Desenvolupament enciclopèdic
Aquest clima cultural, que es manifestà també en la historiografia, donà resposta a diverses claus interpretatives. Pel que fa a la mentalitat de fons, per als homes i dones de l’època, el món era el teatre de les limitacions i contradiccions humanes, governat pels designis de la Providència. Aquest substrat feu que prevalgués un enfocament religiós i moral de la història, en què es combinaren el catolicisme militant i reafirmat per les pautes del concili de Trento (1545-63), i el llegat ètic clàssic (principalment de l’estoïcisme). En aquest segle on hi hagué unes poderoses tendències absolutistes, es manifestà el desig de comprendre millor, a través de la història, l’exercici del poder i els arcans dels prínceps. Per això, a gran part d’Europa es valorà i es difongué àmpliament l’obra de Tàcit. En el pla estètic, tan important durant aquest període atent a les aparences, la imatge i la persuassió, els historiadors europeus tractaren d’imitar l’estil concís de Tàcit o la majestuosa cadència de Titus Livi. En tot cas, a Catalunya també es percebé la tendència cap a una expressió artificiosa.
Les obres històriques escrites al s. XVII continuaren patint l’escassa utilització d’una crítica de fonts rigorosa. L’obra publicada pel benedictí Jean Mabillon el 1681, De re diplomatica, marcà una fita decisiva quan la consistència intel·lectual i la validesa de la història foren posades en dubte per una metodologia feta a mida de les ciències cientificonaturals (el Discurs del Mètode de Descartes havia aparegut el 1637). La historiografia barroca tingué un gran interès per conèixer els esdeveniments polítics de l’època en què sorgí (n’hi ha prou a veure l’àmplia utilització de l’obra de Francisco Manuel de Melo al voltant de la guerra dels Segadors o dels Anales de Feliu de la Penya sobre la guerra de Successió). Però també des del punt de vista de la vertebració de la identitat i de la consciència protonacionals, als Països Catalans, tant la guerra de 1640-52/59 com la de Successió (1702-14) significaren uns referents per a la memòria molt importants i amb connotacions diferenciades al Principat, als comtats nord-pirinencs, al País Valencià i a les Illes Balears.
A l’estudi i la investigació sobre la historiografia del Barroc als Països catalans els manca encara un marc global de referència. Mostren força llacunes i incerteses. No obstant això, es poden dibuixar unes característiques generals. Com a la resta d’Europa, la historiografia catalana del Barroc seguí la línia renaixentista. Aquesta continuïtat s’observa en els gèneres i models emprats, en el gran protagonisme d’autors eclesiàstics, en la vigència del llegat conceptual clàssic i cristià, en l’absència de professionalització dels escriptors, en la forta dependència dels poders establerts (fonamentalment l’Església Catòlica, la Corona, les diputacions i els consells municipals, i també els llinatges nobiliaris) que actuaren com a censor et sponsor, en el fet de valorar l’antiguitat com una font de legitimització i potencial preeminència jurisdiccional i en l’escassa irradiació directa d’aquesta producció historiogràfica.
Però també s’observen algunes diferències importants entre la historiografia del Renaixement i la del Barroc. En aquesta darrera, decau progressivament l’ús del llatí, que és substituït per les llengües modernes. A l’època barroca s’emfatitzà la dimensió retòrica de la història i el relat esdevingué més artificiós, complex i ampul·lós. Pel que fa a contactes i influències d’altres àrees culturals, al s. XVII disminuí l’influx italià (tan fonamental al Renaixement), i en canvi augmentà la interferència lingüística i literària del castellà. Fou molt important al País Valencià, menys a Mallorca i feble a Catalunya. Per a explicar la incidència del castellà en la historiografia i en altres àmbits, cal tenir en compte l’esplendor literària del Siglo de Oro, la situació de la cort de la monarquia i, un altre factor clau, el fet que al s. xvii la llengua no tenia un pes tan rellevant per a la configuració de la identitat col·lectiva catalana com adquirí posteriorment, mentre que aleshores tenia més pes el dret.
Modalitats historiogràfiques Es poden repassar les modalitats historiogràfiques del Barroc mitjançant algunes obres prototípiques. L’enfocament corograficodescriptiu marcà el Sumari, índex o epítome dels admirables i nobilíssims títols d’honor de Catalunya, Rosselló i Cerdanya, del rosellonès Andreu Bosc, i la Catalunya il·lustrada, del barceloní Esteve de Corbera. Les històries generals de les respectives comunitats polítiques tingueren exponents destacats, per exemple, en la Crònica Universal del Principat de Catalunya de Jeroni Pujades (1609); en les obres, gairebé coetànies, dels valencians Francesc Diago, Anales del Reyno de Valencia (1613), i Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reino de Valencia (1610-11); en Joan Dameto, Historia general del Reyno Balearico (1632), i en els Anales de Cataluña de Feliu de la Penya. Les obres d’història eclesiàstica (sobre ordes religiosos, diòcesis, llocs de memòria, personatges), com la Historia de la Provincia de Aragón, de l’orde dels predicadors, escrita per F. de Diago el 1599, foren molt nombroses (gairebé un terç de la producció total segons alguns estudis concrets). Un altre tema important foren les narracions d’esdeveniments específics, sobre els quals hi ha diversos treballs. Aquests relats sovint feien referència a fets coetanis o situacions polítiques crítiques (com la guerra dels Segadors o la guerra de Successió). A vegades, les narracions rememoraven grans moments d’un passat relativament llunyà, com l’expansió catalanoaragonesa cap al Mediterrani Oriental, descrita en l’obra de Francesc de Montcada Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos (1623).
També es troben obres dedicades principalment a la història i l’exaltació de llinatges nobiliaris, a la història de diferents ciutats; les obres juridicoinstitucionals sovint tingueren una gran dimensió històrica. Una bona manifestació d’aquesta última modalitat és el llibre Practica, forma y stil de celebrar corts generals en Catalunya (1632), de Lluís de Peguera, un dels molts juristes actius en la producció, la difusió i la recepció d’obres històriques.
El mecenatge En una societat cortesana d’hegemonia aristocràtica com la del Barroc, el mecenatge adquirí connotacions específiques. Algunes grans famílies nobiliàries dels Països Catalans, com els Montcada, tingueren un especial protagonisme. El patrocini nobiliari es manifestà en l’encàrrec i la publicació d’obres, i també en la protecció d’algunes acadèmies (per exemple la dels Nocturns a València al tombant dels s. xvi-xvii, i la dels Desconfiats a Barcelona a la darreria del s. XVII), i altres àmbits de sociabilitat cultural. Els paratextos de les obres (com dedicatòries i censures) i altres escrits permeten conèixer el context institucional en què es desenvolupà la historiografia del Barroc als Països Catalans.
A Catalunya, està documentat l’interès que tingueren les Corts i la Generalitat per la creació històrica en diferents moments: durant les Corts de Barcelona del 1564 i també del 1630, arran de la demanda d’Esteve de Corbera a favor d’un veritable suport institucional envers la tasca historiogràfica. Aquest interès, però, no ajudà a la institucionalització plena i efectiva de la figura del cronista de Catalunya. Estan més documentats, en canvi, els cronistes dels regnes de València i Mallorca. Alguns autors, com el valencià Escolano i el mallorquí Dameto, desenvoluparen aquests càrrecs.
El tractament de la guerra dels Segadors i la guerra de Successió En la historiografia barroca dels Països Catalans, especialment a Catalunya, es manifestà sovint i de forma clara la consciència que calia donar a conèixer i reivindicar el passat i la glòria de la pàtria per a enfortir la pròpia identitat, per a mantenir la reputació vers el món, i per a mostrar la legitimitat de les institucions i de les lleis. Incidí en aquesta percepció la idea que la grandesa de la Corona d’Aragó i la nació catalana havien estat menystingudes en les històries generals d’Espanya publicades anteriorment. La crisi revolucionària del decenni del 1640 i la ruptura de Catalunya amb la monarquia hispànica tingueren, també, uns orígens ideològics. La guerra dels Segadors esdevingué posteriorment un referent per a la memòria, amb connotacions diferents per a Catalunya, d’una banda, i les Balears i València, de l’altra. En canvi, després de la mort de Carles II i durant la guerra per la seva successió, l’opció a favor de la casa d’Àustria tingué les mateixes connotacions a tots els Països Catalans i al Regne d’Aragó, i fou en aquest context que Narcís Feliu de la Penya escriví els Anales de Cataluña. La guerra de Successió és un referent per a la memòria compartit a tots els Països Catalans.
Lectures
- BUSQUETS, J.: La Catalunya del Barroc vista des de Girona, vol. 1, PAM, Barcelona 1994.
- CASTAÑEDA, V.: Los cronistas valencianos, Tip. de la Rev. de Arch. y Publ. y Museos, Madrid 1920.
- DURAN, E.: “Renaixement i Barroc: la il·lusió de la modernitat”, a d. a.: Història de la cultura catalana, vol. 2., Renaixement i Barroc. Segles xvi i xvii, Edicions 62, Barcelona 1997.
- MATEU LLOPIS, F.: Los historiadores de la Corona de Aragón bajo los Austrias, S.A. de Horta de I. y E., Barcelona 1944.
- MONTSERRAT RULL, A.; SÁNCHEZ MARCOS, F.: “La producción historiográfica de los eclesiásticos catalanes en el siglo xvii: algunas aportaciones”, a MARTÍNEZ, E.; SUÁREZ, V. (ed.): Iglesia y Sociedad en el Antiguo Régimen, vol. 1, Depart. de Publ. Univ. de Las Palmas de Gran Canaria, 1994, p. 55-63.
- PONS, J.-S.: La Littérature catalane en Roussillon au xvii e et xviii e siècles, Privat, Tolosa-París 1929.
- ROSSICH, A.; RAFANELL, A. (ed.): El Barroc català. Actes de les Jornades celebrades a Girona els dies 17, 18 i 19 de desembre de 1987, Barcelona 1989.
- RUBIÓ I BALAGUER, J.: La cultura catalana del Renaixement a la Decadència, Edicions 62, Barcelona 1964.
- SÁNCHEZ MARCOS, F.: “La concepción de España, como realidad plural, en la historiografía catalana del Barroco: algunas aportaciones”, a FERNÁNDEZ ALBADALEJO, P. (ed.): Monarquía, imperio y pueblos en la España Moderna, Caja de Ahorros del Mediterráneo, Alacant 1997, p. 781-792.
- SIMON, A.: Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640, PAM, Barcelona 1999.