Desenvolupament enciclopèdic
Es tracta d’una descripció analítica del desvetllament de la consciència col·lectiva catalana amb un evident caràcter combatiu i ideològic, mitjançant la qual pretengué posar les bases per a elaborar en un futur una gran història del catalanisme; tanmateix, les circumstàncies polítiques ho impediren. Ara bé, el Resum... no representà cap novetat amb respecte a les seves obres anteriors: Història dels moviments nacionalistes (1914), El nacionalismo catalán: su aspecto político, los hechos, las ideas y los hombres (1917) i “Història del catalanisme” apareguda en l’Anuari dels catalans (1923). Destaca per la concisió, claredat i precisió de l’exposició i la voluntat de donar al lector les coordenades d’interpretació de la reivindicació nacional catalana i dels seus protagonistes.
La guerra civil i el franquisme estroncaren l’elaboració d’una història del catalanisme més àmplia i detallada, que s’aturà fins els anys setanta del s. XX. A la dècada dels quaranta el periodista falangista Maximiano García Venero publicà una obsoleta Historia del nacionalismo catalán (1793-1936) (1944), reeditada i ampliada (1967) en dos volums, i Jaume Carrera i Pujal dedicà el seu setè volum de la Historia política de Cataluña en el siglo xix (1958) a El renacimiento político y literario, una camuflada història del catalanisme vuitcentista. No fou fins a la mort del dictador que Josep Maria Poblet publicà una nova síntesi, Història bàsica del catalanisme (1975), prologada per Pere Bosch i Gimpera. L’obra té un to descriptiu i divulgador més que no pas analític.
Així doncs, l’autèntica ruptura no es produí fins al final dels anys seixanta i el començament dels setanta. Coincidí amb el desvetllament de la producció de monografies sectorials a partir de la gran influència de l’obra de Pierre Vilar sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals catalanes (tal com indica el subtítol del seu llibre Catalunya dins l’Espanya moderna, 1963, 4 vol.) i a partir del canvi metodològic introduït per Jaume Vicens i Vives amb Industrials i polítics del segle xix (1958). A partir d’aleshores, l’estudi del nacionalisme feu un salt quantitatiu i qualitatiu. Calia recuperar la “història de les nacions històriques” com a arma de combat contra el franquisme i, també, com a prevenció envers una possible pervivència del centralisme. A més, s’abandonaren les metodologies tradicionals i s’adoptà el marxisme com a mètode d’anàlisi dels nacionalismes i del seu marc polític institucional. Com a conseqüència, no es prestà atenció als processos desiguals de modernització a l’Estat espanyol, ni al paper de la intel·liguèntsia en la configuració dels moviments nacionalistes i l’acceptació acrítica de conceptes manllevats d’altres ciències socials, com l’etnicitat, la tradició i la cultura, sense que aquests aportessin gairebé res al coneixement històric.
Amb aquesta precària orientació marxista, l’únic referent teòric de la qual fou el famós informe de Josif Stalin sobre les nacionalitats a Rússia, alguns científics socials s’interrogaren sobre què era una nació o bé si la nació era un dels factors causals del nacionalisme, en lloc de plantejar-se les preguntes històricament més útils sobre què és el que genera el nacionalisme en una societat concreta o per què persisteix el nacionalisme durant dècades. A Catalunya, aquests rígids plantejament teòrics tingueren una certa acceptació, malgrat que foren rebutjats molt aviat. Així, si en el conegut llibre de Jordi Solé i Tura ( Catalanisme i revolució burgesa. La síntesi de Prat de la Riba, 1967) es defensava la participació burgesa en els orígens del nacionalisme català, i el contingut ideològic i militant de la seva mecanicista anàlisi socioeconòmica encara hi era present, en les obres publicades els anys posteriors la renovació i els nous plantejaments enriquiren i donaren un sentit historiogràfic al debat.
Pel que fa als nous llibres d’història, sobretot els d’història política, hi predominaren les obres dels “politicòlegs” avant-la-lettre (atès que les ciències polítiques encara no eren institucionalitzades a la universitat). Isidre Molas, per exemple, recorregué a noves fonts, bàsicament electorals, per contrastar la relació entre el catalanisme conservador i determinats grups socials ( Lliga catalana. Un estudi d’Estasiologia, 1972, 2 vol., El catalanismo hegemónico. Cambó y el Centro Constitucional, 1972, El sistema de partidos políticos en Cataluña, 1931-1936, 1974); Josep Antoni González i Casanova recopilà un ampli ventall de documents, amb una llarga introducció [ Federalisme i Autonomia a Catalunya (1868-1938), 1974], que evidenciaren les propostes d’organització de l’Estat sorgides en el si de les diferents tendències del catalanisme polític. Borja de Riquer, per la seva part, i des d’una òptica d’historiador, analitzà la consideració de la Lliga Regionalista com a força política moderna i central a Catalunya [ Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904), 1977; Regionalistes i nacionalistes (1898-1931), 1979].
Josep Benet criticà les tesis de Solé i Tura i l’acusà de dogmatisme i falta de prudència científica atesa la minsa i insuficient base bibliogràfica i documental. El seu desacord amb Solé i Tura el portà a preparar una selecció de textos, publicats clandestinament a l’estranger (Marxisme català i qüestió nacional catalana, 1930-1936, 1974, 2 vol.) amb el pseudònim de Roger Arnau, que demostraven la contribució teòrica de les esquerres al nacionalisme català. A més, afavorí la publicació de l’extensa antologia de documents preparada per Fèlix Cucurull ( Panoràmica del nacionalisme català, 1975, 6 vol.) que, malgrat algunes irregularitats, durant molt de temps fou una obra de referència. Amb una intencionalitat semblant, Albert Balcells publicà el petit treball Marxismo y catalanismo, 1930-1936 (1977).
Josep Termes anà molt més enllà i, seguint el camí de Rovira i Virgili, oposà una tesi d’historiador a la tesi ideologicodogmàtica de Solé i Tura basant-se en les seves investigacions sobre l’obrerisme català. Establí que, abans de l’aposta catalanista de la burgesia, ja existia un catalanisme d’arrel popular i ideològicament d’esquerres que, al contrari del que feia la burgesia, parlava amb normalitat i espontaneïtat la llengua del país [“Nationalisme et ouvrièrisme catalan (1868-1874)”, Mouvements nationaux d’indépendance et classes populaires au XIXe et XXe siècles en Occident et en Orient, 1971; “Problemes d’interpretació del nacionalisme català”, Col·loqui d’Historiadors, 1974 (reeditat, juntament amb d’altres articles, en La immigració a Catalunya i altres estudis d’història del nacionalisme català, 1984); “El catalanisme i les classes populars en la història”, Federalisme i estat de les autonomies, 1988; Les arrels populars del catalanisme, 1999]. El que Termes exposà sobre els usos lingüístics i culturals populars també fou el nus argumental d’Àngel Carmona ( Dues Catalunyes: jocfloralescos i xarons, 1967) i, més endavant, Pere Anguera provà de corroborar aquesta tesi (El català al segle XIX. De llengua del poble a llengua nacional, 1997), però fou refusada per Joan-Lluís Marfany ( La llengua maltractada: el castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX, 2001).
Aquest catalanisme popular impulsà un associacionisme cívic de solidaritat global que, en la mesura que esdevingué un espai de sociabilitat quotidiana, reforçà els signes d’identitat catalans. Sobre la importància de l’associacionisme civil català, cal consultar l’obra meritòria d’Alexandre Galí [ Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936, 1980-86, 19 vol.] i les de Pere Solà i Gussinyer [ Història de l’associacionisme català (Barcelona i comarques de la seva demarcació, 1874-1966), 1993; “Acerca del modelo asociativo de culturización popular de la Restauración”, Clases populares, cultura, educación. Siglos XIX y XX, 1990]. Balcells i Genís Samper l’analitzaren a través de la formació i el desenvolupament de l’escoltisme [ L’escoltisme català (1911-1978), 1993], mentre que Lluís Duran ho feu mitjançant una institució de renovació pedagògica ( Pàtria i escola. L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, 1997), de la mateixa manera que l’assaig d’Andreu Mayayo [ De pagesos a ciutadans. Cent anys de sindicalisme i cooperativisme agraris a Catalunya (1893-1994), 1995] ha permès observar les ruptures i continuïtats en el camp català.
Aquest plantejament de Termes sobre l’origen popular del catalanisme provocà un intens debat historiogràfic, els protagonistes del qual –especialistes destacats en història del moviment obrer i de la cultura–, aportaren prou elements per a tancar la qüestió. Seguint orientacions metodològiques i temàtiques molt variades, hi han intervingut, entre d’altres: Anguera ( Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme, 2000); Pere Gabriel (“Anarquisme i catalanisme”, Catalanisme: història, política i cultura, L’Avenç, 1986); Leandre Colomer ( Catalunya i el federalisme, 1991); Enric Olivé [“ La Tramontana, periòdic vermell (1881-1893) i el nacionalisme de Josep Llunas i Pujals”, Estudios de Historia Social, 28-29, 1984]; Teresa Abelló [“El nacionalisme i les classes populars en el si de la Unió Catalanista”, Estudios de Historia Social, 28-29, 1984; “El moviment anarquista (1874-1914): entre el catalanisme i l’internacionalisme”, Afers, 7, 13, 1992]; Agustí Colomines (“El nacionalisme i la història de Catalunya”, Nacionalismes. Debats i dilemes per a un nou mil·lenni, 2000; “Tradición y modernidad en la cultura del catalanismo”, Historia Social, 40, 2001); Xavier Ferré (“Els orígens dels republicans catalanistes. Antoni Rovira i Virgili”, Afers, 15, 35, 1999); Manuel Vicente Izquierdo ( Josep Llunas i Pujals, 1852-1905. “La Tramontana” i el lliure pensament radical català, 1999); Pere Solà [ Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (1900-1939). L’Ateneu Enciclopèdic Popular, 1978]; Manuel Lladonosa ( Catalanisme i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923, 1988); Josep Pich ( El Centre Català: la primera associació política catalanista, 1882-1884, 2002); Jordi Llorens ( La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític, 1992), i l’obra conjunta de Joaquim Coll i Jordi Llorens sobre la composició social del primer catalanisme ( Els quadres del primer catalanisme polític 1882-1900, 2000). Dos volums col·lectius, El catalanisme conservador (1996) i El catalanisme d’esquerres (1997) representen un bon colofó per a acabar definitivament amb aquesta polèmica.
Un altre debat historiogràfic sobre el catalanisme arribà de la mà dels qui s’adscriviren, seguint les paraules d’Eric Hobsbawm, en la historiografia de l’“invent de la tradició”. S’intentà explicar l’evolució dels processos d’identitat posant atenció en les classes dominants i les seves estratègies, com si les classes populars fossin incapaces de generar una cultura pròpia. Un cop més, es pretengué demostrar que el catalanisme era d’origen burgès i conservador, i que, pel que fa a la nació catalana i el patriotisme, tot era mera mistificació que esdevenia el nou opi del poble. Plantejat així, a aquesta historiografia li resultà fàcil defensar que el catalanisme era una “creació” conservadora, literària i sovint pamfletària. Els seus principals representants foren Josep M. Fradera ( Cultura nacional en una societat dividida, 1992) i J.Ll. Marfany ( La cultura del catalanisme. El nacionalisme català en els seus inicis, 1995), com també, des de la perspectiva del folklore, Llorenç Prats ( El mite de la tradició popular, 1988). Destaca també, però en un sentit invers, l’obra de Xavier Fàbregas, el qual dedicà un estudi molt suggeridor ( Les arrels llegendàries de Catalunya, 1987) a la gestació del mite de la tradició popular, més en consonància amb el que Pierre Vilar plantejà després en “L’oda a la pàtria. La pàtria imaginària?” ( El Contemporani, 5, 1995), sobre la transmissió dels imaginaris patriòtics com una resultant històrica.
Als anys vuitanta i noranta del s. XX es multiplicaren els treballs d’investigació sobre el catalanisme que cobriren la major part dels àmbits territorials i temàtics. Es diversificaren les metodologies, i els estudis es desprengueren de les ideologies, tot i que en el camp de l’elaboració teòrica i del diàleg amb altres escoles historiogràfiques quedava encara molt de camí per recórrer. La dècada dels noranta ha estat prolixa en síntesis, començant pel compendi de Colomines i de Termes ( Les Bases de Manresa de 1892 i els orígens del catalanisme, 1992), passant pel manual pràctic de Balcells ( Història del nacionalisme català, 1992), fins a arribar al voluminós i documentat estudi de Termes ( Història del catalanisme fins al 1923, 2001). No és per casualitat que apareguin aquestes noves recopilacions, destinades a substituir tant el resum de Rovira com el manual de Poblet. Feia temps que havien sortit a la llum nombroses obres sobre l’evolució del catalanisme a tot el territori, cosa que permeté definir-ne millor la distribució i els components i, fins i tot, com en el cas de Riquer, assumir que la modernitat de la societat catalana fou una de les causes de l’aparició del catalanisme polític (“Modernitat i pluralitat, dos elements bàsics per a entendre i analitzar el catalanisme”, El catalanisme conservador...). Tot i reconèixer el creixement de la historiografia local i comarcal a la dècada dels anys vuitanta, continua havent-hi molta feina per fer si es vol avaluar la base social del primer catalanisme.
S’han completat alguns dels grans projectes editorials dedicats a exhumar els textos clàssics: la “Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català”, coeditada per La Magrana i la Diputació de Barcelona (1983-93, 30 vol.), la millor finestra per a acostar-se a la pluralitat del pensament catalanista. Així mateix, el pensament dels ideòlegs i activistes del catalanisme (Josep-Narcís Roca i Farreras, Valentí Almirall, Jaume Collell, Jaume Balmes, Enric Prat de la Riba, Domènec Martí i Julià, Francesc Cambó, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, Lluís Duran i Ventosa, Daniel Cardona, Josep Torras i Bages, Josep Conangla i Fontanilles, Joan Comorera, Andreu Nin o Sebastià Farnés) ha vist la llum per mitjà de l’edició de la seva obra o bé de petits articles, com ara els inclosos en el volum, coordinat per A. Balcells, El pensament polític català (Del segle XVIII a mitjan segle XX) (1988). I a això cal sumar-hi les biografies existents, entre d’altres: Valentí Almirall, forjador del catalanisme (1990), de Josep M. Figueres; Francesc Macià, president de Catalunya (1981), d’Enric Jardí; Jaume Bofill i Matas (1878-1933) (1980), de Jordi Casassas; Joan Comorera. Catalanisme i socialisme (1984-85, 3 vol.), de Miquel Caminal; Rafael Campalans. Socialisme català, (1985), d’Albert Balcells; El pensament polític de Serra i Moret (1986), de Mercè Barceló; Els republicans nacionalistes i el catalanisme polític: Albert Bastardas i Sampere, 1871-1909 (1987, 2 vol.), d’Alfred Pérez-Bastardas; Eugeni d’Ors. Vida i obra (1990, 2a ed.), d’Enric Jardí; Revisión de Eugenio d’Ors, seguida de un epistolario inédito (1997), de Vicente Cacho Viu; Raimon Casellas i el modernisme (1992, 2a ed.), de Jordi Castellanos; El pensamiento político, económico y social de Manuel Reventós i Bordoy (1993), de María Encarnación Gómez Rojo; El bisbe Morgades i la formació de l’Església catalana contemporània (1994), de Jordi Figuerola; La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917) (1995), del Dr. Martí i Julià, de Jaume Colomer; L’últim Cambó (1936-1947). La dreta catalanista davant la Guerra civil i el franquisme (1996), de Riquer; Jaume Balmes. Els fonaments racionals d’una política catòlica (1996), de Josep M. Fradera; Pous i Pagès. Vida i obra (1997), de M. Àngels Bosch; Narcís Verdaguer i Callís (1962-1918) i el catalanisme possibilista (1998), de Joaquim Coll i Amargós; Josep Roca i Farreres i l’origen del nacionalisme d’esquerres. Assaig basat en l’obra de recopilació duta a terme per Fèlix Cucurull (2000), de Toni Strubell; Francesc Layret, 1888-1920 (1971), de Joaquim Ferrer; El catalanisme del Dr. Carles Cardó (2001), de Jordi Giró i París; Pere Coromines (1870-1939) (2001) i El Doctor Robert (1842-1902): medicina i compromís polític (2002), de Santiago Izquierdo; Ferran Valls i Taberner: jurista, historiador i polític (2000), de J.M. Mas i Solench; Miquel Coll i Alentorn: historiografia i democràcia, 1904-1990 (1999), d’A. Balcells; El Virrei (1994), sobre Jordi Pujol, de José Antich; Jordi Pujol. Llums i ombres (2001), d’Ignasi Riera; La Gota malaia: una biografia de Pasqual Maragall (1998), de Luis Mauri i Lluís Uría, i les semblances històriques de Josep Benet: Maragall i la Setmana Tràgica (1963), Carles Rahola, afusellat (1999), El president Tarradellas en els seus textos, 1954-1988 (1992) i Exili i mort del president Companys (1998). Per atansar-se a les personalitats del catalanisme, també són útils els breus perfils biogràfics del diccionari Homes del catalanisme. Bases de Manresa. Diccionari biogràfic (1995), dirigit per Josep M. Ollé i les 465 fitxes biogràfiques Metges i farmacèutics catalanistes (1880-1906) (2001), elaborades per Josep M. Calbet i Daniel Montañà sobre els metges i farmacèutics catalanistes entre el 1880 i el 1906.
Aquest panorama es completa amb una última observació: si a la dècada dels vuitanta predominaren les monografies sobre les organitzacions del catalanisme i la seva influència social, als anys noranta se n’han publicat moltes menys. Dels anys vuitanta són les obres de: Daniel Díaz Esculies, El Front Nacional de Catalunya (1939-1947), 1983; Maria Carme Illa Munné, El Segon Congrés Catalanista. Un congrés inacabat, 1883-1983, 1983; Mercè Baras, Acció Catalana 1922-1936, 1984; Cucurull, Catalunya republicana i autónoma (1931-1936), 1984; Josep M. Figueres, El primer Congrés Catalanista i Valentí Almirall, 1985; Ramon Alcaraz, La Unió Socialista de Catalunya (1923-36), 1987; Joan B. Culla, El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923), 1986; M. Dolors Ivern, Esquerra Republicana de Catalunya, 1988-89, 2 vol.; J. Marcet, Convergència Democràtica de Catalunya, 1987; Matias Ramisa, Els orígens del catalanisme conservador i “La Veu de Montserrat”, 1985; F. Rubiralta, Orígens i desenvolupament del PSAN (1969-1974), 1988; J. Sabater, Anarquisme i catalanisme. La CNT i el fet nacional català durant la guerra civil, 1986; Imma Tubella, Jaume Compte i el Partit Català Proletari, 1982; Enric Ucelay da Cal, La Catalunya populista, 1982, i Ricard Vinyes, La Catalunya Internacional. El frontpopulisme en l’exemple català, 1983. Als anys noranta, a banda de l’obra de Jordi Llorens sobre la Unió Catalanista, destaquen les de: J.L. Pérez Francesch, Les Bases de Manresa i el programa polític de la Unió Catalanista (1891-1899), 1992; Glòria Rubiol, Josep Pallach i el Reagrupament, 1995; David Ballester, Marginalitats i hegemonies: La UGT de Catalunya (1888-1936) de la fundació a la II República, 1996, i Els anys de la guerra: La UGT de Catalunya 1936-1939, 1998; A.Ch. Durgan, BOC 1930-1936. Bloque Obrero y Campesino, 1996; Carme Cebrián, Estimat PSUC, 1997, i Hilari Raguer i Suñer, Gaudeamus Igitur. Notes per a una història del “Grup Torras i Bages”, 1999. En canvi, a més de la reedició del clàssic llibre de J. Benet del 1973 sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya sota el franquisme ( L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, 1995), han aparegut algunes monografies sobre temes diversos com ara la premsa, la repressió i el catalanisme (J. Guillamet: Premsa, franquisme i autonomia. Crònica catalana de mig segle llarg (1939-1995), 1996, i Josep M. Figueres: Premsa i nacionalisme: el periodisme en la reconstrucció de la identitat catalana, 2002), les editorials [M.J. Gallofré Virgili: L’edició catalana i la censura franquista (1939-1951), 1991] i l’ensenyament [S. Marquès, L’exili dels mestres (1939-1979), 1995]; a més de la breu anàlisi presentada per Carles Santacana sobre les discussions del Consejo Nacional del Movimiento en relació amb el catalanisme [ El franquisme i els catalans. Els informes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971), 2000]. A falta d’estudis globals sobre l’actuació catalanista durant el franquisme, són molt útils les biografies, memòries i dietaris de persones que participaren en la resistència per a comprendre les pràctiques culturals i polítiques autònomes: Daniel Díaz Esculies, El catalanisme polític a l’exili (1939-1959), 1991, i L’oposició catalanista al franquisme: el republicanisme liberal i la nova oposició (1939-1960), 1996; Jordi Tous i Vallvé, Antoni Andreu i Abelló. Correspondència política d’exili (1938-1939). D’Estat Català al Front Nacional de Catalunya, 1999, i Joan Subirà, Capellans en temps de Franco, 1996. Entre les memòries, sobresurten les de: Francesc Candel, Les meves escoles, 1997; Jordi Porta, Anys de referència, 1997; Josep Lluís López Bulla, Cuando hice las maletas. Un paseo por el ayer, 1997; Joaquim Molas, Fragments de memòria, 1997; Gregorio López Raimundo, Primera clandestinidad. Memorias, 1993-95, 2 vol.; Joan Colomines, El compromís de viure. Apunts de memòria, 1999; Josep Espar-Ticó, Amb C de Catalunya. Memòries d’una conversió al catalanisme, 1936-1963, 1994, i Catalunya sense límits. Memòries (1963-1996), 2001, i Felip Cid, Memòries inútils, 2000.
Lectures
- ANGUERA, P.: “El catalanisme en la historiografia catalana”, Recerques, 29, 1994, p. 61-83.
- BATLLOSERA i BORRELL, P.: “El debat sobre els orígens del catalanisme polític”, El Contemporani, 17, 1999, p. 27-37.
- BENET, J.: “Sobre una interpretació de Prat de la Riba”, Serra d’Or, 100, 1968, p. 39-43 [Reproduït posteriorment en: Afers. Fulls de Recerca i Pensament, 8, fasc. 16, 1993, p. 531-541].
- COLOMINES i COMPANYS, A.: “El discurso sobre la nación. Balance historiográfico”, Lo que duele es el olvido. Recuperando la memoria de América Latina, Publicacions de la UB, 1998, p. 301-322.
- — “La historia del catalanismo. Un balance historiográfico”, Historia Contemporánea, 23, 2001, p. 791-809.
- RENOM, M.: “Notes sobre el primer catalanisme a les comarques catalanes”, Afers. Fulls de recerca i pensament, 13, 1992, p. 143-158.
- RIQUER, B. de: “Apogeo y estancamiento de la historiografía contemporánea catalana”, Historia Contemporánea, 7, 1992, p. 117-134.
- UCELAY DA CAL, E.: “La historiografia dels anys 60 i 70: Marxisme, nacionalisme i mercat cultural català”, La historiografia catalana, Quaderns del Cercle, Girona 1990, p. 53-89.