La història era, segons la definició clàssica de Ciceró en el capítol II del De oratore, «testimoni dels temps, llum de veritat, vida de la memòria, mestra de la vida, missatgera de l’antiguitat», i aquesta definició fou acceptada i glossada reiteradament. Amb tot, no existí cap model teòric clàssic, i els humanistes historiadors hagueren de reflexionar per primera vegada sobre la història, el seu caràcter i la seva naturalesa.
Així, la història passà de ser considerada com una part de la retòrica (i estudiada com aquesta en el curs propedèutic universitari, el de les humanitats), és a dir, una “narració” elegant i persuasiva lligada encara a l’adhesió a l’autoritat indiscutida, a adquirir una autonomia pròpia enfront de la filosofia i de la poesia, i una centralitat amb funcions específiques, com la memòria i la interpretació, cada vegada més deslligades de la teologia; intentà autodefinir-se i accentuar el seu valor com a guia d’una meditació política fonamentada en la certesa de la immutabilitat de la conducta humana i del valor concret de l’exemple (Collucio Salutati, 1392). Buscà la diferenciació amb la poètica en el fet que «està al servei de la utilitas que és inseparable de la veritas, una finalitat fonamentalment pràctica» (Guarino Veronese, 1446), i intentà trobar l’equilibri entre l’elegància i la veritat en la seva finalitat persuasiva (Jordi de Trebisonda, 1472). Aquesta elegància admeté el seu caràcter retòric (perquè ha d’ensenyar, delectar i moure), però se’n distingí per la seva recerca de la veritat i en l’intent d’esquivar tot partidisme. La narració històrica està obligada a explicar la successió dels fets, però també a descriure’n les causes i les conseqüències en un discurs travat, a diferència dels annals i de les cròniques medievals (Pontano: Actius, 1499).
A l’inici del cinc-cents, la creixent difusió i influència de la Poètica aristotèlica (llibre IX) desencadenà una nova matisació en les relacions entre història, poesia i retòrica. La lectura donà el seu fruit en el Dialogo della Historia, de Sperrone Speroni (1543), i el De facultate historica disputatio, de Francesco Rebortello (1548). Tots dos posaren l’atenció en la utilitas.
Alhora, aparegué una altra concepció de la història basada en la idea del valor crític del coneixement del passat, de les seves relacions amb els canvis del llenguatge, de les institucions i de la cultura, de la seva capacitat d’entendre i d’interpretar els documents i els signes de tot tipus. És el que feu Lorenzo Valla en el famós proemi de la Història del rei Ferran de Nàpols (1445). Considerà la història superior a la filosofia i a la poesia, perquè no és només el millor mestratge civil (en la línia de Ciceró), o, com deia Quintilià, el testimoniatge dels fets i les dites transmesos per l’Antiguitat, sinó que és una activitat que exigeix la capacitat crítica per a distingir el que és fruit de les passions, dels errors, de la vanitat o de la credulitat dels contemporanis. Al costat dels temes universals abstractes de la filosofia, al costat dels personatges universals creats per la ment del poeta, hi havia el món dels temes universals “vers” de la història, expressats a través de personatges o fets verídics. Per tant, si la història tractava de temes universals, tenia la mateixa dignitat que la poesia i que la filosofia, si no més perquè el seu poder de comunicació era superior.
A la segona meitat del segle s’aclarí ja la naturalesa problemàtica de la història, irreductible a qualsevol classificació, no supeditada al cànon de la utilitas o del pur mestratge polític, ben diferent de l’oratòria i de la poesia, i forçada sempre a mesurar la pròpia veritat amb la força del poder, els inevitables canvis de la civilització, dels llenguatges i de tots els records. Però, a més, Francesco Patrizi en Dialogui della Historia (1560) amplià la matèria a estudiar –no solament els reis i les repúbliques– als usos, a les lleis i als governs. L’historiador francès Jean Bodin, amb Methodus ad facilem historiarum cognitionem (1566), inicià ja una nova via en un temps ja diferent.
És a dir, els historiadors, en especial els italians, reclamaren la pròpia naturalesa de la història respecte a la recerca de la veritat, però arribaren finalment a la conclusió que calia reconèixer que la memòria històrica està supeditada a molts factors i a les necessitats del poder.
La història, en aquest període, formà part de l’ensenyament de la retòrica i, per tant, del curs propedèutic de les humanitats. Això volia dir que, en principi, els historiadors sortien de les files dels estudiants universitaris, batxillers o mestres d’arts i, és clar, dels que havien prosseguit estudis superiors de dret, de medicina i, en especial, de teologia. Això explicà l’elevat nombre d’historiadors eclesiàstics, tant regulars com seculars, en especial canonges i bisbes. La sensibilitat històrica d’alguns mestres en teologia provenia del fet que es veien empesos a la utilització del mètode filològic de l’humanisme per a estudiar la comprensió i transmissió dels textos sagrats. També alguns nobles s’afegiren al conreu de la història, ja que, si bé no assistien a les aules universitàries, estudiaven amb preceptors particulars; però el seu interès se centrà sobretot en l’estudi de la genealogia i de les gestes dels avantpassats de la família. Les humanitats foren, en general, el camp propi dels ciutadans honrats i cavallers que des del final del segle XV formaven, de fet, un sol grup dirigent urbà. Els estaments populars se’n trobaren marginats amb una sola excepció, la d’alguns notaris, que avesats, per ofici, a donar fe d’esdeveniments coetanis, i a cercar papers justificatius en els arxius, engruixiren les files d’historiadors, especialment com a cronistes o dietaristes.
Els historiadors catalans no restaren al marge de tota aquesta problemàtica. L’humanista valencià Joan Lluís Vives publicà una glossa a la famosa definició de Ciceró (De disciplinis, 1531), i un tractat (De ratione dicendi, 1532) en el qual insistí en la utilitat educadora i exemplar de la història, en la seva condició específica de ser vertadera (però que admet alguns ornaments per a fer-la més entenedora) i en la imparcialitat de l’historiador. Segons Vives, tota narració històrica s’ha d’exposar com una pintura, com si es veiés, ja que el nom prové de la veu grega isorein, que vol dir ‘veure’; s’ha de respectar la cronologia dels fets per tal d’aclarir-los i perquè puguin respondre a la definició de “llum dels temps”.
Altres historiadors no arribaren a construir una ars historiae, sempre tanmateix formant part d’un tractat de retòrica, però sí que en donaren, breument i esporàdicament, la seva opinió. La idea que la història era inferior a la filosofia i a la teologia persistí, ja que venia fonamentada per l’organigrama universitari. El canonge i mestre en teologia valencià Pere Antoni Beuter, en el pròleg de la seva Crònica de València (1539), es creu en la necessitat de justificar la seva activitat historiogràfica contra els que murmuren, «dient ser cosa baixa per a teòleg ocupar-se en històries», al·legant que és igualment necessària per a la bona interpretació dels textos bíblics. Però s’aventurà a donar algunes pautes per a trobar la veritat davant de fonts contradictòries, basant-se en escriptors clàssics com Plini, però també en Annio de Viterbo, el falsari italià del segle XV, famós precisament per les seves invencions sobre l’antiguitat hispànica. L’erasmisme reconegut de Beuter el situà en la línia de Joan Lluís Vives.
El canonge barceloní Francesc Tarafa expressà el 1553, en el seu pròleg a la Crònica de la província de Catalunya, el concepte més tradicional d’història com a font de saber i delectació: «Com lo saber, la cognitió de la història aporte y dona delectatió de l’ànimo y molta utilitat.» El també valencià Martí de Viciana, en Tercera parte de la Crónica de Valencia (1563), insistí en l’autonomia de la història respecte a les altres ciències, i abandonà el concepte central de la utilitat: «Las otras artes y sciencias cada una tiene un blanco e fin a que se encamina: la historia todo lo comprehende y es práctica y exemplo de los efectos de las otras; la historia no tiene los intereses de las otras sciencias porque por si sola se sigue; no se pretende en ella otro premio sino saber, sola ella puede vivir sin las otras.» Viciana era notari i això explica potser que estigués al marge de la utilitat pedagògica i exemplar que caracteritzà els altres historiadors, però aportà com a novetat l’ampliació de la temàtica històrica, circumscrita no tan sols al regnat dels reis, sinó a la descripció del Regne de València, de la noblesa, de les ciutats, dels monestirs, de les jurisdiccions, etc.
L’impressor barceloní Jaume Cortei, que firmà la dedicatòria de l’edició de la Crònica de Ramon Muntaner el 1562, després de recordar que el prestigi de tota ciència li ve del profit i del delit que aporta considerà que «trobarem la història, per tals causes, la que té més principal efecte en lo compliment d’elles, així de la utilitat com de la honesta voluptat. Car si per entendre un savi discurs i prudent manera de vida conformada ab la raó natural, legim atentament los llibres dels antics i moderns filòsofs, i per a la recreació particular escudrinyam les falagueres invencions dels poetes, quant ab més compliment trobarem tot açò junt en la història?» Del mateix parer fou l’escriptor Cristòfor Despuig, amb l’obra Col·loquis de Tortosa (1557), que considerà primordial la utilitat de la història –o històries–, i deixà en segon terme la seva veracitat. Per això defensà la incorporació de llegendes, si eren favorables, i atacà Zurita perquè preveia no parlar en els seus Anales dels orígens mítics catalans vinculats a Otger Cataló i els nou barons de la fama. Despuig utilitzà la història al servei de la retòrica. És el cas també del poeta Joan Pujol, que defensà les “ficcions poètiques” en el seu poema èpic, pretesament verídic, sobre la batalla de Lepant (1573).
Per als intel·lectuals catalans que conrearen la història, la frontera entre història i retòrica no era gaire clara. En la pràctica, tanmateix, els historiadors incorporaren –alguns, en part– els nous mètodes filològics humanístics i ampliaren horitzons: hi afegiren la descripció geogràfica del territori i dels seus límits (el cardenal Joan Margarit: Paralipomenon Hispaniae, 1545); donaren importància als orígens mítics d’aquest territori, com tenia Roma (Beuter: Història de València, 1539; Antoni de Viladamor: Història general de Catalunya, 1588); feren una relació notablement detallada de les guerres púniques i de l’època romana, amb descripció puntual de les restes romanes: vestigis arquitectònics, monedes, inscripcions (el canonge barceloní Jeroni Pau en Barcino, 1491; Lluís Ponç i d’Icard en Grandeses de Tarragona, 1572; Dionís Jeroni Jorba en Descripció... de Barcelona, 1581). També feren una relació succinta dels regnats dels comtes i reis, sovint resum de fonts anteriors, amb intercalació de documents d’arxiu (Pere Miquel Carbonell en Cròniques d’Espanya, 1547); discutiren sobre la incorporació de mites, llegendes i tradicions orals (P.M. Carbonell i C. Despuig en Col·loquis, 1557); elaboraren relacions elogioses de la noblesa i de les seves possessions, ja que la noblesa prengué el relleu dels reis (Martí de Viciana); elaboraren cròniques de fets coetanis com les Germanies valencianes i mallorquines (M. de Viciana: Crónica de Valencia, IV, 1566; Joan Baptista Anyes: Apologiae, 1543; el notari Miquel Garcia en La Germania dels menestrals de València; Joan Binimelis en Història de Mallorca, 1592); feren descripcions de la fauna i flora amb mentalitat d’inventari (C. Despuig, J.B. Anyes); relacions d’homes il·lustres en lletres (P.M. Carbonell: Diviris illustribus). En plena Contrareforma, també s’elaboraren relacions d’homes il·lustres en santedat, per ordes religiosos, fundació de nous ordes, descripció d’esglésies (Dionís Jeroni Jorba, Francesc Diago). Pel que fa la seva finalitat moral, en trobem exemples pràctics encara al segle xvii, en les cròniques dels historiadors mallorquins Joan Dameto (1632) i Vicenç Mut (1650), els quals, després de narrar cada episodi, hi aporten unes consideracions morals i exemplars.
En general, les històries humanístiques catalanes no es deslligaren del tot ni dels mòduls medievals ni de la retòrica. La importància donada als orígens, generalitzada arreu, respongué a unes finalitats patriòtiques, la d’exalçar el propi país en una rivalitat amb els mateixos procediments que els emprats en altres territoris europeus. Els humanistes, en estar al servei dels poderosos, posaren el seu art a la seva disposició. En el cas català, escriviren primer per emular els humanistes italians, i després per contrarestar la imatge d’Espanya difosa pels historiadors castellans. El partidisme era, per tant, a tot arreu. Però al costat d’aquests historiadors polítics que pretenien fer la història general d’un territori, n’hi havia d’altres que, si bé volien igualment exalçar la pròpia ciutat, poden ser considerats més científics: fou el cas de Jeroni Pau per a Barcelona i de Lluís Ponç i d’Icard per a Tarragona, aquest ja inserit en la línia més arqueològica dels anomenats antiquaria, que es basaven no tan sols en fonts manuscrites sinó també en vestigis arqueològics. L’avenç metodològic, per tant, cal buscar-lo en la història antiga i en la contemporània, mentre que per a la part medieval seguiren encara el sistema tradicional de les autoritats, tot i que ja confrontaven aquestes amb documentació arxivística.
Lectures
- COTRONEO, G.: I trattadisti dell’”Ars historica”, Giannini editore, Nàpols 1971.
- d. a.: La storiografia umanistica, Convegno Internazionale di studi, Messina 22-25 Ottobre 1987, 3 vol., Sicania, Messina 1992 [esp. Cesare Vasoli: Il modello teorico, I, p. 5-37].
- DESPUIG, C.: Los col·loquis de la insigne ciurtat de Tortosa, Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1981 [edició i estudi a cura d’Eulàlia Duran].
- DUBOIS, C.-G.: La conception de l’histoire en France au xvi e siècle (1560-1610), A.G. Nizet, París 1977.
- DURAN, E.: Lluís Ponç d’Icard i el “Llibre de les grandeses de Tarragona”, Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1984.
- — “L’aportació dels notaris a la Historiografia catalana”, Actes del I Congrés d’Història del Notarial català, novembre del 1993, Barcelona 1994, p. 321-331.
- MATEU I LLOPIS, F.: Los historiadores de la corona de Aragón bajo los Austrias, Barcelona 1944.
- TATE, R.B.: Ensayos sobre historiografía peninsular del siglo xv, Gredos, Madrid 1970.