Els materials que s’han emprat provenen tant dels mateixos protagonistes com dels seus contradictors més furibunds, passant per espectadors més descriptius, allunyats de la polèmica; en cap cas, però, tret d’alguna excepció, no exerceixen de veritables historiadors del seu temps. Tanmateix, molts d’aquests textos (llibres, opuscles, conferències i articles) tenien, a més d’objectiu de combat ideològic i polític, una voluntat de transcendir la polèmica i esdevenir un material interpretatiu per a futures referències historiogràfiques.
El catalanisme des de la cultura i la política castellana Un dels primers intents per fixar l’evolució històrica del moviment cultural català (i catalanista) fou obra d’alguns crítics i escriptors castellans, durant els primers anys de la Restauració. Aquest interès per les lletres catalanes es produí, com ha explicat l’alemany Horst Hina (vg. Castilla y Cataluña en el debate cultural), perquè la literatura anomenada regionalista fou una tendència de moda a l’Europa del darrer terç del s. XIX. El regionalisme limitat al ressorgiment d’una cultura literària com a fruit del romanticisme es valorà, des de l’Espanya castellana, amb una certa admiració i lloança, tant per escriptors i crítics literaris, com Juan Valera, Menéndez y Pelayo i Francisco M. Tubino, com fins i tot per alguns polítics, com Emilio Castelar (centralista en temps de la Primera República, però defensor retòric d’una gran nacionalitat ibèrica).
Tanmateix, a partir del moment en què es manifestà una aspiració no tan sols en el camp cultural, sinó ampliada a una reivindicació política (i programàtica), l’opinió de la intel·lectualitat castellana reaccionà amb clares prevencions. A partir de mitjan dècada dels vuitanta, feren explícites condemnes a la globalitat d’un moviment, el catalanisme, que titllaren de destructor de la «unidad cultural y política nacional».
El 1880 es publicà a Madrid l’obra de F.M. Tubino Historia del renacimiento literario contemporáneo de Cataluña, Baleares y Valencia, un gruixut volum de 700 pàgines que analitza l’evolució del romanticisme català fins al seu temps. El desenvolupament del moviment cultural català, des de l’acceptable “provincialisme” del temps de Milà i Fontanals fins a la manifestació, a partir del 1868, d’unes tesis explícitament catalanistes (autonomistes), que Tubino qualificà de separatistes, fou valorat molt negativament per aquest crític literari d’origen andalús. L’evolució del regionalisme cultural i literari català cap a tesis polítiques s’atribuí, com ho feren Menéndez y Pelayo i Juan Valera poc després, a la influència dels vells federals republicans i, concretament, a la figura de Valentí Almirall. A mitjan dècada dels vuitanta, l’agitació política catalanista, des del Memorial de Greuges fins a la publicació de l’obra programàtica d’Almirall Lo Catalanisme, produí una notable alarma a Madrid. En aquest marc es desenvolupà la conferència a l’Ateneo de Madrid de Núñez de Arce (1886), polèmic discurs on tornà a establir un fil conductor entre el vell federalisme exaltat dels temps de la Primera República i el nou regionalisme que ara cercava –segons el polític i literat madrileny– l’atomització d’Espanya i l’enfonsament de la monarquia.
Dos anys més tard, en el discurs que el crític Menéndez y Pelayo pronuncià a la festa dels Jocs Florals del 1888 davant la reina regent, i malgrat que hi defensà rotundament el dret de Catalunya a tenir la seva llengua i una literatura en català, delimità implícitament uns objectius exclusivament culturals al moviment regional català, resumits en: literatura catalana, sí, catalanisme polític, no. El 1887, l’escissió dels elements literaris del Centre Català –ruptura celebrada pels sectors conservadors de fora i de dins de Catalunya– semblà conjurar el perill sobre un suposat domini federal sobre el catalanisme i, per tant, atenuà, a ulls dels conservadors, els riscos d’una gradual radicalització del moviment.
A les acaballes del s. XIX i el principi del XX, la intel·lectualitat castellana començà a manifestar una enorme preocupació davant la ràpida politització del regionalisme català. Un fenomen que en la seva opinió «en tiempo relativamente corto, desde aquél en sus comienzos inofensivo renacimiento literario, iniciado por un grupo de poetas de inspiración no siempre feliz» es transformà, deia el conservador Sánchez Guerra, en «morbosa exarcerbación de los espíritus, que ha llegado á convertirse en gravísimo problema político». Per la seva banda, segons el republicà liberal Gumersindo de Azcárate, ni el regionalisme literari ni el regionalisme jurídic no eren perillosos per a la unitat d’Espanya però sí, en canvi, el regionalisme polític, que entre altres coses constituïa una evolució del federalisme més exaltat.
La desqualificació del catalanisme assolí ribets interpretatius, a voltes perquè bevia de les fonts teòriques del federalisme intransigent del Sexenni, i en altres ocasions sota l’acusació de no ser res més que l’evolució del carlisme fracassat en els camps de batalla. El nomenament, el 1899, de dos bisbes catalanistes, Torras i Bages a Vic i Josep Morgades a Barcelona, atribuït a la influència del vell patriarca del regionalisme jurídic Duran i Bas, així com el ressò de la polèmica que envoltà la pastoral de Morgades sobre la predicació del catecisme en llengua catalana, el 1900, donaren ales a una interpretació que veia en el catalanisme un moviment fortament influït per l’Església catalana.
Un dels exemples més acabats de l’home polític que s’enfrontà a l’organització de l’incipient catalanisme fou el monàrquic José Martos O’Neale, governador civil de Lleida entre el 1899 i el 1901, que, a banda de reprimir els joves nacionalistes lleidatans, publicà, juntament amb Julio Amado, el llibre Peligro Nacional. Estudios e impresiones sobre el catalanismo (1901). En aquest escrit, a part de titllar Els Segadors de cançó eròtica, afirmà que «el catalanismo es una hidra clerical con las dos cabezas, tradicionalista e integrista, disfrazada del atavismo modernista de las Bases de Manresa de 1892 y del intelectualismo desequilibrado de sus poetas y artistas».
El catalanisme: un debat de coetanis Durant la primera dècada del s. XX, a mesura que l’oposició entre republicanisme radical i catalanisme de la Lliga es feu més punyent, l’anàlisi del catalanisme com un moviment reaccionari, clerical i burgès fou predominant entre els cercles que li eren contraris. Els liberals i, sobretot, els republicans radicals jugaren fort, mitjançant la seva premsa política i satírica, a establir-ne aquestes identificacions. Davant les acusacions d’ultrafederalistes o retrògrads, els catalanistes de la Lliga respongueren amb un discurs autointerpretatiu en clau regeneracionista, de renovació del poder i del sistema polític de la Restauració, proposta que bevia de corrents de pensament diversos i models polítics coetanis. El 1906, en el fullet redactat per Prat de la Riba La cuestión catalana, els diputats i senadors regionalistes ho deixaren clar: «Cataluña quiere remozar á España, renovarla, sustituyendo el régimen de opresión y uniformismo, copiado de Francia, con un régimen semejante al que contiene en su parte orgánica el partido republicano federal, semejante al que en sus manifestos bosqueja el partido tradicionalista, semejante al que una parte del catalanismo formuló en 1892 con el nombre de Bases de Manresa, que es semejante al régimen vigente en Alemania, en Suiza, en los Estados Unidos, al régimen que los grandes hombres de Inglaterra preparan para constituir la Greater Britania, el Imperio Británico.»
Ara bé, la polèmica interpretativa no es limità a ser un problema Catalunya-Espanya. En realitat, a partir de l’escissió del Centre Català del 1887, es generà dins les files catalanistes una necessitat d’autoexplicar-se per totes dues bandes. Així, si per a Almirall els escindits eren uns separatistes de facto i uns retrògrads, els homes de la nova Lliga de Catalunya recuperaren la vella acusació de negar el catalanisme d’Almirall i presentar la seva teoria particularista com una elucubració abstracta deslligada de l’empirisme català. Una versió que, de fet i de manera atenuada, recollí la desconfiança que els representants i portaveus més caracteritzats del catalanisme catòlic (Jaume Collell, Josep Torras i Bages, La Veu del Montserrat...) ja posaren de manifest arran de la celebració del Primer Congrés Catalanista (1880) i la constitució del Centre Català (1882).
Al començament del s. XX, un intel·lectual heterodox com Pompeu Gener dibuixà una aproximació suggeridora a les grans tendències catalanistes del moment: la dels històrics de La Renaixença i de la Lliga de Catalunya, que vivien del record del passat i de la tradició; la dels federalistes, que se sustentaren en una argumentació purament racional, i, finalment, la dels supernacionals, integrada per intel·lectuals i “obrers distingits”, que basaven el seu autonomisme no tan sols en el passat històric sinó també «en algo más hondo, en la raza, en la diferenciación antropológica, en la psicología y en la lingüística, en el medio ambiente y en la directriz de la evolución según el genio de la nacionalidad catalana».
A la dècada dels noranta del s. XIX, l’entrada en escena i el creixent protagonisme d’una nova generació catalanista que no podia identificar-se amb l’immobilisme dels escriptors i periodistes de La Renaixença, i que tampoc no combregava amb el federalisme particularista d’Almirall, marcà un punt d’inflexió en l’explicació dels orígens, la naturalesa i l’evolució del catalanisme. Aquest nou grup s’esforçà per teoritzar i reivindicar la seva contribució decisiva perquè el sentiment de pàtria assolís la qualificació doctrinal i teòrica de nacionalisme, tot superant les anteriors fases de provincialisme i regionalisme.
La figura clau d’aquest grup generacional fou Enric Prat de la Riba, que, a més de la seva obra doctrinal, establí una interpretació del catalanisme que gaudí d’una gran fortuna, segons la qual el nacionalisme català fou obra, gairebé exclusivament, de la nova generació que ell liderà. En el pròleg que escriví per al llibre de Lluís Duran, company de generació i de combat polític, Regionalisme i Federalisme (1905), Prat descriví la successió d’etapes que des del feble provincialisme dels primers temps de la Renaixença havien conduït, de manera gairebé natural, a la ideologia nacionalista, entesa com l’autèntica i plena etapa del catalanisme. Aquest discurs alliberà els sectors conservadors de la tradicional subordinació a la política espanyola i al principi monàrquic, i permeté als liberalprogressistes de posar un punt i final al llegat del Sexenni i al principi federatiu que Almirall reescriví sota l’etiqueta de particularisme. Finalment, l’autor assenyalà les fites que els homes de la nova generació havien assolit, des de la seva actuació iniciàtica a les files del Centre Escolar Catalanista, fins a la fundació de la Lliga Regionalista.
Francesc Cambó continuà aquesta línia interpretativa del catalanisme. En la conferència que pronuncià a Terrassa a l’abril del 1908, sota el títol d’“El catalanisme constructiu”, afirmà que al s. XIX hi havia un “catalanisme contemplatiu” que mai no interessà a ningú, malgrat l’existència d’alguns moments heroics (com les Bases de Manresa). El canvi es produí a partir del 1899, quan la campanya contra la política fiscal del ministre Villaverde feu desvetllar la classe mitjana barcelonina. S’inicià aleshores una fase intermèdia o de purificació interna del catalanisme (l’escissió del 1904), que donà pas, tot coincidint amb el moviment solidari, a la fase madura del moviment que, segons Cambó, prengué forma en la intervenció del catalanisme en la política espanyola. Pocs anys abans (1905), un representant de la generació anterior, Josep Pella i Forgas, escriví La crisi del catalanisme, un text autojustificatiu de la trajectòria erràtica dins el catalanisme del seu autor, que, tanmateix, coincidí en la crítica i desqualificació del catalanisme contemplatiu dels homes de la Unió Catalanista feta molts anys abans des de les pàgines de la revista conservadora i monàrquica La España Regional. Curiosament, en l’al·lusió que Pella feu al finançament de La Veu de Catalunya a càrrec d’industrials polaviejistes, apuntà sense voler una de les principals polèmiques del debat historiogràfic dels anys seixanta: la relació entre catalanisme i burgesia.
L’actuació parlamentària dels homes de la Lliga Regionalista a les corts els oferí una immensa plataforma per a donar a conèixer les seves posicions, i alhora prengué forma la identificació del catalanisme amb els postulats de la Lliga. Els discursos de Bartomeu Robert assoliren, per la seva condició de primer portaveu del catalanisme al Parlament espanyol, un ressò enorme tant a la premsa de Madrid com a la de Barcelona; Robert situà el naixement del catalanisme molt abans de la reinstauració dels Jocs Florals, expressió d’un sentiment nascut en els cinc segles de ple autogovern. Però, sens dubte, fou Cambó qui esdevingué el més genuí representant del catalanisme conservador a les corts, i qui tingué més ocasions de donar la seva interpretació del catalanisme. En una de les seves primeres intervencions parlamentàries, el 26 d’octubre de 1907, manifestà que «el problema catalán tomó aspecto político cuando una gran masa de opinión catalana se apercibió de que había un grandísimo desequilibrio entre las necesidades y aptitudes del pueblo catalán y los medios que le daban las leyes para satisfacerlas». El catalanisme era un plet nacional similar a l’existent en altres llocs d’Europa basat en un problema de sobirania; en aquest procés, la constitució de Solidaritat Catalana «fue la afirmación más completa y espléndida, más absoluta y radical, de la existencia del problema nacionalista catalán» (7 de juny de 1916).
Els homes de la Lliga monopolitzaren, gràcies a la seva audàcia i al protagonisme polític de què gaudiren, la interpretació dels orígens del catalanisme, tot subratllant la seva contribució decisiva en l’evolució i orientació del moviment. Segons aquesta interpretació, els catalanistes que feren possible la Lliga de Catalunya o la Unió Catalanista només hi tingueren un paper secundari. Davant aquests fets, podria esperar-se una actitud combativa d’homes com Guimerà o Aldavert, però, en realitat, aquests mantingueren sempre una actitud retreta, de manera que la interpretació canònica del catalanisme, si més no la de la fase fundacional, fou donada per la versió que escriviren els seus elements evolutius i que continuaren acríticament els primers historiadors del catalanisme.
Primeres produccions bibliogràfiques Les primeres històries del catalanisme aparegueren al començament del s. XX. Ja l’any 1900 Marià Vayreda, dirigent de la Unió Catalanista, escriví una novel·la: Sanch Nova, en la qual recreà, amb voluntat didàctica i divulgadora, els primers passos del catalanisme i la seva conversió en un moviment pròpiament polític. Però el primer autor que feu una història del catalanisme fou Ernest Moliné i Brasés, que l’any 1907 escriví el petit volum Resum sintètic de la història del catalanisme, reproduït, gairebé textualment, en el segon volum de la Història de Catalunya d’Antoni Aulèstia en l’edició del 1922. L’opuscle de Moliné arrenca de la caiguda de Barcelona el 1714, tot subratllant el fet que, al s. XVIII, a Catalunya convisqueren, d’una banda, una postració moral i intel·lectual i, de l’altra, el renaixement del comerç i la indústria. Emfatitzà la importància del renaixement literari i assenyalà que les bullangues retardaren l’avenç del moviment catalanista. Moliné reconegué la importància que tingué el federalisme: «Si la idea federal hagués informat, com era lógich, la gloriosa revolució de setembre y ses immediates conseqüències, hauria pogut convertirse en lo fonament de la Espanya autónoma, y en cambi fou no més lo darrer desengany del poble desviat per revolucionaris d’ofici.» També reconegué la importància cabdal d’Almirall en el moviment catalanista, i com aquest es dividí en dues tendències: la federalista, i la històrica i tradicionalista «en la que figuraven directa o indirectament tots los que havian arrivat a conclusions catalanistas mitjansant l’estudi de la llengua, de la literatura, la historia, lo dret o les qüestions económiques». Així mateix destacà el protagonisme de Barcelona i dels intel·lectuals en la direcció del catalanisme i la manca d’adhesions de la classe treballadora. Un episodi tan controvertit com fou l’escissió de la Unió Catalanista fou valorat de manera molt positiva per Moliné, perquè fou un fet beneficiós «pera l’extensió y propagació dels nostres ideals, donchs ab ell aumentaven els matisos y anaven engroxintse les files». Clogué l’opuscle amb l’entusiasme –no recollit en la versió del 1922, que acaba amb la fundació de la Lliga Regionalista– per la Solidaritat Catalana. L’aportació pionera de Moliné i Brasés tingué continuació en l’obra en tres volums de Josep Pla, Francesc Cambó. Material per una història d’aquests últims anys (1928-30). En aquests volums, Pla dibuixà una reconstrucció del catalanisme que consagrà la versió que Prat de la Riba havia fet alguns anys abans, segons la qual tot el mèrit requeia en la tasca, doctrinal, organitzativa i política dels homes que constituïren la Lliga Regionalista. Per contra, els homes de La Renaixença foren només els representants d’un catalanisme immòbil i sense futur. Antoni Rovira i Virgili estudià en diversos moments la història del nacionalisme català. Ho feu en el darrer volum de la Història dels moviments nacionalistes (1914), en El nacionalismo catalán (1917), en la Història del Catalanisme, dins el volum Anuari dels Catalans (1923), i, sobretot, en Resum d’història del catalanisme (1936). En El nacionalismo catalán, obra adreçada al públic de llengua castellana, Rovira i Virgili subratllà que el triomf de l’ideari catalanista havia de significar necessàriament la derrota de l’Espanya castellana. L’assaig repassà els antecedents del problema catalanista mitjançant una argumentació que no s’allunyà gaire de la interpretació que pocs anys abans havia escrit Prat de la Riba: l’existència d’una esplendor medieval trencada per l’extinció de la dinastia nacional i l’entronització dels Trastàmara, i d’una llarga crisi motivada per l’absolutisme monàrquic i la decadència del món mediterrani arran de la descoberta d’Amèrica. Rovira situa el renaixement català en el marc del romanticisme europeu, que afavorí el renaixement poètic. Destaca la influència del federalisme i, sobretot, la forta empremta d’Almirall, l’activitat del Centre Català i la seva escissió. Com Moliné, reconegué la divisió del catalanisme, des dels seus orígens, en dos corrents principals: el tradicionalista o històric (Aguiló, Bofarull, Guimerà) i el federalista o filosòfic (Almirall i el Centre Català). Els homes de la Lliga de Catalunya saberen monopolitzar l’èxit de la campanya contra el Codi Civil (1889) i, a poc a poc, el catalanisme s’anà estenent per tot el país, si bé no sabé arribar a les classes treballadores. Rovira reconegué la transcendència que la guerra de Cuba tingué per a l’extensió i consolidació del catalanisme i com la classe mitjana barcelonina, que tenia un catalanisme molt tebi, s’apropà al moviment; aquest fet, subratlla lúcidament Rovira, « fue la causa de la gran fuerza que adquirió súbitamente el catalanismo en los últimos años del pasado siglo, y ésta fue también la causa de la debilidad interna de aquel movimiento». Destacà, també, el protagonisme dels dirigents de la Lliga Regionalista en la coalició Solidaritat Catalana i la poca capacitat i voluntat dels representants de l’esquerra catalanista. El Resum d’història del catalanisme (1936) constituí, en paraules del mateix Rovira, el seu esquema més complet sobre el catalanisme i havia de servir de base a un «descabdellament posterior, molt ampli, dels nostres treballs històrics sobre la renaixença catalana». El Resum, que segons el seu autor volia ser un «sumari concís, ordenat i metòdic de la renaixença patriòtica dins la Catalunya íntegra, tot donant una idea de l’evolució del catalanisme, de les seves doctrines, dels seus homes assenyalats i de cada un dels seus esdeveniments més notables», no aporta una visió interpretativa de la història de Catalunya i del catalanisme gaire diferent de la que havia traçat en els seus treballs anteriors. Però sí que constituí una novetat metodològica notable: mitjançant breus apartats, Rovira resumí els episodis que, al seu parer, descabdellaren les fites fonamentals del catalanisme –de Catalunya principalment, però també del País Valencià i de les Illes–, que fou interpretat d’una manera lineal enfront d’un Estat espanyol opressor al servei de Castella, fins a la proclamació de la Segona República. A més, en la seva exposició, l’autor incorporà aspectes que en obres anteriors havia silenciat, com ara l’excursionisme o el carlisme. D’altra banda, cal dir que la interpretació de molts episodis del període 1888-1901 seguiren, fil per randa, la visió que Prat de la Riba deixà escrita en el pròleg al llibre de Lluís Duran Regionalisme i Federalisme. El Resum d’història del catalanisme clogué una etapa en els estudis del catalanisme. Escrita en un moment d’institucionalització del catalanisme polític (la Generalitat republicana), l’obra dibuixà una visió retrospectiva i optimista d’aquest moviment en aparença triomfal. El dramàtic tall que significà la guerra civil i, sobretot, la llarga dictadura franquista trencaren per molts anys la possibilitat de publicar noves històries del catalanisme, si més no des dels rengles catalanistes. El mateix Rovira morí a l’exili sense haver pogut enllestir l’estudi que anuncià en el Resum, del qual només arribà a escriure el cabdal Els corrents ideològics de la Renaixença (1947-48). En qualsevol cas, durant molts anys el Resum ha constituït el millor esquema de la història del catalanisme.