Vida i obra
Estudiós del dret i les institucions medievals, signà alguns articles amb el pseudònim Guillem de Sa Vall. Estudià dret a València i a Saragossa, on obtingué (1917) el premi extraordinari de llicenciatura. Després, inicià el doctorat a Madrid, i tot i que no l’acabà, pogué establir contacte amb altres intel·lectuals castellonencs com Samuel Ventura o Lluís Revest. Un cop aprovades les oposicions a notaria exercí a Nofuentes (Burgos, 1922-23), Aliaga (Terol, 1924-25), Llucena (Alcalatén, 1925-26), Artana (Plana Baixa, 1926-30), Santa Bàrbara (Montsià, 1930-35) i, finalment, a Vic (Osona, 1935-53).
A banda de les seves publicacions, desenvolupà una important activitat cultural. Entre altres mèrits, fou un dels signants de les Normes Ortogràfiques de Castelló (1932). Tant a Castelló com a Vic i Barcelona participà, com a membre del Col·legi Notarial, en diverses iniciatives culturals i en la creació de les revistes que, al llarg de tota la seva trajectòria, esdevingueren els seus principals canals de publicació: Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura ( BSCC), Vic, Ausa, La Notaria, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, Anales del Centro de Cultura Valenciana i Almanaque Las Provincias. Membre fundador de la Societat Castellonenca de Cultura (SCC), encetà la seva trajectòria investigadora en el BSCC, on publicà la major part dels seus treballs, exclusivament fins el 1944.
El 1922 publicà el seu primer treball al BSCC, un breu estudi sobre l’aixovar en el dret foral valencià. Inicià, així, una sèrie d’“Estudios de derecho foral valenciano” en aquesta revista fins a un total de 26 (1922-54); al número 30 (1954) es publicaren a títol pòstum els tres últims. S’interessà especialment per qüestions de dret privat, que palesen les seves arrels camperoles. També feu aproximacions de caràcter més general, amb intuïcions notables sobre els orígens del dret foral valencià, els seus trets i característiques, i el comparà amb altres codis de l’àmbit català com els Costums de Tortosa. En conjunt, es tracta de la primera incursió rellevant en el tema del dret foral valencià i un punt de partida ineludible per al desenvolupament posterior d’aquest camp, que obrí noves perspectives per a la recerca. Durant els darrers anys de la seva vida, ja a Vic, acordà amb Josep Maria de Casacuberta, aleshores director de la col·lecció “Els Nostres Clàssics” de l’editorial Barcino, un projecte d’edició dels furs valencians que la seva mort prematura no li permeté fer. Posteriorment, el projecte fou reprès pel seu fill Arcadi Garcia i Sanz (1970).
L’estada en terres castellonenques com a notari de Llucena i Artana (1925-30) li permeté disposar de fons arxivístics i feu créixer el seu interès per la història local dels pobles de Castelló; també refermà les seves relacions amb la SCC i amb persones com Lluís Revest, Àngel Sánchez i Gozalbo o Raimon Noguera i Guzman, notari a Castelló. A Llucena s’ocupà de l’arxiu de protocols, posteriorment desaparegut, de manera que pogué analitzar no sols les fonts del dret, sinó també la seva aplicació concreta (“La germania”, 1928).
Sense abandonar els “Estudios de derecho foral valenciano”, que continuà publicant, estudià aspectes més generals de la història local dels pobles de Castelló, particularment del seu poble natal. El 1928 escriví unes Notas para la historia de Vall de Uxó (1962, reedició 1982). L’estudi sobre els senyorius de la Vall d’Uixó i la repoblació amb musulmans el portà a interessar-se per les comarques veïnes: Orígenes del ducado de Segorbe (1933), El alcadiazgo de Eslida (1943). Amb tot, la major part de les seves incursions en temes d’història local dels pobles de Castelló està constituïda per l’estudi de les cartes pobla: Xodos, les coves de Vinromà, l’Alcora, o l’important estudi sobre els orígens de la vila de Castelló (1952).
L’estada com a notari a Santa Bàrbara (1930-35) amplià el seu camp de recerca. D’una banda, el posà en contacte amb el dret tortosí, molt semblant al valencià, la qual cosa li permeté d’estudiar tots dos codis jurídics (1933) i iniciar una línia de comparació de les tradicions jurídiques valenciana i catalana que tingué continuïtat en articles posteriors. D’altra banda, la proximitat del monestir cistercenc de Santa Maria de Benifassà, aleshores en ruïnes, despertà el seu interès. Des del 1932, l’estudi del monestir i del conjunt de la tinença esdevingué un dels temes centrals de la seva recerca. Abans del 1936 completà la transcripció de l’índex del pare J. Chavalera –un manuscrit del 1805 on es relacionaven tots els documents custodiats a l’arxiu del monestir–, i preparà una documentada història a partir de diverses fonts cronístiques i testimonials, però l’esclat de la Guerra Civil Espanyola en frustrà la publicació. Posteriorment, algunes parts d’aquest treball veieren la llum en diversos estudis parcials el 1947 i el 1948 i, sobretot, a partir del 1950, en la sèrie “Real Monasterio de Santa María de Benifazá” (1950-68) en el BSCC. Dels nou lliuraments de la sèrie, sis foren publicats després de la seva mort i contenen multitud de dades interessants. Tanmateix el treball exhaustiu sobre el monestir resta pendent de publicació.
Els anys de la guerra suposaren una interrupció en la seva tasca historiogràfica; no publicà res entre el 1935 i el 1943. Enmig del marasme cultural d’aquells anys publicà a Vic un opuscle absolutament innovador en el context de la historiografia valenciana titulat Estado económico social de los vasallos en la gobernación foral de Castellón (1943, premi als Jocs Florals de València del 1942) on, en la línia d’Eduardo de Hinojosa, analitzà les característiques jurídiques i socioeconòmiques del model de feudalisme repoblador instal·lat a les comarques septentrionals del País Valencià arran de la conquesta. Es tracta d’un treball pioner i únic que no tingué la influència que mereixia i que no fou recuperat per la historiografia valenciana fins els anys vuitanta del s. xx.
Desenvolupà la darrera etapa de la seva vida professional i investigadora a Vic i a Barcelona, tot i que mantingué els lligams amb les terres valencianes. Continuà publicant assíduament en el BSCC, i, des de mitjan anys quaranta, també en els Anales del Centro de Cultura Valenciana, del qual fou nomenat director corresponent (1946). A Vic, s’involucrà plenament en la vida cultural i participà en diverses iniciatives per remuntar el panorama desolador posterior a la guerra. Altrament, l’abundant documentació conservada als seus arxius (municipal, notarial i episcopal), i també la proximitat als arxius i biblioteques de Barcelona, li afavoriren la recerca. Tres nous temes se sumaren als anteriors: la comparació de les tradicions jurídiques catalana i valenciana, l’estudi exhaustiu de la institució notarial durant l’Edat Mitjana i la història local de Vic. Com a arxiver de protocols del districte de Vic (des del 1947), col·laborà amb Eduard Junyent i Subirà en la catalogació i organització dels seus riquíssims arxius notarials, reunint tots els fons històrics als arxius episcopals de Vic, inaugurats el 1952. Participà en totes les iniciatives de la represa cultural vigatana: dictà conferències i publicà articles en la revista Vic des del primer número (1947). Fou un dels fundadors (1952) del Patronat d’Estudis Osonencs, del qual redactà els primers estatuts, i col·laborà regularment en Ausa.
Al mateix temps, desenvolupà una important activitat al Col·legi Notarial de Barcelona. Després de la guerra civil, juntament amb Raimon Noguera i com a membres de la Comissió de Cultura del Col·legi, potenciaren els estudis històrics i l’atenció a l’AHPB. Afegiren una secció històrica a la revista La Notaria (publicació represa el 1944) i, posteriorment, desglossaren aquesta secció en una nova revista, Estudis Històrics i Documents de l’Arxiu de Protocols (des del 1948). Fruit d’aquestes experiències s’interessà –des de la segona meitat dels anys quaranta– per l’estudi de la institució notarial medieval; feu valuoses aportacions, com el principi de la doble redacció del document notarial (1947) o l’esbós d’una història del notariat espanyol (1950), i també participà, juntament amb Noguera, en el II Congreso Internacional del Notariado Latino (1950).
Lectures
- “El notario Honorio García”, BSCC, 29, 1953, p. 372.
- d. a.: Honori Garcia: el personatge, l’època, el centre, Diputació de Castelló, 1997 [cal destacar l’article “Vida i obra d’Honori Garcia” d’Arcadi Garcia i Sanz].
- REVEST CORZO, L.: “Así fue Honorio Garcia”, BSCC, 30, 1954, p. 161-165.
- SÁNCHEZ I GOZALBO, À.: “Un estudio de nuestro derecho foral: A todas horas”, BSCC, 30, 1954, p. 26-34.