Desenvolupament enciclopèdic
De fet, durant el període romàntic, és a dir, els anys vint, trenta i el començament dels quaranta del s. XIX, la producció historiogràfica pròpia fou molt escassa i l’específicament romàntica, pràcticament inexistent. Només es publicaren traduccions, novel·les i drames històrics, i poesia d’exaltació patriòtica, mentre que la majoria de treballs erudits romangueren inèdits fins a la restauració de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Les obres considerades paradigmàtiques del romanticisme historiogràfic a Catalunya són els treballs sobre el patrimoni artístic i monumental català i mallorquí de Pau Piferrer i l’obra tardana de Víctor Balaguer sobre Catalunya i la Corona d’Aragó. També caldria afegir-hi el volum dedicat a Catalunya de l’obra España. Obra pintoresca, escrit per un jove Francesc Pi i Margall i sovint oblidat.
Orígens de la historiografia romàntica Durant la dècada del 1830 predominà la historiografia vindicativa provincial (Torres i Amat, Pròsper de Bofarull), vinculada a l’academicisme, l’erudició i la diplomàtica del s. XVIII. Aquest corrent manifestà una creixent preocupació pel passat històric medieval, sense oblidar, però, l’Edat Moderna. La desamortització eclesiàstica i la influència de la literatura romàntica, sobretot la medievalitzant, tingueren un paper molt important en la configuració de la historiografia del vuit-cents, que es feu pràcticament sense suport institucional. Així, la Junta de Comerç, que havia finançat la publicació d’obres importants del s. XVIII, com ara les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, d’Antoni de Capmany, entrà en una fase de decadència; la restaurada RABLB sumà els esforços d’individualitats, però estava mancada d’una infraestructura suficient, i la Universitat de Barcelona, institució que havia de formar i aixoplugar el nou tipus d’historiador, no començà a funcionar amb una certa normalitat fins el 1845.
D’altra banda, la producció historiogràfica del liberalisme progressista de l’època estava radicalment vinculada a la conjuntura: la creació d’opuscles i fullets justificatius de la pròpia actuació política. Davant d’aquest panorama, no és difícil entendre els problemes que hi hagué per a configurar i definir una historiografia mínimament coherent. No cal dir que no hi havia historiadors en el sentit modern de la paraula. Hi havia novel·listes, poetes i dramaturgs, i també arxivers, que recuperaren episodis del passat català, però sense el rigor ni la visió de conjunt necessaris. Això no vol dir que no hi hagués una producció o una reflexió serioses al voltant del passat i de la història, però la iniciativa personal, la dispersió, l’heterogeneïtat i la recerca de referents foren les característiques del moment.
En aquesta línia, algunes individualitats vinculades al moderantisme esmerçaren esforços per a explicar i situar la producció historiogràfica internacional al voltant de l’anàlisi de l’obra de François Guizot. Ramon Martí i d’Eixalà fou dels primers que debaté públicament sobre la seva obra. Tanmateix, Jaume Balmes l’analitzà amb rigor i severitat i en redactà una extensa rèplica, des de l’òptica del catolicisme. D’altra banda, Joan Cortada i Sala, que progressivament consolidà la seva trajectòria com a historiador, assumí l’aportació de Guizot per situar la seva Historia de España en un marc historiogràfic europeu. El mateix Cortada, el 1848, des de la tribuna de la UB, reflexionà sobre la naturalesa de la història com una forma de coneixement més enllà de la mera reproducció de noms, dades i fets, però tots aquests esforços teòrics no derivaren en l’elaboració d’una història de Catalunya.
La qüestió de la història com a forma de coneixement encara es movia entre l’evocació poètica, la recreació literària, l’erudició estèril i els nous intents de bastir una història nacional, que a l’Estat espanyol estava molt condicionada pel pes de Castella i pel centralisme de la monarquia. A Catalunya la qüestió era més complexa perquè els catalans havien perdut la independència política, però el record i la consciència de la identitat eren presents. El problema de fons era lligar els estudis d’història de Catalunya (la pàtria) amb la construcció d’una història nacional (de l’Estat), que en aquells moments es considerava espanyola. La tradició historiogràfica provincialista il·lustrada optava per l’elaboració d’una història d’Espanya amb una clara participació catalana com a mínim fins al regnat dels Reis Catòlics, i una història de les relacions entre la monarquia i Catalunya al llarg de l’Edat Moderna, com posaven de manifest el treball de Pròsper de Bofarull i els estudis d’Albert Pujol llegits a la RABLB. De fet, en el si de l’Acadèmia restaurada després de la mort de Ferran VII, es plantejà la possibilitat d’organitzar unes classes d’història general d’Espanya amb una atenció particular a Catalunya, i el 1836, Josep Antoni Llobet i Vall-llosera llegí una memòria sobre com estudiar història aplicada a Catalunya, que apuntà la possibilitat de recuperar el vell projecte d’escriure una història del Principat, un projecte, però, que no es dugué mai a terme. Simultàniament, alguns dels membres de l’Acadèmia, com els mateixos Llobet o Cortada, desenvoluparen una important activitat conservacionista, recollint restes arqueològiques d’edificis enderrocats i recuperant llibres i documents dels convents desamortitzats. Fou en aquest moment que l’Acadèmia projectà la creació d’un museu, del qual s’encarregà Joan Cortada. Cortada mateix disposà d’un museu particular amb peces medievals de gran interès, com el relleu d’un sepulcre del monestir de Poblet, que actualment es troba al Museu del Louvre.
Piferrer, Pi i Margall i Balaguer El medievalisme monumental de les restes arquitectòniques i el medievalisme del romanticisme literari es veieren potenciats pel cristianisme medievalista de la pintura dels natzarens, importada per Claudi Lorenzale i Pau Milà. Aquest corrent cultural medievalitzant, profundament cristià, enllaçà amb el criticisme i l’erudició del s. XVIII, que recuperà els documents d’un passat català que era percebut com a propi i diferencial. Així, l’existència d’una història medieval de Catalunya de la qual quedava constància (monuments i documents) permeté desenvolupar una historiografia centrada en l’Edat Mitjana. De fet, el romanticisme historiogràfic representat per Pau Piferrer s’articulà al voltant dels estudis sobre una realitat material en via de desaparició: el patrimoni monumental i artístic. Piferrer aportà el nervi literari i l’exaltació poètica, però no inventà els temes, ja que la selecció vingué donada pels edificis triats, i trobà la referència inicial en l’obra de Pròsper de Bofarull i en els treballs dels erudits de la RABLB.
Els Recuerdos y bellezas de España de Piferrer i l’España. Obra pintoresca de Pi i Margall no foren obres originals, ni historiogràfiques en el sentit estricte i globalitzador de la paraula. En canvi, la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón de Víctor Balaguer, si bé no fou original, sí que es pot definir ja com a historiogràfica, malgrat les concessions literàries a la llegenda, al pressentisme i a la ideologia progressista de l’autor. Balaguer fou més un literat i un polític que no pas un historiador, i interpretà el passat en funció del present i de la seva ideologia. Una de les seves virtuts fou popularitzar la història de Catalunya, treure-la del cercle tancat de l’acadèmia i de la discussió erudita, divulgant-la a través del teatre i de la premsa. Al principi de la dècada del 1850, Balaguer es volgué desentendre de tota la tradició historiogràfica anterior tot manifestant que la història de Catalunya no solament havia estat oblidada, sinó que era totalment desconeguda. D’aquesta manera es presentà com el recuperador del passat català. Conscient de les seves mancances, però, a Bellezas de la Historia de Cataluña (un títol que recorda les Bellezas de España de Piferrer) explicà que volia oferir una visió de conjunt de la història de Catalunya, que és també la història d’Aragó, València i Mallorca. L’obra fou l’antecedent de la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1860-63), durament criticada, entre d’altres, per Antoni de Bofarull.
La historiografia romàntica catalana compta amb un nombre molt reduït d’obres i d’historiadors. De fet, ni Piferrer, ni Balaguer, ni Pi i Margall no foren veritables historiadors. Malgrat tot, les seves obres contribuïren a fixar Catalunya com a objecte d’estudi historiogràfic i d’exaltació patriòtica.
Lectures
- “Els historiadors romàntics”, L’Avenç, 1996, 10-11.
- FONTANA, J.: “Ciència històrica i consciència nacional catalana”, L’Avenç, 100, 1987, p. 70-76.
- FRADERA, J.M.: “El passat com a present (la historiografia catalana de la revolució liberal a la Renaixença)”, Recerques, 23, 1979, p. 53-71.
- GONZÁLEZ LÓPEZ, M.: “Romanticisme historicista a Catalunya. Medievalisme, llegenda i identitat nacional”, Afers, 19, 1994, p. 709-719.
- GRAU, R.: “L’aportació dels historiadors romàntics”, dins del volum IV, Romanticisme i Renaixença, 1800-1860, de la Història de la cultura catalana, Edicions 62, Barcelona 1995.
- — “La historiografia: a la recerca de l’emoció patriòtica”, dins Fontbona, F.; Jorba, M. (ed.): El romanticisme a Catalunya, Pòrtic, Barcelona 1999.
- GRAU, R.; LÓPEZ, M.: “La gènesi del positivisme historiogràfic: Barcelona revisitada (1844-1848)”, L’Avenç, 96, p. 71-74.
- VICENS I VIVES, J.: “La nova història”, Obra dispersa, Barcelona 1967, p. 507-510; Montserrat 1960.