A la darreria del s. XIX, Emili Grahit recordà en la Revista de Girona (1894, 1895) alguns aspectes bèl·lics de la seva ciutat, sobretot els setges que patí en diverses guerres. De fet, la problemàtica dels setges és la que més ha interessat durant molt temps. Destaquen treballs com els de M. Bruguera (1871-72) i J.R. Carreras i Bulbena (1914) sobre els defensors de Barcelona en 1713-14; d’E. Arderiu sobre el setge de Lleida durant la guerra de Successió (1911); de J. Ayneto sobre el setge de Lleida del 1646 (1916), i de P. Prieto Llovera sobre els setges lleidatans en general (1945). Els darrers anys, J.L. Gonzalo, A. Ribes i O. Uceda han renovat aquesta temàtica: Els setges de Lleida, 1644-1647 (1997).
Al començament del s. xx, J. Pella i Forgas, amb la seva obra Llibertats y Antich govern de Catalunya (1905), es feu ressò de l’organització militar de la Catalunya medieval, especialment als s. xiii i xiv –quan es plantejà ja la necessitat d’un exèrcit permanent compost en la seva major part per soldats d’infanteria–, com la pròpia d’un estat dels més evolucionats de l’Europa del moment. També s’interessà pel sometent i, sobretot, per l’usatge Princeps namque, que ordenava la mobilització del país en cas d’invasió.
El 1924, en les pàgines de la Revista de Catalunya, F. Soldevila escriví sobre “L’esperit bel·licós” dels catalans, referint-se als s. XVII i XVIII i l’evolució posterior. S. Sobrequés i Vidal i J. Sobrequés i Callicó (1973) dedicaren dos volums a la guerra civil catalana de 1462-72.
La primera obra que tractà dels aspectes militars –i polítics– d’un episodi tan important com la guerra dels Segadors fou la ja clàssica La acción de Francia en Cataluña en la pugna por la hegemonía de Europa, 1640-1659 (1956), de J. Sanabre, tot un revulsiu, però que no tingué continuïtat. Calgué esperar a la dècada del 1980, amb l’aparició de treballs parcials sobre la problemàtica bèl·lica catalana a l’entorn de la guerra dels Segadors. Així, Eva Serra, amb un treball primerenc el 1966, estudià alguns aspectes de la campanya de Salses (1639), i també la trajectòria d’un terç de la Generalitat (1988); X. Torres (1991) s’interessà pels miquelets de 1640-52, un tema ja tractat per Núria Sales (1983), pionera d’aquest tipus d’estudis a Catalunya. També començaren a aparèixer alguns treballs sobre els allotjaments de tropes a la Catalunya del s. xvii: el cas del camp de Tarragona (F. Oliver i Oller, 1984), de l’Empordà (A. Alcoberro, 1987; P. Gifre, 1993) i de tot el Principat (A. Espino, 1990).
De forma semblant, a la dècada del 1960 destacà Pere Voltes i Bou, per la seva dedicació a alguns aspectes militars de la guerra de Successió a Catalunya i a València, i a la figura de l’arxiduc Carles (amb obres escrites el 1959, en 1963-70 i el 1964); uns estudis que el mateix Voltes perllongà en el temps fins a les aportacions de J. Albareda (1993) i J.M. Torras i Ribé (1999). Encara està per fer una història militar moderna de la guerra de Successió, seguint el corrent anomenat New Military History.
Jordi Vidal (1986) es plantejà l’existència d’unes formes tradicionals de l’organització armada a Catalunya, considerades com uns sistemes de mobilització similars a les noves estructures militars de l’Europa del moment. La intenció final fou considerar l’existència d’un exèrcit català que començà a actuar durant la guerra dels Segadors; un extrem que ha negat A. Espino (1993 i 1997), i que ha defensat V. Estanyol en El pactisme en guerra. L’organització militar catalana als inicis de la guerra de separació, 1640-1642 (1999), però amb arguments molt dèbils.
Altres treballs han fet referència a l’estructura defensiva catalana a la primera meitat del s. XVI (A. Casals, 1996; P. de la Fuente, 1993); a l’organització militar catalana del cinc-cents (A. Espino, 1993); a diversos aspectes de les guerres del regnat de Carles II (M.A. Sabio Checa, 1989; A. Espino: Catalunya durante el reinado de Carlos II. Política y guerra en la frontera catalana, 1999; F. Anglada, 1993; J. Albareda, 1995); a la nova frontera amb França en la seva dimensió militar (Alain Ayats, 1990), o a la Guerra Gran (Lluís Roura: Guerra Gran a la ratlla de França. Catalunya dins la guerra contra la Revolució francesa, 1793-1795, 1993; E. Riera, 1998). J. Mercader i Riba és tot un clàssic sobre Catalunya a l’època de les guerres napoleòniques.
Sobre la guerra civil de 1936-39 a Catalunya hi ha treballs pioners a la seva època, com els de Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya, dedicats als bombardeigs que patí Barcelona (1986); l’ocupació militar de Catalunya (1987) i la repressió a la rereguarda del 1936 al 1939 (1989-90). Els darrers anys s’està imposant una nova forma d’interpretar la importància d’alguns fets militars clau, com la batalla de l’Ebre (X. Hernàndez, O. Junqueras i d’altres: La batalla de l’Ebre, 1999).
En el cas de València, L. Querol, a la dècada del 1930, s’interessà per l’organització militar valenciana dels s. XIII al XV; M. Vila feu el mateix però a l’època de la guerra dels Segadors (1979-80; 1983). Sobre el s. xviii destaquen diversos treballs de C. Corona (1984, 1996, 1997) i, sobretot, E. Giménez López amb la seva monografia sobre els militars a la València posterior al decret de Nova Planta: Militares en Valencia (1707-1808). Los instrumentos del poder borbónico entre la Nueva Planta y la crisis del Antiguo Régimen (1990). També J. Pradells treballà sobre les estructures defensives del Regne de València a l’època moderna, especialment sobre la defensa de les costes al s. xviii (1995).
En el cas de les Illes Balears, U. de Casanova tractà sobre els allotjaments de tropes i sobre el fons de fortificació als s. xvi i xvii (1985-86 i 1989); Arthur F. Peterson, sobre la defensa de Mallorca durant el regnat de Felip IV; un fenomen de la guerra econòmica com el corsarisme tingué una obra cabdal de Gonçal López Nadal (1986), i, finalment, el filòleg Antoni I. Alomar s’interessà per la capacitat d’autodefensa del Regne de Mallorca, perduda a partir del 1715 (1998). M. Mata tractà sobre Menorca durant la guerra de Successió (1980), així com J.L. Terrón Ponce (1984). Quant a la guerra civil (1936-39), cal recordar el treball pioner de Josep Massot (1975-76).