Historia y Fuente Oral

Revista semestral del seminari d’història oral del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i de l’Institut Municipal d’Història, apareguda l’any 1989 sota la direcció de la professora Mercè Vilanova.

Desenvolupament enciclopèdic

A partir del número 15 la revista passà a anomenar-se Historia, Antropología y Fuentes Orales. Fins a l’actualitat se n’han publicat 26 números. La publicació volgué omplir un buit en el panorama de les revistes d’història dedicades a l’època contemporània, i respondre a la marginació soferta pels historiadors de parla hispana en la VI Conferència Internacional d’Història Oral organitzada per Paul Thompson, a Oxford, l’any 1987. Alguns dels historiadors, antropòlegs i especialistes d’arreu del món que han publicat en la revista són: D. Bertaux, Fina Birulés, Johanna Bornat, Pietro Clemente, Román G. Cuartango, Alain Dierkens, David K. Dunaway, Xose Estévez, Adolfo Fernández Pérez, A. Gillis Thys, Tadabide Hirokawa, Ph. Joutard, Kathryn Kish Sklar, Ph. Lejeune, Víctor Morales, Marta Otaegi, Teresa Pereira, Gwyn Prins, R. Robin, Pedro Ruiz Torres, Dora Schwarstein, Luigi Trastulli, Jean-Pierre Wallot, Jam Walmsley, D. Willems, Marc Wouters i la mateixa Mercè Vilanova. Des dels primers moments, es buscà el suport de l’antropologia, indispensable per a la seva projecció internacionalista i intercultural. La revista promou l’ús de les fonts orals en la reconstrucció de la història, és a dir, reivindica la història oral, per la qual cosa el seu espai temàtic és l’època i la documentació pròpia dels s. XX-XXI. Ha estat un mitjà obert i crític per a acostar-se a les diferents disciplines i a la diversitat de mètodes d’anàlisi social; és una publicació destinada a la difusió i al debat de les aportacions empíriques, metodològiques i teòriques, on tenen cabuda l’interrogant, l’afirmació, la hipòtesi i la crítica.

Reivindicar la utilització del document oral comporta una certa prudència historiogràfica manifestada constantment en la revista. L’historiador enregistra l’entrevista, però en contrasta el contingut amb fonts menys manipulables que la memòria. És per això que, en certa manera, Historia y Fuente Oral és una guia d’orientació per a la investigació oral.

Lectures
  1. BORDERÍAS, C.: “La historia oral en España a mediados de los noventa”, Historia y Fuente Oral, 13, 1995, p. 113-129.
  2. VILANOVA, M.: “Editorial”, Historia y Fuente Oral, 1, 1989, p. 3.
  3. — “El combate, en España, por una historia sin adjetivos con fuentes orales”, Historia y Fuente Oral, 14, 1995, p. 95-116.