la convocatòria del I Congrés Internacional d’Història Local de Catalunya (1991), que es dedicà a les perspectives generals de la història local (els problemes d’integració en la història general, les diverses propostes metodològiques o l’anàlisi comparativa amb altres historiografies europees). En anys posteriors, els congressos bianuals d’història local de L’Avenç han analitzat el poder local, les finances, la relació entre l’àmbit local i el nacional i estatal, l’articulació territorial o la sociabilitat, mostra de la maduresa dels seus plantejaments.
La vinculació universitària La vinculació amb el món universitari anà evolucionant cap a la normalització. Moltes memòries de llicenciatura i tesis doctorals prengueren el marc local i comarcal com a eix territorial d’estudi. Lògicament, aquesta important presència de recerques universitàries es traduí en el mateix professorat. Si abans de la guerra civil, la connexió entre el món universitari i les recerques locals era mínima, en les dècades posteriors la història local es considerà, des de l’àmbit acadèmic, amb una certa condescendència. L’actitud canvià substancialment, sobretot de la mà d’investigadors que feren compatible les recerques d’àmbit local i més general, la presència en centres d’estudis, i finalment la docència universitària. Ll. Ferrer, J. Albareda, P. Anguera i A. Mayayo són exemples d’aquest nou historiador, la majoria nascuts a la dècada del 1950.
A les Illes aquest procés es veié afavorit per la creació de la Universitat de les Illes Balears, que potencià les recerques sobre la història mallorquina, i que es combinà amb col·leccions d’història local que es forniren de moltes recerques universitàries. Amb relació a la vinculació universitària, cal esmentar la creació del Servei de Documentació d’Història Local de Catalunya, creat a la UAB l’any 1987, i que treballa per aplegar el màxim de referències bibliogràfiques sobre les localitats catalanes. Un projecte al qual posteriorment s’han vinculat també diversos centres d’estudis i la mateixa Coordinadora.
Molts dels historiadors esmentats, foren impulsors de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, creada el 1993, i que esdevingué un punt de referència en l’àmbit de sociabilitat de la historiografia local. Aquesta Coordinadora, que es proposà cobrir l’àrea dels Països Catalans, ha centrat la seva implantació al Principat i les Illes Balears, on agrupa més d’una cinquantena de centres d’estudi. La Coodinadora ha impulsat la historiografia local a través d’iniciatives conjuntes dels centres. A diferència de les assembles intercomarcals, que convoquen una jornada anual dedicada a una localitat, la Coordinadora ha impulsat congressos temàtics, com el dedicat als “Moviments socials i dinàmica associativa” (Lleida 1994), i el dedicat a “El franquisme i la transició democràtica” (Palma 1997), o el darrer sobre “Les fonts orals” (Barcelona 2001).
Tot plegat ha generat una producció bibliogràfica enorme, desigual quant al seu valor, i molt difícil de resseguir malgrat les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies. El fet que molts estudis estiguin publicats pels centres d’estudis i les institucions en fa molt difícil la localització. Al mateix temps, el gran nombre de publicacions fa necessària l’edició de balanços temàtics ja que, en cas contrari, la incorporació d’aquest gruix de coneixement a les síntesis d’història de Catalunya es fa molt difícil. No obstant això, es pot constatar la influència dels estudis locals en les dues darreres grans síntesis d’història de Catalunya, tant la dirigida per Pierre Vilar i editada per Edicions 62, apareguda a la segona meitat de la dècada del 1980, com l’editada per Enciclopèdia Catalana deu anys després. Pel que fa a grans projectes editorials, és imprescindible destacar dues grans obres col·lectives, l’una dedicada a la ciutat de Girona i promoguda per l’ADAC, i l’altra, d’iniciativa institucional, dirigida per Jaume Sobrequés, sobre la ciutat de Barcelona, que ha estat complementada per una història dels barris de la ciutat, continuïtat i ampliació alhora de l’obra de J. Fabre i J.M. Huertas, publicada durant la Transició.