Desenvolupament enciclopèdic
Tradicionalment, s’ha pres com a paradigma del pensament històric de la Il·lustració la concepció de Voltaire (1694 – 1778), tot i que el filòsof historiador francès mostrà una acientífica indiferència per la tasca erudita i una extraordinària confiança en l’ideal filosòfic a l’hora d’admetre l’existència de lleis naturals determinants en el decurs de la humanitat. La seva combativa història filosòfica, tot i no ser gaire secundada més enllà dels Pirineus, moderà l’aspror del mètode erudit prevalent entre la majoria dels afeccionats a les antiguitats. Voltaire influí en historiadors més pròpiament il·lustrats del darrer terç del s. xviii, com Antoni de Capmany i Joan Francesc de Masdéu. La temàtica civil i l’elegància expositiva foren les principals influències de la història il·lustrada francesa, mentre que el vessant filosòfic –que considerava la civilització espanyola com un model contrari al progrés– fou molt contestat. La historiografia britànica –amb William Robertson– també arremeté contra els punts foscos del passat hispànic. Tanmateix, l’equilibri entre història i erudició, pionerament assolit per autors com David Hume i Edward Gibbon, s’acostà molt al nivell metodològic que, de manera simultània, exposà Capmany en l’obra Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la ciudad de Barcelona (1779-92).
La formació de la història il·lustrada en l’àmbit català implica concatenar tres circumstàncies essencials: la genealogia del criticisme, la difícil apologètica Espanya/Catalunya/València i Espanya/Europa i el context econòmic que obrí el camí a les aspiracions dels grups burgesos. El criticisme fou la resposta a la tendenciositat de la historiografia barroca. L’amor a la pàtria i la pugna per justificar la precocitat i les excel·lències del procés de cristianització del país crearen un subgènere de narracions molt populars (cronicons) destinades a afalagar la devoció religiosa i la vanitat nacional dels pobles. Quan les fonts envelaven certs temes, els falsaris hi fantasiaven, i les deixaven així a l’arbitri dels publicistes polítics de la convulsa centúria del sis-cents. Per la seva part, l’erudició dels historiadors anà engolint les falsedats, esforçant-se no tant a refutar com a conciliar les discordances i a polir l’exactitud de les citacions. Entre els historiadors catalans, Narcís Feliu de la Penya personificà l’expiració del període cronístic de la historiografia catalana, però no la desaparició de l’historicisme, que continuà amb cert vigor durant la primera meitat del s. xviii. Els seus Anales de Cataluña (1709), més que una obra històrica, són un discurs polític amb argumentacions històriques integrat plenament en la literatura de combat, patriòtica, típica del Barroc, on la crítica històrica és bandejada per inoportuna i la ficció és emprada com a ingredient retòric al servei de la política i d’un ambiciós projecte econòmic.
L’origen de l’impuls crític es troba en la història eclesiàstica i, particularment, en les revisions hagiogràfiques que algunes comunitats religioses, com els bol·landistes i els maurins, portaren a terme des de la dècada dels quaranta del s. xvii. L’esperit que animà aquests historiadors fou la revisió sistemàtica de les afirmacions mantingudes fins llavors, validant només les que es podien demostrar amb documents acreditats. La depuració es feu aplicant amb rigor les tècniques de verificació de documents mitjançant les anomenades ciències auxiliars de la història: epigrafia, paleografia, sigil·lografia, cronologia i diplomàtica. Al costat d’aquest perfeccionament del mètode, es feu també un esforç considerable per publicar documents originals, recollir exhaustivament totes les fonts relatives a cada tema, tenir una cura especial en l’exactitud filològica de les citacions i rebutjar la bellesa narrativa.
El criticisme bibliogràfic espanyol, que durant el regnat de Carles II es focalitzà principalment a Andalusia (amb el sevillà Nicolás Antonio i els seus deixebles, el marquès de Mondéjar i José Sáenz de Aguirre), al s. xviii es traslladà a València (amb Manuel Martí i Saragossà). Martí fou col·laborador del cardenal Sáenz de Aguirre a Roma, on gaudí d’un ambient intel·lectual ric i cosmopolita. Entrà en contacte amb la història crítica (Jean Mabillon, Daniel Papebroch, Federico Carlo Gravina, Ludovico Antonio Muratori) i fou el principal promotor de la publicació de l’obra inèdita de Nicolás Antonio, Biblioteca Hispana Vetus (1696) . L’esperit crític de Martí no s’aturà ni davant d’aquells fets que eren políticament respectats perquè actuaven en benefici de la devoció popular i de la reputació de la pàtria. Així, desaconsellà Sáenz de Aguirre de tractar de les tradicions compostel·lanes per tal d’evitar incórrer en errors metodològics i es disgustà per la manca de crítica dels llibres de Mondéjar sobre la vinguda de l’apòstol sant Jaume a Espanya. Abandonà Itàlia per evitar ser objecte de la supèrbia cultural dels seus mecenes (Sáenz de Aguirre i el duc de Medinaceli, virrei de Nàpols), que negociaven la consecució del seu acreditat concurs. Obtingué d’Innocenci XII el deganat d’Alacant, el qual no trigà a abandonar per l’asfíxia intel·lectual que li produïa un ambient tan provincià. El 1699 es traslladà a València i hi romangué fins que el 1707 fou reclamat a la cort de Felip V; foren uns anys decisius per a la cultura i la historiografia valenciana. Sota el seu influx desenvoluparen la seva tasca historiogràfica autors de la talla de Josep Manuel Minyana, Jacint Segura i, sobretot, Gregori Maians.
Minyana (1671 – 1730) era un trinitari valencià que residí durant set anys a Nàpols i conegué Martí. Quan aquest s’instal·là a València, entrà a formar part del grup d’intel·lectuals que es reunien a casa del comte de Cervelló. Estava vinculat als cercles aristocràtics filoborbònics, com Martí probablement, i sota aquesta òptica escriví un treball històric sobre la guerra de Successió a València ( De bello rustico Valentino). El protagonisme del conflicte social en l’obra feu que aquesta no veiés la llum fins el 1752, gràcies a les gestions de Maians. El seu treball té un paral·lelisme a Catalunya en el manuscrit inèdit Narraciones históricas de España desde el año 1700 a 1725, de Francesc Castellví, per bé que en aquest cas la interpretació austriacista dels fets motivà la proscripció de l’obra, malgrat els intents de l’autor des de l’exili vienès per aconseguir el plàcet per a publicar-lo.
El dominicà alacantí Jacint Segura (1668 – 1751) tingué menys relació amb Martí, però conservà, malgrat les diferències, una sincera amistat amb Maians. Seguint els models de Mabillon i Pierre Louis Valemont, publicà el Norte crítico (1733), l’obra de metodologia històrica més destacada del set-cents, un testimoni del sentit crític destacable per l’exhaustiva valoració de les proves del passat, malgrat que tenia algunes deficiències, com la defensa de les tradicions compostel·lanes.
L’actitud de Maians (1699 – 1781), el deixeble més avantatjat de Martí, fou més contundent vers les tergiversacions contingudes en els falsos cronicons. Les seves dues principals iniciatives en el camp de la història, la divulgació del mètode crític i la publicació de les fonts originals, foren obstinadament encalçades per la intel·lectualitat defensora de les creences populars i acabaren desemparades pel govern borbònic; la cort no volgué afavorir un mètode crític que qüestionés les glòries nacionals i les tradicions populars. No han d’estranyar, doncs, les seves freqüents polèmiques amb intel·lectuals orgànics com Benito J. Feijoo o el pare Enrique Flórez. Com assenyala Antonio Mestre, el seu nacionalisme s’alimentà de glòries verídiques, mentre que el dels seus oponents sovint es fonamentà en glòries fantàstiques. Per emparar el seu projecte historicocultural, Maians fundà (1742) l’Acadèmia Valenciana. La infraestructura acadèmica afavorí la publicació d’algunes obres inèdites d’historiadors crítics com el marquès de Mondéjar, però el projecte no acabà de consolidar-se i desaparegué. La seva actitud crítica i foralista li reportà, fins i tot, l’acusació d’antiespanyol i, davant el poder dels seus contraris, es veié obligat a retirar-se a Oliva, des d’on continuà influint en l’ambient cultural espanyol i català, particularment en els bisbes de Barcelona, Asensi Sales i Josep Climent, en el fiscal de l’Audiència, Manuel Sisternes, i en Josep Finestres i Monsalvo i el cercle cerverí.
A Catalunya, a més de l’aportació de l’escola valenciana, destacà, sobretot pel que fa a la crítica bibliogràfica, la vinculació amb l’escola arxivística francesa, contribució que va acabar essent la més vigorosa del criticisme historiogràfic del Principat. En aquesta primacia col·laborà la riquesa documental dels arxius catalans, una particularitat que ja detectà Pèire de Marca i el seu col·laborador, Étienne Baluze, els quals formaren part del grup d’historiadors francesos que, sota l’impuls de Richelieu, Mazzarino i Lluís XIV, revisaren els títols i drets dels reis francesos en els territoris fronterers. La seva nova tècnica arxivística influí decisivament en els arxivers catalans, i proclamà que la seva feina es basava en una acurada recopilació dels documents, la publicació dels diplomes i la depuració dels textos. En aquesta línia d’actuació s’inscriví l’activitat dels intel·lectuals de l’Acadèmia dels Desconfiats (Pau Ignasi de Dalmases, Josep de Taverner i d’Ardena i Josep Aparici), Manuel Marià Ribera, Daniel Finestres, Francesc Xavier Garma i Jaume Caresmar, canonge premonstratenc fundador de l’escola d’arxivers de Bellpuig de les Avellanes. Tot i que la principal activitat dels acadèmics desconfiats en 1700-03 fou compondre versos sobre temes mitològics, pronunciar laudatòries barroques i declamar superficials galanteries, alguns dels seus membres manifestaren un notable interès per la història. D’entre ells destaca Taberner (1670 – 1726), canonge de Barcelona, Perpinyà i París i bisbe de Girona, un tenaç registrador d’arxius continuador dels bol·landistes i dels maurins. Com que optà per l’opció borbònica, es refugià a França durant la guerra de Successió i obtingué el suport de Lluís XIV en els seus treballs erudits. Bona part dels seus treballs resten inèdits o s’han perdut.
Un cop restablerta l’Acadèmia (1729) –rebatejada el 1752 sota protecció real amb el nom de Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona–, la institució es proposà dos grans objectius: la preparació d’una història de Catalunya i la redacció d’un diccionari de la llengua catalana. Tot i que cap d’aquests projectes no es materialitzà, s’aconseguí incentivar la presentació d’assaigs d’autors com Antoni d’Armengol i d’Eimeric, Josep de Bastero, Ramon de Ponsic i de Camps, Joan d’Alòs, Francesc Armanyà i Benet Vinyals de la Torre. La qualitat dels treballs històrics és molt desigual i més aviat discreta, però mostra un interès per mantenir vives les arrels distintives del Principat. Això no vol dir que els discursos acadèmics fossin perversos records austriacistes dins d’un escenari borbònic, sinó que l’activitat d’erudits de segona o tercera fila, encara molt influïts pel tradicionalisme barroc, continuava reproduint els vells esquemes i les antigues temàtiques. La major part de les comunicacions es referiren a la història secular i eclesiàstica dels temps comtals i a la invasió musulmana. L’exemple més il·lustre d’aquesta tendència és Pere Serra i Postius (1671 – 1748), un austriacista ple de fervor religiós i amor a la pàtria. En la seva obra principal, Prodigios y finezas de los santos ángeles hechos en el Principado de Cataluña (1725), manifestà la seva predilecció pel passat medieval vist des d’una perspectiva marcadament religiosa i amb un rerefons polític dirigit a demostrar les particularitats de Catalunya. Serra remarcà el substrat goticista del Principat que, juntament amb la debilitat de la presència àrab, dotà aquesta terra d’un ardor religiós molt superior a la resta dels territoris hispànics. El pronunciat sentiment patriòtic, l’admissió de premisses imbuïdes d’irracionalisme religiós i la poca rigorositat en l’aplicació dels preceptes criticistes fan de la seva obra un treball proper al folklore. De fet, el criticisme del principi del s. XVIII era entès des de dues posicions, una més estricta i una altra més distesa: en sentit rigorós, una tradició només era veritable si anava emparada per documents fidedignes i, des de l’altra posició, no es podia acusar de falsa una tradició sense demostrar positivament la seva falta de rigorositat documental. És evident que Serra seguí el segon criteri.
El moment de més activitat de la RABLB es produí a mitjan s. xvii, quan Josep Francesc de Móra i Catà (1694 – 1762), marquès de Lló, publicà en el primer volum de les Memorias de la RABLB unes “Observaciones sobre los principios elementales de la Historia” (1756). Aquesta madura elaboració teòrica combinà el criticisme bibliogràfic de l’escola valenciana i el criticisme documental desenvolupat a Catalunya des del final del s. xvii (normes paleogràfiques i diplomàtiques). Malgrat això, la seva exposició metodològica quedà incompleta.
La influència de Maians també fructificà a Catalunya mitjançant l’escola cerverina, liderada pel catedràtic de dret romà Daniel Finestres (1688 – 1777). La seva relació epistolar esdevingué un fòrum d’iniciatives i intercanvis culturals. En aquestes erudites converses epistolars col·laboraren també, entre d’altres: Joan Antoni Maians, germà i destacat historiador; Jaume Finestres, impulsor dels estudis historicocrítics a Poblet i autor d’una història del monestir en quatre volums; Daniel Finestres, promotor de l’escola d’història eclesiàstica catalana entorn dels frares premonstratencs Caresmar, Pasqual i Martí, i membres del seu entorn: el jurista Ignasi de Dou i de Solà i els seus fills, també juristes, Ignasi i Ramon-Llàtzer de Dou i de Bassols; el lleidatà Francesc-Xavier Elias, membre de l’oratori de Sant Felip Neri a Barcelona i autor d’obres hagiogràfiques; el jesuïta Nicolau Eimeric, filòsof humanista, autor de l’episcopologi de Barcelona; Antoni Codorniu, jesuïta al col·legi de Girona, que proporcionà a Maians diverses notícies històriques; Joan Baptista Gener, teòleg historiador; el canonge Francesc Xavier Dorca, autor d’una història dels sants màrtirs gironins, i Josep de Vega i Sentmenat, autor de diverses obres erudites.
A Catalunya, durant la segona meitat del s. xviii, el criticisme en les seves variants bibliogràfica i documental produïren una profunda innovació tècnica, però gairebé no afectà la raó. La tradicional raó cristiana continuava dominant davant la raó laica, de manera particularment acusada en l’àmbit de la història eclesiàstica. Com assevera Ramon Grau, «la historiografia crítica eclesiàstica dels s. xvii i xviii tenia marcat un límit metodològic important. Una vegada establerta l’autenticitat d’un document, els fets consignats per ell eren considerats igualment autèntics, amb independència de la seva credibilitat a la llum de la raó natural». Els miracles, per exemple, s’admetien si estaven avalats per un suport documental fiable. Més enllà de la precisió documental o l’exactitud cronològica, la crítica històrica espanyola i catalana recelà dels valors enciclopedistes francesos; les opinions de Montesquieu, Voltaire o Diderot sobre la història d’Espanya tampoc no en facilitaven una fàcil assumpció. Quan sota formes tan crues aquests autors mostraven una història espanyola falsament gloriosa, construïda sobre supersticions i quimeres, provocaven les respostes patriòtiques. És evident que aquest fet col·laborà molt poc al restabliment de la consciència nacional catalana, en letargia des del 1714. Malgrat tot, una minoria d’autors que simpatitzava amb l’enciclopedisme, però profundament religiosa, feu una lectura més escèptica de la història. El diagnòstic posà de manifest certes ombres a les quals calia posar remei. La història crítica durant la segona meitat del set-cents es dividí en dos: per un costat, la tradicional història crítica amb relació a la tècnica de la disciplina i, per l’altre, la més recent història crítica lligada al debat sobre la raó. Mentre la primera fou assumida amb un cert envaniment per la majoria, la segona fou escomesa per gairebé tots els autors, particularment després de l’esclat revolucionari del 1789.
La segona meitat del s. xviii suposà un període d’èxode dels grans il·lustrats catalans i valencians, bona part dels quals desenvoluparen la tasca historiogràfica fora de la seva geografia. La seducció de la cort i l’expulsió dels jesuïtes foren les causes principals d’aquesta diàspora. La primera, voluntària, fou conseqüència del centralisme de la monarquia i de la política cultural de l’absolutisme borbònic, sobretot durant el regnat de Carles III, que atragué les ments més preclares d’aquests territoris. En erigir-se Madrid en el més important focus de producció cultural de l’Estat espanyol (acadèmies, diaris, impremtes, tertúlies, reunions literàries i artístiques, col·legis, encàrrecs oficials), la major part dels intel·lectuals que volien tenir millors possibilitats d’estudi i publicació, promocionar-se i fer carrera en el món de les lletres hi peregrinaren. Entre aquests –i, en molt casos, amb el suport de Maians– destacaren els valencians Francesc Vicent Pérez i Baier, Joaquim Marín i Mendoza, Francesc Cerdà i Rico, Joan Baptista Muñoz, Antoni Josep Cavanilles, Joan Sempere i Guarinos, i el català Capmany. La segona, forçada, es derivà de l’expulsió dels membres de la Companyia de Jesús (1767). Un bon nombre d’erudits es desplaçaren cap a Itàlia, especialment vers Bolonya i Ferrara, on continuaren una tasca cultural de gran qualitat. Entre els jesuïtes catalans i valencians que desenvoluparen a Itàlia una activitat historiogràfica hi ha Ignasi Campcerver, Mateu Aimeric, Francesc Xavier Llampillas, Francesc Gustà, Joan Baptista Gener, Joan Nuix, Marià Llorente, Tomàs Serrano i, especialment, Joan Andrés i Morell i Joan Francesc de Masdéu.
La història experimentà un canvi qualitatiu amb relació als nous interessos temàtics: la tradicional fascinació pels reis i les batalles reculà en benefici de matèries més modestes, antiheroiques, civils i burgeses; l’atenció es fixà en les activitats humanes que objectivament s’havien encaminat a promoure la civilització, el progrés i la felicitat dels pobles. D’aquesta manera, l’economia, el comerç, el dret, la política, la cultura i els costums esdevingueren l’objecte central dels treballs històrics més avantguardistes. No per això, però, s’abandonaren l’erudició i la crítica documental. Foren molts els qui continuaren reunint immenses col·leccions de dades i els qui incorporaren en els apèndixs de les seves obres una relació dels principals documents demostratius dels fets exposats. En aquesta activitat destacaren Pérez i Baier (1711 – 1794), expert en inscripcions, monedes i llengües antigues, avalador de molts valencians a la cort; Joan Baptista Muñoz (1745 – 1799), organitzador de l’Arxiu d’Índies i autor de la incompleta Història d’Amèrica (1793), i Jaume Caresmar (1717 – 1791), col·laborador de Capmany i treballador incansable en l’ordenació i transcripció depurada dels documents de diversos arxius, com els de Sant Cugat del Vallès, Gerri de la Sal, la col·legiata d’Àger i la catedral de Barcelona. Amb tot, els exemples més paradigmàtics de les noves tendències historiogràfiques foren Joan Francesc de Masdéu i Antoni de Capmany. De Masdéu (1744 – 1817), natural de Barcelona però nascut a Palerm, abordà de ple en els 20 volums de la seva Historia crítica de España y de la cultura española (1784-1805) nous temes, com ara el clima, el comerç, els costums, el temperament, la cultura, la població, el govern, l’agricultura o l’artesania, és a dir, la història civil. Capmany (1742 – 1813), des de Madrid, es posà al servei de l’Ajuntament de Barcelona i de la Junta de Comerç per defensar els interessos de l’emergent societat burgesa catalana a través de l’anàlisi historicoeconòmica. Fruit d’aquesta aliança escriví Memorias históricas..., una interpretació sobre el creixement econòmic català durant l’època medieval. Joan Sempere (1754 – 1830) treballà en el camp de la història del dret; és autor, a més, del cèlebre Ensayo de una biblioteca española de las mejores escritores del reinado de Carlos III (1785-89), de la Historia del lujo y de las leyes suntuarias de España (1788), de la Historia de los vínculos y mayorazgos (1805) i de la Historia del derecho español (1822), entre d’altres. Joaquim Marín (1725 – 1882) escriví sobre la història del pensament polític i jurídic, particularment Historia de la milicia española (1776) i Historia del derecho natural de gentes (1776). De la història de la literatura se n’ocuparen àmpliament Joan Andrés (1740 – 1817) a Dell’origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratura (1782-99, 7 vol.) i F.X. Llampillas (1731 – 1810) a Saggio storico apologetico della letteratura spagnuola contro le pregiudicate opinioni di alcuni moderni (1778-81, 6 vol.). Cavanilles (1745 – 1804) estudià la història natural i científica en les seves Observaciones sobre la historia natural, la geografía y la agricultura del Reino de Valencia (1795-97).
La voluntat de rastrejar el decurs de la civilització es convertí en un propòsit per a molts historiadors, fins i tot per a aquells que restringien les seves anàlisis a àmbits més locals. La historiografia baleàrica del final del set-cents, seguint l’exemple de Masdéu, també participà dels nous corrents il·lustrats: Bonaventura Serra (1728 – 1784) i Lluís Joan de Vilafranca (1770 – 1847), a Mallorca, i Joan Ramis i Ramis (1783 – 1819), a Menorca, en són els principals representants. En aquest sentit, Ramis és eloqüent quan, en el pròleg de la seva Historia civil y política de Menorca (1819), confessa el seu principal interès: «En todas estas épocas trato de cuanto he podido rastrear relativo a usos, prácticas y leyes de los Baleares, de sus conocimientos en la navegación y comercio marítimo, en la agricultura y otras ciencias, pues de otro modo no sería presentar su Historia Civil.»
Al rigor crític i a la temàtica civil s’afegeix l’orientació apologètica i nacionalista de la historiografia. Els autors catalans i valencians participaren activament en la rehabilitació d’un passat nacional considerat injustament deformat per les interpretacions dels historiadors estrangers, sobretot francesos, anglesos i italians. Tot i que hi ha antecedents significatius, fou en l’article “Espagne” de l’Encyclopédie Méthodique (1873), signat per Masson de Morvilliers, on es llançà la provocació següent: «Què és el que es deu a Espanya? I de dos, de quatre, de deu segles a aquesta part què ha fet per Europa?». Ara bé, aquest desafiament només provocà la proliferació d’apologies, algunes de ponderades –i, sobretot, documentades–, i d’altres simplement arravatades. Una de les primeres la signà Cavanilles a París, amb Observations de M. l’abbé Cavanilles sur l’article Espagne de la nouvelle Encyclopédie (1784). Per la seva banda, Capmany, a més de censurar l’atreviment dels forans, lamentà la incapacitat o la indolència dels naturals per demostrar les veritables aportacions d’Espanya al procés de civilització, i considerà que les proves esgrimides en les seves Memorias históricas..., si s’haguessin publicat abans, «hubiera[ n] impuesto silencio a la osadía, ligereza, o ignorancia de algunos escritores estrangeros que nos colocan en la clase de las naciones donde menos progresos hizo la civilización; o por lo menos nos hubiera dado armas para rechazar los tiros de la calumnia, de la envidia, o del desprecio. Entonces se convencería al orbe entero de que la gloria de España no estriba sólo en las hazañas puramente militares, y en los trofeos sangrientos del furor guerrero». En la mateixa línia es poden inscriure historiadors com Cerdà, Muñoz, Sempere i els jesuïtes expulsats a Itàlia, Andrés, Llampillas i Masdéu. Aquest darrer, en la seva Historia crítica, elogià la transcendència de la contribució de Capmany: «ha dado una prueba al Orbe entero del error y preocupación en que han vivido los estrangeros acerca de los adelantamientos de los Españoles antiguos en el arte de cultivar y perfeccionar todos los ramos económicos de la vida civil.»
En definitiva, la historiografia il·lustrada promogué un sincer afany d’investigació, renovà la metodologia, emprà la crítica documental, introduí la crítica racional, s’esforçà per construir una narració en què les dades es relacionessin i utilitzà les seves recerques per a promoure la reforma de la societat. Amb les convulsions del final del s. xviii i el principi del s. xix, el desencís vers la monarquia de Carles IV –que portà la nació al deshonor– i l’uniformisme polític i administratiu que s’estava establint a França, les opcions catalanes tornaren a reivindicar mitjançant la història les especificitats dels pobles que formaven Espanya. Encara que aleshores la proposta quedà frustrada, l’esforç permeté desenvolupar el moviment cultural i polític de la Renaixença.
Lectures
- ANTÓN PELAYO, J.: “La historiografía catalana del siglo xviii: luces y sombras de un proyecto ilustrado y nacional”, Revista de Historia Moderna. Anales de la Universidad de Alicante, 18, 2000, p. 289-310.
- GRAU, R.: “Els intel·lectuals, entre la Il·lustració i les tradicions nacionals”, Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, vol. V, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1995, p. 326-343.
- — “Les batalles de la historiografia crítica”, Història de la cultura catalana, vol. III, Edicions 62, Barcelona 1996, p. 163-168.
- MESTRE, A.: “Conciencia histórica e historiografía”, Historia de España de Menéndez Pidal, vol. I, Espasa-Calpe, Madrid 1988, p. 301-345.
- — “Crítica y apología en la historiografía de los novatores”, Studia Histórica. Historia Moderna, 14, 1, 1996, p. 45-62.
- — Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografía del xviii, Publicacions de l’Ajuntament d’Oliva, València 1970.
- — Humanismo y crítica histórica en los ilustrados alicantinos, Universitat d’Alacant, 1980.
- STIFFONI, G.: Verità della storia e ragioni del potere nella Spagna del primo ‘700, Franco Angeli, Milà 1989.